AC/DC "High Voltage" (1976)

A pesar de que pràcticament tota la discografia de la banda dels germans Young és altament recomanable, la majoria de fans sempre han considerat discos com "Highway To Hell" o "Back in Black" com les millors obres de la seva carrera. No seré jo el que els porte la contra, eixos discos no sols són el millor dels australians, es tracta de dos dels millors àlbums de la història del Rock, ni més ni menys. Però jo sempre he tingut debilitat per "High Voltage", de fet el considere tan bo e imprescindible com els que he citat abans.

Aquest sempre ha segut considerat el seu debut, però no és exactament així. Abans d'aquest disc AC/DC ja tenien dos discos publicats, però sols en Austràlia. El primer i autèntic debut fou publicat un any abans i el seu títol era també "High Voltage", a pesar de tindre sols dues cançons de les també publicades ací. El segon fou "T.N.T.", també del mateix any, 1975. D'una mescla d'aquestos dos donaren forma al "High Voltage" que tots coneguem, és a dir, dues cançons del "High Voltage" (versió australiana) i set del "T.N.T.".


Amb aquest disc es llançaren al mercat internacional. Per primera vegada el món sencer va poder escoltar eixos riffs de guitarra tan característics, eixa veu tan única del genial Bon Scott, els solos de Angus... Començava l'aventura d'una de les millors bandes de la història del Rock dur.

Sobre les cançons que formen aquest disc sols es pot dir que són del millor que han fet mai. Una joieta darrere de l'altra. Algunes com "It's A Long Way To The Top (If You Wanna Rock 'n' Roll)", "T.N.T.", la pròpia "High Voltage" o "The Jack" directament passaren a ser cançons clàssiques de la història del Rock, però les altres cinc, a pesar de no ser tan conegudes, estan al mateix nivell. Com a debilitat personal vull destacar la fantàstica "Little Lover", eixa especie de blues que et dona un bon rollo increïble, una meravella de cançó que sempre l'he considerada una perleta amagada en la seva discografia.

Sense AC/DC i la seva música de alt voltatge el Rock no seria el mateix.

AC/DC Estadi olimpic Lluís companys. 07 - 06 - 2009. Barcelona.

A les 10:00 aproximadament arribavem a l'estació del nord de València torrats de son i amb els ulls plens de lleganyes. Baixem del tren i ens adonem de que l'estació està plagada de melenuts amb samarretes dels AC/DC, senc una extranya però agradable sensació en l'estomag, comença l'aventura. A les 15:00 arribem a l'hostalet que passarém la pròxima nit, deixem les maletes, peguem un mosset, descansem una estona i cap a l'estadi. En el metro el 80 % de la gent van al mateix lloc que nosaltres i ens mirem en cara de dir: Allí ens veiem amic! Arribem al recinte a les 19:00 mes o menys i milers de fans dels AC/DC el rodegen al voltant. Samarretes negres, gent disfressada de l'Angus, xiques guapes, xiquets i xiquetes de 9 o 10 anys amb el logo del seu grup preferit pintat en la cara i acompanyats dels seus pares .... Açò és el paradís!! Per sort aconseguim un dels millors llocs de les grades. Després d'un prescindible concert dels barcelonencs Lilith arribà l'hora dels irlandesos The Answer que amb el seu hard rock van saber caldejar l'ambient de bona manera. I a les 22:00, amb total puntualitat i amb l'estadi de gom a gom s'apaguen les llums, contemplem un mar de banyes de dimonis de llum de color roig baix de nosaltres i és quan penses: Hòstia, vaig a veure als AC/DC!!

Derrepent, unes pantalles grandíssimes projecten imatges del grup en dibuixos animats d'alt d'una locomotora, apareix Angus, ens dispara amb el riff de "Rock & Roll Train" i dona la sensació de que l'estadi va a derrumbar-se en qualsevol moment, la gent es torna boixa. Li segueix un clàssic d'arrere d'altre: "Shot down in flames", "Back in black", "Hells bells" amb campanades incloses, "Dirty deeds done dirt chip", "Thunderstruck", " The Jack" amb l'estreaptease de l'Angus que li correspon, "You shook me all night long" , "T.N.T", "Highway to hell", "Whole lotta Rosie" amb la gran Rosie d'amunt de la locomotora....I alternant-les amb algunes cançons del recomanable nou disc, fins l'apoteosic final amb "For those about to rock". Bàsicament el que em estat veient en video tota la nostra vida, però la diferència és que ara estavem dins, visquent-ho! Crec que no he vist mai en cap concert una audiència tan boixa donant-ho tot, coretjant cada cançó....Realmet increïble. I la bona forma de la banda, especialment de l'Angus i Brian ens va deixar bocabadats. Tornant cap a l'hotel pensava seriament si l'Angus i companyia son humans, per que el seu és d'un altre món. Una experiència inolvidable.