dimecres, 20 de febrer de 2013

Status Quo "Quo" (1974)

  


Curiós cas el d'aquesta banda. Mai he entès el perquè d'eixe cert menyspreu per gran part de la comunitat rockera cap a ells. Tal volta els seus tan cremats hits dels 80 no els feren ningun bé, però qui es pense que Status Quo només són coses com "Whatever You Want" o "In The Army Now", està molt equivocat.

Qui tinga ganes de profunditzar en la seva discografia, sense prejudicis, es sorprendrà gratament. El que descobreix-ca  els primers discos dels 60 es trobarà amb uns interessants treballs on els anglesos juguen amb la psicodèlia, tan de moda en aquells anys. Però on realment funciona aquesta banda és fent Rock & Roll senzill i directe, ahi és on es mouen com peix en l'aigua, i aquest "Quo" (1974), a demés de tindre un "portadón" per a emmarcar, és un dels seus treballs on millor ho demostren.

No, no espereu cançons amb estructures complexes, textos transcendentals i solos de guitarra virtuosos: açò és pur Rock & Roll, ni més ni menys, música per a ballar amb els col•legues en una nit de desenfreno birra en mà, res més. Però què disc!!  No li sobra ni li falta absolutament res, totes les cançons són excel•lents: la classe de disc que d'enseguida s'acaba i tens gana de repetir.

Si amics, si us agrada el Rock & Roll més bàsic i efectiu proveu amb aquest disc, segurament començareu a veure a aquesta banda d'un altra manera. Hi ha poques bandes com aquesta que tan bé els defineix-ca aquella vella frase dels Stones que dona nom a aquest humil espai.


dimarts, 12 de febrer de 2013

Covers (XI) Nina Hagen "My Way"



Molts han segut els que han versionat la clàssica cançó d'origen francès que va popularitzar Frank Sinatra en el seu dia; ara mateixa em venen al cap les versions que feren Kiss en el seu Crazy Nights o Syd Vicious en la banda sonora del film The Great Rock & Roll Swindle; però no ens podem oblidar del gran cover que va fer Nina Hagen als principis dels 80 i que ja interpretava en els 70. La senyoreta Hagen, amb eixa gran veu de cantant d'òpera que sempre ha tingut, i una ràbia punk descontrolada, es va marcar una versió realment curiosa, i plena d'eixe surrealisme que sempre l'ha caracteritzada.

Amb tots vosaltres, i per primera vegada al "Sols és Rock & Roll, però ens agrada", sa majestat, la Reina del Punk, Nina Hagen!!


dimecres, 6 de febrer de 2013

Rock On!!



Rock On és una de les millors webs de Rock & Roll espanyoles que existeixen actualment. Creada per Xavi Matínez, Alberto Díaz i Jordi del Rio, tots ells reputats redactors de publicacions com Ruta 66 o Popular 1, entre d'altres, i autors d'alguns llibres com Discos Conceptuales: 150 Títulos Imprescindibles o La Pequeña Historia de Roc, i amb l'ajuda de col·laboradors i amics, han donat forma a aquest projecte on, a demés de rendir-li tribut al Rock, també ens mostren el seu amor per la literatura o el setè art. En definitiva, un lloc on passar una bona estona i aprendre molt més sobre tot allò que més ens apassiona.

Dir-vos que servidor a tingut el plaer de col·laborar amb un text dedicat al primer disc d'una de les meues bandes preferides, els entranyables Enuff Z'Nuff, i no serà l'única col·laboració que tindré el gust de fer. 

Us convide a que li pegueu una ullada, segur que no us decepcionarà. Ací us deixe alguns enllaços.




Enuff Z’Nuff (1989)


Los de Chicago deben de ser una de las bandas más infravaloradas de la historia del Rock. Acompañados siempre por la mala suerte, y un tanto incomprendidos en su momento, esta encantadora banda procedente de Chicago nunca alcanzó su merecido estrellato; y es una verdadera lástima, porque talento para ello nunca les ha faltado. Su particular mezcla de Hard Rock y Power Pop ha dado grandes resultados, convirtiéndolos en una banda realmente especial. Ya en éste, su álbum de debut, dejaron claro que lo suyo era diferente a lo que hacían las otras bandas de esa escena hard rockera en la que se empeñaron en meterlos: su música es contundente, pero llena de luz y de color; las guitarras afiladas de ese grandioso y demasiado olvidado guitarrista que fue Derek Frigo empastan de manera sublime con esas brillantes melodías que salen de la característica y fabulosa voz de Donnie Vie, dando forma a un puñado de canciones irresistibles, canciones llenas de una magia que te transporta a un lugar mejor. Perlas como "New Think", "Fly High Michelle", "For Now" o "I Could Never Be Without you" son capaces de sacarte de la más profunda de las depresiones con esa frescura y buen rollo que desprenden, y nos recuerdan a grandes maestros de la melodía como The Beatles, Cheap Trick o los siempre reivindicables Redd Kross. Otras piezas como "Hot Little Summer Girl", "Little Indian Angel", "Kiss The Clown" o ese fantástico medio tiempo que cierra el álbum llamado "Finger On The Trigger" les emparentan un poco más con el Hard Rock de la época, dando un toque más contundente al trabajo y completando un disco redondo, sin ningún desperdicio. Gran debut de una gran banda que aún nos daría muchas más alegrías aunque, lamentablemente, siempre desde la segunda división. Alguien dijo una vez que Donnie Vie y Chip Z'Nuff son los Lennon y McCartney del Hard Rock… y no puedo más que arrodillarme ante tal afirmación.