dimecres, 1 de juny de 2011

Concerts inoblidables. Part 2. The Doors Of The 21st Century. 4 -12 - 2003 (Benidorm)

Si en la primera part de "Concerts inoblidables" recordava el primer concert de rock al que vaig assistir, hui m'ha vingut a la ment el record d'un dels millors concerts que he pogut presenciar.

The Doors ha segut una de les bandes que més m'han marcat. L'explosió mediàtica que tornaren a tindre en els 90 gràcies a la pel·lícula de Oliver Stone m'agafà de ple. Recorde que els meus amics i jo en aquells anys ens passàvem les vesprades escoltant la seva meravellosa música en la terrassa d'un bar del meu poble, aquelles noves sensacions mai s'obliden.

El que mai haguérem imaginat és que uns quants anys després anàrem a poder veure a la mítica banda en directe, això no ens entrava dins del cap, Jim va morir, i sense ell era impossible, l'única manera de gaudir d'ells en directe era en les velles cintes de vhs que ens anàvem passant entre els amics. Per això, la notícia de que The Doors anaven a girar amb el cantant dels Cult fou una estranya sorpresa. Ningú sabia si això anava a funcionar o si per el contrari donaria llàstima, eixes estranyes reunions són perilloses, però, qui anava a resistir-se? Són Robby Krieguer i Ray Manzarek!! (John Densmore no va voler participar en l'aventura) Venen amb el puto Ian Astbury, un dels meus cantants preferits! I a més, el primer concert de la gira europea i l'únic a Espanya anava a ser en Benidorm, al costat de casa! Passaria el que tindria que passar, però la cita era obligada.

Recorde que es va tirar tot el dia plovent, quan eixirem de Gata camí de Benidorm pareixia que l'aigua la abocaren a cànters, aplegarem a la plaça de bous de Benidorm i no plovia tan fort, però no parava, i teníem tots un mal rotllo damunt grandíssim, la il·lusió es perdia, jo per moments vaig tindre clar que anaven a suspendre en concert, però just uns pocs minuts abans del concert va parar de ploure, va ser com per art de màgia, per allí comentàvem entre nosaltres que l'esperit de Jim Morrison, d'allà on estiga, va fer que s'arrasara el cel, flipades nostres....

La plaça era plena de gom a gom, i en l'ambient es podia palpar eixa sensació estranya que teniem tots, era en plan... Com? Anem a veure als Doors?? Però eixa estranya por que teníem tots va desaparèixer en el moment en que aparegué la icònica imatge de Jim en el fons de l'escenari i començà a sonar la introducció amb la grandiositat de Carmina Burana mentre tota la gent bramava com a boixos, al acabar la intro comença a sonar el riff de Road House Blues i ens veiem de colp a Manzarek amb molt bon aspecte en el teclat, a algo semblant a una fusió entre Krueger i Krieguer, però que tocava la guitarra que sonava a glòria, i al centre de l'escenari al gran Astbury, però donava la sensació de tindre al mateix Jim Morrison davant de nosaltres. La segon cançó recorde que va ser Break On Through, quasi res... Buuuf! Un dels millors començaments de concert que he vist mai, si no el millor, quasi m'agafà un infart.

El so era perfecte, la banda va sonar genial, tocaren pràcticament tots els seu clàssics excepte The End (haguera segut genial que la tocaren, però no hi ha queixa) i centraren una part del repertori en el monumental L.A. Woman, un disc que no van poder presentar en directe en el seu temps. El que més ens preocupava en un principi era la feina de Astbury, tots sabem que és un dels grans i que sempre ha segut molt fan de Morrison i companyia, però substituir al Rey Lagarto no anava a ser cosa fàcil, i ho va fer de la millor manera possible, amb molt de respecte i donant-li els seus tocs personals, un deu per a ell, de fet pense que no haguera hagut ningú que ho pogués fer millor.

Finalment el concert finalitzà amb la immortal Light My Fire i la plaça pates per amunt. I jo amb la sensació d'haver vist algo especial e irrepetible, i amb un cassette amb la gravació de tot el concert a la butxaca, jejejeje... Eixes coses ja no es solen fer, però jo m'he emportat moltes vegades la gravadora d'arrere. Es sent com el cul, però és un gran record.

Uns anys després aquesta nova formació de The Doors ens tornaren a visitar en València i també fou altre gran concert, però ni paregut al que poguérem viure aquella nit freda de Desembre en Benidorm.

No he pogut trobar cap vídeo d'aquell concert, ací us d'eixe un altre que data d'un parell de mesos després.

5 comentaris:

El rey lagarto ha dit...

Yo los vi en Valencia fue muy bueno tecnicamente, pero le falto mi figura, hay cosas insustituibles y una de ellas es Jim Morrison, de todas maneras Astbury demostro ser un profesional.
Babee con Krieger y Manzarek pero...

Chals ha dit...

Havia sentit parlar de l'experiència, però mai m'havia parat a escoltar-los, cony!!! el Ian Astbury està increïble, fins i tot la veu es calcada. M'esborronat.. A mi també em va pillar de ple tot aquell revival dels doors amb la película d'Stone, ens passavem nits senceres en Ca EL Cabero fumant hachis i marihuana i escoltant als doors, a la velvet, als rolling... QUins records Juanvi!!! També els Cult se convertiren en banda de referència en la meva joventut, per l'època del Ceremony, disc al que ja fa temps em ronda pel cap escriure-li alguna cosa. L'última vegada que vaig veure a The Cult va ser un poc abans de que tragueren Born Into this en el port de l'America's Cup. Be Juanvi, un plaer escoltar als Doors of the 21tst Century, que encara que es faça per la pasta, que mes dona, açò és irrepetible.

Da Muzz ha dit...

A aquest concert no vaig poder anar. Els vaig veure desprès a Barcelona. Un concert per oblidar, Robby Krieger es va posar malalt i el van substituir pel roadie, vergonyós, encara que Astbury y Manzarek van complir. Després van tornar a venir (aquesta vegada amb Krieger)amb un altre cantant que no recordo el nom i va ser un bon show però no memorable.Lo que està clar es que el millor substitut possible es Astbury.
Salutacions

juanvi ha dit...

El rey lagarto: hombre eso está claro, pero yo ya iba con la idea hecha. Ese tipo de reuniones muchas veces dan miedo, pero a ellos para mi gusto les salió muy bien, al menos al principio. Yo también estuve en el concierto de Valencia y no estuvo nada mal, pero te aseguro que nada que ver con el de Benidorm, aquello fue apoteosico.

Chals: si, ho clava, no hi havia ningú més apropiat per fer-ho que ell. Jejejeje... jo també tinc bons records d'aquella època, deuria de tindre uns 14 o 15 anys quan vaig començar a escoltar-los. The Cult també són una banda molt important per a mi. Ceremony sempre m'ha paregut un gran disc, encara que molta gent s'empenye en dir el contrari i que el pròpi Astbury renegue d'ell. Jo també estava en eixe concert en el port de l'America's Cup! Va ser una passada, de les tres vegades que els he vist fou el millor amb diferència. A mi em dona igual que eixes reunións es façen per la pasta, que fa uns anys poguerem veure açò o que en l'actualitat puguem gaudir de bandes com The Stooges o New York Dolls és una benedicció.

Da Muzz: Krieguer substituit pel seu roadie?? Mare meua... Si, sé que quan Astbury sel's va deixar per tornar als Cult Krieguer i Manzarek buscaven un altre cantant per continuar, però no sé... Això ja no em fa tanta gràcia.

Gràcies per participar amics.

Salut!!

Pere Massague Riu ha dit...

No coneixia el teu bloc. M'agradat i t'he linkat.


El mesu bloc es


http://sonelsmateixos.blogspot.com/


A veure que et sembla



Pere