dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any!!

Us desitge a tots un feliç any nou, ple d'alegries, salut i, per suposat, molta música, açò últim que no falte, sempre serà tot molt més fàcil amb ella.

Cuideu-se! Abraçades!!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Eagles "Hotel California" (1976)

El 2011 s'acaba i és moment per fer llistes del més destacat de l'any, però ací estic jo parlant d'un disc del l'any 76.
No és que no m'agraden eixes llistes, al contrari, de fet en aquestes dates m'encanta anar de bloc en bloc llegint-les, i he descobert treballs interessants gràcies a elles, però jo no puc fer cap llista, seria massa curta, i amb això no vull dir que ara no hi han coses interessants, si no que em passe la major part del temps escoltant als clàssics i descobrint bandes i discos d'altres èpoques.

Ho sé, fer un post dedicat a un dels discos més famosos de la història no és molt original que digam, però una obra mestra d'eixa magnitud tenia que passar per ací si o si.

Hotel California és el disc que va convertir als Eagles en una llegenda, i no és per a menys, estem parlant d'un dels millors discos de la història del rock americà. Una obra redona, on totes les cançons formen una unitat que fa que el disc s'escolte d'un tiró i tingues gana de repetir. El rock d'arrels americanes roça la perfecció a base de melodies realment precioses en balades i mitjos temps com "New kid in town", "Wasted time", "Pretty maids all in a row", "Try and love again", "The last resort" o, per suposat, la sobreexplotada cançó que li donava títol al disc, eixa cançoneta que tots estem fins als collons d'escoltar-la, però que seria una tonteria negar la seva grandesa, ja que es tracta d'una cançó perfecta.
Però tot no és rock suau el que hi ha en aquest disc, als Eagles també els agradava rockejar dur, i ho feien la mar de bé, ahí estan cançons com "Life in the fast lane" o "Victim of love" per demostrar-ho.

En fi, un altre disc imprescindible que deuria de estar en qualsevol col·lecció de qualsevol persona li apassione el millor rock and roll. Una joia.

dissabte, 24 de desembre de 2011

dijous, 15 de desembre de 2011

Supertramp "Crisis? What Crisis?" (1975)

No entenc eixa mania que se li ha tingut sempre a Supertramp per gran part de la comunitat rockera, és cert que la seva actitud no és molt Rock & Roll, però si parlem de qualitat musical la cosa canvia, i no parle sols de ser bons músics, que ho són i molt, si no d'haver creat grans cançons i grans discos, com aquest.

El que més m'agrada d'aquesta banda és que en els seus millors discos demostraren que es pot fer música virtuosa sense avorrir, i amb certa sensibilitat pop que feia que la seva música fora fàcil i agradable de escoltar.

Crisis? What Crisis? A banda de tindre una de les portades més genials de la història és, sens dubte, un dels seus millors treballs, una autèntica obra mestra. Un disc amb una producció perfecta, per a escoltar detingudament, amb calma, i saborejar cadascun dels seus infinits detalls. Ple de grans cançons com "Sister Moonshine", "Ain't Nobody But Me", "A Soapbox Opera", "Another Man's Woman", "Poor Boy" o "Just a Normal Day". Amb la forta presencia d'un saxo i un piano que apareixen en gran part de les cançons i sonen a gloria. Melodies precioses, tocs de Soul, temes rockers, balades, tocs progressius ... i màgia, molta màgia.

Un disc imprescindible.





dissabte, 3 de desembre de 2011

El Drogas diu adéu a Barricada.

Aquest és el comunicat que ha deixat recentment Enrique Villareal "El Drogas" en la web de Txarrena:

"Agur Barricada (El Drogas)
(Contra)comunicado al (no)comunicado de los (in)comunicados

Unos dirán que me he ido
El otro (que soy yo) que lo han largao
Que todavía tengo en el culo
Algún que otro morao

Unos parecen afligidos
El otro (que soy yo) es un manirroto
Que ya no encuentra su sitio
En el momento de la foto
(Andá! Esto es de Rulo)

Ni dejé ni dejaré nunca
Eso que llaman BARRICADA
Dejo camisa de once varas
Y alguna que otra peluca

Podrá tener muchos nombres
Podrá dar muchas sorpresas
Pero conmigo no cuenten
Que no me vale la pena

Por su tiempo muchas gracias
Por las idas y venidas
Ahora me toca comprar la entrada
Y aunque sea un poco a tientas
Ya encontraré la salida

Firman el (contra)comunicado: El Drogas, Ázida, Eva Zanroi, El dr. Gas, Enrique Villarreal, Andalaostiamiraeldelpañuelodebarricada y Un Señor Mayor
(Ahora parece ser que con el ex delante)"

S'haurà cansat? És sentirà més còmode en Txarrena? Haurà tingut mals rotllos amb els seus companys? Per el que diu al comunicat sembla que l'han tirat, però com sol passar en aquestos casos, els altres tindran la seva pròpia versió del que ha passat. No ho sé, però del que no hi ha dubte és que aquesta banda ja no serà mai el mateix sense ell.

La veritat és que a Barricada actualment no els tinc molt presents, però sempre m'han agradat, i en la memòria queden molts bons records relacionats amb la seva música.
Parle com si aquesta banda s'haguera desfet, i ningú sap el que passarà, però és que, a pesar de que Boni és tan important com ell en la banda, no puc imaginar-me a uns Barricada sense El Drogas.

divendres, 25 de novembre de 2011

Led Zeppelin "In Through The Out Door" (1979)

Si, sóc dels que pensa que "In Through The Out Door", l'últim disc de Led Zeppelin, és un gran treball. Està clar que tant aquest com l'anterior, "Presence" , no arriben a la grandesa de tots els altres (el "Coda" no el conte), ja que estem parlant d'alguns dels millors discos de la història del rock, però són grans també.

Sé que a molts fans de la banda no els agrada aquest disc, i la veritat és que no ho entenc. Val, la producció és diferent, es nota que els anys vuitanta hi eren aprop, els teclats guanyen protagonisme mentre que les guitarres queden més en segon pla, és cert, però el que realment importa és que les cançons siguen bones, i aquest disc no té deperdició. A més, és d'agrair que en aquest treball passaren pel seu filtre tocs d'altres estils que no acostumaven a tocar, com el country o la música llatina, i que donaren tan bons resultats.

Detractors d'aquest disc, feu-me cas, doneu-li un altra oportunitat a "In Through The Out Door", al cap i a la fi, estem parlant de Led Zeppelin, i això són paraules majors.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Death Note.

El món del Manga, a excepció de La bola Del Drag, mai m'ha cridat massa l'atenció, però sembla que hi han coses interessants ahi.

Fa poc, un amic aficionat al Manga em recomanà aquesta serie de dibuixos animats i he de reconèixer que m'ha sorprès bastant, de fet, pensava que no veuria més d'un parell de capítols i en pocs dies m'he fet amb ella.

En un principi, l'idea d'acabar amb tota la maldat del món convertint aquest en un lloc ideal amb l'ajuda d'un quadern (el quadern de la mort) pot no convèncer massa, però després d'haver vist el primer capítol ja no penses igual. Aquesta serie és bona, està ben feta i enganxa moltíssim. I el que també m'agrada és que no és llarga (típic problema que tenen la majoria de les series), la història dura una temporada de 37 capítols, i cadascun dura uns 20 minuts, aproximadament.

No crec que vaja a fer-me un freak dels dibuixos japonesos, i tampoc crec que aniré a la pròxima fira del Manga disfressat de Son Goku o d'un Shinigami (els deus de la mort), però ho he passat bé veient aquesta serie. Us la recomane.

divendres, 11 de novembre de 2011

Carcoma. Descarrega't gratis el nostre disc!!

Si, ja estic ací un altra vegada pegant-vos la pallissa amb el meu grup, I'm Sorry!! Però és que hem penjat el nostre disc per descarrega directa i m'agradaria compartir-lo amb tots vosaltres. Sé que alguns ja el teniu, però els que no el tingueu en aquest enllaç el podeu descarregar des de Bandcamp.

http://carcomadicto.bandcamp.com/


I si algú vol una copia original que m'ho faja saber i ho arreglem.

Espere que us agrade... Rock & Roll!!



dimarts, 8 de novembre de 2011

Paul Di'Anno 05-11-2011 (València)

Com he dit en altres ocasions, Iron Maiden són la meva banda de Heavy Metal preferida, adore a molts grups del genere com Judas Priest, Metallica, o Pantera, però la Doncella és algo molt especial per a mi. Els he vist en varies ocasions i sempre han segut experiències intenses, però del que no havia pogut gaudir encara era d'un show en el que s'interpretaren les cançons dels seus primers dos discos amb el seu cantant original, l'entranyable Paul Di'Anno. Quan vaig veure que venia a València no m'ho vaig pensar i enseguida vaig comprar l'entrada.

Del que ha fet aquest home en solitari no coneixia res, ho reconec, però suposava que el repertori seria basat en els llegendaris discos que va gravar amb els Maiden, i així va ser.


És possible que algú eixira decepcionat del concert, pot ser per no saber el que li esperava. Jo ho tenia clar, no anava a ser un concert de Iron Maiden, ni paregut, i la veu de Di'Anno no anava a ser la mateixa, han passat molts anys, i per si fora poc eixa nit la tenia cascada, però... ei! Les cançons d'eixos dos primers discos de Maiden són irresistibles! I estava segur de que portaria una bona banda, per tant, ja tenien que anar mal les coses per a eixir decepcionat del concert.

"Prowler", "Charlotte the Harlot", "Phantom of the Opera", "Running Free", "Wrathchild", "Murders in the Rue Morgue", "Killers" ... Yeah! Les cançons més rockeres i macarres de tota la carrera de Iron Maiden! M'encanten aquestes cançons, i per a mi fou un plaer corejar-les a uns pocs metres de l'home que li va posar veu en el seu dia, eixe metal-head amb alma de punk que ens va deleitar amb una endimoniada cover del "Blitzkrieg Bop" dels Ramones per finalitzar el show.

Up the Irons!!

dijous, 3 de novembre de 2011

Journey "Next" (1977)

Hui anem a recordar un disc molt oblidat, massa, diria jo. Sembla que mai va passar, però en els seus inicis Journey eren una bona banda de rock progressiu, no es menjaven un torrat, però gravaren bons discos. "Next" possiblement siga el més destacable de la seva època prog. En aquest àlbum la banda ja començava a desesperar-se per falta de èxit, per el que intentaren fer que la seva música fora un poc més accessible, però sense deixar del tot el rotllo progressiu que tant els apassionava en aquells temps. Acurtaren el minutat-ge de les cançons i crearen melodies més apegaloses en algunes d'elles, com en eixa meravella que obri el disc anomenada "Spaceman" (sens dubte, la millor cançó del disc). El resultat fou un bon disc de rock clàssic d'un nivell tècnic molt alt i amb tocs progressius que recorda a bandes com Pink Floyd o Rush. Però, de nou, el disc fou un fracàs comercial.

Més avant per fi aconseguiren l'èxit massiu. Orientaren la seva música cap a un rock melòdic molt més comercial, però sempre de qualitat, això si, i amb l'entrada del genial vocalista Steve Perry es convertiren en una de les bandes més populars d'Amèrica, però eixa ja és altra història.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Apuesta por el Rock & Roll.

Sempre he pensat que aquesta és una de les millors cançons del Rockabilly fet a Espanya, molt original dins del seu genere, i amb una lletra fantàstica. La cançó va ser composta per Gabriel Sopeña i Mauricio Aznar en els temps de Más Birras, la llegendària banda aragonesa, però molta gent la va conèixer per la versió de Heroes del Silencio que incluiren en el seu àlbum "Rarezas", jo vaig ser un d'ells, i de fet, vaig estar bastant de temps pensant-me que era una cançó pròpia. Sens dubte, Bunbury i companyia la feren molt més famosa, però és important que la gent sapiga la realitat.

Más Birras crearen tot un himne, però el cover de Heroes hi ha que tindre'l molt en compte, és una gran versió, la portaren al seu terreny, alçaren el peu del accelerador, i amb la brutal personalitat de la banda la feren arribar a un altra dimensió, se'ls va quedar perfecta.

I ara, la pregunta del milió: amb quina et quedes? Jo... Amb les dos. Ho sé, això és trampa, però és el que hi ha.



dimarts, 18 d’octubre de 2011

The Mission 16-10-2011. Sala Mirror (València)

Tenia moltes ganes de veure'ls, i més tractant-se de la gira de celebració del 25 aniversari de la banda, amb la reunió de la formació original (excepte el baterista) i basant el repertori en els seus primers discos. La sala estava pràcticament plena, i en l'ambient es notaven les ganes de passar-ho bé recordant èpoques passades. Les velles glòries de València recuperaren les millors gales sinistres per a l'ocasió, el negre era el color... Si, per un parell d'hores tornaren a ser els 80, quan l'afterpunk regnava en les discoteques, segurament els més joves de la sala seriem els meus amics i jo, però ja sabeu que èpoques passades es poden viure sense haver-les viscudes, tot és qüestió de mentalitzar-te, qui no s'ha sentit alguna vegada com en els 70 escoltant a Led Zeppelin?

Gene Loves Jezebel foren els encarregats de calfar motors, una banda que no em diu massa, la veritat, però he de reconèixer que el concert no va estar mal, amb bon so i amb la banda bastant entregada.


I per fi arribà la missió! Obriren amb eixa peça envolvent anomenada "Beyond The Pale" per després donar pas a molts del seus temes més clàssics, sonaren "Sepent's Kiss", "Garden Of Delight", "Crystal Ocean", "Stay With Me", "Severina" "Wasteland" (una de les més celebrades), el cover de Neil Young "Like a Hurricane", "Butterfly On A Weel", "Deliverance"... Una hora i vint minuts de bon goth-rock. La banda va sonar bé, a pesar de que Wayne Hussey tenia la veu algo cascada, però, sincerament, per el que he pogut veure en vídeos, sonava millor l'última formació que tingueren abans de separar-se.

Vaig eixir del concert amb una sensació agredolça. Pense que s'hagueren pogut enrotllar un poc més i fer almenys hora i mitja, i és que es deixaren moltes cançons bones per tocar (Hands Across The Ocean! Into The Blue!! Belief!!!). La sensacional "Like A Child Again" en versió de guitarra i veu em va decepcionar, perquè no la tocaren com cal?? I el final amb "Tower Of Strength" no va ser un bon final, una bona cançó, si, però no per a acabar, de fet ningú pensava que el concert havia finalitzat, tant costava tornar a eixir i tocar una canonada com "Hands Across The Ocean"?

En fi, un bon concert que haguera pogut ser memorable.

Així hagueren tingut que acabar el concert...

divendres, 14 d’octubre de 2011

Bunbury.

Com a fan de Heroes del Silencio de tota la vida, el rotllo amb el que començà Bunbury en solitari em va deixar totalment descol·locat; electrònica?, ranxeres?, world music?, cabaret?, boleros? Buuf!! Allò fou molt fort per a mi, era conscient de que Bunbury era una persona molt oberta musicalment i tots els fans de Heroes sabíem que una de les raons de la ruptura de la banda aragonesa fou per les ganes de fer coses diferents per part del seu lider però... Ostres! Com podia estar cantant ranxeres la mateixa persona que li va posar veu a cançons com "Deshacer el mundo" o "Sangre Hirviendo"? Fort, allò fou molt fort per a mi, tant que vaig passar olímpicament de tot el que feia aquest home.

Bé, algun dia tenia que donar-li una oportunitat, i ho he fet fa poc temps. En tots aquestos anys m'he adonat de que es pot fusionar pop i rock amb tots els generes que he anomenat abans, i més inclús, i donar resultats interessants.

Gran part de la culpa de que m'adonara d'això la té Andrés Calamaro, un mestre a l'hora de fusionar moltes d'aquestes influencies amb pop i rock, donar-li la seva personalitat i honestedat brutal i eixir per la porta gran. Bunbury ha fet algo semblant al ex-Rodriguez, cadascú amb el seu estil, però amb moltes de les mateixes influencies i amb el mateix gust per la fusió.

Si, preferiria que Bunbury gravara discos de hard-rock o de goth-rock, o ja posats, veure'l al front de la banda que el va fer gran, però reconec que la seva proposta és original, atemporal i en ocasions genial, i en els seus discos pots trobar cançons realment bones.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Carcoma "Quiero ver que sonríes"

Hui us presente una cançó de collita pròpia. "Quiero ver que sonríes" és una de les dotze cançons que formaven el nostre primer disc de llarga duració anomenat Mejor en el Infierno. És una de les meves preferides. Recorde que quan estàvem gravant-la a l'estudi el nostre productor deia que no li acabava d'agradar, però a nosaltres ens donava exactament igual. En Carcoma tenim cançons que no ens agraden a tots els components per igual, però aquesta ens agrada a tots.

Espere que us agrade, i si no és així, no passa res, amb un somriure em conforme :)

Quiero ver que sonríes.

"No les escuches, nunca paran de hablar,
no hagas caso a esa gente.
Son amargados sin sueños que realizar,
gente muy cerrada de mente.
Resiste, no olvides,
tu corazón es libre para hacer lo que sientes.
No importan los años, no hay normas para la ilusión,
quiero ver que sonríes.
Gente aburrida, viejos de mentalidad,
son vidas desaprovechadas.
Gente correcta para una sociedad que tiene las normas marcadas"



Si algú vol saber algo més de nosaltres pot buscar-nos en facebook o bé visitar el nostre myspace: www.myspace.com/carcomadicto

I en aquest enllaç es podeu descarregar el nostre disc: http://carcomadicto.bandcamp.com/

dissabte, 24 de setembre de 2011

R.E.M. "Green" (1988)

En poc temps dos notícies han tingut un fort impacte sobre mi, una bona i l'altra... mala. La bona és que Los Enemigos, una de les bandes de la meva vida, tornen per a fer una gira, la mala supose que ja sabreu quina és, no? Si, és possible que retirar-se no siga tan mala idea, però si has admirat sempre a aquesta banda és inevitable no sentir-te un poc mal.

Reconec que mai he segut un gran fan de R.E.M. però sempre m'han agradat, la seva música sempre ha estat ahí, des del principi, la veritat és que sempre li he tingut un gran afecte a aquesta encantadora banda. Vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe i, malgrat que els seus temps de gloria ja quedaren arrere, vaig gaudir molt del seu show. L'únic mal record d'aquella nit és que tenia al meu costat una colla de bakales que ni ells mateixos sabien que feien allí, segurament creurien que el concert es basaria en una versió de dos hores de duració de "Losing My Religion", perquè és l'única cançó que es coneixien. Però a banda d'això, el concert fou memorable.

Aquestos dies la música de R.E.M regna en casa, no puc evitar-ho. Ara mateix tinc el "Green" en el reproductor, que gran disc... Possiblement siga, junt amb "Document", el seu disc disc que més he gaudit. Tot el que més m'agrada d'aquesta banda està ací: rock guitarrer, folk, pop, obscuritat, melodies precioses... I unes quantes cançons d'eixes que t'acompanyen tota la vida des de la primera vegada que les escoltes: "Pop song 89", "Stand", "The Wrong Child", "Orange Crush", "Turn You Inside-Out"... Una meravella.

Doncs si, R.E.M. es separen, però per sort aquesta banda ens ha deixat un gran llegat, i això no pot fugir a cap lloc.

Com diu el meu amic Nahim... Gràcies per la música R.E.M.!!

dimarts, 20 de setembre de 2011

Concrete Blonde "Joey" (1990)

Hi han cançons que et marquen de per vida, en el meu cas "Joey" és una d'elles. Si, el mega-hit de Concrete Blonde és una cançó que va ser molt radiada en la seva època, tant que va acabar un poc socarrada. També s'han fet multitud de covers que no mereixen ser escoltades però... Que collons! Eixa cançó és una puta meravella!!

"Joey" és un tema senzill, d'una bellesa inigualable, amb la meravellosa veu de Johnette Napolitano cantant amb el sentiment que la cançó requereix, aquella que parlava d'una parella desgraciada per culpa de l'alcohol.

Els anys passen, i després d'escoltar-la per enèsima vegada continua posant-me la pell de gallina.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Sonotones "La rebelión de las monjas" (2010)

Últimament estic en un nuvol amb l'últim disc dels Sonotones. "La rebelión de las monjas" ja fa temps que va eixir a la venda, així que ja tardava en aparèixer un post dedicat a ell per ací. La veritat és que és un plaer seguir els passos d'una banda com Sonotones, els madrilenys passen per el millor moment de la seva carrera, i cada nou treball és sinònim de qualitat, mai fallen.

Dotze són les cançons que formen aquest disc. Dotze temes redons, amb un estil que de cada vegada està més marcat i que els converteix en una banda única. Com sempre, ací hi ha Rock & Roll per un tubo, d'eixe que sols ells saben fer, amb eixes melodies tan característiques i amb la peculiar veu de Javi entonant uns textos que de cada vegada estan més treballats.

Cançons com "No practicar", "Fuego en la sangre", "Los malos tiempos", "Lo que toca", "Me rindo para siempre" o en especial eixa meravella pop que és "Los peligros del amor", són del millore't que han fet. Així que si encara no estas familiaritzat amb la música dels aparells per a la sordera, aquest és un bon disc per a començar a escoltar a la banda més infravalorada del Rock espanyol.



dimarts, 6 de setembre de 2011

Almodóvar.

Recorde que quan era més jove no podia amb les seves pelis, però amb el temps he sabut apreciar el seu talent. Molta gent opina que és un director sobrevalorat, no estic d'acord, aquest home ha creat el seu propi segell personal, i això no és fàcil. També hi ha que tindre en compte que ha arribat al més alt fent un cinema que no precisament pot considerar-se comercial, i pense que té alguns films molt recomanables.

"La piel que habito" ja està en els cines, però encara no l'he poguda veure. Segurament no siga la pel.lícula de l'any, però estic segur que com a mínim no deixarà a ningú indiferent, com sol passar amb tot el que fa aquest home.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Lax 'N' Busto "Qui ets tu?" (1993)

Pot ser que Lax 'N' Busto no hagen tingut una trajectòria perfecta, però del que no hi ha dubte és de que amb "Qui ets tu?" aconseguiren crear un gran disc. Ací hi ha Rock & Roll ben fet amics, amb un treball de guitarres més que notable, amb bones melodies i amb un Pemi Fortuny genial a les veus.

Les cançons? ..... Totes genials! No hi ha deperdició. Autèntics himnes rockers com "Més que la meva sang", "Han trucat", la hard-rockera "Qui ets tu?" o "Faran de tu un heroi", combinen perfectament amb peces més relaxades com les precioses "Més roig" o "Quan és fosc". Molt destacables són també temes més complexos com "Les nits del Liceu", amb influències del country, o "La mosca", amb eixa efectiva fusió de funk i rock. Senzillament genial.

El millor disc del Rock Català? ...... Molt probable!!



divendres, 19 d’agost de 2011

Sonic Youth "Dirty Boots"

Si hi ha un vídeo-clip que defineix la màgia de la dècada alternativa, és aquest. Eixos encants de joventut, aquell look tan típicament 90's, samarretes de Nirvana.... I mentrestant, Sonic Youth, una de les bandes més trencadores d'aquells anys, buidant-se en un xicotet local i descarregant una de les seves millors cançons. Genial.

Els noranta foren molt grans.

dijous, 11 d’agost de 2011

Dear Mr. President "Dear Mr. President" (1988)

De tota la meva col·lecció de vinils aquest possiblement siga el que més m'estime. Que banda tan especial... Dear Mr. President fou una banda mal entesa, i a més, marcada per la mala sort. A pesar de que sempre foren considerats una banda de hard rock, la veritat és que, a excepció de la seva imatge, poc o res tenien que veure amb bandes com L.A Guns, Faster Pussycat i companyia. La seva música, eixe rock inclassificable amb altes dosis de precioses melodies pop, els convertia en una banda única, tan única que quedaren en terra de ningú. Si musicalment ja foren massa especials per a aquella escena en la que els clavaren, les lletres tampoc agradaren massa al públic hard-rocker, en les seves cançons no hi havia diversió, cotxes descapotables i ties amb mamelles grans, els seus textos tractaven temes més seriosos: problemes socials, violència, injustícies... O siga, el lema "Sexe, Drogues i Rock & Roll" no entrava dins del seu món.

Per si fora poc, al poc temps de llançar el seu únic disc, la banda va tindre problemes judicials amb la Casablanca per utilitzar l'expressió "Dear Mr. President", o siga, "Benvolgut Sr. President", com a nom de la formació. Finalment optaren per canviar el seu nom per "Flesh and Blood", títol d'una de les seves cançons, i el disc el titularen "Dead, White & Blue". Al poc temps la banda es va desfer degut a un rotunt fracàs comercial.


Es diu que gravaren unes demos per al que tindria que haver segut el seu segon disc que mai arribà. Seria interessant escoltar algo d'eixe material que tenien preparat, però jo em conforme amb aquella atemporal obra mestra que, per cert, és hui en dia una autèntica peça de col·leccionis-me de la que s'està pagant una pasta per ell.

És moment de fer sonar altra vegada cançons tan màgiques com "Fate","What's The World Coming To?, "Love and Violence", "Flesh and Blood" o "Fatal Desire" i tocar al cel... O més bé l'infern, però un infern màgic i agradable.



dijous, 4 d’agost de 2011

Judas Priest - Motörhead - Saxon. 02-08-2011 Pavelló olímpic de Badalona.

El cartell era irresistible per als que ens agrada el heavy metal, i l'experiència a segut inoblidable. Segurament es tracte del concert metal·lic definitiu d'aquest any.

La nit començà amb els incombustibles Saxon, llegendària banda sorgida de la llunyana NWOBHM. Aquesta era la meva segona vegada amb ells, la veritat és que els tenia gana, molta més que a Motörhead, i per a mi estigueren bastant superiors a la banda de Lemmy. Els vaig veure molt entregats i gaudint en tot moment. Les noves cançons del seu últim disc no sonen gens mal en directe i no faltaren alguns clàssics com "Princes Of The Night", "Weels Of Steel" o "Never Surrender" entre d'altres.

Als Motör ja els he vist varies vegades, i mai fallen. L'única pega del seu concert és que el so no fou el millor, s'haguera pogut millorar, però això no va impedir que gaudirem tots del seu apocalíptic show. Es que hi ha algú que puga quedar-se indiferent quan sonen canonades com "Killed By Death", "Ace Of Spades" o "Overkill?

I arribà el moment més esperat. Molt mal s'ha parlat últimament de Halford i companyia: que si estan acabats, que si sense KK no deurien tocar, que si Halford no canta bé... Ok, lògicament ja no són aquells joves metalheads que es menjaven el món en la gira del polèmic Turbo, però per a res estan acabats, estan en molt bona forma. A tots ens haguera agradat veure a KK, però també és cert que el jove substitut els ha donat força i joventut, i no està manco precisament. En certa manera puc entendre que alguns dels que han vist a Judas moltes vegades en el passat passaren d'aquesta gira, però jo tenia que estar ahi, i ha valgut molt la pena. El show fou pràcticament perfecte. Bon so, bon repertori i una espectacular posada en escena. Al Halford el vaig veure molt bé, a pesar de tot continua siguent el Metal God, i en el rostre del Tipton podíem veure que estava gaudint com un xiquet, i a les sis cordes, perfecte, com sempre.

En definitiva: Judas Priest continuent siguent els putos amos.

Gran concert, molt gran.

dimarts, 19 de juliol de 2011

The Smiths "There Is A Light That Never Goes Out"

Mai m'agradaren els Smiths. Sempre he apreciat la seva personalitat com a banda i el seu particular so, però no m'entraven. A mes de que la seva música no em convencia, porte anys llegint comentaris no massa afavorits cap a ells, i en especial cap al seu líder, en el Popu per part de Cesar Martín (per mi pot continuar així, no m'importaria continuar partint-me el cul molts anys més), així que és molt probable que em provocara algun prejudici.

Però la cosa va canviar quan vaig escoltar aquesta genial "There Is a Light That Never Goes Out", cançó que formava part de l'àlbum "The Queen Is Dead" (1986). No és que de sobte es convertiren en la banda de la meva vida, no, de fet bona part de la seva música no em diu absolutament res, però eixa cançó em va semblar una meravella, tenia màgia, la melodia era perfecta, la lletra era profunda i sofrida, però plena de bellesa, i Morrisey cantava amb molt de sentiment. Gràcies a aquesta cançó vaig saber apreciar millor la seva música, des d'aleshores els escolte molt més, i algunes de les seves cançons em semblen genials.

Per cert, algú em va dir que "The Queen Is Dead" era el millor treball de Morrisey i companyia, i crec que no anava desencaminat.


"There Is A Light That Never Goes Out" ("Hay Una Luz Que Nunca Se Apaga")

Sácame esta noche
a donde haya música y gente
y sean jóvenes y estén vivos.
Yendo en tu coche
Yo nunca, nunca quiero ir a casa
porque ya no tengo.

Sácame esta noche
porque quiero ver gente
y quiero ver luz.
Yendo en tu coche
oh, por favor no me dejes en casa
porque no es mi casa, es su casa
y yo ya no soy bien recibido.
Y si un autobús de dos pisos
choca con nosotros
Morir a tu lado es
una manera divina de morir.
Y si un camión de diez toneladas
nos mata a los dos
Morir a tu lado
Bueno, el placer, el honor es mío

Sácame esta noche
Llévame donde sea, no me importa
no me importa, no me importa.
Y en un oscurecido paso subterráneo
pensé, oh Dios, al fin
ha llegado mi oportunidad
pero entonces un extraño miedo
me agarró sin yo poder preguntar.

Sácame esta noche... Oh, llévame
a cualquier parte, no me importa
no me importa, no me importa.
Yendo en tu coche
Yo nunca, nunca quiero ir a casa
porque no tengo no, oh, no tengo.
Y si un autobús de dos pisos
choca con nosotros
Morir a tu lado es
una manera divina de morir.
Y si un camión de diez toneladas
nos mata a los dos
Morir a tu lado
Bueno, el placer, el honor es mío

Oh, hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga

dimarts, 12 de juliol de 2011

Iggy & The Stooges 09 - 07 - 2011 (València)

Iggy no és humà, el passat dissabte ho tornarem a comprovar des de les primeres files de l'incendiari concert que ens va brindar junt amb els seus Stooges. Continua siguent un dels frontman definitius, una bèstia.

En quant al concert, podria queixar-me de que es van deixar per tocar massa cançons del llegendari Fun House, però això era d'esperar siguent James Williamson el guitarrista d'aquesta gira, l'home que va gravar el mític Raw Power dels Stooges i que també va treballar junt amb l'Iggy en alguns dels seus discos en solitari.

També podria queixar-me de que sols feren una hora i vint minuts de concert, però no, no pense fer-ho, tindre al mateix Iggy Pop a sols uns metres de tu deixant-se la vida als seus 64 anys mentre canta algunes de les cançons més gamberres de la història, és increïble; no té preu. La festa acabà amb l'eterna No Fun i el públic amb gana de més, però amb un somriure en la cara.

El passat dissabte no sols serà recordat per ser el dia que Els Corbs Negres es despediren fins nou avis en el BBK Live de Bilbao, també serà recordat per ser el dia en que La Iguana i els seus Stooges passaren per posar potes per amunt la ciutat de València.

dimecres, 29 de juny de 2011

Greg Graffin i el subnormal del Dr Music.

Molts ja coneixereu aquest famós incident. Açò és una de les coses més lamentables que he pogut veure d'amunt d'un escenari. Els incidents en el món del Rock poden tindre la seva gràcia, però el comportament d'aquest imbècil produeix vergonya. No sap la sort que va tindre burlant-se d'un tros de pa com Greg Graffin, si li haguera fet el mateix a algú com Keith Richards o Axl Rose, eixe subnormal haguera arribat eixe dia a casa sense dents.

dijous, 16 de juny de 2011

Extremoduro "Rock Transgresivo" (1994)

Mai situaria als Extremoduro com un dels millors grups de Rock que tenim a l'estat, per a mi hi han un grapat de bandes bastant superiors a ells, qüestió de gustos... Però m'agraden, clar que si, sempre m'han agradat, de fet conserve quasi tota la seva discografia original, i a pesar de que no gaudeixc de tot el que han fet, pense que tots els seus discos tenen cançons genials. El Robe ha demostrat des del principi amb la seva música que és un artista únic, amb molta personalitat, i amb un talent especial per escriure cançons, malgrat que no sóc fanàtic de la seva obra ho reconec, per això Extremoduro estan on estan.

Més tart eixiren moltes bandes que, més que estar influenciades per ells, els copiaven. Els més famosos serien Sinkope o sobretot Marea, bandes que sempre m'han paregut molt poca cosa, però hi han molts més, grups que copien a Extremo es conten per centenars.

Del nou disc que acaben de publicar encara no puc opinar, tinc que escoltar-lo més, però sembla que porta la mateixa línia que el d'abans, un treball que no em va acabar d'agradar. Però ara que el Robe i companyia tornen a estar d'actualitat m'han agafat ganes de tornar a escoltar els seus vells discos, i la veritat és que estic gaudint bastant, sobretot amb aquell genial "Rock Transgresivo". Aquest va ser el seu primer disc que vaig escoltar, mel regalaren en cassette en el meu aniversari dels 14 o dels 15, si no recorde mal.

En aquella època Extremoduro no eren la gegantesca banda que són ara, hui en dia omplin estadis i agraden fins a molta gent que no li agrada el Rock, és fàcil trobar-te a gent que li agrada Shakira i semblants i que flipe amb ells, abans era més bé tot el contrari. Han canviat molt les coses per al Robe i companyia.

En realitat aquest no fou el seu primer disc, com molts pensen. El primer llançament dels extremenys fou una maqueta amb el mateix títol de 7 temes allà per l'any 89. Poc després foren fitxats per Avispa Music i gravant una cançó més (Amor Castúo) llançaren el seu primer lp oficial, aquesta vegada anomenat "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera". Anys després, concretament en 1994, quan la banda ja havia tret discos com "Somos unos animales", "Deltoya" i "¿Dónde están mis amigos?" el reeditaren gravant 3 cançons més per acabar de donar-li forma al disc més autèntic de Extremoduro.

Una cosa que no he entès mai és perquè deixaren fora un temasso com "Amor Castúo" en l'edició definitiva de Rock Transgresivo, per a mi eixa cançó està a l'altura de les millors cançons del disc, afortunadament més tart va ser la cançó que elegiren per obrir el seu disc en directe.

És cert que en aquella primera època no tenien tanta experiència com a músics, ni tenien els mitjans necessaris per fer una bona producció, de fet, tingueren que vendre la maqueta per adelantat per aconseguir la pasta per poder gravar (curiosa història, tinguent en compte que hui són un dels grups de Rock més ben cotitzats de l'estat). Però... Que voleu que us diga, aquestos són els Extremo que més m'agraden, els més guarros i canyers.


En aquells primers dies de la banda el Robe ja apuntava alt com a compositor, per el meu gust algunes de les millors que ha fet mai estan ací, "Emparedado", "Decidí", "Romperás", "La Hoguera"... I com no, la clàssica "Jesucristo García". Menció especial també per als tres temes que gravaren per a la reedició, ells foren "Adiós abanico, que llegó el aire", "Te juzgarán sólo por tus errores (Yo no)" I "Caballero andante (no me dejeis asíii!), les cançons més curioses i entranyables del disc.

Uns quants anys després de que el Robe composara aquestes cançons va entrar a la banda Uoho, el genial guitarrista de Platero y Tu, i amb el seu treball li donà molta més qualitat a la banda musicalment.

Siguent objectius és possible que treballs com Agíla o Canciones Prohibidas siguen millors, però Rock Transgresivo sempre és el disc que més gaudeixc quan torne a repassar la seva discografia, algo que faig molt de tant en tant.

dimecres, 1 de juny de 2011

Concerts inoblidables. Part 2. The Doors Of The 21st Century. 4 -12 - 2003 (Benidorm)

Si en la primera part de "Concerts inoblidables" recordava el primer concert de rock al que vaig assistir, hui m'ha vingut a la ment el record d'un dels millors concerts que he pogut presenciar.

The Doors ha segut una de les bandes que més m'han marcat. L'explosió mediàtica que tornaren a tindre en els 90 gràcies a la pel·lícula de Oliver Stone m'agafà de ple. Recorde que els meus amics i jo en aquells anys ens passàvem les vesprades escoltant la seva meravellosa música en la terrassa d'un bar del meu poble, aquelles noves sensacions mai s'obliden.

El que mai haguérem imaginat és que uns quants anys després anàrem a poder veure a la mítica banda en directe, això no ens entrava dins del cap, Jim va morir, i sense ell era impossible, l'única manera de gaudir d'ells en directe era en les velles cintes de vhs que ens anàvem passant entre els amics. Per això, la notícia de que The Doors anaven a girar amb el cantant dels Cult fou una estranya sorpresa. Ningú sabia si això anava a funcionar o si per el contrari donaria llàstima, eixes estranyes reunions són perilloses, però, qui anava a resistir-se? Són Robby Krieguer i Ray Manzarek!! (John Densmore no va voler participar en l'aventura) Venen amb el puto Ian Astbury, un dels meus cantants preferits! I a més, el primer concert de la gira europea i l'únic a Espanya anava a ser en Benidorm, al costat de casa! Passaria el que tindria que passar, però la cita era obligada.

Recorde que es va tirar tot el dia plovent, quan eixirem de Gata camí de Benidorm pareixia que l'aigua la abocaren a cànters, aplegarem a la plaça de bous de Benidorm i no plovia tan fort, però no parava, i teníem tots un mal rotllo damunt grandíssim, la il·lusió es perdia, jo per moments vaig tindre clar que anaven a suspendre en concert, però just uns pocs minuts abans del concert va parar de ploure, va ser com per art de màgia, per allí comentàvem entre nosaltres que l'esperit de Jim Morrison, d'allà on estiga, va fer que s'arrasara el cel, flipades nostres....

La plaça era plena de gom a gom, i en l'ambient es podia palpar eixa sensació estranya que teniem tots, era en plan... Com? Anem a veure als Doors?? Però eixa estranya por que teníem tots va desaparèixer en el moment en que aparegué la icònica imatge de Jim en el fons de l'escenari i començà a sonar la introducció amb la grandiositat de Carmina Burana mentre tota la gent bramava com a boixos, al acabar la intro comença a sonar el riff de Road House Blues i ens veiem de colp a Manzarek amb molt bon aspecte en el teclat, a algo semblant a una fusió entre Krueger i Krieguer, però que tocava la guitarra que sonava a glòria, i al centre de l'escenari al gran Astbury, però donava la sensació de tindre al mateix Jim Morrison davant de nosaltres. La segon cançó recorde que va ser Break On Through, quasi res... Buuuf! Un dels millors començaments de concert que he vist mai, si no el millor, quasi m'agafà un infart.

El so era perfecte, la banda va sonar genial, tocaren pràcticament tots els seu clàssics excepte The End (haguera segut genial que la tocaren, però no hi ha queixa) i centraren una part del repertori en el monumental L.A. Woman, un disc que no van poder presentar en directe en el seu temps. El que més ens preocupava en un principi era la feina de Astbury, tots sabem que és un dels grans i que sempre ha segut molt fan de Morrison i companyia, però substituir al Rey Lagarto no anava a ser cosa fàcil, i ho va fer de la millor manera possible, amb molt de respecte i donant-li els seus tocs personals, un deu per a ell, de fet pense que no haguera hagut ningú que ho pogués fer millor.

Finalment el concert finalitzà amb la immortal Light My Fire i la plaça pates per amunt. I jo amb la sensació d'haver vist algo especial e irrepetible, i amb un cassette amb la gravació de tot el concert a la butxaca, jejejeje... Eixes coses ja no es solen fer, però jo m'he emportat moltes vegades la gravadora d'arrere. Es sent com el cul, però és un gran record.

Uns anys després aquesta nova formació de The Doors ens tornaren a visitar en València i també fou altre gran concert, però ni paregut al que poguérem viure aquella nit freda de Desembre en Benidorm.

No he pogut trobar cap vídeo d'aquell concert, ací us d'eixe un altre que data d'un parell de mesos després.

dimecres, 25 de maig de 2011

Martes y 13. Jazz entre amigos.

Supose que hi haurà gent que no li hauran fet mai gens de gràcia, però per a mi sempre han segut els millors humoristes espanyols. He crescut amb el seu humor directe i caòtic. Recorde amb afecte les nits de cap d'any en les que ells feien un programa especial en televisió, no hi havia millor manera de començar l'any que descollonant-te amb les seues conyes, ara eixos programes de la nit de cap d'any corren a càrrec de gent com Belén Esteban, que trist... Fa uns anys, per sort, es va recopilar molt del material de la trajectòria de Martes y 13 en dvd per a que poguérem gaudir dels seus shows quan ens apeteix-ca.

Com molts sabreu, en els seus inicis eren tres components, però aquell que ja no recorde ni el seu nom no m'agradava, per sort va durar ben poc. Martes y 13 són Josema i Millán, jo sempre he segut més de Millán, però Josema també era boníssim, i dic era perquè tot el que ha fet posteriorment em pareix una merda, parlant clar. La màgia de Martes y 13 la creaven ells dos junts.

Una de les facetes que més m'agradava d'ells era la musical. Les imitacions que han fet de gent com Miguel Ríos, Mecano, Simon & Garfunkel, Tina Turner i molts més, són ja llegendàries. Perquè, a banda de ser bons humoristes també eren bons cantants, sobretot Millán.

Hui us deixe una de les meues actuacions preferides de Millán cantant. En aquesta ocasió imitant a la reina del jazz Linda Wesley.

Mireu-lo, és boníssim!

dimarts, 10 de maig de 2011

AC/DC "High Voltage" (1976)

A pesar de que pràcticament tota la discografia de la banda dels germans Young és altament recomanable, la majoria de fans sempre han considerat discos com "Highway To Hell" o "Back in Black" com les millors obres de la seva carrera. No seré jo el que els porte la contra, eixos discos no sols són el millor dels australians, es tracta de dos dels millors àlbums de la història del Rock, ni més ni menys. Però jo sempre he tingut debilitat per "High Voltage", de fet el considere tan bo e imprescindible com els que he citat abans.

Aquest sempre ha segut considerat el seu debut, però no és exactament així. Abans d'aquest disc AC/DC ja tenien dos discos publicats, però sols en Austràlia. El primer i autèntic debut fou publicat un any abans i el seu títol era també "High Voltage", a pesar de tindre sols dues cançons de les també publicades ací. El segon fou "T.N.T.", també del mateix any, 1975. D'una mescla d'aquestos dos donaren forma al "High Voltage" que tots coneguem, és a dir, dues cançons del "High Voltage" (versió australiana) i set del "T.N.T.".


Amb aquest disc es llançaren al mercat internacional. Per primera vegada el món sencer va poder escoltar eixos riffs de guitarra tan característics, eixa veu tan única del genial Bon Scott, els solos de Angus... Començava l'aventura d'una de les millors bandes de la història del Rock dur.

Sobre les cançons que formen aquest disc sols es pot dir que són del millor que han fet mai. Una joieta darrere de l'altra. Algunes com "It's A Long Way To The Top (If You Wanna Rock 'n' Roll)", "T.N.T.", la pròpia "High Voltage" o "The Jack" directament passaren a ser cançons clàssiques de la història del Rock, però les altres cinc, a pesar de no ser tan conegudes, estan al mateix nivell. Com a debilitat personal vull destacar la fantàstica "Little Lover", eixa especie de blues que et dona un bon rollo increïble, una meravella de cançó que sempre l'he considerada una perleta amagada en la seva discografia.

Sense AC/DC i la seva música de alt voltatge el Rock no seria el mateix.



dimarts, 3 de maig de 2011

The Quireboys. 01-05-2011 Sala Durango (València)

Mentre gaudia del concert era inevitable pensar que The Quireboys són una banda que mereix estar omplint estadis, ho tenen tot per fer-ho, però res més lluny de la realitat. A pesar d'això, ara pense que és millor així, perquè veure a una banda com aquesta a uns pocs metres d'ells en una sala tan acollidora com la Durango és tot un luxe.

Grans músics, actitud 100 % rockera, un repertori excepcional (especialment quan tocaren les cançons del seu immillorable disc de debut), bon so, i que dir de Spike... ell és The Quireboys, un molt bon cantant i gran frontman del que no pots apartar la vista d'ell, un vell pirata que se les sap totes per fer-te gaudir com un xiquet.

Moments destacables de concert? Molts, però crec que el més emocionant va ser quan tocaren la meravellosa "I Don't Love You Anymore", que possiblement siga la millor cançó de tota la seva carrera, preciosa és poc.

Gran nit.

dijous, 14 d’abril de 2011

La Orquesta Mondragón "Rock & Roll"

En el nou numero del Popu li han fet una entrevista a Javier Gurruchaga en motiu del llançament del nou disc de La Orquesta Mondragón, i he gaudit moltíssim llegint-la. Que gran personatge... Ha segut un plaer llegir les seves històries, com quan va veure a AC/DC en l'any 76 amb Bon Scott al front en un club de Londres, als Stones en el 76 en la Monumental de Barcelona o a Frank Sinatra en el Bernabeu, quan el gran crooner tenia 71 anys. La seva admiració per llegendes com David Bowie, Jim Morrison, The Beatles o Louis Armstrong. El seu amor per el Soul, el Jazz o el Blues... i moltes coses més. Gran entrevista.

La Orquesta Mondragón són ja tot un clàssic. Gurruchaga és un artista únic, un molt bon cantant i un dels millors showman de la història, sens dubte. Algunes de les seves cançons han marcat època i les versións de clàssics del Rock que sempre han fet les borden donant-li la seva pròpia personalitat, i a més Gurruchaga sempre ha tingut molt bon gust elegint-les.

La posada en en escena de de la Orquesta, sobretot la dels seus primers anys, sempre ha segut una autèntica raresa en l'estat espanyol. Sempre m'ha fascinat el seu extrany espectacle, eixa mescla de fantasia i surrealisme, clarament inspirat amb el món del circ, amb bones dosis de depravació i frikisme, és una passada.

Sols he tingut l'oportunitat de veure a la orquesta més atípica d'Espanya en una ocasió, i va estar molt bé, però ja m'aguera agradat a mi veurel's en els seus primers anys... Afortunadament les noves tecnologies ens brinden l'oportunitat de veure qualsevol cosa, i gràcies a Youtube podem gaudir de molts videos de Gurruchaga i els seus en els seus anys de glòria.

Ací us deixe a La Orquesta Mondragón interpretant el mític "Rock & Roll" de Lou Reed, un dels seus videos més impactants que he pogut trobar.

dimarts, 5 d’abril de 2011

5 d'Abril, una data negra per al Grunge.

Curiosament dos de les figures més importants del rock dels 90 ens deixaren un 5 d'Abril.


Tal dia com hui fa nou anys va morir Layne Staley, el carismàtic vocalista dels Alice in Chains, després de passar un autèntic infern per culpa de les drogues. A banda del seu desbordant carisma i talent, Layne tenia una veu única, una de les senyes d'identitat d'aquella gran banda. Per a mi una de les tres millors veus del Grunge junt amb la de l'Eddie Vedder i la del Crhis Cornell.

Tal dia com hui també, però uns quants anys més arrere, concretament en l'any 94, va morir Kurt Cobain, la figura més rellevant del rock alternatiu, als 27 anys d'edat. La història ja la sabeu tots, però el ben cert és que ens va deixar una de les ments més creatives de la història del rock.

Que serveix-ca aquest xicotet article per recordar a aquestos grans artistes que ens han fet passar tantes bones estones en el llarg de les nostres vides. Perquè, encara que ells ja no estan entre nosaltres, la seva música mai morirà.

Hui és un bon dia per recuperar joies com In Utero o Dirt un altra vegada.



divendres, 1 d’abril de 2011

Gira de despedida de Judas Priest.

Per als que som amants del Heavy Metal més clàssic la gira de retirada de Judas és un dels aconteciments més importants de l'any. No els he pogut veure mai en directe i pareix ser que ja no hi haurà més oportunitats per veure a una de les bandes més bàsiques e imprescindibles de la història del metall.

Que dos clàssics com Saxon i Motörhead obriguen per a ells en tota la gira no ha fet més que augmentar l'atractiu de l'event. Als Motörhead ja els he vist dues vegades i foren dos grans concerts, amb molta molta canya, i a més, sempre serà un plaer veure a una llegenda com Lemmy d'amunt d'un escenari.
Als Saxon els he vist una vegada, fou en un festival metàl·lic en el que també tocaven Iron Maiden, Dio, Barón Rojo... I moltes bandes més. També la recorde com una gran actuació de Heavy Metal del més primitiu.

Per tant, l'assumpte promet, i molt. No sé si lo de "gira de retirada" serà una jugada per atraure al personal (jo no ho crec), però jo açò no m'ho perc ni boix, i la meva entrada per a Badalona ja descansa tranquil·la dins d'un calaix.

Ací us deixe uns vídeos en directe d'aquestes històriques bandes:





dimecres, 23 de març de 2011

Carcoma "Mejor en el Infierno" (video)

Bé, no és gran cosa, pot ser que algun dia tinguem peles per gravar un videoclip com déu mana, però ara ens resulta imposible, tota la pasta que teníem ens la gastarem en la gravació del disc.

El que hui us presente és sencillament un simpàtic video-montatge amb imatges de quan hi érem a l'estudi de gravació donant forma al nostre primer llarga duració anomenat també "Mejor en el Infierno", junt amb també algunes imatges en directe del concert de presentació del disc.

La cançó justament és la més pop-rockera del disc, semi-acústica i amb molta melodia. També és l'única cançó del disc cantada amb dos veus principals, ens anem alternant les estròfes entre Vicent (veu principal del grup) i jo.

Nosaltres li tenim molt d'afecte a aquest tema, espere que us agrade.

En aquest enllaç podeu descarregar-se el nostre disc:

http://carcomadicto.bandcamp.com/

Salut i Rock & Roll amics!!

divendres, 18 de març de 2011

Michael Jackson & Slash "Give In To Me"

Ja que el vaig anomenar en l'última entrada, anem a recordar-lo amb una cançó que, si bé no és de les més conegudes, si que és de les més brillants de la seva carrera.

Com molts sabreu, a Michael sempre li agradaren els bons guitarristes de hard-rock, per a la història queden aquelles col·laboracions de Steve Stevens, el que fora guitarrista de la banda en solitari de Vince Neil, amb la cançó "Dirty Diana", una de les millors del sensacional Bad (1987). I, per supost, la més mítica de totes va ser la de Eddie Van Halen en el solo de "Beat It", del disc més venut de la història. L'estrella pop més gran dels 80 junt amb el guitarrista més rellevant de la seva època, allò fou tot un aconteciment, i sempre es recordarà com algo molt gran.

Però ací no acabaren els treballs de Michael amb guitarristes de hard-rock. En l'any 1991 va eixir Dangerous, un disc bastant irregular, però en el que hi han algunes grans cançons. En dos d'eixos temes Michael va tindre treballant amb ell a les 6 cordes al mateix Slash dels Guns & Roses, i lògicament es tracta de dos les millors cançons del disc: "Black or White" i la que hui us presente, "Give In To Me".

Aquesta cançó es un mig temps molt intens, en plan hard-rock, però sense anar-se'n del seu estil. La veritat és que recorda bastant a la sensacional Dirty Diana, i a pesar de no ser tan bona com aquella, es tracta d'una gran cançó també. Slash es marca un parell de bons solos que són del més destacable de la cançó, amb la marca de la casa ben clara.

Cal destacar també l'espectacular videoclip. En ell també apareix Gilby Clarke, el que fora guitarrista rítmic dels Guns en aquella època.

En la gira de Dangerous Slash també va fer unes quantes aparicions en directe junt amb el Rei del Pop. Definitivament, Michael Jackson tenia bon ull per als guitarristes, i aquestos encantats de la vida en treballar junt amb l'estrella pop més gran.

dimarts, 15 de març de 2011

Marvin Gaye "What's Going On" (1971)

Pot semblar curiós, però el meu interés per la música negra va vindre gràcies a Michael Jackson. The Jackson Five pràcticaven R&B, soul, funk... I a més, al igual que Marvin, ells també fitxaren per Motown Records, la discogràfica per excelència de música negra. Els discos de Michael Jackson van evolucionar cap a altres estils, però les seves arrels sempre estigueren presents en la seva música. A banda d'això, Michael sempre deia en entrevistes que els seus herois heren llegendes com James Brown, The Temptations o el pròpi Marvin Gaye entre altres, i tenia tot el sentit del món. Així que li estic molt agraït a Michael, perquè, a més de fer-me gaudir amb un bon grapat de cançons pròpies, també em va descobrir un nou i excitant món musical.

Amb el cas de Marvin Gaye volia introduïr-me com déu mana en la seva música i m'en vaig anar de cap a pel seu disc més llegendàri, estic parlant, clar que si, de "What's Going On". Amb aquest disc m'ha passat com amb tants altres. La primera vegada que el vaig escoltar no em va acabar d'agradar. La segona ja li anava agafant el gustet. La tercera ja havia destacat algunes cançons que m'agradaven especialment. I a la quarta vaig ser conscient de que acabava de decobrir una obra d'art. Eixos són els bons discos, els que li tens que dedicar el seu temps. Amb això no vull dir que els discos que entren a la primera no valen la pena, la música de Ramones o de AC/DC és així, i a mi que no me'ls toquen. Però normalment els discos que em costen un poc d'entrar i per fi m'entren els gaudeixc especialment. L'exemple més clar és amb el que em va passar amb Led Zeppelin, que al principi d'escoltar-los, fa molts anys, em va costar pillar-li el punt, i han acabat siguent una de les bandes de la meva vida.


"What's Going On" és un disc de soul elegant, per a paladars fins. Si eres dels que en el teu món sols caben guitarres distorsionades o l'únic soul que t'agrada és el més visceral i salvatge, aquest no és el teu disc. Encara que, em resultaria difícil d'entendre que a qualsevol persona amb bon gust no gaudeixca d'una obra com aquesta. Pense que cançons tan perfèctes com la pròpia "Whats Going On" o "Mercy Mercy Me (The Ecology)" (per citar-ne sols dos de les que més m'agraden) estàn lluny de qualsevol etiqueta, és simplement bona música feta amb passió.

A banda de hi haure grans cançons i que Marvin està sensacional a les veus cantant amb un sentiment que impresiona, el que també fa que siga una obra mestra és la producció, que per cert, ell mateix es va fer carrec. El so és inmillorable, i tot està en el seu lloc. A més, les cançons pràcticament van totes lligades, el que fa que la millor manera d'escoltar aquest disc siga tot d'un tiró.

Aquest és també un disc conceptual basat en l'experiència d'un veterà de la guerra del vietnam. Hi ha qui diu que Marvin s'inspirà amb el seu germà, que pareix ser que va estar tres anys en aquella guerra.

Gran disc amics. Música feta amb el cor.

dimarts, 8 de març de 2011

Drive By Truckers "The Dirty South" (2004)

He de reconeixer que al principi no els pillava el punt, però des de que vaig escoltar aquest fabulós disc s'han convertit en una de les bandes que més escolte últimament. Són una banda especial, amb clares influències del rock d'arrels americanes i del country. En ocasions recorden al Neil Young, en altres al rock sureny dels Lynyrd Skynyrd i en altres a aquelles bandes que als principis dels 80 formaren aquell moviment que s'anomenava: el nou rock americà. Però això si, sempre amb molta personalitat pròpia i un toc alternatiu que els dona molt d'encant.

No he escoltat tots els seus discos, però dels que he escoltat aquest és el que més m'agrada. Ací hi han cançons verdaderament irresistibles. Des de canyonades rockeres fins a precioses balades, passant per temes més purament country o matissos més pop... Se'ls va quedar un disc redó. M'agraden les 14 cançons que formen aquest treball, però m'agradaria destacar-ne algunes que em posen els pels de punta: una d'elles és "Tornadoes", un mig temps preciós i original. "The Day John Henry Died" és un altra de les que més m'agraden, una cançó que tansmiteix bon rotllo i que em recorda a aquells primers i fantàstics R.E.M. "Carl Perkins Cadillac" és també genial, molt melòdica, com una acertada mescla de rock, country i pop. I l'altra que m'emociona especialment és "Goddamn Lonely Love", una balada senzillament màgica.

Per a mi, ara que el rock d'arrels americanes està tan de moda, i no paren d'eixir noves bandes d'aquest rotllo, els Truckers destaquen clarament de la resta. I a més em semblen una de les bandes més interessants del panorama rocker en general dels últims anys.