dilluns, 23 de juliol del 2012

Queen "A Kind of Magic" (1986)



Tot i el rotund èxit que tingué, sé que hi ha molts fans d'aquesta banda que no els agrada aquest disc, el consideren massa comercial i, per tant, un treball inferior... en fi, no puc estar més en desacord. A Kind of Magic és un grandíssim disc, més comercial, si, però des de quan algo potencialment comercial significa que siga roin? 

Jo crec que Queen foren una banda tan exageradament bona que realment mai fallaren, tenen discos millors que altres, si, però sempre foren sinònim de qualitat.

Són moltes les qualitats per les que Queen foren una de les millors i més especials bandes de la història del Rock, però jo crec que una d'elles és la barreja d'estils en els que es movien, mai foren una senzilla banda de Rock & Roll, el seu univers musical era infinit, i així és també A Kind of Magic.


Ací hi ha hard-rock del bo ("One Vision", "Gimme The Prize (Kurgan's Theme)"), sensibilitat pop ("A Kind of Magic", "Pain Is So Close To Pleasure"), precioses balades o mitjos temps ("One Year Of Love", "Friends Will Be Friends", "Who Wants To Live Forever"), ritmes ballables ("Don't Lose Your Head"), grandilocuència heavy-metalera ("Princes Of The Universe")... i totes elles d'una qualitat extrema!!

A més, malgrat que les produccions dels vuitanta en molts casos han envellit malament quedant-se molt lligades a aquella època, en el cas d'aquest disc és molt diferent, després de tots aquestos anys A Kind of Magic segueix sonant espectacularment bé.

Per a mi, un altre disc imprescindible de l'única Reina a la que he admirat i admiraré sempre.

dijous, 12 de juliol del 2012

Poison!!!



Conec a molta gent que odia a aquesta banda i a tot el que els envolta, normalment aquesta gent sol ser, o bé gent que no escolta res més només que canya, és a dir, hardcore, metall extrem, punk guarro, etc... o bé grungeheads que, com a tal, deuen de despreciar tot el que tinga que veure amb la diversió i el bon rotllo. En fi, cadascú té els seus gustos, això està clar, però eixa actitud que tenen molts tancant-se en el seu rotllo i despreciant la resta em sembla ridícula i incomprensible. Perquè si, és normal que cadascú tinga debilitat per algun genere concret, però si t'agrada el rock and roll com pots estar tot el puto dia escoltant només bandes Grunge? Adore a moltes de les bandes del moviment de Seattle, però això no té sentit per a mi. Igual passa amb eixos heavys que de ahi no els treus, no els agrada res més, ni tan sols el rock clàssic, però en canvi defenen a Led Zeppelin amb els punys si fa falta (¿?). Anem a veure, com pots dir que t'agrada Zeppelin, i que no t'agrada el rock clàssic? Un amic meu diu que sembla com si per a obtindre el carnet de metalhead et té que agradar Led Zeppelin per collons, i té tota la raó,  deveres cregueu que eixos heavys caps quadrats gaudiran de cançons com "Going to California" o  "Since I've Been Loving You"?

Però bé, anem a centrar-nos en la banda que protagonitza aquest post, que ja m'estava anant per les rames.



En l'anomenat hair-metal, al igual que en tots els generes, hi han bones bandes i també molta morralla, cert és que en eixa escena hardrockera dels 80 hi havia molta pose, però també hi havien bandes molt bones on el principal era la música, i Poison, per molt que els pese a alguns, són una d'elles. Eixe hardrock de guitarres afilades combinat amb eixes melodies ensucrades properes al pop va donar uns resultats excel·lents. Els seus primers discos així ho demostren. A cas no són perfectes cançons com  "Nothin' but a Good Time", "Talk Dirty To Me", "Every Rose Has Its Thorn", "Fallen Angel" o "I Won't Forget You", entre moltes altres?  És escoltar eixes cançons i entrar-me unes ganes de festa tremendes. Cançons com aquestes li animarien el dia fins a un mort, per déu! Diversió i bon rotllo!! Hi ha algo de mal en això? No pots estar sempre tallant-te les venes, recollons!!

Bé, els grungeheads que escolten a Alice in Chains, i els heavys a Slayer. I si, m'agraden Alice in Chains i Slayer, però jo aquestos dies d'estiu me'ls passaré escoltant a Poison mentre assaboreixo tranquil·lament el meu Mojito en la platja. Yeah! Molt millor!!



dissabte, 7 de juliol del 2012

Covers (III) Pixies "Head On"


En aquest cas m'agraden per igual l'original, de The Jesus and Mary Chain,  que la versió que els meus adorats Pixies van incloure en el genial Trompe Le Monde (1991). Està clar que els Jesus composaren un gran tema, dels millors de tot el seu repertori, però la versió dels de Boston és absolutament genial. Més directa, més canyera, més punk. I amb eixe punt de bogeria que caracteritzava als creadors de Doolittle, feren d'una bona cançó, una autèntica burrada sònica.

Que hi gaudiu!

Bon cap de setmana a totes i a tots!!



dimecres, 4 de juliol del 2012

Covers (II) Los Enemigos "Señora"


Los Enemigos han fet varies covers que són per a emmarcar, però si tinguera que quedar-me amb alguna crec que seria amb aquesta. 

No sóc admirador de Serrat, la seva música no es per a mi, al menys de moment, però pense que és indubtable que eixe home té talent. 

Centrant-nos en la cançó, no vaig a llevar-li mèrit al cantautor català, per suposat que no, la versió original és bona i la lletra és descomunal, però sols una gran banda com Los Enemigos podia convertir-la en una gran peça de rock and roll. La personalíssima veu de Josele i eixa contundència que els caracteritzava fa de "Señora" una cançó imprescindible en el repertori enemic, i un dels millors covers que he escoltat mai fet per una banda de rock estatal.

Temps després foren els sobrevalorats Marea els que també volgueren portar eixa cançó al rock, però, tot i que no està malament, eixa més bé era com una versió de la versió de Los Enemigos. Res interessant.

Ací us d'eixe la cançó original i la versió de la mítica banda de Malasaña.

Que hi gaudiu!!