dimarts, 28 de desembre de 2010

Drácula de Bram Stoker. Francis Ford Coppola. (1992)

Com sol passar en aquestos casos, les comparacións amb la novela original són inevitables. Hi han exemples de tot tipus. En molts casos el llibre és insuperable, però també hi han altres que en l'adabtació a la gran pantalla es supera a la novela original. El primer cas que em ve al cap, que baix el meu critèri aconsegueix açò últim, és amb El Padrino, aquella magistral trilogía que el mateix director del film que huí us parle va fer de, sobretot les dos primeres parts, dos obres d'art, i una de les millors trilogíes de la història del cinema, i crec que molts estaran d'acord amb mi.
En el cas de Drácula de Bram Stoker pareix que hi haja diversitats d'opinions, mentre uns creuen que l'adaptació de Coppola no és corrècta, altres no sols creuen que supera a la novela de Bram Stoker, si no que a més a més és tracta de la millor pel·licula de vampirs que s'ha fet. Tornem al de sempre, cadascú té el seu critèri.


En el meu cas no puc opinar sobre això perquè no he llegit la novela, però el que si que sé és que em pareix una gran pel·licula i és una de les meues favorites del gènere. M'agrada tot en ella, les interpretacións de Keanu Reeves, Anthony Hopkins, Winona Ryder i en especial la de Gary Oldman, encarnant al conde Drácula. Eixa fascinant ambientació neogòtica que fa que junt amb els també sensacionals efectes especials siga una experiència visual més que satisfactòria. La meravellosa banda sonora. Els ingredients imprescindibles per a una bona peli de vampirs com son la sang, la luxúria i el terror.... I sobretot, que es demostra que en una peli de vampirs es pot fer una bona història d'amor sense caure en el nyonyisme.
Ara que el vampirisme torna a estar de moda amb eixa xorrada anomenada Crepusculo és un bon moment per reivindicar pel·licules com aquesta.

dimarts, 21 de desembre de 2010

The Jesus and Mary Chain "Automatic" (1989)

The Jesus and Mary Chain van ser una d'eixes bandes que demostraren que es poden fer grans cançons amb 3 acords. La seva música tenia un encant tan especial que a pesar de ser senzilla i per moments repetitiva, era genial.
Clarament influenciats per llegendes com The Stooges, The Velvet Underground o The Beach Boys, el seu estil va des del rock més directe i canalla, al caos més absolut. O dels sons obscurs i sinistres a la melodia pop perfecta. El que més m'agrada d'aquesta banda és el rotllo macarra que li donaven a les seves cançons, i pense que en "Automatic" això queda ben reflectit.


Allunyats del noise més extrem dels seus inicis, el disc està compost per 12 bones cançons que la majoria d'elles s'apropen més al rock & roll, però sempre amb el seu toc personal i alternatiu. Entre elles hi han verdaderes joietes com la maxacona "Blues from a gun", que l'aplastant riff de guitarra em fa pegar cabotades com un boix. "Beatween planets", que em fa tararejar l'estribillo una i altra vegada amb el seu pop-rock fresc. O una de les millors de la seva carrera, la sensacional "Head on", cançó que versionetjaren majestuosament els Pixies en l'últim disc que publicaren, aquell sensacional "Trompe le Monde".

Sempre és bon moment per recordar a una de les bandes més especials dels 80, i escoltant un treball com "Automatic" és una bona manera de fer-ho.



divendres, 10 de desembre de 2010

Radiohead.

Sé que molts, sobretot els més puristes del mon del Rock, odien aquesta banda, en certa manera ho puc entendre, de fet, tampoc són sants de la meva devoció. De totes les bandes alternatives que pegaren als 90 aquesta quedaria bastant arrere de la cua en quant als meus gustos, hi han decenes de grups d'eixa gloriosa època que els situaria molt per d'avant, però, malgrat això, els seus tres primers discos els gaudeixc bastant, per moments es posen una mica pesats, però tenen coses interessants. No hi ha dubte que són bons músics i Thom Yorke és un bon cantant, a pesar de que a vegades abusa massa dels falsets i la seva actitud no m'acaba d'agradar, tot siga dit.

En Pablo Honey (1993) encara veiem a una banda que busca el seu propi so, les influències de bandes com U2 o Pixies són evidents, però la seva personalitat ja va fent-se notar. A pesar de ser el disc més fluix dels tres, pense que no és un mal disc, hi han bones cançons, el que passa és que l'èxit desmesurat del mega-hit "Creep" eclipsà la resta del treball, malgrat això, gràcies també a eixa cançó els donà una certa fama.



The Bends (1995) fou un gran pas endavant. L'estil seguia més o menys la mateixa línia que el disc de debut, és a dir, Pop-Rock alternatiu, alternant balades i mitjos temps amb descarregues guitarreres, però el nivell de composició era més alt, les cançons estaven molt més aconseguides, a pesar de hi haure alguna un poc avorrida, algo que per a mi els passa a tots els seus discos. El so i la producció també va ser molt superior que en Pablo Honey, i en definitiva els quedà un disc notable. Curiosament no tingué massa bona acceptació en el seu moment, tingueren que passar uns anys per a que el disc fora reconegut com cal. Per el meu gust en aquest àlbum estan algunes de les millors cançons de la seva carrera com la pròpia "The Bends", "High and Dry" o la meva preferida del disc: "Just". Una curiositat del disc és que està dedicat al desaparegut humorista Bill Hicks, un gran artista que, per cert, he descobert fa poc temps i estic flipant per un tubo amb els seus monòlegs.



Amb Ok Computer (1997), a pesar de ser un treball molt més atrevit i experimental, va ser el que els va fer grans i reconeguts mundialment. Passaren de fer cançons directes i més o menys fàcils de digerir a enrrevessar la seva música. Suavitzaren un poc el seu so i li afegiren xicotetes dosis de psicodèlia i algun toc electrònic. Normalment la majoria de crítics el consideren el seu millor disc, la seva obra mestra. Jo crec que no van desencaminats, però tampoc el situaria molt per damunt de The Bends. No seré jo el que negue la qualitat d'aquest disc, pense que té coses molt interessants i bones cançons, i és una gran experiència deixar-te portar per eixos hipnòtics riffs i eixes envolvents atmosferes, però també pense que està molt sobrevalorat. Que hi haja gent que diga que és un dels millors discos de la història o que el comparen amb tot un Dark Side Of The Moon em pareix ridícul. De tota manera això no impedeix que gaudeixca de temassos com "Paranoid Android" o "Let Down".



A partir d'ací augmentaren més el rotllo experimental i deixaren d'interessar-me. Em dona la sensació de que es creuen més cool fent discos indigeribles, cuant més raro millor, però per a mi, excepte unes poques cançons, tot el que han fet després de Ok Computer em pareix un total avorriment.