Whiskey In The Jar és una de les
cançons més versionetjades de la història de la música popular. Bandes i
artistes tan dispars com Metallica, U2, Belle & Sebastian o Gary Moore,
entre molts altres, feren la seva pròpia versió de la clàssica tonada folk
irlandesa, totes elles bastant encertades, però si hi ha una que déu de ser més
destacada, eixa és la que feren Thin Lizzy en la seva primera època.
Amb
ninguna altra banda encaixa tan bé l’esperit d’eixa cançó, realment sembla feta
aposta per a ells.
Aquesta cançó és un clar exemple de que, moltes vegades, el més senzill és el
millor, sempre i quan, això si, hi haja màgia, i d’això a Thin Lizzy no els en
faltava. Que banda tan especial…
Als que soleu passar-se per ací molt sovint, als que es passen de tant en tant, als que es passen a les mil i als que no s'han passat mai... és a dir, a tots i a totes, us desitge que passeu unes bones festes i que sigueu molt molt feliços.
Deixem que siga "La Voz" (res a veure amb eixe patètic programa de televisió on Melendi és "el rockero del lugar") elque amenitze aquesta nit màgica.
Que
Radio Futura foren una de les millors i més personals bandes de la història del
pop-rock espanyol és algo que cada vegada tinc més clar. Originals com pocs,
grans músics amb un talent especial a l'hora de composar cançons, i
sempre intentant fusionar estils per crear algo únic. Gran banda. I on
millor demostraren la seva grandesa, per a mi, fou en el seu fabulós disc
en directe.
Quan
vaig fer l'enquesta en aquest bloc per votar al millor disc en directe del rock
espanyol no sé perquè no vaig posar aquest com una de les opcions, perquè la
veritat és que el directe de Radio Futura és un dels grans lives del rock
cantat en castellà. Tal volta el fet de no ser un concert sencer, reduint-lo
sols a onze cançons, em tirara un poc cap a enrere. No ho sé, en qualsevol cas,
ací estem per reivindicar-lo, perquè es tracta d'un treball enorme.
Gravat
en els dies 28 i 29 d'octubre de 1988, en l'auditori Arena de València, en
aquella època la banda passava pel que possiblement fora el moment més inspirat
de la seva carrera presentant eixe gran disc que fou "La canción de Juan
Perro", i a demés, amb un bon rodatge fet, el que es notava en la
perfecta execució de les cançons millorant-les totes respecte a les versions originals
d'estudi.
Temes
com "Escuela de calor", "Han caído los dos", "A cara o
cruz", "En el chino", "No tocarte", "El canto del
gallo" o "Paseo con la negra flor", entre d'altres, són clàssics
atemporals de la música popular española, i ací sonen d'escàndol!!
Com
alguns sabreu, aquest treball, tot i tinguent un rotund èxit, va tindre també una certa polèmica per que sembla que
posteriorment va ser un poc retocat a l'estudi, però... i que? Això a mi em
dona igual!! La majoria dels directes que tenim en casa i que tant ens agraden
han segut un poc retocats, i no per a això vaig a tirar-los a a la basura,
sempre i quan estiga ben fet i no faja que perga l'essència del directe,
no tinc cap problema amb això, i en aquest cas està encertat.
Ja
sabeu, amigues i amics, demà s'acaba el mon, així que, ja que no tenim
escapatòria, al menys acabem els nostres dies escoltant bona música, en el meu
cas ho faré a ritme dels grans Radio Futura. Yeah!!
El
mon del flamenco mai m'ha interessat massa, em sembla un genere molt
respectable, això si, una música pura i real, però, al menys de moment,
no acaba d'omplir-me el suficient com per a llançar-me a descobrir les
seves obres més recomanables. Ara bé, altra cosa és la música de Paco de
Lucía. El seu descomunal talent, la seua increïble tècnica a les sis
cordes i el gust per fusionar el flamenco amb altres estils com el jazz
o la música clàssica, ha portat la música andalusa a un altre nivell, i fa ja molt de temps despertà l'interes en mi.
Una
cosa que sempre m'ha cridat especialment l'atenció és la fixació que
tenen molts grans i reputats guitarristes de rock per a aquest home. Ara
mateixa em ve al cap una entrevista que li feren fa uns anys a Zakk
Wylde en el Popu en la que expressava la seva profunda admiració pel
guitarrista de Cadis, i el citava com a una de les seves majors
influències.
Definitivament, el de aquest home és... diferent a la resta del flamenco.
Anem
a recordar al geni de la guitarra espanyola en una actuació en directe
on interpretava una de les seues cançons més representatives, la
meravellosa "Entre Dos Aguas".
Açò és sentiment pur i virtuosisme a parts iguals, amics. Sublim.
"Concert" no és precisament el millor disc en directe de The Cure, altres lives com "Show" o "Paris" són més complets, però aquest té algo molt bo, malgrat ser massa curt (sols deu cançons) i no tractar-se d'un sol concert, si no d'una triada de cançons extretes de dos shows fets en Londres i Oxford.
I és que, a demés de ser el primer disc en directe que la banda va llançar, és ací on podem gaudir dels The Cure més crus de tota la seva carrera, en plena època sinistra i encara amb les seves arrels punk ben presents.
El disc no té res de desperdíci, però sobretot cançons com "Shake Dog Shake", "Give Me It", "One HundredYears" o especialment la clàssica "A Forest", sonen ací crues, denses, malsanes, obscures ... brutals!! Tal volta algunes de les millors coses que ha fet aquesta banda encara tardarien en arribar, però ja mai tornaren a sonar com ens mostra aquest disc.
Molt recomanable. Especialment als amants dels sons més foscos.
The Great Pretender és una de les poques covers que va gravar Freddie Mercury al llarg de la seva carrera. L'inoblidable líder de Queen era un gran fan dels meravellosos The Platters, i, en la seva faceta com a solista, va voler deixar constancia d'això gravant aquesta preciosa balada.
Com no podia ser d'altra manera, el resultat fou excel·lent. Tal volta perdés un poc la màgia de la versió original, però la va fer guanyar en intensitat gràcies a eixa poderosa i inimitable veu que posseïa.
Gran cover, i a demés, acompanyada per un video-clip la mar de divertit.
Tots tenim els nostres "guilty pleasures", artistes o bandes que ens agraden que se'n surten del que normalment solem escoltar i ho guardem en secret. Bé, en el meu cas, no sé si és correcte dir que tinga "guilty pleasures" perquè jo mai m'he avergonyit del que m'agrada, i realment me la pela el que pensen de mi. El cas és que recentment en un bloc de rock & roll la gent estava confessant els seus "guilty pleasures" i jo també m'he animat citant a Amaral, quan havia acabat de publicar el comentari he pensat... ara veuràs quina pluja de burles que em cau... però, per sorpresa meua, alguns m'han donat la raó!! I estic parlant d'un bloc de pur rock & roll, així que no sóc l'únic rocker que pensa que Amaral és una banda (duo) totalment respectable.
Jo crec que aquesta banda (duo) no és del tot respectada per culpa d'alguns dels seus singles, cançons excessivament enfocades a l'adolescent que sol escoltar merda com La Oreja de Vangogh, El sueño de Morfeo o semblants. Tal volta ho feren per a arribar a més gent, però això no els ha fet ningun bé, perquè Amaral són una banda real, no un simple producte com les bandes abans citades.
Pop mainstream? Si, però de qualitat. Aquestos saben fer cançons, cosa que molts no poden dir. Les seues melodies són addictives, les lletres de qualitat i Eva és una de les grans cantants femenines del pop rock espanyol. A demés, és nota que tenen bons gustos musicals. En la seva música pots veure coses de R.E.M., U2 o The Cure, entre d'altres. I també cosetes de grans del pop rock espanyol com Nacha Pop , Los Secretos o Heroes del Silencio.
No, no són la banda de la meua vida, però la seva música mai em molesta i moltes voltes m'emociona. Ho tinc claríssim, per a mi ells valen molt més que la majoria de bandes de pop indie merdós que hi ha per ahi i que tant agraden a la gent, deurien d'aprendre d'aquestos a fer cançons. Segur que Eva li tapà la boca a molts quan va fer de telonera, ella sola amb una guitarra acústica, en una de les últimes gires de Bob Dylan per l'estat espanyol.
Bon concert, però haguera pogut
ser molt millor. Eixa és la conclusió que tinguerem el meu col·lega i jo al
eixir de la sala. Si, i les raóns són les següents:en primer lloc, el fet de que anunciaren que
els concerts serien de 2 horesi que
finalment estigueren 1 hora i 40 minuts ja ens va tocar els collons. Segón raó:
gran part del repertòri estigué centrat en el disc The Crimson Idol, amb el motiu
del 20 aniversari del mateix, i… si, és un bon disc, però sóc l’únic que pensa
que eixe disc no funciona en directe? I tercera i última raó, Blackie, perquè
poses tots els clàssics al principi del concert?!Joder, la traca té que
rebentar al final, no al principi!!
És una llàstima, perquè Blackie Lawless està
en bona forma, tant vocal com físicament, la banda que porta és tremenda i el
montatge amb pantalles i tal estava molt bé. En fi… sols per eixe explosiu començament
amb eixe rastre de clàssics (Wild Child va sonar especialment explosiva!!) i l'apoteòsic final amb la rockanrolera “Blind In Texas”
ja s’ho va valdre la pena. Però…
Tots els dies són bons per gaudir de la seva infernal música, però el proper dilluns, si no passa res, viuré per primera vegada l'experiència W.A.S.P. en directe, així que aquest és un moment perfecte per treure-li la pols als seus vells discos altra vegada.
Sempre he pensat que els seus tres primers discos són insuperables (especialment els dos primers). La banda ha estat publicant discos fins l'actualitat i alguns d'ells són bastant recomanables, però res comparat amb aquella trilogia sagrada.
Ara mateix estic amb el debut i... wow! Vaja manera de començar una carrera!! D'arrere d'eixa brutal portada es troba un dels millors treballs de rock dur dels meravellosos i inoblidables anys vuitanta. Eldemolidor inici amb "I Wanna Be Somebody" ja ens indica per on van a anar els tirs, heavy metal clàssic, directe, contundent, i amb les dosis justes de melodia.
L'endimoniada veu de Lawless empasta a la perfecció amb les guitarres afilades del bèstia de Chris Holmes donant forma a algunes de les millors cançons de la seva carrera. A la ja citada i brutal "I Wanna Be Somebody" hi ha que afegir com a destacables altres joies com "L.O.V.E. Machine", "Hellion", "On Your Knees" o l'única que fa que el disc es relaxe una mica, la preciosa semi-balada "Sleeping (In The Fire)". Però és tracta d'un disc redó, compacte, sense sobrants.
Blackie Lawless i companyia ho tingueren clar d'es d'un principi. La seva música tenia que ser realment heavy, però dotada de certa comercialitat a base de melodies i tonades totalment addictives que els obrira al gran públic. Així acabaren convertint-se en una de les bandes americanes de heavy metal i hard rock més exitoses als mitjans dels vuitanta. A banda d'això, estigueren dispostos a dur el concepte de shock rock a un altre nivell, és dir, optaren per una imatge absolutament provocadora i afegiren estranys espectacles als seus concerts a base de sang, foc, carn crua, sexe i violència. Això fou el complement perfecte a la seva música per fer-los marcar la diferència i convertir-los en una banda única. Grans.
Menuda versionaca es marcaren els Crowes del gran Ottis
Reding. Pocs han sabut empapar el rock & roll de música negra com els
germans Robinson, així que aquesta cançó sembla feta aposta per a ells.
Si la versió original ja era irresistible... aquesta ja és una autèntica
bomba! És impossible que el ritme d'aquesta cançó no et contagie i t'agafen
unes ganes boges de ballar. Si no és així, és que no tens sang a les venes.