dimecres, 25 d’agost del 2010

Iron Maiden. 21-08-2010 València.

En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.

Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.

Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.

Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.

Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.

dilluns, 16 d’agost del 2010

U2 "Achtung Baby" (1991)

Lluny queden els dies en que U2 eren una de les millors bandes del món i facturaven una obra mestra d'arrere d'altra. Bono encara no pretenia salvar el món com en l'actualitat, i per el contrari, era un carismàtic cantant més que notable i un gran compositor. The Edge li demostrava al món l'imaginatiu i creatiu guitarrista i músic que hi era... Eren màgics, eren LA BANDA.

Hi ha que tindre collons per fer el que van fer amb aquest grandiós disc. Després de tindre el món als seus peus amb una OBRA MESTRA com és The Joshua Tree (ok, és cert, després tragueren el també recomanable Rattle and Hum, però considere el Joshua l'anterior disc d'estudi) el més normal seria repetir la formula, però no, aquells U2 no eren els de hui, aquells U2 tenien collons i li pegaren un més que acertat gir a la seva música com poques vegades s'ha vist en el mon del rock i el pop.

El resultat? Un nou so, més experimental, més atrevit, més inclassificable, més modern, més obscur... Però la personalitat estava intacta, sonaven a U2. Ho aconseguiren de nou, i deixaren per a la història del rock un altre gran treball.

"One", "Until The End Of The World", "Who's Gonna Ride Your Wild Horses", "The Fly", "Ultraviolet" (Light May Way")... Increïble, vaja preciositats de cançons... Cançons plenes de sentiment, on la bona música, la poesia, el amor i el desamor es donen de la mà.

El començament de la la caiguda no tardaria en aplegar. No soc dels que pensen que els últims treballs d'aquesta banda són patètics, em pareix que tots tenen algunes bones cançons, però si ho comparem amb el que feren en els 80 i principis dels 90 no hi ha color. De tota manera sempre seran una de les bandes de la meva vida.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Iron Maiden "Seventh son of a seventh son" (1988)

El cas d'aquest disc és ben curiós. Mentre uns creuen que va ser el primer baixó de la banda, altres no sols pensen que és el seu millor disc, si no que el consideren un dels millors discos de la història del heavy. No hi ha un terme mig. El meu cas no és tan extremat, però, sens dubte, em decante més per el segon, em pareix un gran disc. Dir que és la seva millor obra em pareix massa atrevit, per a mi és molt difícil elegir entre bestialitats de la talla de "Iron Maiden", "Killers", "The number of the beast", "peace of mind", "Powerslave", "Somwere in time", "Brave new world" o aquest, però el considere un dels seus millors treballs.

I és que tot en "Seventh son of a seventh son" és genial, començant per eixa fabulosa portada, la història de la temàtica del disc, el so perfècte, i sobretot, eixos temassos! Com pot ser un disc fluix el que conté cançons com "Moonchild", "Infinite Dreams", "Can i play with madness" (perfecte single!) o sobretot eixa obra mestra que és "The evil that men do"? Sols per aquesta cançó el disc ja valdria la pena, però el cas és que no hi ha desperdici.

Sabeu que? Vaig a escoltar "The evil that men do" per enèsima vegada, imposible cansar-se d'una cançó com aquesta...