dissabte, 24 de setembre de 2011

R.E.M. "Green" (1988)

En poc temps dos notícies han tingut un fort impacte sobre mi, una bona i l'altra... mala. La bona és que Los Enemigos, una de les bandes de la meva vida, tornen per a fer una gira, la mala supose que ja sabreu quina és, no? Si, és possible que retirar-se no siga tan mala idea, però si has admirat sempre a aquesta banda és inevitable no sentir-te un poc mal.

Reconec que mai he segut un gran fan de R.E.M. però sempre m'han agradat, la seva música sempre ha estat ahí, des del principi, la veritat és que sempre li he tingut un gran afecte a aquesta encantadora banda. Vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe i, malgrat que els seus temps de gloria ja quedaren arrere, vaig gaudir molt del seu show. L'únic mal record d'aquella nit és que tenia al meu costat una colla de bakales que ni ells mateixos sabien que feien allí, segurament creurien que el concert es basaria en una versió de dos hores de duració de "Losing My Religion", perquè és l'única cançó que es coneixien. Però a banda d'això, el concert fou memorable.

Aquestos dies la música de R.E.M regna en casa, no puc evitar-ho. Ara mateix tinc el "Green" en el reproductor, que gran disc... Possiblement siga, junt amb "Document", el seu disc disc que més he gaudit. Tot el que més m'agrada d'aquesta banda està ací: rock guitarrer, folk, pop, obscuritat, melodies precioses... I unes quantes cançons d'eixes que t'acompanyen tota la vida des de la primera vegada que les escoltes: "Pop song 89", "Stand", "The Wrong Child", "Orange Crush", "Turn You Inside-Out"... Una meravella.

Doncs si, R.E.M. es separen, però per sort aquesta banda ens ha deixat un gran llegat, i això no pot fugir a cap lloc.

Com diu el meu amic Nahim... Gràcies per la música R.E.M.!!

dimarts, 20 de setembre de 2011

Concrete Blonde "Joey" (1990)

Hi han cançons que et marquen de per vida, en el meu cas "Joey" és una d'elles. Si, el mega-hit de Concrete Blonde és una cançó que va ser molt radiada en la seva època, tant que va acabar un poc socarrada. També s'han fet multitud de covers que no mereixen ser escoltades però... Que collons! Eixa cançó és una puta meravella!!

"Joey" és un tema senzill, d'una bellesa inigualable, amb la meravellosa veu de Johnette Napolitano cantant amb el sentiment que la cançó requereix, aquella que parlava d'una parella desgraciada per culpa de l'alcohol.

Els anys passen, i després d'escoltar-la per enèsima vegada continua posant-me la pell de gallina.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Sonotones "La rebelión de las monjas" (2010)

Últimament estic en un nuvol amb l'últim disc dels Sonotones. "La rebelión de las monjas" ja fa temps que va eixir a la venda, així que ja tardava en aparèixer un post dedicat a ell per ací. La veritat és que és un plaer seguir els passos d'una banda com Sonotones, els madrilenys passen per el millor moment de la seva carrera, i cada nou treball és sinònim de qualitat, mai fallen.

Dotze són les cançons que formen aquest disc. Dotze temes redons, amb un estil que de cada vegada està més marcat i que els converteix en una banda única. Com sempre, ací hi ha Rock & Roll per un tubo, d'eixe que sols ells saben fer, amb eixes melodies tan característiques i amb la peculiar veu de Javi entonant uns textos que de cada vegada estan més treballats.

Cançons com "No practicar", "Fuego en la sangre", "Los malos tiempos", "Lo que toca", "Me rindo para siempre" o en especial eixa meravella pop que és "Los peligros del amor", són del millore't que han fet. Així que si encara no estas familiaritzat amb la música dels aparells per a la sordera, aquest és un bon disc per a començar a escoltar a la banda més infravalorada del Rock espanyol.



dimarts, 6 de setembre de 2011

Almodóvar.

Recorde que quan era més jove no podia amb les seves pelis, però amb el temps he sabut apreciar el seu talent. Molta gent opina que és un director sobrevalorat, no estic d'acord, aquest home ha creat el seu propi segell personal, i això no és fàcil. També hi ha que tindre en compte que ha arribat al més alt fent un cinema que no precisament pot considerar-se comercial, i pense que té alguns films molt recomanables.

"La piel que habito" ja està en els cines, però encara no l'he poguda veure. Segurament no siga la pel.lícula de l'any, però estic segur que com a mínim no deixarà a ningú indiferent, com sol passar amb tot el que fa aquest home.