dimarts, 30 d’agost de 2011

Lax 'N' Busto "Qui ets tu?" (1993)

Pot ser que Lax 'N' Busto no hagen tingut una trajectòria perfecta, però del que no hi ha dubte és de que amb "Qui ets tu?" aconseguiren crear un gran disc. Ací hi ha Rock & Roll ben fet amics, amb un treball de guitarres més que notable, amb bones melodies i amb un Pemi Fortuny genial a les veus.

Les cançons? ..... Totes genials! No hi ha deperdició. Autèntics himnes rockers com "Més que la meva sang", "Han trucat", la hard-rockera "Qui ets tu?" o "Faran de tu un heroi", combinen perfectament amb peces més relaxades com les precioses "Més roig" o "Quan és fosc". Molt destacables són també temes més complexos com "Les nits del Liceu", amb influències del country, o "La mosca", amb eixa efectiva fusió de funk i rock. Senzillament genial.

El millor disc del Rock Català? ...... Molt probable!!



divendres, 19 d’agost de 2011

Sonic Youth "Dirty Boots"

Si hi ha un vídeo-clip que defineix la màgia de la dècada alternativa, és aquest. Eixos encants de joventut, aquell look tan típicament 90's, samarretes de Nirvana.... I mentrestant, Sonic Youth, una de les bandes més trencadores d'aquells anys, buidant-se en un xicotet local i descarregant una de les seves millors cançons. Genial.

Els noranta foren molt grans.

dijous, 11 d’agost de 2011

Dear Mr. President "Dear Mr. President" (1988)

De tota la meva col·lecció de vinils aquest possiblement siga el que més m'estime. Que banda tan especial... Dear Mr. President fou una banda mal entesa, i a més, marcada per la mala sort. A pesar de que sempre foren considerats una banda de hard rock, la veritat és que, a excepció de la seva imatge, poc o res tenien que veure amb bandes com L.A Guns, Faster Pussycat i companyia. La seva música, eixe rock inclassificable amb altes dosis de precioses melodies pop, els convertia en una banda única, tan única que quedaren en terra de ningú. Si musicalment ja foren massa especials per a aquella escena en la que els clavaren, les lletres tampoc agradaren massa al públic hard-rocker, en les seves cançons no hi havia diversió, cotxes descapotables i ties amb mamelles grans, els seus textos tractaven temes més seriosos: problemes socials, violència, injustícies... O siga, el lema "Sexe, Drogues i Rock & Roll" no entrava dins del seu món.

Per si fora poc, al poc temps de llançar el seu únic disc, la banda va tindre problemes judicials amb la Casablanca per utilitzar l'expressió "Dear Mr. President", o siga, "Benvolgut Sr. President", com a nom de la formació. Finalment optaren per canviar el seu nom per "Flesh and Blood", títol d'una de les seves cançons, i el disc el titularen "Dead, White & Blue". Al poc temps la banda es va desfer degut a un rotunt fracàs comercial.


Es diu que gravaren unes demos per al que tindria que haver segut el seu segon disc que mai arribà. Seria interessant escoltar algo d'eixe material que tenien preparat, però jo em conforme amb aquella atemporal obra mestra que, per cert, és hui en dia una autèntica peça de col·leccionis-me de la que s'està pagant una pasta per ell.

És moment de fer sonar altra vegada cançons tan màgiques com "Fate","What's The World Coming To?, "Love and Violence", "Flesh and Blood" o "Fatal Desire" i tocar al cel... O més bé l'infern, però un infern màgic i agradable.



dijous, 4 d’agost de 2011

Judas Priest - Motörhead - Saxon. 02-08-2011 Pavelló olímpic de Badalona.

El cartell era irresistible per als que ens agrada el heavy metal, i l'experiència a segut inoblidable. Segurament es tracte del concert metal·lic definitiu d'aquest any.

La nit començà amb els incombustibles Saxon, llegendària banda sorgida de la llunyana NWOBHM. Aquesta era la meva segona vegada amb ells, la veritat és que els tenia gana, molta més que a Motörhead, i per a mi estigueren bastant superiors a la banda de Lemmy. Els vaig veure molt entregats i gaudint en tot moment. Les noves cançons del seu últim disc no sonen gens mal en directe i no faltaren alguns clàssics com "Princes Of The Night", "Weels Of Steel" o "Never Surrender" entre d'altres.

Als Motör ja els he vist varies vegades, i mai fallen. L'única pega del seu concert és que el so no fou el millor, s'haguera pogut millorar, però això no va impedir que gaudirem tots del seu apocalíptic show. Es que hi ha algú que puga quedar-se indiferent quan sonen canonades com "Killed By Death", "Ace Of Spades" o "Overkill?

I arribà el moment més esperat. Molt mal s'ha parlat últimament de Halford i companyia: que si estan acabats, que si sense KK no deurien tocar, que si Halford no canta bé... Ok, lògicament ja no són aquells joves metalheads que es menjaven el món en la gira del polèmic Turbo, però per a res estan acabats, estan en molt bona forma. A tots ens haguera agradat veure a KK, però també és cert que el jove substitut els ha donat força i joventut, i no està manco precisament. En certa manera puc entendre que alguns dels que han vist a Judas moltes vegades en el passat passaren d'aquesta gira, però jo tenia que estar ahi, i ha valgut molt la pena. El show fou pràcticament perfecte. Bon so, bon repertori i una espectacular posada en escena. Al Halford el vaig veure molt bé, a pesar de tot continua siguent el Metal God, i en el rostre del Tipton podíem veure que estava gaudint com un xiquet, i a les sis cordes, perfecte, com sempre.

En definitiva: Judas Priest continuent siguent els putos amos.

Gran concert, molt gran.