Gran vetllada de Rock & Roll la que passarem dissabte
passat de la mà de Carlos Segarra i els seus Rebeldes. Pels que adorem el Rock
& Roll més primitiu, i a demés no li fem fàstics a la música feta ací, Los
Rebeldes continuen sent una benedicció; i és que ningú ha sabut plasmar
l'essència del Rock fifties millor que ells en aquestes terres.
Carlos es manté en plena forma, la seva veu continua sent extraordinària,
i no ha perdut res de l'energia que sempre l'ha caracteritzat; a més, en
aquesta gira l'acompanya una gran banda: músics que, a banda de ser competents,
rebossen carisma a raudals.
Per tant, va ser un autèntic plaer poder ballar i cantar
cançons tan emblemàtiques com "Eres Especial", "Harley del
66", "Mía", "Quiero Ser Una Estrella", "Rebelde
Con Causa", "Rebeca"... i tantes altres, de la mà del seu
creador, i a demés, acompanyades per velles tonades del Rock & Roll de
llegendàris com Chuck Berry o Ray Charles, entre d’altres.
La veritat és que em va sorprendre veure el recinte ple fins
la bandera, però així és com deuria de ser sempre, perquè si Segarra fora
americà la gent allí el consideraria una llegenda, però açò és Spain, i per a
la majoria, una eminència com ell ací és una vella gloria passada de moda,en fi... és el que té viure en un estat on el
"electro latíno" és el que triomfa.
Llarga vida a Los Rebeldes!! Llarga vida al Rock & Roll!!!
La "revuelta enemiga" ha passat per terres castellonenques, i servidor no s'ho anava a pedrer.
LOS ENEMIGOS Sala Opal, Castelló (23-03-13)
Había muchas ganas de verlos. Después de más de diez años sin pisar
los escenarios, y un año más o menos desde el anuncio de "la revuelta
enemiga", por fin servidor ha podido asistir a uno de sus shows; y, amigos,
la espera ha valido la pena, ya lo creo que sí. Desde que Josele se marcó el
riff de la inmortal "John Wayne" hasta ese contundente final con
"Alegría", lo vivido esa noche en Castellón fue un sinfín de
sensaciones, vivencias y recuerdos. Puede que al principio la audiencia
estuviera un poco fría, quizás la extraña sala en la que tocaban (más parecida
a un salón de comuniones que a otra cosa) influyera, pero pronto se caldeó el
ambiente: la magia de esa maravillosa banda volvió a brotar y su Rock & Roll,
auténtico y visceral, nos volvió a volar la cabeza. Los allí presentes nos
dejamos las cuerdas vocales cantando todas esas canciones que llevamos muy
adentro, amén de una banda que disfrutó en todo momento, dejándose la piel
sobre las tablas durante más de dos horas y destilando Rock & Roll a
destajo. A Josele, Fino, Chema y Manolo, el paso de los años les ha sentado de
maravilla: puede que en el escenario no se muevan tanto como antaño, pero se
han vuelto más profesionales, mostrando cada uno de ellos una solvencia
asombrosa. Parece ser que la banda se lo está pasando en grande en esta reunión
y les ha entrado el gusanillo de grabar nuevo material; esperemos que así sea,
y que esté a la altura de su leyenda, que no es poca.
Bon concert, però haguera pogut
ser molt millor. Eixa és la conclusió que tinguerem el meu col·lega i jo al
eixir de la sala. Si, i les raóns són les següents:en primer lloc, el fet de que anunciaren que
els concerts serien de 2 horesi que
finalment estigueren 1 hora i 40 minuts ja ens va tocar els collons. Segón raó:
gran part del repertòri estigué centrat en el disc The Crimson Idol, amb el motiu
del 20 aniversari del mateix, i… si, és un bon disc, però sóc l’únic que pensa
que eixe disc no funciona en directe? I tercera i última raó, Blackie, perquè
poses tots els clàssics al principi del concert?!Joder, la traca té que
rebentar al final, no al principi!!
És una llàstima, perquè Blackie Lawless està
en bona forma, tant vocal com físicament, la banda que porta és tremenda i el
montatge amb pantalles i tal estava molt bé. En fi… sols per eixe explosiu començament
amb eixe rastre de clàssics (Wild Child va sonar especialment explosiva!!) i l'apoteòsic final amb la rockanrolera “Blind In Texas”
ja s’ho va valdre la pena. Però…
Poc puc dir que no s'haja dit ja del concert del Boss el
passat divendres en Barcelona, la xarxa està repleta de cròniques ben detallades
i totes són positives, com no pot ser d'altra manera. Reconec que no sóc un fan
del Boss de tota la vida, de fet vaig començar a escoltar com cal la seva
música fa relativament poc temps, per tant, l'emoció no és la mateixa que els
que porten escoltant-lo des de sempre, però, tot i així, vaig baixar de
Montjuïc amb la sensació d'haver presenciat el millor concert que he vist mai.
Bruce és un dels grans, i la seva E Street Band una de les millors bandes de la
història, ho tenia pràcticament clar des de que arribaren a les meves oïdes
discos com Born To Run, The River, Darkness on the Edge of Town o The Wild, the
Innocent & the E Street Shuffle, però la apoteòsica actuació de tres hores
de duració del passat divendres m'ho acabà de confirmar. Val, aquestos Bruce
Springsteen and The E Street Band ja no són els dels 70 o principis dels 80,
però dubte molt que una banda d'estadi actual els puga igualar, que AC/DC i els
Stones em perdonen.
Que Babylon Rockets són una de les millors bandes estatals de l'actualitat és algo que cada vegada tinc més clar. Des de la primera vegada que els vaig veure obrint per a Uzzhuaïa en Alacant vaig saber que aquesta banda donaria molt que parlar. Dissabte passat ens anàrem a veure'ls a Sueca, on els tinguérem presentant el seu nou i flamant disc, eixe collonut "Electric Fuel", i tornarem a flipar en colors. Els Rockets ho tenen tot per a triomfar: grans músics, grans cançons, una imatge collonuda, un frontman dels d'abans (possiblement es tracte del millor front-man espanyol del moment) i un directe aplastant. Aquesta banda sap com fer una bona festa de Rock & Roll, la seva música, eixa fusió de rock stonià, hard-rock i punk-rock melòdic al estil dels Ramones, és irresistible. Les noves cançons funcionen a la perfecció, i si d'amunt completen la festa amb covers dels Stones, The Clash i Michael Monroe, entre d'altres, es podeu imaginar la que es va muntar. Gran nit.
Ací us deixe amb una de les millors cançons del seu nou i molt recomanable disc. Que sonen els Rockets!!
Com he dit en altres ocasions, Iron Maiden són la meva banda de Heavy Metal preferida, adore a molts grups del genere com Judas Priest, Metallica, o Pantera, però la Doncella és algo molt especial per a mi. Els he vist en varies ocasions i sempre han segut experiències intenses, però del que no havia pogut gaudir encara era d'un show en el que s'interpretaren les cançons dels seus primers dos discos amb el seu cantant original, l'entranyable Paul Di'Anno. Quan vaig veure que venia a València no m'ho vaig pensar i enseguida vaig comprar l'entrada.
Del que ha fet aquest home en solitari no coneixia res, ho reconec, però suposava que el repertori seria basat en els llegendaris discos que va gravar amb els Maiden, i així va ser.
És possible que algú eixira decepcionat del concert, pot ser per no saber el que li esperava. Jo ho tenia clar, no anava a ser un concert de Iron Maiden, ni paregut, i la veu de Di'Anno no anava a ser la mateixa, han passat molts anys, i per si fora poc eixa nit la tenia cascada, però... ei! Les cançons d'eixos dos primers discos de Maiden són irresistibles! I estava segur de que portaria una bona banda, per tant, ja tenien que anar mal les coses per a eixir decepcionat del concert.
"Prowler", "Charlotte the Harlot", "Phantom of the Opera", "Running Free", "Wrathchild", "Murders in the Rue Morgue", "Killers" ... Yeah! Les cançons més rockeres i macarres de tota la carrera de Iron Maiden! M'encanten aquestes cançons, i per a mi fou un plaer corejar-les a uns pocs metres de l'home que li va posar veu en el seu dia, eixe metal-head amb alma de punk que ens va deleitar amb una endimoniada cover del "Blitzkrieg Bop" dels Ramones per finalitzar el show.
Tenia moltes ganes de veure'ls, i més tractant-se de la gira de celebració del 25 aniversari de la banda, amb la reunió de la formació original (excepte el baterista) i basant el repertori en els seus primers discos. La sala estava pràcticament plena, i en l'ambient es notaven les ganes de passar-ho bé recordant èpoques passades. Les velles glòries de València recuperaren les millors gales sinistres per a l'ocasió, el negre era el color... Si, per un parell d'hores tornaren a ser els 80, quan l'afterpunk regnava en les discoteques, segurament els més joves de la sala seriem els meus amics i jo, però ja sabeu que èpoques passades es poden viure sense haver-les viscudes, tot és qüestió de mentalitzar-te, qui no s'ha sentit alguna vegada com en els 70 escoltant a Led Zeppelin?
Gene Loves Jezebel foren els encarregats de calfar motors, una banda que no em diu massa, la veritat, però he de reconèixer que el concert no va estar mal, amb bon so i amb la banda bastant entregada.
I per fi arribà la missió! Obriren amb eixa peça envolvent anomenada "Beyond The Pale" per després donar pas a molts del seus temes més clàssics, sonaren "Sepent's Kiss", "Garden Of Delight", "Crystal Ocean", "Stay With Me", "Severina" "Wasteland" (una de les més celebrades), el cover de Neil Young "Like a Hurricane", "Butterfly On A Weel", "Deliverance"... Una hora i vint minuts de bon goth-rock. La banda va sonar bé, a pesar de que Wayne Hussey tenia la veu algo cascada, però, sincerament, per el que he pogut veure en vídeos, sonava millor l'última formació que tingueren abans de separar-se.
Vaig eixir del concert amb una sensació agredolça. Pense que s'hagueren pogut enrotllar un poc més i fer almenys hora i mitja, i és que es deixaren moltes cançons bones per tocar (Hands Across The Ocean! Into The Blue!! Belief!!!). La sensacional "Like A Child Again" en versió de guitarra i veu em va decepcionar, perquè no la tocaren com cal?? I el final amb "Tower Of Strength" no va ser un bon final, una bona cançó, si, però no per a acabar, de fet ningú pensava que el concert havia finalitzat, tant costava tornar a eixir i tocar una canonada com "Hands Across The Ocean"?
En fi, un bon concert que haguera pogut ser memorable.
El cartell era irresistible per als que ens agrada el heavy metal, i l'experiència a segut inoblidable. Segurament es tracte del concert metal·lic definitiu d'aquest any.
La nit començà amb els incombustibles Saxon, llegendària banda sorgida de la llunyana NWOBHM. Aquesta era la meva segona vegada amb ells, la veritat és que els tenia gana, molta més que a Motörhead, i per a mi estigueren bastant superiors a la banda de Lemmy. Els vaig veure molt entregats i gaudint en tot moment. Les noves cançons del seu últim disc no sonen gens mal en directe i no faltaren alguns clàssics com "Princes Of The Night", "Weels Of Steel" o "Never Surrender" entre d'altres.
Als Motör ja els he vist varies vegades, i mai fallen. L'única pega del seu concert és que el so no fou el millor, s'haguera pogut millorar, però això no va impedir que gaudirem tots del seu apocalíptic show. Es que hi ha algú que puga quedar-se indiferent quan sonen canonades com "Killed By Death", "Ace Of Spades" o "Overkill?
I arribà el moment més esperat. Molt mal s'ha parlat últimament de Halford i companyia: que si estan acabats, que si sense KK no deurien tocar, que si Halford no canta bé... Ok, lògicament ja no són aquells joves metalheads que es menjaven el món en la gira del polèmic Turbo, però per a res estan acabats, estan en molt bona forma. A tots ens haguera agradat veure a KK, però també és cert que el jove substitut els ha donat força i joventut, i no està manco precisament. En certa manera puc entendre que alguns dels que han vist a Judas moltes vegades en el passat passaren d'aquesta gira, però jo tenia que estar ahi, i ha valgut molt la pena. El show fou pràcticament perfecte. Bon so, bon repertori i una espectacular posada en escena. Al Halford el vaig veure molt bé, a pesar de tot continua siguent el Metal God, i en el rostre del Tipton podíem veure que estava gaudint com un xiquet, i a les sis cordes, perfecte, com sempre.
En definitiva: Judas Priest continuent siguent els putos amos.
Iggy no és humà, el passat dissabte ho tornarem a comprovar des de les primeres files de l'incendiari concert que ens va brindar junt amb els seus Stooges. Continua siguent un dels frontman definitius, una bèstia.
En quant al concert, podria queixar-me de que es van deixar per tocar massa cançons del llegendari Fun House, però això era d'esperar siguent James Williamson el guitarrista d'aquesta gira, l'home que va gravar el mític Raw Power dels Stooges i que també va treballar junt amb l'Iggy en alguns dels seus discos en solitari.
També podria queixar-me de que sols feren una hora i vint minuts de concert, però no, no pense fer-ho, tindre al mateix Iggy Pop a sols uns metres de tu deixant-se la vida als seus 64 anys mentre canta algunes de les cançons més gamberres de la història, és increïble; no té preu. La festa acabà amb l'eterna No Fun i el públic amb gana de més, però amb un somriure en la cara.
El passat dissabte no sols serà recordat per ser el dia que Els Corbs Negres es despediren fins nou avis en el BBK Live de Bilbao, també serà recordat per ser el dia en que La Iguana i els seus Stooges passaren per posar potes per amunt la ciutat de València.
Si en la primera part de "Concerts inoblidables" recordava el primer concert de rock al que vaig assistir, hui m'ha vingut a la ment el record d'un dels millors concerts que he pogut presenciar.
The Doors ha segut una de les bandes que més m'han marcat. L'explosió mediàtica que tornaren a tindre en els 90 gràcies a la pel·lícula de Oliver Stone m'agafà de ple. Recorde que els meus amics i jo en aquells anys ens passàvem les vesprades escoltant la seva meravellosa música en la terrassa d'un bar del meu poble, aquelles noves sensacions mai s'obliden.
El que mai haguérem imaginat és que uns quants anys després anàrem a poder veure a la mítica banda en directe, això no ens entrava dins del cap, Jim va morir, i sense ell era impossible, l'única manera de gaudir d'ells en directe era en les velles cintes de vhs que ens anàvem passant entre els amics. Per això, la notícia de que The Doors anaven a girar amb el cantant dels Cult fou una estranya sorpresa. Ningú sabia si això anava a funcionar o si per el contrari donaria llàstima, eixes estranyes reunions són perilloses, però, qui anava a resistir-se? Són Robby Krieguer i Ray Manzarek!! (John Densmore no va voler participar en l'aventura) Venen amb el puto Ian Astbury, un dels meus cantants preferits! I a més, el primer concert de la gira europea i l'únic a Espanya anava a ser en Benidorm, al costat de casa! Passaria el que tindria que passar, però la cita era obligada.
Recorde que es va tirar tot el dia plovent, quan eixirem de Gata camí de Benidorm pareixia que l'aigua la abocaren a cànters, aplegarem a la plaça de bous de Benidorm i no plovia tan fort, però no parava, i teníem tots un mal rotllo damunt grandíssim, la il·lusió es perdia, jo per moments vaig tindre clar que anaven a suspendre en concert, però just uns pocs minuts abans del concert va parar de ploure, va ser com per art de màgia, per allí comentàvem entre nosaltres que l'esperit de Jim Morrison, d'allà on estiga, va fer que s'arrasara el cel, flipades nostres....
La plaça era plena de gom a gom, i en l'ambient es podia palpar eixa sensació estranya que teniem tots, era en plan... Com? Anem a veure als Doors?? Però eixa estranya por que teníem tots va desaparèixer en el moment en que aparegué la icònica imatge de Jim en el fons de l'escenari i començà a sonar la introducció amb la grandiositat de Carmina Burana mentre tota la gent bramava com a boixos, al acabar la intro comença a sonar el riff de Road House Blues i ens veiem de colp a Manzarek amb molt bon aspecte en el teclat, a algo semblant a una fusió entre Krueger i Krieguer, però que tocava la guitarra que sonava a glòria, i al centre de l'escenari al gran Astbury, però donava la sensació de tindre al mateix Jim Morrison davant de nosaltres. La segon cançó recorde que va ser Break On Through, quasi res... Buuuf! Un dels millors començaments de concert que he vist mai, si no el millor, quasi m'agafà un infart.
El so era perfecte, la banda va sonar genial, tocaren pràcticament tots els seu clàssics excepte The End (haguera segut genial que la tocaren, però no hi ha queixa) i centraren una part del repertori en el monumental L.A. Woman, un disc que no van poder presentar en directe en el seu temps. El que més ens preocupava en un principi era la feina de Astbury, tots sabem que és un dels grans i que sempre ha segut molt fan de Morrison i companyia, però substituir al Rey Lagarto no anava a ser cosa fàcil, i ho va fer de la millor manera possible, amb molt de respecte i donant-li els seus tocs personals, un deu per a ell, de fet pense que no haguera hagut ningú que ho pogués fer millor. Finalment el concert finalitzà amb la immortal Light My Fire i la plaça pates per amunt. I jo amb la sensació d'haver vist algo especial e irrepetible, i amb un cassette amb la gravació de tot el concert a la butxaca, jejejeje... Eixes coses ja no es solen fer, però jo m'he emportat moltes vegades la gravadora d'arrere. Es sent com el cul, però és un gran record.
Uns anys després aquesta nova formació de The Doors ens tornaren a visitar en València i també fou altre gran concert, però ni paregut al que poguérem viure aquella nit freda de Desembre en Benidorm.
No he pogut trobar cap vídeo d'aquell concert, ací us d'eixe un altre que data d'un parell de mesos després.
Mentre gaudia del concert era inevitable pensar que The Quireboys són una banda que mereix estar omplint estadis, ho tenen tot per fer-ho, però res més lluny de la realitat. A pesar d'això, ara pense que és millor així, perquè veure a una banda com aquesta a uns pocs metres d'ells en una sala tan acollidora com la Durango és tot un luxe.
Grans músics, actitud 100 % rockera, un repertori excepcional (especialment quan tocaren les cançons del seu immillorable disc de debut), bon so, i que dir de Spike... ell és The Quireboys, un molt bon cantant i gran frontman del que no pots apartar la vista d'ell, un vell pirata que se les sap totes per fer-te gaudir com un xiquet.
Moments destacables de concert? Molts, però crec que el més emocionant va ser quan tocaren la meravellosa "I Don't Love You Anymore", que possiblement siga la millor cançó de tota la seva carrera, preciosa és poc.
Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.
En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.
Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.
La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera". El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.
Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.
Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....
El Dissabte passat ens llevarem la punxeta que teníem clavada des de l'últim i decepcionant concert que presenciarem fa unes setmanes de Siniestro Total. El millor que pot fer qualsevol fan de Siniestro Total hui en dia és acudir a un show de Miguel Costas. Al contrari del concert de Siniestro, on Julián es feia pesat de tant de xarrar entre cançó i cançó, on la banda pareixia actuar amb desgana, on presentaven cançons del seu últim i bastant fluix disc i on els temes clàssics foren adaptats al seu estil actual, Miguel Costas i la sensacional banda que l'acompanya ens feren gaudir als 30 o 40 assistents que allí hi érem a base de bon Rock & Roll, on l'autèntica essència de Siniestro Total va estar present en tot moment.
El repertori fou tot una sorpresa, no esperava que tocara tantes cançons de Siniestro estiguent presentant encara el seu últim disc en solitari del 2008, però molt millor així! El seu disc en solitari mola, molt més que L'últim de Siniestro, però veure a Miguel Costas cantant tots eixos clàssics de Siniestro Total és una benedicció. Tocaren unes poques cançons de l'últim disc, una de Los Feliz (la banda que va formar després d'eixir de Siniestro) alguna inèdita i totes les altres de Siniestro de l'època bona, però executades com cal, rés de versions en clau de blues o swing, com fan actualment Julián i companyia. "Diga que le debo", "Assumpta", "Opera tu fimosis", "¿Que tal homosexual?", "Tipi dulce tipi", "Pueblos del mundo, extinguios", "Bailaré sobre tu tumba", "Que corra la nicotina", "De hoy no pasa", "Vamos muy bien", "Nocilla, que merendilla", "Yo dije yeah!", "Escarallado vivo", "Miña terra galega".... Es podeu imaginar la que es va montar allí, no?
Al acabar el concert vam tindre el privilegi de fer-nos unes fotos i xarrar un poc amb Miguel Costas, "El mejor cantante del mundo".
Estic orgullós d'haver assistit a aquest concert. Per a mi la gira de despedida de Miguel Rios és l'aconteciment més important de l'any en quant a Rock & Roll. No abandona els escenaris un qualsevol, segurament els que opinen que en la música espanyola no hi ha rés que valga la pena, o els que sols consideren Rock espanyol bandes com Extremoduro, Reincidentes o similars, es riuran d'aquest aconteciment, però es tracta de l'adéu del que possiblement siga la figura més important de la història del rock espanyol. No vaig a intentar convèncer a ningú de rés, els seus discos, les seves filmacions i la seva història està ahí, per a qui ho vulga, però els que coneguen, més o menys, la història i l'obra d'aquest home, sabran del que parle.
El concert del Dissabte passat va ser una d'eixes actuacions especials que saps que no vas a oblidar mai, d'eixes que saps que estàs veient algo històric. Miguel i la seva formidable banda que l'acompanya en aquesta gira, feren gaudir a un pavelló ple de gom a gom amb una màgica actuació on hi va haver lloc per repassar cada faceta i cada època de la seva carrera. Rock clàssic, balades, rock dur, blues, soul... Tot això plasmat en un bon grapat de cançons històriques que foren cortejades per tothom. Miguel ens va deleitar amb la seva veu i el sentiment que li dona a cada nota, ens va sorprendre la seva forma física, ens va fer riure amb la seva gràcia i el seu bon rotllo contagiós, ens va fer ballar, botar i pegar cabotades en els temes més heavys... Tot això durant dos hores i mitja que durà l'actuació, i no sé si ho sabeu, però aquest home té 66 tacos.
Va ser realment emotiu veure com s'emocionava al rebre eixes grans ovacions que el públic li fèiem durant tot el concert. I és que no és per a menys. Com deia unes línies més amunt, no deixa els escenaris un qualsevol... Al menys sempre ens quedarà el seu llegat, i seria genial que gravara algo més en el futur...
Volia agrair-li també a Cris que fera totes eixes fotos que guardarem per al record mentre jo em quedava hipnotitzat veient l'actuació, gràcies!
Bona nit de Rock & Roll la que passarem el passat Dissabte. La vetlada va començar amb molt bon peu a carrec dels mítics Burning, que amb un repertòri a base de temes clàssics feren gaudir a tot un pavelló plé on el 80 % dels assistents eren rockers de la vella escola. La sorpresa del concert va ser una màgnifica versió del "Walk on the wild side" de Lou Reed que la gent li va agraïr amb una gran ovació. La veritat és que es troba a faltar a Pepe Risi, però no per questións musicals, si no més bé per el desbordant carisma que tenia. Perquè la veritat és que l'actual formació sona de meravella, i el guitarrista solista és verdaderament impresionant. El concert acabà amb la típica ruixada de champagne als de les primeres files a ritme de "Mueve tus caderas" i el pavelló sencer pates per amunt.
Acte seguit aplegà el torn de Siniestro total, que els tenia moltes ganes, però, sincerament, em van deixar un poc gelat. El començament va ser molt bo, intro de la cançó de Corrupción en Miami i empalmen amb "Vamos muy bién" i després "Quiero bailar R & R". Guai! molt bé. Però poc a poc l'actuació va anar fent-se cansina. Per supost que vam ballar i cantar cançons com "Cuanta puta y yo que viejo" "¿Quienes somos?, ¿De donde venimos?, ¿A donde vamos?" "Camino de la cama", "Diga que le debo",... I altres clàssics que sonaren, però moltes d'elles sonaren massa lentes, com tocades amb desgana. El disc que estan presentant no és rés de l'altre món, i per el meu gust moltes cançons sobraven i en faltaven altres moltes. Com no toquen "Todo por la napia"? Això per a mi és quasi com anar a veure als Stones i que no toquen "Brown Sugar". Per altra banda Julian xarra massa entre cançó i cançó, i això que soc fan de les flipades d'aquest home, però a vegades és passa, i això fa que el concert perga el ritme. No sé... El primér que penses és si serà l'edad el que fa que ja no siguen el mateix, però si ho sospeses, quan ells començaren allà per els primers anys 80, Burning ja feia uns quants anyets que anven pe'l mon i per el contrari van fer un gran concert eixa nit.
Molt diferent va ser el concert del Loco, el més esperat per la majoria de gent i el que s'emportà la palma. L'únic inconvenient va ser el so, inconvenient que també tingueren els dos concerts anteriors, no és que s'escoltara horriblement, però si fos bastant millorable. La veritat és que a pesar de que ja no queda ningú de la formació clàssica, la banda actual sona bé i va ser un plaér veure a aquest home en acció. És un artista únic i un dels millors frontmans del rock espanyol, sens dubte. El repertori va ser molt bo, per el meu gust sobraren 4 o 5 temes que jo aguera canviat per altres, però no hi ha queixa. Algunes d'elles em van sorprendre que les tocara, com per exemple "Maria" o "La mataré". Però si haguera de destacar els millors moments del concert eixos serien quan obriren amb "En las calles de Madrid", quan tocaren "Rock Suave", "Autopista" i "R & R Star", i quan finalitzaren amb la màgica "Cadillac Solitario", amb Loquillo agenollat i treguent les venes mentre cantava amb tot el sentiment del mon, donant per finalitzat un del millors concerts que he vist en molt de temps.
En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.
Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.
Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.
Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.
Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.
Després de presenciar algunes actuacions verdaderament avorrides (la de Wilco inclosa) aplegà el moment per anar cap a les primeres files i esperar als de Boston. Amb total puntualitat eixiren a l'escenari els putos mestres del rock alternatiu. En el moment que començaren a sonar els acords de "Cecilia Ann" va explotar l'histeria en tots els assistents i no va parar fins al final del concert. Senyor... quina festa! Un hora i mitja on feren repàs a tots els seus clàssics, clàssics que la gent no va parar de corejar tot el temps, cada estrofa, cada estribillo... inclòs les melodies de guitarra. Un públic que és va passar tot el concert sense parar de ballar, botar i fer pogos en les cançons més burres dels "duendecillos", que no en son poques. És deixaren fora cançons bones, clar que si, per ha que no passara això tindrien que tocar pràcticament totes les cançons de la seva discografia, però en un concert on sonaren hits de la talla de "Cecilia Ann", "Rock Music", "Wave Of Mutilation", "Bone Machine", "Tame", "Debaser", "Allison", "Monkey Gone To Heaven", "Hed On", "Her Comes Your Man", "Caribou", "Planet Of Sound", "U - Mass", "Vamos", "Gouge Away", "Isla De Encanta" "River Euphrates", "Gigantic", "Where Is My Mind"... I algun altra que em deixaré, no hi ha queixa al respecte. Després de "Vamos" va ser que feren un bis i eixiren per ha deleitar-mos amb "Gigantic" i "Where Is My Mind", la "guinda" que donà per finalitzada una actuació divertida, canyera i màgica. Em cridà especialment l'atenció la cara de al·lucinada que feia Kim Deal al veure la penya com es tornava literalment boixa, jejejeje...
L'endemà ens alçarem mig resacosos i, com no, ens passarem pel carrer Tallers a pillar-mos algun disc en Discos Castelló o en Revolver. Jo em vaig pillar el "Monster" de R.E.M. i el "Sursum Corda" dels Enemigos en cd. I en vinil va caure el primer de Black Sabbath. Xapó!
Després de saber que aquesta era la gira de despedida de Los Ilegales encara em vaig alegrar més per ver asistit a aquest concert, però per altra banda és inevitable sentir-se malament, és molt dur pensar que no podràs veure a una banda que t'agrada molt en el futur. Com molts sabreu, Jorge Martínez vol començar un altre projecte totalment diferent a Ilegales, Jorge Ilegal y Los Magníficos, una proposta un poc extranya, l'idea és fer un rollo swing, recuperant la música que feien les orquestes en els anys 40 o 50. Pot resultar interessant, però jo tinc l'esperença de que torne a Los Ilegales en no massa temps. En fi, intentarem tornar a veure'ls un altra vegada en aquesta gira per si de cas. El concert va estar a l'altura de les espectatives. Una sala pràcticament plena però sense complicacións per posar-te en primera fila, un so quasi perfecte i dos hores i pico de repertori. Així i tot, per el meu gust van faltar unes quantes cançons, però clar, quan es té un repertori tan ampli és normal que pase això. Sonaren de meravella molts hits com "Caramelos Podridos", "Odio los pasodobles", "Hola mamoncete", "Ella saltó por la ventana", "Dextroanfetamina", "Resgreso al sexo quimicamente puro", "La fiesta", "Soy un macarra", "Eres una puta", "Destruye" o "La casa del misterio" entre d'altres, però faltaren també algunes molt bones com "Agotados de esperar el fin", "Europa ha muerto", "Heil Hitler" o "Angel exterminador". Però com us dic, no hi ha queixa al respècte. El millor de tot? Poder veure a un personatge com Jorge en directe, ell és los Ilegales, i una llegenda viva del rock estatal. És tot un plaer escoltar les seues xarrades entre cançó i cançó, de fet, pense que ell és l'únic que no em molesta que xarre bastant durant un concert. I sobretot, poder veure les seves habilitats amb la guitarra, impresionant. Lo dit, gran concert. En dos o tres cançons es va notar alguna herrada, però a un grup tan autèntic, divertit, macarra i que fa que t'ho pases tan bé com Los Ilegales, se li perdona tot.
Aquesta era la sisena vegada que els veia, i com sempre, no em van fallar. Les 6 vegades que els he vist sempre ho han donat tot, inclòs en una d'elles el cantant estava fotut amb la grip i ens va donar a tots una lliçó de profesionalitat impresionant. Com vos deia, van tornar a estar fantastics, però amb una diferència, i és que ho estan aconseguint, estan fent-se més grans, i s'ho mereixen. La primera vegada que els vaig veure erem 20 persones en la sala Estereo d'Alacant, el passat Dissabte la sala Durango estava de gom a gom i a més a més tota la penya ballava i cantava les cançons. Un so atronaor i un setlist quasi perfecte, (Em va faltar la brutal cover que fan de "La chispa adecuada" dels Heroes") junt amb una entrega total del grup, ens van fer passar una intensa nit de Rock n' Roll. I és que ningu és pot resistir a bombes hardrockeres de la talla de "Desde Septiembre", "Baja California", "Destino perdición", "Nuestra revolución" o la preciosa power ballad "La otra mitad", per citar-ne algunes. Uzzhuaïa ho tenen tot, han gravat 3 discs excelents plens de grans cançons, tenen una bona imatge, molta presència i un cantant de veu privilegiada que de cada vegada és més carismàtic. Si, és pot dir sense por que estem parlant del millor grup estatal de rock dur dels últims anys.
Anit en principi anava a ser una avorrida nit de Dissabte sense saber que fer, fins que un amic i jo decidirem arrimar-nos al Blues Bar de Dénia per fer-nos unes birres, i amb una mica de sort, que tocara la típica banda de covers de blues que sol tocar en aquestos llocs. Quan vam arribar al bar veguerem que la banda que actuava es deia Off Limits, el meu col·lega va somriure, pareixia que ja els coneixia, i em va dir... vas a flipar hui, i jo vaig pensar... collons, tampoc serà per a tant, aquestes bandes que toquen en aquestos bars on el 80 per cent de la gent és guiri solen fer-ho bé, però tant com per flipar... Agafarem unes birres i ens vam acomodar en una de les tauletes més pròximes a l'escenari. La banda eren 4 músics: bateria, teclat, baix i el cantant tocava la guitarra. Quan el xicotet local estava ple començaren, i em vaig quedar bocabadat, el que em pensava que anava a ser el típic concert de blues de bar va resultar ser una de les millors actuacions que he vist últimament, una banda que sonava perfecta interpretant clàssics immortals de grans de la bona música com per exemple Deep Purple, Willie Deville, Santana, Steve Ray Vaughan, AC/DC, Eagles, Paul Mccartney, Jorge Benson o The Kinks, entre altres. I el millor de tot? Rafa Raposo, el seu líder. Un tio que no supera els 30 anys d'edat, carismàtic, bon cantant i sobretot un grandíssim guitarrista, aquest home ens va donar a tots una bona lliçó d'actitud i tècnica. I jo pensava... com pot estar actuant aquesta bestia de les 6 cordes en un bar per a 30 persones? Increïble.
El dia 12 del pròxim més Off Limits estaran actuant de nou en el Blues Bar de Dénia, si voleu presenciar a una bona banda amb un guitarrista impressionant en directe, ja ho sabeu, allí ens veurem!
.JPG)
