dimecres, 29 de febrer de 2012

Nou canal de Carcoma en Youtube.

Carcoma estrenem nou canal en Youtube. En ell podeu veure tots els nostres millors vídeos. Com de moment no ens hem pogut permetre el luxe de gravar un videoclip de qualitat, els nostres clips són més bé vídeo-montatges casers, però fets amb afecte. Esperem que us agraden.

També hi han alguns vídeos d'actuacions en directe de la nostra primera època, dos d'ells del nostre primer concert que varem fer al setembre del 2005, quan el nostre so era molt més punk i brut que el d'ara, i on es pot apreciar, mirant les nostres cares, que estavem un poc acollonats :)

Per altra banda, també hem penjat el nostre últim disc "Mejor en el Infierno" complet, cançó per cançó, sols en àudio, per a que el pugueu gaudir. I dir-vos que a poc a poc anirem afegint nous vídeos.

Ací us deixe l'enllaç: Canal Carcoma

Salut i rock and roll!!

dilluns, 20 de febrer de 2012

Babylon Rockets. 18-02-2012 Sueca (València)

Que Babylon Rockets són una de les millors bandes estatals de l'actualitat és algo que cada vegada tinc més clar. Des de la primera vegada que els vaig veure obrint per a Uzzhuaïa en Alacant vaig saber que aquesta banda donaria molt que parlar. Dissabte passat ens anàrem a veure'ls a Sueca, on els tinguérem presentant el seu nou i flamant disc, eixe collonut "Electric Fuel", i tornarem a flipar en colors. Els Rockets ho tenen tot per a triomfar: grans músics, grans cançons, una imatge collonuda, un frontman dels d'abans (possiblement es tracte del millor front-man espanyol del moment) i un directe aplastant. Aquesta banda sap com fer una bona festa de Rock & Roll, la seva música, eixa fusió de rock stonià, hard-rock i punk-rock melòdic al estil dels Ramones, és irresistible. Les noves cançons funcionen a la perfecció, i si d'amunt completen la festa amb covers dels Stones, The Clash i Michael Monroe, entre d'altres, es podeu imaginar la que es va muntar. Gran nit.

Ací us deixe amb una de les millors cançons del seu nou i molt recomanable disc. Que sonen els Rockets!!

dimarts, 14 de febrer de 2012

Los Enemigos "Sursum Corda" (1994)

De totes les moltes reunions de bandes clàssiques que s'estan realitzant últimament la de Los Enemigos és una de les que més il·lusió em fa. El que em conega un poc sabrà de la meva debilitat per la banda de Josele. Curiosament, les meves dos bandes estatals preferides són Los Enemigos i Heroes del Silencio, dos bandes que no tenen res a veure una amb l'altra, després hi han moltes més que m'encanten com 091, l'època clàssica de Loquillo y Los Trogloditas, Miguel Ríos, Los Rebeldes, Sonotones, l'època daurada de Siniestro Total, Los Ilegales, els primers Barón Rojo... i moltes més que em fan passar bones estones, no seré jo el que renegue del rock estatal, però Enemigos i Heroes han segut els que més m'han marcat, els tinc en un pedestal.

És una tonteria, però si tinguera que quedar-me amb alguna d'aquestes dos em tornaria boix per no saber a quina elegir, però crec que finalment em quedaria amb Los Enemigos, conecte i m'identifique més amb ells. Significa això que són la meua banda estatal preferida? Pot ser!

Sembla mentira, però apenes havia parlat de Josele i companyia per ací, només un post dedicat a eixa meravella de cançó anomenada "La cuenta atrás", de ja fa molt de temps i un altre del seu fabulós debut en solitari. Així que m'he decidit per ressenyar algun dels seus discos. La veritat és que no sabia per quin decidir-me, tal volta "La vida mata", "La cuenta atrás" i "Tras el último no va nadie" siga la trilogia perfecta de la banda, però a mi m'agraden molt tots i cadascún d'ells.
Finalment m'he decidit pel genial "Sursum Corda" perquè va ser el primer que vaig escoltar, un amor a primera vista, i com que hui és el dia dels enamorats a ell va dedicat aquest post.


Corria l'any 94, Los Enemigos havien decidit deixar la companyia de discos en la que estaven (Gasa) i firmar per RCA per gravar el grandíssim "Tras el último no va nadie", però el contrat en Gasa els obligava a publicar un altre disc amb ells, per el que decidiren recopilar una serie de cançons descartades dels discos anteriors, i així fou com donaren a llum aquest genial "Sursum Corda". Que un disc d'aquest nivell estiga compost per descarts és una bona mostra de la grandesa d'aquesta banda. Podríem dir que és el seu "Tatoo You" particular. Josele opinava així sobre aquest disc: "Al ver los dos discos, notas como que tenía que haber sido al contrario: el Sursum Corda, que está grabado a trompicones e inesperadamente, y suena cristalino y tiene una coherencia apabullante: en cambio, el que se suponía que iba a vender, el Tras el último... suena muy áspero, duro de escuchar.... Quizá teníamos que haber entregado a Gasa éste y a RCA el otro... Hay temas en el Sursum que me parecen los mejores que hemos hecho nunca; es una pena"
A mi personalment m'agrada més "Tras el último...", però en certa manera té sentit el que comenta Josele. Ací hi han grans cançons, des d'eixa original peça que obri el disc "Como es", passant per l'apropament a la música negra en "A la hera", el rock dur de "Odio a los nº1", el rock clàssic de "Amor de madre" o tonades més tranquiles com "Zumo de kiwi" i "Por que no me vuelvo al pueblo", fan de "Sursum Corda" un disc més que correcte.

Curiosament en els dies de la publicació d'aquest disc i del citat "Tras el último no va nadie" Josele passava per una temporada molt fotuda degut a una forta addicció a les drogues dures, per sort més tard va poder eixir d'eixe infern, però el que està clar és que aquella situació no afectà a l'hora de compondre bones cançons. Deixem que siga el propi Josele el que parle sobre això referint-se a eixos dos grans discos: "Los oigo y me parecen buenos, pero no sé cómo los hice, me lo han contado y eso es jodido. Debo tener un ángel de la guarda que te cagas. Daba conciertos desastrosos, mis compañeros estaban hartos. Si no me echaron fue porque yo hacía las canciones"

Enemigos forever!!

divendres, 3 de febrer de 2012

Putney Bridge.

Ramoncín, personatge odiat com pocs hui en dia. Mai oblidaré la seva actuació en un Viñarock de fa ja uns quants anys, aquell concert fou memorable, però no precisament per el que ens oferiren El Rey del pollo frito i la seva banda, allò fou inoblidable pel fet d'assistir a l'esbronc més gran de la meva vida. El senyor Ramón no va durar ni una cançó dalt l'escenari. Molt fort.

En fi, no vaig a entrar jo en polèmiques, servidor prefereix centrar-se amb el Ramoncín artista. Jo sempre dic que si tinguérem molt en compte les accions extra-musicals dels artistes que admirem deixaríem de gaudir d'una bona part de la música que ens agrada, així que a mi el que m'importa és la música, la resta me la porta fluixa.

I no, no no seré jo el pose a aquest home en un pedestal, no em considere fan de la seva obra, els seus discos no són sant de la meva devoció, però és indubtable que aquest home, en un temps molt llunyà, quan encara no se li passava pel cap fer catastròfiques covers de Nirvana, va compondre algunes bones cançons, i mentiria si digués que no m'hagués agradat veure'l actuar en els seus millors anys. Cançons com "Al límite", "La chica de la puerta 16", "Estamos desesperados", "Rock & Roll dudua", "La cita" o "Angel de cuero" mereixen ser reivindicades, però jo tinc especial debilitat per "Putney bridge", pense que amb eixa cançó, single tret del disc "Arañando la ciudad" (1981), aquest home va fer història. Es tracta d'una cançó molt senzilla, però amb un encant especial. Els de la vella escola la recordaran, altres la coneixeran per la versió que feren els Porretas en el seu disc "Clásicos", i els que no la coneguen, si es deixen els prejudicis en casa gaudiran d'una bona cançó de senzill i pur Rock & Roll.