dimarts, 27 de novembre de 2012

Amaral. Pren guilty pleasure!!

 
Tots tenim els nostres "guilty pleasures", artistes o bandes que ens agraden que se'n surten del que normalment  solem escoltar i ho guardem en secret. Bé, en el meu cas, no sé si és correcte dir que tinga "guilty pleasures" perquè jo mai m'he avergonyit del que m'agrada, i realment me la pela el que pensen de mi. El cas és que recentment en un bloc de rock & roll la gent estava confessant els seus "guilty pleasures" i jo també m'he animat citant a Amaral, quan havia acabat de publicar el comentari he pensat... ara veuràs quina pluja de burles que em cau... però, per sorpresa meua, alguns m'han donat la raó!! I estic parlant d'un bloc de pur rock & roll, així que no sóc l'únic rocker que pensa que Amaral és una banda (duo) totalment respectable.

Jo crec que aquesta banda (duo) no és del tot respectada per culpa d'alguns dels seus singles, cançons excessivament enfocades a l'adolescent que sol escoltar merda com La Oreja de Vangogh, El sueño de Morfeo o semblants. Tal volta ho feren per a arribar a més gent, però això no els ha fet ningun bé,  perquè Amaral són una banda real, no un simple producte com les bandes abans citades. 

Pop mainstream? Si,  però de qualitat. Aquestos saben fer cançons, cosa que molts no poden dir. Les seues melodies són addictives, les lletres de qualitat i Eva és una de les grans cantants femenines del pop rock espanyol. A demés, és nota que tenen bons gustos musicals. En la seva música pots veure coses de R.E.M., U2 o The Cure, entre d'altres. I també cosetes de grans del pop rock espanyol com Nacha Pop , Los Secretos o Heroes del Silencio.

No, no són la banda de la meua vida, però la seva música mai em molesta i moltes voltes m'emociona. Ho tinc claríssim, per a mi ells valen molt més que la majoria de bandes de pop indie merdós que hi ha per ahi i que tant agraden a la gent, deurien d'aprendre d'aquestos a fer cançons. Segur que Eva li tapà la boca a molts quan va fer de telonera, ella sola amb una guitarra acústica, en una de les últimes gires de Bob Dylan per l'estat espanyol.





dimarts, 13 de novembre de 2012

W.A.S.P. 12/11/12 Sala La Matriz (Cartagena)



Bon concert, però haguera pogut ser molt millor. Eixa és la conclusió que tinguerem el meu col·lega i jo al eixir de la sala. Si, i les raóns són les següents:  en primer lloc, el fet de que anunciaren que els concerts serien de 2 hores  i que finalment estigueren 1 hora i 40 minuts ja ens va tocar els collons. Segón raó: gran part del repertòri estigué centrat en el disc The Crimson Idol, amb el motiu del 20 aniversari del mateix, i… si, és un bon disc, però sóc l’únic que pensa que eixe disc no funciona en directe? I tercera i última raó, Blackie, perquè poses tots els clàssics al principi del concert?! Joder, la traca té que rebentar al final, no al principi!!

És una llàstima, perquè Blackie Lawless està en bona forma, tant vocal com físicament, la banda que porta és tremenda i el montatge amb pantalles i tal estava molt bé. En fi… sols per eixe explosiu començament amb eixe rastre de clàssics (Wild Child va sonar especialment explosiva!!) i l'apoteòsic final amb la rockanrolera “Blind In Texas”  ja s’ho va valdre la pena. Però…

dimarts, 6 de novembre de 2012

W.A.S.P. "W.A.S.P." (1984)


Tots els dies són bons per gaudir de la seva infernal música, però el proper dilluns, si no passa res, viuré per primera vegada l'experiència W.A.S.P. en directe, així que aquest és un moment perfecte per treure-li la pols als seus vells discos altra vegada.

Sempre he pensat que els seus tres primers discos són insuperables (especialment els dos primers). La banda ha estat publicant discos fins l'actualitat i alguns d'ells són bastant recomanables, però res comparat amb aquella trilogia sagrada.

Ara mateix estic amb el debut i... wow! Vaja manera de començar una carrera!! D'arrere d'eixa brutal portada es troba un dels millors treballs de rock dur dels meravellosos i inoblidables anys vuitanta. El demolidor inici amb "I Wanna Be Somebody" ja ens indica per on van a anar els tirs, heavy metal clàssic, directe, contundent, i amb les dosis justes de melodia.



L'endimoniada veu de Lawless empasta a la perfecció amb les guitarres afilades del bèstia de Chris Holmes donant forma a algunes de les millors cançons de la seva carrera. A la ja citada i brutal "I Wanna Be Somebody" hi ha que afegir com a destacables altres joies com "L.O.V.E. Machine", "Hellion", "On Your Knees" o l'única que fa que el disc es relaxe una mica, la preciosa semi-balada "Sleeping (In The Fire)". Però és tracta d'un disc redó, compacte, sense sobrants.

Blackie Lawless i companyia ho tingueren clar d'es d'un principi. La seva música tenia que ser realment heavy, però dotada de certa comercialitat a base de melodies i tonades totalment addictives que els obrira al gran públic. Així acabaren convertint-se en una de les bandes  americanes de heavy metal i hard rock més exitoses als mitjans dels vuitanta. A banda d'això, estigueren dispostos a dur el concepte de shock rock a un altre nivell, és dir, optaren per una imatge absolutament provocadora i afegiren estranys espectacles als seus concerts a base de sang, foc, carn crua, sexe i violència. Això fou el complement perfecte a la seva música per fer-los marcar la diferència i convertir-los en una banda única. Grans.