dilluns, 28 de desembre de 2009

Pearl Jam "Backspacer" (2009)

Quan el van penjar en el seu myspace el vaig escoltar per damunt una vegada, però preferia esperar-me ha tindre'l original per escolar-lo bé i amb tranquil·litat. Fa un parell de setmanes va ser el meu aniversari, i aquest disc va ser un dels regals que em va fer la meva novia. Després d'escoltar-lo detingudament aquestos dies, puc afirmar que m'ha deixat un poc gelat, esperava més d'aquest "Backspacer". Esperar que aquesta banda torne a gravar algo que s'aproxime a qualsevol del seus tres primers discs és tonteria, però com a mínim pensava que igualarien l'anterior, un disc que em pareix molt superior. No vull dir que em parega una merda de disc, té bons moments i pot ser que amb el temps guanye, però de moment em pareix un disc simplement correcte. De tota manera, sempre seran un dels meus grups de capselera. fa uns anys els vaig veure en directe a van estar fantàstics, i de segur que la pròxima gira serà gran, son una bona banda i tinc fe en ells.

dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal!


Encara que, com deien els S.A, hi ha molta falsetat en aquestes festes, li segueixc veient algo especial a aquests dies de Nadal. Pot ser que sempre quede algo d'aquell xiquet que flipava amb els Reis Mags, no ho se... En fi, que passeu bones festes, menjeu bona cosa de bunyols, i que us regalen molts discos, salut!

diumenge, 20 de desembre de 2009

The Mission "Love me to death"


Ha arribat l'hivern i amb ell la música de The Mission. Sempre serà un plaer escoltar la seva música, però em pareix perfecte escoltar-la en aquestes nits fredes, al racó del foc.
"Love me to death" és una de les seves millors caçons, i formava part del seu fabulós disc de debut "Gods Own Medicine" (1986).

Música apassionant, preciosa, obscura, emocionant...

dimarts, 15 de desembre de 2009

28 tacos.

Si, ja em queda menys de ser "veinteañero", els 30 estan ben aprop. Pareix l'altre dia quan vaig complir els 18 i vaig arribar mig sumbat al lloc on treballava abans, (En fi, coses de joventut...) el temps bola.

I com hui és un dia especial per als que vam naixer un 15 de Decembre, gràcies a Sant Youtube he pogut aconseguir que els Ramones vingueren a aquest bloc a cantar-nos a tots el Happy Birthday To You. I també dedicar-me a mi mateix la cançó idònia dels meus adorats Led Zeppelin per a un dia com hui, "Celebration Day".

Salut a tothom!


dijous, 10 de desembre de 2009

5 anys sense Dimebag.

Mare meua! Com passa el temps... Ahir em vaig quedar sorprès quan vaig visitar el recomanable bloc "Pluralitat Musical" i vaig veure que el passat Dimarts dia 8 va fer 5 anys d'una de les pitjors tragèdies de la història del Rock, l'assassinat a sang freda a Dimebag Darrell. Pareix que va ser ahir, però 5 anys fa ja d'una trista història que és millor oblidar-la i recordar la grandesa d'aquell home que va revolucionar el món del metall aplastant-nos amb la seva inconfundible forma de tocar la guitarra. Pantera sempre han segut el meu grup preferit de metall agressiu, per a mi no han tingut mai rivals, marcaren un abans i un després en el mon del metall, crearen escola, i per a la història queden obres mestres com "Cowboys from hell", "Vulgar Display Of Power" o "Far Beyond Driven".

Com els deia als companys de "Pluralitat Musical", vaig començar a escoltar a Pantera amb "Cowboys From Hell" i recorde que va ser una de les experiències més impactants que he tingut, des d'el primer moment amb eixe inici del disc amb el riff de la cançó "Cowboys From Hell" ja em va deixar tremolant, quines guitarrades... quina potència... la veu de l'Anselmo... tot era perfecte, i contenia dos de les millors cançons de metall que he escoltat mai, la citada "Cowboys From Hell" i "Cemetery Gates".
En el següent disc "Vulgar Display Of Power" ja trobaren el so que estaven buscant gravant el disc definitiu de la seva carrera, i acabaren construint una discografia pràcticament perfecta.
Des d'aleshores són una de les meues bandes preferides, i bona part de la culpa la té aquell mag de les 6 cordes, l'únic e irrepetible Dimebag Darrell.
Sempre tindré una punxeta clavada per pedrer l'oportunitat de veure a Pantera en directe quan vingueren a la sala Arena de València, segurament haguera segut l'experiència més bestial de la meva vida. Mai meu perdonaré.

dijous, 3 de desembre de 2009

Loquillo y Trogloditas "Hombres" (1991)


L'època en la que van tocar el cel quedava enrere, i amb ella Sabino Méndez, el principal compositor del grup. Difícil situació per a la banda. Però amb "Hombres", Loquillo y Trogloditas demostraren que sense el gran Sabino també podien fer bones cançons, i acabaren gravant un dels millors discs de la seva carrera. Loquillo sol dir que no va quedar molt content amb aquest disc perque pareix ser que no es respirava bon ambient en la banda, però a mi em pareix un gran disc amb algunes de les millors cançons de la seva carrera com "Hombres", "Brillar y Brillar", "Amigo", "Diez años atras" o aquella en la que demostraven la seva admiració per les Sataniques Majestats "Simpatía por los Stones".

Rock n' Roll en estat pur, macarra, descarat i salvatge.

"Simpatia por los Stones"

No fueron al principio santos de mi devoción
pero mi vida se fue ensuciando al ritmo de su rock and roll
desde entonces siento simpatía por los Stones

Un parche en el trasero pura provocación
las pesadillas de tus padres, nena transformadas en una canción
entra en el túnel de la pasión ten simpatía por los Stones

Cabeza de lechuga despistado y vacilón
tu chaqueta de leopardo delatan cierta inclinación
de que tú sientes simpatía por los Stones

Si aún no conoces la belleza de una noche de alcohol
y tu vida se reduce, siempre, a suspender la misma lección
entra en el túnel de la pasión, ten simpatía por los Stones

Si eres buena nena la otra vida te premiará
si eres malo nene esta vida te sonreirá y verás las buenas chicas prefieren
chicos malos para soñar simpatía por los Stones.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Off Limits en el Blues Bar de Denia.

Anit en principi anava a ser una avorrida nit de Dissabte sense saber que fer, fins que un amic i jo decidirem arrimar-nos al Blues Bar de Dénia per fer-nos unes birres, i amb una mica de sort, que tocara la típica banda de covers de blues que sol tocar en aquestos llocs. Quan vam arribar al bar veguerem que la banda que actuava es deia Off Limits, el meu col·lega va somriure, pareixia que ja els coneixia, i em va dir... vas a flipar hui, i jo vaig pensar... collons, tampoc serà per a tant, aquestes bandes que toquen en aquestos bars on el 80 per cent de la gent és guiri solen fer-ho bé, però tant com per flipar...
Agafarem unes birres i ens vam acomodar en una de les tauletes més pròximes a l'escenari. La banda eren 4 músics: bateria, teclat, baix i el cantant tocava la guitarra. Quan el xicotet local estava ple començaren, i em vaig quedar bocabadat, el que em pensava que anava a ser el típic concert de blues de bar va resultar ser una de les millors actuacions que he vist últimament, una banda que sonava perfecta interpretant clàssics immortals de grans de la bona música com per exemple Deep Purple, Willie Deville, Santana, Steve Ray Vaughan, AC/DC, Eagles, Paul Mccartney, Jorge Benson o The Kinks, entre altres. I el millor de tot? Rafa Raposo, el seu líder. Un tio que no supera els 30 anys d'edat, carismàtic, bon cantant i sobretot un grandíssim guitarrista, aquest home ens va donar a tots una bona lliçó d'actitud i tècnica. I jo pensava... com pot estar actuant aquesta bestia de les 6 cordes en un bar per a 30 persones? Increïble.

El dia 12 del pròxim més Off Limits estaran actuant de nou en el Blues Bar de Dénia, si voleu presenciar a una bona banda amb un guitarrista impressionant en directe, ja ho sabeu, allí ens veurem!

dijous, 26 de novembre de 2009

Pixies en el Primavera Sound 2010

Gran noticia! L'última vegada que vingueren ja me'ls vaig pedrer, no m'agradaria que tornara ha passar. Encara no es sap el dia exacte en el que tocaran, però el festival es realitzarà els dies 27, 28 i 29 de Maig. El Primavera no és un festival fet a la meva mesura, la majoria de les bandes que passen per allí no em diuen res, però sempre solen anar dos o tres bandes que m'agraden molt. L'any passat vam poder gaudir de grans actuacions, especialment l'espectacular concert del Neil Young, però també la dels Jayhawks i Sonic Youth. Aquest any, per el meu gust, el plat fort son els Pixies, dels que sóc molt fan, però també tinc curiositat per veure als Wilco i a Pavement. I com sol passar en els festis, sempre et sorprèn algun grup que no coneixes.

Les entrades per als tres dies ja estan a la venda. Qui vulga més info que visite la web del festival www.primaverasound.com

Ahí va un vídeo d'un concert dels Pixies en l'any 91 interpretant "Tame", una de les cançons més boixes de la seva carrera i que forma part d'aquella joia atemporal anomenada Doolittle.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Sonotones III (2003)

Sonotones és un dels grups de rock més injustament poc reconeguts a nivell estatal. Mentre triomfen un bon grapat de bandes que l'únic que saben fer és imitar a Extremoduro de forma repetitiva i sense substancia, i molts dels grups clàssics viuen del que foren en el passat, publicant discs fluixos a cada dos anys, ahi tens als Sonotones facturant un Rock n' Roll amb dos collons, original, amb passió, amb una discografia pràcticament perfecta i sense poder fer-se un bon lloc en el panorama. Si el mon fora just aquesta banda deuria d'arrasar, però la realitat és molt diferent i de moment som relativament pocs els seguidors d'aquest grup tan especial, però els pocs que hi som, som fans a mort, això també és cert. Sonotones III (2003), tercer disc d'aquestos Madrilenys, és el treball en el que em vaig introduir a la seva música, i també el meu preferit. Recorde que primer vaig escoltar "La casa de las sombras", una de les millors cançons del disc, en un cd que em va regalar una revista musical que ara no recorde el nom, em vaig quedar totalment impressionat, en un primer moment em van recordar a Los Enemigos, sobretot per la veu de Javi, però era diferent, la cançó era un mig temps amb força i guitarres potents, però lo millor de tot era la melodia, amb un toc pop que li donava un aire molt especial. Em vaig enamorar d'eixa cançó, dies després ja tenia el disc en la meva estanteria. En aquest disc Sonotones s'allunyaven del punk-rock dels seus dos primers treballs aconseguint un rock guitarrer més directe i amb eixe toc pop que els fa tan especials. El disc no te desperdici, 11 cançons plenes de bons riffs de guitarra i estribillos que rondaran dins del teu cap una bona temporada. Ahí en van algunes de les que més m'agraden: "La culpa fue de la ciudad", "La casa de las sombras", "Mi diva", "Cruces" o "El condenado".
Pareix ser que la banda està en aquestos moments gravant el que serà el seu cinquè disc, esperem que amb aquest puguen obrir-se al gran públic, i si no ho fan, els pocs que hi som fans seus ho serem sempre.


dilluns, 16 de novembre de 2009

Bad Religion "Recipe for hate" (1993)


Com ja vaig dir en l'altra ressenya que li vaig fer al recomanable disc "Stranger than fiction", no sóc fan dels Bad Religion, però em pareix una banda respectable. No solc escoltar moltes bandes d'aquest estil, m'agrada el punk i el hardcore, clar que si, però no especialment aquest, en canvi, aquesta banda si que em pareix que té coses interessants. A pesar de que pràcticament tots els seus discos tenen temes destacables, no tots ells em pareixen recomanables, per el meu gust, aquesta banda té moltes cançons de relleno en alguns dels seus treballs, però no en tots. El disc que ens ocupa hui em pareix bastant disfrutable, hi han alguns temes que passen un poc més desapercibits, però en general em pareix un bon disc amb cançons molt destacables com "Recipe for hate", "Kerosene", "American Jesus" (Un dels hits del punk dels noranta), "Man with a mission" (La meva preferida del disc junt amb "American Jesus", precioses eixes melodies...), "Watch it die" (Amb la col·laboració especial de Eddi Vedder de Pearl Jam), "Lookin in" (Atronaor Riff a tota llet!) o "Don't pray on me".
Mai seran una de les meues bandes de capselera, però eixe punk accelerat amb la caracteristica veu de Greg Graffin i eixes melodies tan caracteristiques fan que siguen una banda especial dins del seu gènere, i de tant en tant em fan passar una bona estona, que ja és bastant.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Entrevista a Jorge Martinez, líder de Los Ilegales.

Aquesta entrevista ja té uns anys, concretament 11, quan la banda acabava de gravar el disc "El apostol de la lujuria" (1998). L'entrevista feta a carrec d'els que presentaven "Lo + plus" és una merda, però sempre és divertit escoltar les barbaritats d'aquest entranyable personatge.

Cantant, guitarrista i líder de la banda més macarra del planeta terra, amb tots vosaltres, l'únic e inimitable Jorge Martinez, de Los Ilegales!

dilluns, 9 de novembre de 2009

Lou Reed "Transformer" (1972)


Es pot dir que em vaig introduir tart en la discografía en solitari de Lou Reed. Sempre m'han agradat The Velvet Underground, especialment el seu primer disc, del que soc molt fan, però el meu coneiximent de la seva carrera en solitari es llimitava als seus hits més famosos... mai és tart. Era una asignatura que tenía pendent des de feia molts anys, i no fa massa temps que he començat a introduir-me en la seva obra, que a pesar de que no la conec tota, pense que he acertat en elegir "Transformer" per començar. Que gran disc... des d'el mateix dia que em vaig pillar el vinil que estic assombrat amb aquesta col·leció de cançons que parlen de sexe, vicis i maquillatge. Òbviament coneixia un clàssic com "Walk on the wild side", però la resta del disc és igual d'imprescindible. Temes de pur Rock and Roll amb tocs glam com "Vicius" "Hangin' 'Round", "I'm so free" o "Wagon weel" són extraordinaris, però "Perfect day" i "Satellite of love" sencillament són de les millors cançons que he escoltat mai, clàssics de la música en general. I, com no, també m'agraden curiositats com "New York telephone conversation" o "Goodnight ladies", cançons que s'arrimen més al cabaret o al jazz, i que li donen varietat i molt d'encant al disc.
Crec que m'espera un apasionant viatge descobrint poc a poc l'obra d'aquest geni del Rock, Lou Reed.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Red Hot Chili Peppers "Blood Sugar Sex Magik" (1991)

Aquestos dies he "desenpolvat" aquest disc, i la veritat és que l'estic gaudint molt. Discs com aquest o el primer dels Rage Against The Machine, per exemple, son obres que les escolte molt de tant en tant, però les gaudeixc moltíssim. La música que feien els Peppers en aquesta època poc te que veure en el pop mainstream que fan hui en dia. Amb l'ajuda de Rick Rubin en la producció, van fer un grandissim disc , i dels més especials d'aquella època. Un treball replet bàsicament de cançons de Funk-Rock de primera qualitat, però no tot son cançons mogudes el que pots trobar ací, Flea and company demostraren que també sabien fer bones cançons lentes com "Breaking The Girl", "I Could Have Lied" o el mega-hit "Under The Bridge".
En fi, sempre és un plaer tornar a escoltar l'inconfusible guitarra del John Frusciante, les impossibles línies de baix del carismàtic Flea i eixe grapat de bones cançons que hi ha en aquest disc. Tots em corejat el "Give It Away" alguna vegada, no?




dimarts, 3 de novembre de 2009

Michael Jackson "This is it" (2009)


Sincerament, sentia molta curiositat per veure el que estava preparant Michael Jackson abans que ens deixara. El Dissabte passat vaig acudir al cine i l'experiència va ser molt sorprenent. El documental tracta bàsicament en els assatjos i tots els preparatius del que anava a ser el seu retorn als escenaris. Com sempre, Michael estava decidit en fer el major espectacle de la terra, i en "This is it" ho podreu comprovar, no hi han paraules per descriure tal barbaritat. Haguera segut gran poder gaudir alguna vegada del rei del pop en directe... una llàstima.

Michael es veu molt il·lucionat, i el que més m'ha impresionat és veure'l treballar, és increíble com ho porta tot avant, té les coses molt clares i ho controla tot. Però més sorprenent encara és amb el respècte i delicadesa que tracta a tot el personal, algo realment curiós.
Per altra banda, sempre és un plaer veure'l actuar i interpretar algunes d'aquelles cançons que van marcar una època. La veu la conserva totalment i balla pràcticament com abans. Dies després ja estava mort, increïble...

dimecres, 28 d’octubre de 2009

The Wrestler B.S.O. (2008)


L'altre dia vaig veure aquesta pel·lícula i em va impresionar molt la banda sonora. Ja havia escoltat el tema que havia compost Bruce Springsteen expresament per al film, que per cert, em va agradar molt, una preciosa cançó on el Boss canta amb molt de sentiment, però el més sorprenent és el que va sonant durant la peli. No se si eu vist mai "The Wrestler", però resulta que el prota (The Ram) és fan a mort del hard rock i heavy metal dels vuitanta, i en varies escenes sonen cançons dels Scorpions, Cinderella, Accept... i demés. Ací us deixe el llistat de cançons d'aquesta inusual banda sonora en els temps que corren:

01. Quiet Riot - Bang Your Head (Metal Health)
02. Cinderella - Dont Know What You Got
03. Birdman & Lil Wayne - Stuntin LIke My Daddy
04. Firehouse - Dont Walk Away
05. Rhino Bucket - Soundtrack To A War: Welcome To Hell
06. Solomon - Blowin Up
07. Dead Family - Mirror
08. Ratt - Round & Round
09. Slaughter - Dangerous
10. Ratt - Im Insane
11. Accept - Balls To The Walls
12. Scorpions - Animal Magnetism

Per altra banda m'agradaria recomanar la pel·lícula ha aquells que no l'han vista, sens dubte una de les que més m'han agradat últimament. Un preciós drama on Mickey Rourke interpreta un grandíssim paper, com en els seus millors temps.

Ací teniu la preciosa cançó del Boss amb imatges de la peli i la cançó dels Accept que forma part de la banda sonora, la mítica "Balls to the Wall":



divendres, 23 d’octubre de 2009

The Snake Corps "Dreamland"


Necessitava una bona cançó per espavilar-me un poc i donar-li la benvinguda al cap de setmana. La elecció ha segut "Dreamland", dels sinistre-vuitanters Snake Corps. Una banda que no em lleva el dormir precisament, però la cançó en concret em pareix genial. Una cançó molt diferent al estil que acostumaven a fer, "Dreamland" t'anima el dia. Pop rock fresc, guitarres vuitanteres, boníssimes melodies.... i màgia, molta màgia.

Gaudiu-la!

Bon cap de setmana a tots!!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Soziedad Alkoholika, gravant de nou el seu primer disc.

Grata sorpresa acaben de donar-me els S.A. Sempre havia pensat que seria bona idea gravar un altra vegada el seu primer lp, l'anomenat "El negre". Té que ser acollonant com tenen que sonar cançons tan besties com "Perra Vida", "Nos vimos en Berlín" o "Kontra la agresión, kastración" en el so actual. No és que sone mal la vella gravació, sempre serà l'original, i estic acostumat a escoltar-lo així, però si és cert que li falta força al so. Ja sabeu, fa molts anys, concretament divuit, en aquells temps no hi havien els mateixos mitjos que hui en dia, i menys en Espanya.
Per a mi la trilogia que formen els seus tres primers treballs "El negre" (1991), "Y ese que tanto habla..." (1993) i "Ratas" (1995), junt amb la maqueta "Intoxicación Etilika" (1990), sempre serà el millor que han fet, els S.A autèntics. El que han tret després no està mal, tinc tots els seus discs i tots tenen cançons bones però... no se, ja no és el mateix. Aquella mescla de hardcore, trash i punk, tan bestia, original i encantadorament cafre, se'ls ha perdut pel camí.
En l'any 1991 jo sols tenia deu anys, encara men faltarien uns quants per conèixer la música dels de Vitoria, però imagine que l'impacte d'aquest grup presentant el disc negre deguera ser brutal, no crec que abans d'aquest disc hi haguera algo tan potent en el panorama estatal. Un disc que ha creat escola, i que a dia de hui continua siguent el més agressiu de tota la seva carrera.

Espere ansiós el resultat.

Aquestos eren els S.A autèntics, jejejeje...

dimarts, 20 d’octubre de 2009

The Waterboys "Fisherman's blues"


Els de Mike Scott no han segut mai sants de la meva devoció, els seus discs em pareixen generalment fluixos, però és indubtable que tenen un grapat de bones cançons en la seva discografia. "Fisherman's blues" és una d'elles. Aquesta cançó forma part del disc del mateix títol de l'any 1988. Un disc que va tindre molts detractors, més que rés per l'accentuada influència celta amb la majoria dels temes.
Sempre m'ha agradat aquesta cançó, eixa fusió de Rock n' Roll i folk, amb eixos violins celtes, em pareix molt acertada en aquest tema.

Ací us deixe la lletra del tema traduïda al castellà:
"El blues del pescador"

Desearía ser un pescador
Revolcándome en el mar
Lejos de la tierra firme
Y de sus amargos recuerdos
Echando fuera el sedal
Con abandono y amor
Sin límites debajo de mí
Excepto el cielo estrellado encima
Con luz en mi cabeza
Y tu en mis brazos.

Desearía ser el hombre del freno
En un tren desbocado
Chocando precipitadamente
contra el corazón de la tierra
Como un cañón en la lluvia
Con el latido de los durmientes
Y el calor del carbón
Contando las ciudades que pasan de largo
En una noche llena de alma
Con luz en mi cabeza
Y tu en mis brazos

Bueno, sé que seré desprendido rápidamente
De los vínculos que me mantienen
De las cadenas que me atan alrededor
Caeré al final
Y en ese fatídico día
Me tomaré a mi mismo en las manos
Cabalgaré en ese tren
Seré el pescador
Con luz en mi cabeza
Y tu en mis brazos.

Pegueu-li al play!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Placebo & Frank Black "Where is my mind?"

No sóc un gran fan de Placebo, però si de Frank Black i els seus Pixies. Ací us deixe una gran interpretació de la mítica cançó dels Pixies.

Gran vídeo!

divendres, 16 d’octubre de 2009

Quin és el teu grup preferit?

Eterna pregunta que ens han fet a tots alguna vegada i que jo mai he sabut contestar. Sempre m'ha paregut estrany que tanta gent tinga el seu grup preferit, no em pareix mal, és més, m'agrada tindre un amic que el seu grup preferit siguen els Led Zeppelin o un altre que siguen The Doors, però a mi em resulta impossible elegir-ne sols un. Podria dir-ne deu o dotze que m'han marcat, m'han impresionat molt o que per el que siga son molt especials per a mi, però, un? Impossible. Altra cosa seria si meu hagueres preguntat fa molts anys quan va arribar per primera vegada aquella vella cinta de cassette anomenada "The Joshua Tree" a les meves mans, la resposta haguera segut U2, però si per el contrari meu hagueres preguntat en mig del concert de AC/DC en l'estadi olímpic de Barcelona de gom a gom i Angus i companyia deixant-se la vida d'amunt de l'escenari, la resposta supose que se la imaginareu, no? El mateix podria dir de la temporada en que vivia dins la discografia de Led Zeppelin.... No pararia de dir exemples, ara mateix em pareix brillant la primera època del Boss, i si meu preguntes la setmana que ve segurament et diria un altra cosa. Una de les coses més boniques de la música és precisament això, anar descobrint bandes, discs o altres estils musicals, i gaudir. Per això em resulta impossible quedar-me en un. Pense que molta gent tendeix, per alguna entranya raó, a forçar-se per elegir al seu grup preferit, jo si fera el mateix m'agobiaria, perquè, per a aquesta gent és suposa que rés del que va descobrint a poc a poc pot ser superior al seu grup preferit, perquè, no aniran a traicionar-se a ells mateixos després de portar tota la vida defenent a mort al seu grup preferit, no se si m'explique...
El mateix puc dir de les pel·lícules, com vaig a quedar-me sols amb una? Pense que algo semblant passa amb el Futbol, jo no soc aficionat a aquest esport, però, perquè tots els aficionats al futbol son sols d'un equip? Es suposa que si els agrada molt eixe esport deurien de gaudir d'un bon partit, independentment de quins equips juguen, no? Val, entenc que et puga agradar més el joc d'un equip, però si feu memòria, quan érem xiquets hi havia que elegir un equip i defendre'l fins la mort, passe el que passe. A mi em va durar poc, però la majoria segueixen defenent aquell equip que van elegir quan tenien quatre o cinc anys, pareix ser que no els a agradat cap equip més amb tot aquest temps...
Bé, al cap i a la fi igual dona, no? A vegades està bé pensar amb tonteries com aquesta.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Bruce Springsteen "Born to run" (1975)


Bruce Springsteen és un d'eixos artistes que per alguna extranya raó sempre l'he tingut en el punt de mira, sabent que va tindre una gran època, però mai em feia l'anim a ferme en algún dels seus treballs. El meu coneiximent de la seva obra es llimitava a les quatre cançons famoses que tots coneixem, i si, s'empre m'han agradat eixes cançons. Perque no em preocupava per escoltar algún dels seus discos? Doncs no tinc ni puta idea, però és algo que sempre m'ha passat i segueix passant-me amb moltes bandes i artistes, sóc l'únic al que li passen aquestes coses?
Amb el temps sempre acabe solucionant-ho, i en poc temps m'he fet amb dos de les seves obres, "The River" (1980) i "Born to run" (1975), i realment el que havia llegit sobre que eren dos grandíssims discos era totalment cert.

Avuí li toca al "Born to run", ja que és el que més estic petant aquesta setmana. Realment estic fascinat amb aquest treball, quin disc més redó! L'unica cançó que coneixía és la que li dona títol al disc, i cert és que sols per aquest himne ja es mereixeria un respècte aquest disc, però el millor de tot és que totes estàn a l'altura! "Thunder Road", "Tenth Avenue Freez-out", "Night" o "She's The One" són pura dinamita, cançons amb una energia aplastant on la inconfundible veu del Boss es mescla a la perfecció amb bones guitarrades, linies de piano i espectaculars solos de saxo. "Meeting Acroos The River" ens mostra al Springsteen més relaxat, una bonica balada amb tocs jazzies. "Backstreets" és per al que suscriu aquestes línies la millor cançó del disc, preciosa, poderosa, amb el Boss pletòric cantant amb un feeling increible. I "Jungleland" és ideal per posar-li fi a aquesta obra mestra.

Promte li tocarà a "The River", altre disc assombros.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

diumenge, 4 d’octubre de 2009

The Cult "Love Tour". 27 - 9 - 09. València.

Finalment el concert és feia dins d'un recinte cobert, però de tota manera era un poc de boixos agafar el cotxe autopista amunt amb el temporal que feia. L'oportunitat de poder presenciar un concert de The Cult homenatjant el fabulós disc "Love" no ens l'anàvem a pedrer , i a 40 per l'autopista i un poc acollonats aplegarem a València. Un viatge arriscat, cert, però va valdre la pena.
Bon ambient al aplegar a recinte, prou gent, però sense agobios, perfecte per posar-nos en un bon lloc per gaudir de l'espectacle. Amb la gent és notava que anaven a basar el repertori amb "Love", ja sabeu, moltes pintes vuitanteres més pròpies del after-punk que del hard rock, lo qual li donava un encant molt especial a l'assumpte.
Després de fer-se un poc de rogar, s'apaguen les llums i disparen amb "Nirvana", pareix ser que van a seguir el mateix ordre que el disc, i efectivament, una darrere l'altra. Molta festa, un autèntic plaer poder ballar i cortejar totes aquestes magnifiques cançons en directe, especialment les emblemàtiques "Rain", "She sells sanctuary" i "Revolution", moments de pura màgia. La banda sona genial, Ian va estar sensacional, jugant amb la seva veu tot el que va voler, tot un mestre. Però el que més gust vaig tindre de veure va ser al Billy Duffy, que gran... Tot un guitar hero en tota regla, donant-nos una bona lliçó d'actitud i Rock n' Roll.
Al acabar el "Love" la banda desapareix per tornar en uns moments i repartir-nos uns quants hits més d'altres obres mestres com "Electric", "Sonic Temple" i alguna del últims discs, ja sabeu, "Fire Woman", "Sun King", "Wild Flower" "Lil' Devil"... En fi, una marxa de por.
Aquesta era la meva tercera experiència amb The Cult, i com sempre em van tornar a fer feliç durant un parell d'hores.


dissabte, 26 de setembre de 2009

The Cult. Love Tour 2009.

Molts ja sabreu que els Cult estan realitzant una nova gira basant el repertori amb el material de l'emblemàtic disc "Love" junt amb les cançons més representatives dels altres discs. D'ací unes hores els de Ian Astbury passaran per València per fer-nos gaudir de la seva màgia una vegada més, però... Avui és Diumenge, i com ja sabeu, sempre plou quan no fan escola. Creuaré els dits, no em fa molta il·lusió que eixe paperet que en permet l'accés al concert és quede dins d'un calaix podrint-se.

dimarts, 15 de setembre de 2009

The Police "Outlandos d'Amour" (1978)

M'agraden The Police, sempre m'han agradat però tinc un problema amb els seus discs, tots ells tenen cançons absolutament memorables però també en tenen que no m'agraden, sempre he pensat que els discs de The Police tenen cançons de relleno. "Outlandos d'Amour" és el seu primer disc, pot ser siga el meu preferit i el que menys tinga eixe problema. Ací tenim als The Police més directes i rockers de tota la seva carrera. Corria l'any 78, el punk dels The Clash i els Sex Pistols en Anglaterra feia uns anys que arrasava, i eixes influències és van notar en el debut dels de Sting. Cançons immediates i completament addictives que és mouen bàsicament entre el Punk Rock, el Pop i el Reggae.

Però ja sabeu, The Police no han segut mai un grup més, sempre els ha agradat experimentar, anar un pas més enllà i buscar un so original, algo que aconseguiren des de el primer moment. "Next to you", "So lonely", "Roxane", "Can't stand losing you" o "Born in the 50's" son alguns del himnes que podem trobar en aquest disc, cançons que com a mínim alguna d'elles tots em corejat alguna vegada.
Posteriorment la banda canviaria el seu so progressivament i milloraren com a músics, però "Outlandos d'Amour" sempre serà per a mi el disc més autèntic de The Police.
Hi ha qui diu que The Police van ser el Beatles dels 80, jo crec que eixa afirmació és un poc exagerada, però el que si que és indubtable és que van ser una gran banda i marcaren una època.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Roy Orbison "Crying"


Res millor en un dia de pluja com el que fa hui ací que deixar-te portar per la màgia de la seva música i la seva gran veu.

Ací teniu un video tret del fenomenal "Black and White Night" on els alumnes ELvis Costello i Bruce Springsteen acompanyen amb les seves guitarres al gran mestre.

"Crying", trista, però preciosa cançó.

Que no pare la pluja...

dissabte, 12 de setembre de 2009

La cançó de "La historia interminable" (1984)


A tots ens ha marcat alguna peli quan erem xiquets, a mi, sens dubte, va ser "La historia interminable". No se quantes vegades la vaig vorer quan era menut, però puc dir-vos que moltes. Era un ritual sagrat els Dissabtes pel matí davant del televisor endinssant-me dins d'aquell fascinant mon de fantasia i màgia. I és que el cine dels 80 tenia un encant tan especial...

La fabulosa cançó d'aquesta gran peli va ser composta també en l'any 1984 per els compositors britanics Limahl i Giorgio Moroder, i va ser tot un èxit, clavant-se rapidament dins dels primers llocs de les llistes de ventes d'Anglaterra. Se que molts pensaran que aquesta cançó és una merda popera, però a mi em pareix tan màgica com la pròpia peli, cada vegada que l'escolte en algun lloc em venen grans records de la meva infancia, i això és molt gran.

Ací us deixe el trailer de la peli i la cançó de audio completa:



dimecres, 9 de setembre de 2009

Homenatge a Juan Valdivia, un gran guitarrista.


El que fora guitarrista dels Heroes del Silencio és, per el meu gust, el millor guitarrista de Rock a nivell estatal, i un dels pocs que es poden comparar amb els grans de les 6 cordes a nivell internacional. El que els sol passar a la majoria de guitarristes és la falta de personalitat, hi han milers de guitarristes que tenen una tecnica brutal, són rapids i tot el que tu vulgues, però els falta personalitat. Eixa és la seva principal virtud, Juan Valdivia sona a Juan Valdivia i a nigú més. El seu estil és únic, i va ser fundamental junt amb la veu de Bunbury per crear el so d'una banda única e irrepetible, sense l'estil i la màgia de Juan, Heroes no aguera segut el mateix. Eixa forma d'arpegiar i de dibuixar melodies és única, i per a la història queden un gran nombre de riffs i solos memorables en cançons com "Mar adentro", "Entre dos tierras", "Maldito duende", "Opio" o "Avalancha", per citar-ne algunes.


Ací us deixe algunes de les cançons de Heroes on el treball de Juan destacava molt:

El riff de "Entre dos tierras", sencill però molt bo, també era sencill el de "Satisfaction" o el de "Smoke on the water"... Per altra banda, el solo sempre m'ha paregut grandiós.



La chispa adecuada és per a mi una de les millors cançons que he escoltat mai, i la guitarra de Juan té molta culpa de la seva màgia, precioses eixes melodies...




I per ùltim "Avalancha", gran cançó, gran riff...



Cal destacar també el disc que va gravar en solitari "Trigonometralla", després de la disolució dels Heroes. Un disc bastant recomanable enfocat sobretot a la guitarra, on s'allunya un poc del so de Heroes del Silencio i experimenta, però sempre amb el seu estil i la seva màgia.


Ací us deixe un dels seus temes:

dimarts, 8 de setembre de 2009

Led Zeppelin "Stairway to heaven"


Led Zeppelin són una de les bandes de la meva vida, en aquestos moments secillament m'apetia compartir amb vosaltres aquesta grandiosa interpretació d'una de les millors cançons que s'han escrit, una autèntica obra d'art, sobren més paraules....

divendres, 4 de setembre de 2009

Baron Rojo. Nova gira de la formació original!!


Pareix que la cosa va enserio, després de la ja mítica actuació que va fer la formació original de Barón Rojo en el passat festival Metalway, han decidit realitzar una gira en tota regla l'any pròxim en motiu del 30 aniverssari de la banda. Sóc fan de Barón, i he vist a aquesta banda moltes vegades en directe, però açò no meu esperava, més que res perquè sempre es deia que la relació que tenien els germans De Castro amb els vells companys no era massa bona, però mira... Ací els tenim. Pensant-ho bé, si una formació com Heroes del Silencio, que deien que alguns d'ells es portaven a mort, es van ajuntar per fer una gira, perquè no els Barón Rojo?

Doncs si, ells també s'han apuntat a les reunións de bandes mítiques que tan de moda estàn últimament. Falta de peles?, nostàlgia?.... Sabeu que? a mi me la bufa el perquè, jo el que sé és que no m'ho tinc que pedre per res del món, segurament serà una oportunitat única de presenciar a la formació que crearen aquella joia atemporal anomenada "Volumen Brutal" en directe.

Ací us deixe el video de la seva cançó de títol homònim: "Baron Rojo". D'aquesta manera començaven el mític concert que va quedar gravat per a la història en aquell "Baron al rojo vivo" (1984)

dimecres, 2 de setembre de 2009

Bon Jovi "Slippery When Wet" (1986)


El Hard Rock 80's sempre m'ha paregut la banda sonora perfècta per a l'estiu, bandes com Motley Crue, Van Halen, Poison o el grup que ens ocupa, per citar-ne alguns, sempre passen molt més per el meu reproductor aquestos mesos que en la resta de l'any. Ara que l'estiu ja està pegant les últimes coletades és el moment idoni per escoltar un altra vegada "Slippery When Wet", un dels grans discos de l'època.
Encara que molts no s'ho creuran aquest grup que ara fa cançonetes pop per a xiquetes pijetes en els 80 van ser un gran grup de Hard Rock melòdic. "Slippery When Wet" és el tercer treball de Bon Jovi i per a mi el seu millor disc. Un àlbum d'eixos que és tonteria destacar alguna cançó, les 10 que té son hits, qualsevol d'elles podrien haver segut el single, el que fa que entre a la primera i t'enganxe totalment. Cançons Hard-rockeres plenes de bons riffs, solos de guitarra espectaculars i estribillos memorables, altrenant-les amb precioces power ballads com per exemple aquesta...



És una llàstima que bandes com aquesta o Aerosmith, per exemple, que foren tan tan grans en el passat acabaren venent-se tan descaradament... Però mira, no podem fer res, per a aquesta gent la pela és la pela...

divendres, 28 d’agost de 2009

Pearl Jam "Backspacer" (2009)

Ja falta menys per el llançament del nou treball dels de Seattle, el dia 21 de Setembre és l'elegit. En el seu myspace ja és pot escoltar un dels seus temes "The Fixer", i... No és per tirar coets, però tampoc sona mal... A mi m'agrada, pense que serà un bon disc. No vaig a esperar-me res del nivell de meravelles com "Ten", "Vs" o "Vitalogy" però sols que arribe al nivell del anterior "Pearl Jam" (2006) (per a mi el seu millor disc des de "Vitalogy") ja estaré content. Pearl Jam son una gran banda, uns autèntics supervivents d'una escena que tenia els dies contats, de fet, ja en queden pocs d'aquell moviment que s'ho va emportar tot per davant anomenat Grunge.
Fa un parell d'anys vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe i no eren els mateixos jovenots que és menjaven el mon en els dies de "Ten", però va ser un gran concert, espere poder tornar a repetir l'experiència.

Ací us deixe el videoclip del nou tema, a veure que opineu...


dimecres, 26 d’agost de 2009

Michael Jackson "Live in Bucharest: The Dangerous Tour" (1991) DVD


Ara que pareix que a tot el món sols l'importe les desgràcies que tenia aquest home i poses la televisió i tot són tertulies de merda amb quantitat de comentaris morbosos sobre el pobre Michael, és moment per recordar el que realment importa, la seva música i el seu talent. Que els donen pel cul a tots eixos!



Com ja vaig dir en el post de la lamentable noticia, mai he segut fan de Michael, però sempre m'ha paregut un gran artista. "Live in Bucharest: The Dangerus Tour" és el perfecte document per recordar al Rei del Pop. "Dangerus" va supondrer un baixó discogràfic respecte als anteriors "Off The Wall", "Thriller" i "Bad" (la trilogia perfecta) però no era un mal disc, tenia grans cançons com "Black Or White" o "Heal The World".



Després de la publicació del disc Michael es va obsesionar en fer el show més gran de la terra en la respectiva gira, el mai vist, i sens dubte ho va aconseguir. Ací podreu vorer a Michael donant-ho tot en cada moment, milers de fans tornant-se boixos, bon repertori, la banda sonant genial, Michael cantant com un àngel, coreografies imposibles... Si no l'heu vist mai poseu-li remei, no us arrepentireu.

Michael era un dels grans...

divendres, 21 d’agost de 2009

Manic Street Preachers "Motown Junk" (1991)


El Manics no són precisament el millor grup de la història del Rock, però per a mi (sobretot la seva primera època) són una banda amb molt d'encant. La seva música d'aquells primers anys era com una mescla de Punk, Hard Rock i Pop, de fet, sempre citaven com a pricipals influècies a The Clash i a Guns 'N Roses, i era molt comprensible. Altra cosa que m'agradava molt dels primers Manics era l'imatge que tenien, aquelles pintes entre Punks i Glam Rockers els donava un atractiu que molava mogolló. Amb els últims discos que han publicat han tornat un poc al rotllo dels inicis, afortunadament.

Ací us deixe un dels seus primers singles, "Motown Junk". Aquesta cançó està composta en l'any 1991, abans de treure el seu primer disc "Generation Terrorist", i actualment encara és un dels seus hits.

Llarga vida als Manics!!!!

dimarts, 18 d’agost de 2009

Dream Theater "Metropolis pt 2: Escenes from a memory" (1999)


Mai he segut amic del virtuosisme, sempre he preferit als Ramones abans que al Steve Vai, però hi han excepcions, i Dream Theater és una d'elles. Per als que no coneguen aquesta gran banda he d'advertir que com la majoria de grups de Rock progressiu no són facils, li has de dedicar el seu temps, però com sol passar amb aquestos casos... Acabes flipant.
Dream Theater és un grup format per 5 músics increïbles: James Labrie - veus, John Myung - Baix, John Petrucci - Guitarra i veus, Mike Portnoy - Bateria i veus i Jordan Rudess - teclats. La seva música està influenciada per les grans bandes progressives dels 70 com Yes o Rush i també per els grans del Heavy Metal com Iron Maiden o Metallica, però tenen molta personalitat pròpia.

"Metropolis pt 2: Escenes from a memory" és, baix el meu critèri, l'obra mestra absoluta d'aquesta banda, un disc on tot és imprescindible. Un treball que no és per escoltar-lo en qualsevol moment, la forma ideal és fer-ho en el lloc adecuat, en el moment adecuat i sense fer res més, escoltant-lo tot d'un tiró, deixat portar per la seva màgia i gaudiràs d'un viatge musical assombros, una experiència única. També és un disc conceptual basat en la història d'un jove que descobreix, per una sessió d'hipnosi, que el seu passat està relacionat amb amor i assassinats, un alicient que li dona un punt interessant a l'obra.
Per als més curiosos recomanar també el dvd "Metropolis 2000: Escenes from New York", un concert on interpreten de cap a rabo el disc i ho mesclen amb imatges relacionades, un document molt interessant on podreu veure el nivell que té aquesta banda.
Doncs si, sempre preferiré al Keith Richards abans que al Joe Satriani, però pense que qualsevol persona que tinga debilitat per la bona música caurà rendit d'avant d'una obra mestra com aquesta.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Elvis Presley.



Doncs si, hui fa 32 anys que va morir, però "Blue Suede Shoes" encara faria ballar a un mort, de segur que ell el ballarà d'allà on estiga...

divendres, 14 d’agost de 2009

The Darkness "Friday Night"

Ací us deixe un dels grups més especials i més divertits dels últims temps, The Darkness.

La cançó elegida és la divertida "Friday Night", del seu enorme disc de debut "Permission to land", un disc que és mereixerà en algun altre moment un bon post.

Hi ha que començar el cap de setmana amb bon rollo.

A passar-ho bé!!


dimecres, 12 d’agost de 2009

Nirvana "Kurt vs Gorila"

Un altre dels incidents més recordats del rock.

Nirvana actuant en un garito amb un Kurt totalment fora de control i raspant els acords de "Love buzz" com un boix. En un moment donat Kurt és llança al públic sense separar-se de la seva guitarra i la gent flipa. A base d'espentes i prou bruscament els goriles encarregats de seguretat intenten tirar-lo dalt l'escenari, però Kurt li amolla una guitarrada en tot el cap a un d'ells i....

dimarts, 11 d’agost de 2009

Guns n' Roses "St Louis incident" (1991)


Les eixides de tono de l'amic Axl son tot un classic. Ací us deixe un dels seus incidents més mítics.

És l'any 1991 i els creadors d'un dels discs definitius del Rock estàn actuant en St Louis (Estats Units).
És en el moment que tocaven "Rocket Queen" quan derrepent Axl para de cantar i comença a cridar a un tio del públic, pareix ser que el tio estava fotografiant-lo o gravant-lo perque té una camera en les mans. Al veure que els de seguretat no fan res al respècte decideix fer de Superman des de dalt de l'escenari i pegar-li dos hòsties al pobre xic. Acte seguit puja dalt de l'escenari, es caga amb els de seguretat i pega a fugir. La gent és torna boixa, no han pagat per açò, començen a destrossar tot el pavelló i després pujen dalt de l'escenari a pegar-los de hòsties al grup, aquestos ixen per pates.

En aquest video no es veu tot, us recomane que se'l descarregueu en algún lloc complet.

Sincerament no m'aguera agradat estar en eixe concert, però sempre m'han divertit les flipaes que té aquest home.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Bad Religion "Stranger Than Fiction" (1994)

El punk rock i hardcore melòdic californià mai a segut el meu fort, però Bad Religion sempre m'han paregut un bon grup. Ells foren els que d'alguna manera inventaren aquest estil que ens ha donat més penes que alegries amb milers de bandes infumables per tot el món, cosa que no és el seu cas. La principal diferència que té aquest grup respècte als altres del mateix estil és que són una banda que realment els agrada el Rock n' Roll, no com les típiques bandes que diuen que son punks i tenen menys de punk que jo de beato, que solen eixir en pel·lícules d'intituts americans i merdes d'eixes i que sonen totes exactament igual.
Cançons amb velocitat, riffs atronaors, bons solos de guitarra i el bon gust per la melodia amb eixes harmonies vocals tan caracteristisques, fan de Bad Religion una banda molt especial dins del seu gènere.
El grup es va fundar l'any 1980 però no va ser fins a finals dels 80 i principis dels 90 quan aconseguiren l'èxit massiu amb discs com "Suffer", "Recipe For Hate" o aquest "Stranger Than Fiction", el seu disc que escolte més a sovint. Hits com "Infected" o "21 st centuri(Digital boy)" arrasaren però el disc està replet de bones cançons com per exemple "Tiny voices", "Better off dead" o la atronaora cançó que obri el disc "Incomplete".

Bon disc, bona banda.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Smashing Pumpkins "Siamese Dream" (1993)

Hi va haver una una època que estava obsessionat amb aquest grup, obres com aquesta o "Mellon Collie and the Infinite Sadness" (sempre he tingut dubtes de quin d'aquestos dos discs m'agrada més...) els vaig escoltar fins la sacietat. Hui en dia ja no els maxaque tant però sempre és un plaer "desenpolvar" els seus discs de tant en tant, aquestos últims dies estic escoltant-los prou i el que més m'impressiona és que aquell fabulós Rock alternatiu que feien després de més de 15 anys continua sonant molt potent, fresc i per a res desfasat.
"Siamese Dream", segon disc dels de Chicago, va ser el que els llançara a la fama mundial, el disc més venut de la seva carrera (sols en els Estats Units van vendre 4 milions de copies) i un dels millors treballs del Rock alternatiu dels meravellosos anys 90. Un so brutal i cançons tan redones com "Quiet", "Today", "Disarm", "Geek U.S.A" o "Mayonaise" van tindre la culpa. Fa uns anys la banda es va tornar a reunir i gravaren un nou disc del que millor no parlar perquè a mi personalment em pareix molt fluix. Actualment sols queden Billie Corgan i el baterista Jimmy Chamberlin de la formació original, el Corgan sempre a segut el cervell del grup, per tant encara tinc l'esperança de que tornen a gravar un bon disc algun dia, encara que pareix que a este home se li van acabar les idees fa molts anys.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Los Rebeldes "Más allá del bien y del mal" (1988)

En els vuitanta hi va haver una gran fornada de grups que facturaven Rock n' Roll del més classic, aquell que feien Eddie Cochran, Elvis Presley o Chuck Berry en els anys cincuanta, el Rockabilly tornava a estar de moda. En Espanya també hi va haver eixa fornada de tupés, botes de punta i guitarres Grech, i un dels màxims representants van ser Los Rebeldes, la banda del gran Carlos Segarra.
Aquest "Más allá del bien y del mal" (el seu quart disc d'estudi) va ser un disc molt criticat per els fans més puristes per ser més comercial, però per a mi és el millor de la seva carrera i un dels meus discos preferits de la història del Rock estatal. En aquest álbum Carlos Segarra i els seus s'allunyaven del Rockabilly més pur (sense deixar-lo mai del tot) fusionant altres estils com el Funk, Pop o el Surf amb Rock n' Roll. El disc està format per 11 cançons impecables, entre elles les conegudes "Mediterráneo" (que s'ha convertit en una aburrida cançó d'orquesta, però que no deixa de ser un Surf-Rock que no està gens mal...) o "Bajo la luz de la luna", una de les balades definitives del Rock cantat en castellà.

dimecres, 15 de juliol de 2009

The Stooges "Fun House" (1970)

Possiblement el disc de rock més salvatge de la història. Ací podem veure a un Iggy totalment passat de voltes i posseït pel mateix dimoni berrejant cançons tan burres com "Down on the street", "Loose", "T.V eye" o "1970". El disc va ser gravat tocant tots en directe, i per moments es nota que és deixaven portar per la improvitsació. El resultat va ser un disc on es respira maldat en tot moment, agressiu i caòtic. Un clàssic indiscutible del que per a molta gent és un dels discos definitius de la història del rock.

Un altra dada curiosa és que just per els temps que van gravar aquest disc l'amic Iggy estava totalment enganxat a l'heroïna, i conta la llegenda que durant la gravació de "Fun House" anava fins les orelles, un santet l'home...

L'any passat vaig tindre el plaer de poder gaudir dels Stooges en directe i va ser una gran experiència, no vull ni pensar com seria en els 70...

dimecres, 8 de juliol de 2009

"La cuenta atras" La millor cançó de Los Enemigos?


La cuenta atras" és la cançó que obri el seu disc del mateix títol, un dels millors de Los Enemigos. Josele Santiago va compondre una cançó amb un riff de guitarra sencill però molt efectiu, una molt bona melodia i una lletra preciosa, aconseguint una de les millors cançons de la seva carrera, pura màgia...



Hola chaval,
prepárate para dejar de jugar.
1, 2, 3, ya!
Ahora la carrera es de verdad

Habrá que limpiar
los colores que hay en tu cristal.
¿Lo ves claro ya?
Bienvenido hijo, a la realidad.

Llave en mano,
entra, hijo, entra sin llamar,
y no cedas jamás
¡No cedas jamás!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Deber ganar
y pisar fuerte, hay que impresionar.
Vas a flipar.
Tenderás que ser mejor que los demás.

¡Qué solo estás!,
mi queridísimo hijo, mi chaval.
La cuenta atrás,
4, 3, 2, 1, 0, ¡ya!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Bienvenido
al club de los que vamos a triunfar.
La vuelta ya nos la darás.
¡Tú vales, tú vales chaval!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Seguridad Social "Introglicerina" (1990)

Si, ja se que aquest grup ara és una puta merda, però en el passat van ser un bon grup de punk rock i gravaren alguns bons àlbums, especialment aquest "Introglicerina". Si amb el seu anterior i recomanable disc "Vino, tabaco y caramelos" ja es podia apreciar una gran evolució respecte als seus anteriors treballs, ací tenim a una banda molt més maura, facturant un rock guitarrer, agressiu, fresc, directe, macarra i sense pedrer la veneta punk dels seus inicis. Cançons tan molones i fetes a base de riffs maxacons i bones melodies com "La bomba", "El ritmo de apostar", "Blanca", "Acción", "¿Quien eres tu?" o "Perdido" son bona prova d'això, i col·locaven a Seguridad Social com a una de les millors bandes de rock estatal del moment.
Cal destacar també que en aquest disc treballaren amb un productor de luxe, l'americà Andy Wallace, que també ha treballat en discs tan imprescindibles com: "Reign in Blood" de Slayer, "Nevermind" de Nirvana, "Arise" de Sepultura, "Soup" de Blind Melon, "Rage against the machine" de Rage against the machine o "La sexorcisto: Devil Musiv Vol.1" de White Zombie, per citar alguns... Casi res.... Increïble!!
Després de enregistrar "Introglicerina" començaren les tensions en el grup i acabaren deixant tots la banda excepte el cantant, José Manuel Casañ, pareix ser que aquest home volia donar-li un altra "orientació" al grup. Posteriorment va eixir a la llum el disc "Que no se extinga la llama", un disc que per el meu gust encara té un grapat de bones cançons, però ja es notava que anaven camí de convertir-se en la merda que son hui en dia. El Casañ este estarà content, però jo em cague en la mare que el va parir!

dimarts, 30 de juny de 2009

The Mission "Carved in sand" (1990)

The Mission han segut l'últim gran descobriment per a mi, coneixa un parell de cançons de tota la vida però fins fa un parell d'anys, més o menys, no em vaig decidír a comprarme un disc d'ells i escoltar-los com forme déu mana. Que gran banda... Amb ells m'ha passat com amb tants altres grups, vaig començar amb el seu segon disc, el gran "Children", en un principi m'agradava, bons músics, bona veu... Però no m'acabava del tot, posiblement per tindre un so diferent al que normalment estíc acostumat a escoltar, però a base d'escoltar-los han acabat siguent un dels grups que més present tinc últimament. Hui m'apeteix parlar d'aquest disc perque és el que més escolte últimament, però tant "Children" com el debút "Gods own medicine" em pareixen fabulosos.
Amb aquest "Carved in sand" Wayne Hussey i els seus entraven a la decada dels noranta com a una de les millors bandes britaniques del moment, de fet, per a molta gent aquest disc és el millor de tota la seva carrera, algo molt comprensible, ja que està replet de cançons realment inspirades i també exitoses com el mig temps "Butterfly on a Wheel", (que posiblement siga la cançó més bonica de la seva carrera), "Deliverance" (tot un himne) o "Belief" (Un tema que defineix a la perfecció el que és The Mission). Però també hi han altres no tan conegudes que són verdaderes joies... " Amelia", "Grapes of Wrath", "Hungry as the Hunter " "Sea of Love".... Cançons que és mouen entre sons sinistres, rock i belles melodies. Un disc redó, adictiu, d'eixos que quan s'acaba tens gana de tornar-lo a escoltar, perfècte per introduir-se a la música d'aquesta llegendaria banda de rock gòtic.