dimarts, 28 de desembre de 2010

Drácula de Bram Stoker. Francis Ford Coppola. (1992)

Com sol passar en aquestos casos, les comparacións amb la novela original són inevitables. Hi han exemples de tot tipus. En molts casos el llibre és insuperable, però també hi han altres que en l'adabtació a la gran pantalla es supera a la novela original. El primer cas que em ve al cap, que baix el meu critèri aconsegueix açò últim, és amb El Padrino, aquella magistral trilogía que el mateix director del film que huí us parle va fer de, sobretot les dos primeres parts, dos obres d'art, i una de les millors trilogíes de la història del cinema, i crec que molts estaran d'acord amb mi.
En el cas de Drácula de Bram Stoker pareix que hi haja diversitats d'opinions, mentre uns creuen que l'adaptació de Coppola no és corrècta, altres no sols creuen que supera a la novela de Bram Stoker, si no que a més a més és tracta de la millor pel·licula de vampirs que s'ha fet. Tornem al de sempre, cadascú té el seu critèri.


En el meu cas no puc opinar sobre això perquè no he llegit la novela, però el que si que sé és que em pareix una gran pel·licula i és una de les meues favorites del gènere. M'agrada tot en ella, les interpretacións de Keanu Reeves, Anthony Hopkins, Winona Ryder i en especial la de Gary Oldman, encarnant al conde Drácula. Eixa fascinant ambientació neogòtica que fa que junt amb els també sensacionals efectes especials siga una experiència visual més que satisfactòria. La meravellosa banda sonora. Els ingredients imprescindibles per a una bona peli de vampirs com son la sang, la luxúria i el terror.... I sobretot, que es demostra que en una peli de vampirs es pot fer una bona història d'amor sense caure en el nyonyisme.
Ara que el vampirisme torna a estar de moda amb eixa xorrada anomenada Crepusculo és un bon moment per reivindicar pel·licules com aquesta.

dimarts, 21 de desembre de 2010

The Jesus and Mary Chain "Automatic" (1989)

The Jesus and Mary Chain van ser una d'eixes bandes que demostraren que es poden fer grans cançons amb 3 acords. La seva música tenia un encant tan especial que a pesar de ser senzilla i per moments repetitiva, era genial.
Clarament influenciats per llegendes com The Stooges, The Velvet Underground o The Beach Boys, el seu estil va des del rock més directe i canalla, al caos més absolut. O dels sons obscurs i sinistres a la melodia pop perfecta. El que més m'agrada d'aquesta banda és el rotllo macarra que li donaven a les seves cançons, i pense que en "Automatic" això queda ben reflectit.


Allunyats del noise més extrem dels seus inicis, el disc està compost per 12 bones cançons que la majoria d'elles s'apropen més al rock & roll, però sempre amb el seu toc personal i alternatiu. Entre elles hi han verdaderes joietes com la maxacona "Blues from a gun", que l'aplastant riff de guitarra em fa pegar cabotades com un boix. "Beatween planets", que em fa tararejar l'estribillo una i altra vegada amb el seu pop-rock fresc. O una de les millors de la seva carrera, la sensacional "Head on", cançó que versionetjaren majestuosament els Pixies en l'últim disc que publicaren, aquell sensacional "Trompe le Monde".

Sempre és bon moment per recordar a una de les bandes més especials dels 80, i escoltant un treball com "Automatic" és una bona manera de fer-ho.



divendres, 10 de desembre de 2010

Radiohead.

Sé que molts, sobretot els més puristes del mon del Rock, odien aquesta banda, en certa manera ho puc entendre, de fet, tampoc són sants de la meva devoció. De totes les bandes alternatives que pegaren als 90 aquesta quedaria bastant arrere de la cua en quant als meus gustos, hi han decenes de grups d'eixa gloriosa època que els situaria molt per d'avant, però, malgrat això, els seus tres primers discos els gaudeixc bastant, per moments es posen una mica pesats, però tenen coses interessants. No hi ha dubte que són bons músics i Thom Yorke és un bon cantant, a pesar de que a vegades abusa massa dels falsets i la seva actitud no m'acaba d'agradar, tot siga dit.

En Pablo Honey (1993) encara veiem a una banda que busca el seu propi so, les influències de bandes com U2 o Pixies són evidents, però la seva personalitat ja va fent-se notar. A pesar de ser el disc més fluix dels tres, pense que no és un mal disc, hi han bones cançons, el que passa és que l'èxit desmesurat del mega-hit "Creep" eclipsà la resta del treball, malgrat això, gràcies també a eixa cançó els donà una certa fama.



The Bends (1995) fou un gran pas endavant. L'estil seguia més o menys la mateixa línia que el disc de debut, és a dir, Pop-Rock alternatiu, alternant balades i mitjos temps amb descarregues guitarreres, però el nivell de composició era més alt, les cançons estaven molt més aconseguides, a pesar de hi haure alguna un poc avorrida, algo que per a mi els passa a tots els seus discos. El so i la producció també va ser molt superior que en Pablo Honey, i en definitiva els quedà un disc notable. Curiosament no tingué massa bona acceptació en el seu moment, tingueren que passar uns anys per a que el disc fora reconegut com cal. Per el meu gust en aquest àlbum estan algunes de les millors cançons de la seva carrera com la pròpia "The Bends", "High and Dry" o la meva preferida del disc: "Just". Una curiositat del disc és que està dedicat al desaparegut humorista Bill Hicks, un gran artista que, per cert, he descobert fa poc temps i estic flipant per un tubo amb els seus monòlegs.



Amb Ok Computer (1997), a pesar de ser un treball molt més atrevit i experimental, va ser el que els va fer grans i reconeguts mundialment. Passaren de fer cançons directes i més o menys fàcils de digerir a enrrevessar la seva música. Suavitzaren un poc el seu so i li afegiren xicotetes dosis de psicodèlia i algun toc electrònic. Normalment la majoria de crítics el consideren el seu millor disc, la seva obra mestra. Jo crec que no van desencaminats, però tampoc el situaria molt per damunt de The Bends. No seré jo el que negue la qualitat d'aquest disc, pense que té coses molt interessants i bones cançons, i és una gran experiència deixar-te portar per eixos hipnòtics riffs i eixes envolvents atmosferes, però també pense que està molt sobrevalorat. Que hi haja gent que diga que és un dels millors discos de la història o que el comparen amb tot un Dark Side Of The Moon em pareix ridícul. De tota manera això no impedeix que gaudeixca de temassos com "Paranoid Android" o "Let Down".



A partir d'ací augmentaren més el rotllo experimental i deixaren d'interessar-me. Em dona la sensació de que es creuen més cool fent discos indigeribles, cuant més raro millor, però per a mi, excepte unes poques cançons, tot el que han fet després de Ok Computer em pareix un total avorriment.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Miguel Costas. 27-11-2010 Sala "Club Dos" Petrer (Alacant)

El Dissabte passat ens llevarem la punxeta que teníem clavada des de l'últim i decepcionant concert que presenciarem fa unes setmanes de Siniestro Total. El millor que pot fer qualsevol fan de Siniestro Total hui en dia és acudir a un show de Miguel Costas. Al contrari del concert de Siniestro, on Julián es feia pesat de tant de xarrar entre cançó i cançó, on la banda pareixia actuar amb desgana, on presentaven cançons del seu últim i bastant fluix disc i on els temes clàssics foren adaptats al seu estil actual, Miguel Costas i la sensacional banda que l'acompanya ens feren gaudir als 30 o 40 assistents que allí hi érem a base de bon Rock & Roll, on l'autèntica essència de Siniestro Total va estar present en tot moment.

El repertori fou tot una sorpresa, no esperava que tocara tantes cançons de Siniestro estiguent presentant encara el seu últim disc en solitari del 2008, però molt millor així! El seu disc en solitari mola, molt més que L'últim de Siniestro, però veure a Miguel Costas cantant tots eixos clàssics de Siniestro Total és una benedicció. Tocaren unes poques cançons de l'últim disc, una de Los Feliz (la banda que va formar després d'eixir de Siniestro) alguna inèdita i totes les altres de Siniestro de l'època bona, però executades com cal, rés de versions en clau de blues o swing, com fan actualment Julián i companyia. "Diga que le debo", "Assumpta", "Opera tu fimosis", "¿Que tal homosexual?", "Tipi dulce tipi", "Pueblos del mundo, extinguios", "Bailaré sobre tu tumba", "Que corra la nicotina", "De hoy no pasa", "Vamos muy bien", "Nocilla, que merendilla", "Yo dije yeah!", "Escarallado vivo", "Miña terra galega".... Es podeu imaginar la que es va montar allí, no?

Al acabar el concert vam tindre el privilegi de fer-nos unes fotos i xarrar un poc amb Miguel Costas, "El mejor cantante del mundo".

divendres, 26 de novembre de 2010

Nirvana "Nevermind" (1991)

Bé, com heu vist, en l'enquesta que vaig fer sobre quin disc de Nirvana era el millor, Nevermind va guanyar per kO. La veritat és que no esperava un resultat així, no és d'estranyar que guanyara Nevermind, el que és realment estrany és que un disc com In Utero sols s'emportara tres miserables vots. Incesticide i Bleach son clarament obres inferiors als altres dos, a pesar de ser bons discos també, però In Utero... Estem parlat d'una obra mestra, senyores i cavallers. I ja us dic que no és estrany que guanyara Nevermind, de fet, jo mateix el vaig votar, però em va costar moltíssim decidir-me, In Utero és Nirvana en estat pur. La principal raó per a que el votara és perquè recorde que va ser un dels primers discos que em van volar el cap quan era jovenet, com a milions de teenegers més, em va marcar. Les altres raons son òbvies, i és que no hi ha rés que dir d'aquest disc que no s'haja dit ja, i de tots és ben sabuda la importància i rellevància que té en la història del Rock, per molt greu que els sàpiga a Cinderella, Mötley Crüe i companyia, que ben puta la passaren.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Miguel Rios. 30-10-2010. València.

Estic orgullós d'haver assistit a aquest concert. Per a mi la gira de despedida de Miguel Rios és l'aconteciment més important de l'any en quant a Rock & Roll. No abandona els escenaris un qualsevol, segurament els que opinen que en la música espanyola no hi ha rés que valga la pena, o els que sols consideren Rock espanyol bandes com Extremoduro, Reincidentes o similars, es riuran d'aquest aconteciment, però es tracta de l'adéu del que possiblement siga la figura més important de la història del rock espanyol.
No vaig a intentar convèncer a ningú de rés, els seus discos, les seves filmacions i la seva història està ahí, per a qui ho vulga, però els que coneguen, més o menys, la història i l'obra d'aquest home, sabran del que parle.

El concert del Dissabte passat va ser una d'eixes actuacions especials que saps que no vas a oblidar mai, d'eixes que saps que estàs veient algo històric. Miguel i la seva formidable banda que l'acompanya en aquesta gira, feren gaudir a un pavelló ple de gom a gom amb una màgica actuació on hi va haver lloc per repassar cada faceta i cada època de la seva carrera. Rock clàssic, balades, rock dur, blues, soul... Tot això plasmat en un bon grapat de cançons històriques que foren cortejades per tothom.
Miguel ens va deleitar amb la seva veu i el sentiment que li dona a cada nota, ens va sorprendre la seva forma física, ens va fer riure amb la seva gràcia i el seu bon rotllo contagiós, ens va fer ballar, botar i pegar cabotades en els temes més heavys... Tot això durant dos hores i mitja que durà l'actuació, i no sé si ho sabeu, però aquest home té 66 tacos.


Va ser realment emotiu veure com s'emocionava al rebre eixes grans ovacions que el públic li fèiem durant tot el concert. I és que no és per a menys. Com deia unes línies més amunt, no deixa els escenaris un qualsevol... Al menys sempre ens quedarà el seu llegat, i seria genial que gravara algo més en el futur...

Volia agrair-li també a Cris que fera totes eixes fotos que guardarem per al record mentre jo em quedava hipnotitzat veient l'actuació, gràcies!



dimarts, 26 d’octubre de 2010

Rock & Roll Radio Festival (2010). Burning, Siniestro Total i Loquillo.

Bona nit de Rock & Roll la que passarem el passat Dissabte. La vetlada va començar amb molt bon peu a carrec dels mítics Burning, que amb un repertòri a base de temes clàssics feren gaudir a tot un pavelló plé on el 80 % dels assistents eren rockers de la vella escola. La sorpresa del concert va ser una màgnifica versió del "Walk on the wild side" de Lou Reed que la gent li va agraïr amb una gran ovació.
La veritat és que es troba a faltar a Pepe Risi, però no per questións musicals, si no més bé per el desbordant carisma que tenia. Perquè la veritat és que l'actual formació sona de meravella, i el guitarrista solista és verdaderament impresionant.
El concert acabà amb la típica ruixada de champagne als de les primeres files a ritme de "Mueve tus caderas" i el pavelló sencer pates per amunt.

Acte seguit aplegà el torn de Siniestro total, que els tenia moltes ganes, però, sincerament, em van deixar un poc gelat. El començament va ser molt bo, intro de la cançó de Corrupción en Miami i empalmen amb "Vamos muy bién" i després "Quiero bailar R & R". Guai! molt bé. Però poc a poc l'actuació va anar fent-se cansina. Per supost que vam ballar i cantar cançons com "Cuanta puta y yo que viejo" "¿Quienes somos?, ¿De donde venimos?, ¿A donde vamos?" "Camino de la cama", "Diga que le debo",... I altres clàssics que sonaren, però moltes d'elles sonaren massa lentes, com tocades amb desgana. El disc que estan presentant no és rés de l'altre món, i per el meu gust moltes cançons sobraven i en faltaven altres moltes. Com no toquen "Todo por la napia"? Això per a mi és quasi com anar a veure als Stones i que no toquen "Brown Sugar".
Per altra banda Julian xarra massa entre cançó i cançó, i això que soc fan de les flipades d'aquest home, però a vegades és passa, i això fa que el concert perga el ritme. No sé... El primér que penses és si serà l'edad el que fa que ja no siguen el mateix, però si ho sospeses, quan ells començaren allà per els primers anys 80, Burning ja feia uns quants anyets que anven pe'l mon i per el contrari van fer un gran concert eixa nit.

Molt diferent va ser el concert del Loco, el més esperat per la majoria de gent i el que s'emportà la palma. L'únic inconvenient va ser el so, inconvenient que també tingueren els dos concerts anteriors, no és que s'escoltara horriblement, però si fos bastant millorable.
La veritat és que a pesar de que ja no queda ningú de la formació clàssica, la banda actual sona bé i va ser un plaér veure a aquest home en acció. És un artista únic i un dels millors frontmans del rock espanyol, sens dubte.
El repertori va ser molt bo, per el meu gust sobraren 4 o 5 temes que jo aguera canviat per altres, però no hi ha queixa. Algunes d'elles em van sorprendre que les tocara, com per exemple "Maria" o "La mataré". Però si haguera de destacar els millors moments del concert eixos serien quan obriren amb "En las calles de Madrid", quan tocaren "Rock Suave", "Autopista" i "R & R Star", i quan finalitzaren amb la màgica "Cadillac Solitario", amb Loquillo agenollat i treguent les venes mentre cantava amb tot el sentiment del mon, donant per finalitzat un del millors concerts que he vist en molt de temps.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Loquillo y Trogloditas. "A por ellos... Que son pocos y cobardes." (1989)

Ja que en pocs dies tindré el plaer de veure al Loco una altra vegada estic passant-me tota la setmana llevant-li la pols als seus vells discos, aquells que marcaren una època. Lògicament el que més estic escoltant és el seu mític disc en directe "A por ellos...", un grandíssim treball que per el meu gust és un dels tres millors discos en directe del rock espanyol, junt amb el "Ante todo mucha calma" de Siniestro i el "Rock & Rios" de Miguel Ríos.

La banda passava per el millor moment de la seva carrera, eren posiblement la banda de rock més exitosa de tot l'estat, tots els discos que havien gravat fins eixe moment eren molt bons, en directe eren imbatibles... I tot això va quedar ben plasmat en aquest meravellos doble en directe.
Sols tenien un inconvenient, i és que Sabino (Principal compositor en aquella època) feia poc temps havia deixat els escenaris per problemes amb les drogues i tingueren que buscar un sustitut, Xavi els va demostrar que li sobraven habilitats per defendre el repertòri i es va convertir en el nou Troglodita. Però el gran Sabino no es va voler perdre el gran aconteciment i li va fer front als seus dimonis personals pujant per a la ocasió a l'escenari siguent finalment tres guitarristes en acció.

El repertòri de les cançons va ser genial, fent-li un repàs a pràcticament tots els seus èxits mostrant-nos totes les seves facetes: la més dura, la més baladistica i tranqui, la més rock and rollera i també la més intimista, on demostraven que eren capassos de dominar altres estils que s'allunyaven més del rock, com el swing o sons més cabareters.

La veritat és que en aquells temps pocs podien competir amb cançons com "La mataré", "Ya no puedo bailar" "Rock suave", "Besos robados", "El Rompeolas", "En las calles de Madrid" o "Barcelona ciudad", per citar-ne sols algunes, que en aquest disc estan interpretades de forma excelent. Però personalment m'agradaria citar-ne dos que sempre he destacat en aquest directe: la primera seria la fabulosa versió que fan del seu clàssic "Cadillac Solitario", on apleguen a moments de pura màgia. I la segon, la brutal "Autopista", que en aquesta versió en directe li pega mil voltes a la original convertint-la en un dels millors moments del concert.

Un disc imprescindible.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

The Cult "Rain".

Amb el dia que fa hui no hi ha millor cançó per compartir amb vosaltres que aquesta. "Rain" posiblement siga la cançó més emblemàtica de The Cult, cançó que formava part d'aquell llegendari disc anomenat Love.

El vídeo que us deixe ací ens mostra una gran actuació dels Cult al Ritz de New York allà per l'any 1985. M'agraden molt totes les etapes d'aquesta banda, però senc algo molt especial per els Cult que veiem ací, abans de evolucionar la seva música cap a sons més hard-rockers.

Pareix mentira, però hi va haver una època que la música de qualitat sonava en les discoteques. Eixir de marxa i ballar hits de The Cure, U2, The Mission, Sisters Of Mercy, The Cult i moltes més bandes era el més normal del món. "Rain" va ser un d'aquells temassos, i sobretot per aquestes terres va pegar ben fort. Aquella època a mi em pillava massa jove, però encara he tingut oportunitat de ballar aquesta música en discoteques en alguna ocasió. Si tornaren a posar aquesta música per les discoteques seria la meva perdició, però molaria, i molt.

Here comes the rain, i love the rain...

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Quin és el millor disc de Nirvana?

Hui m'apeteix fer una enquesta i li ha tocat a Nirvana. Em pareix curiós saber quin és per a la gent el seu disc preferit dels de Seattle. Supose que la gran disputa serà entre el revolucionari Nevermind i el grandiós In Utero, però sé que també hi ha molta gent que li té un gran afecte a Bleach, on sonaven aquells Nirvana més primitius i obscurs... Ah! I no ens oblidem de Incesticide, que a pesar de ser un disc de cares b, alguna cover i temes descartats, tenia bones cançons.

Bé, vaig a decidir-me ja d'una vegada. Animeu-se!

dimecres, 22 de setembre de 2010

Rock & Roll Radio Festival 2010. La Nucía.

Estic que balle amb un peu des de que em vaig enterar d'aquest festival. El dia 23 d'Octubre tindrem en La Nucía a tres de les millors bandes que ha donat el Rock estatal en tota la història. Als Burning no els controle tant, m'agraden, però per alguna extranya raó no tinc ni un sol disc d'ells en m'ha casa. Els vaig veure en un Viñarock i van estar molt bé, Rock & Roll Stoniano, pur, xulesc i macarra a tope. Tenen un bon grapat de cançons mítiques i són tota una llegenda, la veritat és que tinc moltes ganes de veure'ls altra vegada, llàstima que ja no estiga l'irrepetible Pepe Risi amb ells.


Amb Siniestro ja és diferent, sóc molt fan d'ells, sobretot de l'època en la que estava Miguel Costas. Malauradament no els he pogut veure mai quan encara estava Miguel, però si varies vegades amb Julian al front i, que voleu que us diga... No són els Siniestro que veiem en el dvd de "Ante todo mucha calma", però continuen siguent una de les millors bandes estatals. Els tindrem presentant nou disc que encara no he tingut oportunitat d'escoltar, per tant no sé com funcionaran les noves cançons en directe, però quan toquen les clàssiques no hi ha fallo, la festa i el descontrol està essegurat.

Loquillo és un dels meus artistes espanyols preferits. No hi ha ningú que tinga eixa classe i eixe carisma que té ell d'amunt d'un escenari. Alguns dels discos que tragueren en l'època de Loquillo y Los Trogloditas són del millor que s'ha fet en la història del Rock cantat en castellà, i Sabino Méndez passarà a la història com un dels millors compositors que han hagut en l'estat.
L'últim que ha tret, ja com a treball en solitari, no està gens mal, però és troba a faltar aquella màgia que tenia junt amb Los Trogloditas. De tota manera, tinc unes ganes de veure'l en directe enormes, sols els vaig veure una vegada fa molts anys, quan encara estava la formació clàssica de Los Trogloditas, excepte Sabino, i ho recorde com una gran vetlada de Rock & Roll.

Per fi un gran cartell al costat de casa!

dimarts, 14 de setembre de 2010

Mudhoney "Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles" (1990)

Mai foren tan coneguts com Nirvana, Pearl Jam, Alice in Chains o Soundgarden, però son una banda essencial per entendre el que va ser aquell moviment anomenat Grunge. Una de les millors característiques que va tindre aquell moviment és que tots aquells grups tenien en comú l'actitud, però cada banda tenia el seu propi so. Mentre que Nirvana eren més pop, Pearl Jam més setenters, Alice in Chains obscurs i metàl·lics i Soundgarden obscurs també, però més alternatius, Mudhoney eren els més salvatges. El seu estil és una mescla de punk, garatge, i pinzellades de Noise i Psicodelia. Un so cru, contundent i caòtic per moments, on Mark Arm pert el cap a base de melodies molt particulars i crits descabellats. Amb els únics que pot ser que tinguen algunes similituds son amb els Nirvana de Bleach, per la seva cruesa.

"Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles" és la perfecta mostra del que era aquesta banda en la seva millor època. Una autèntica burrada de disc.

El disc està compost per les 6 cançons que formaven el Ep de debut anomenat sols "Superfuzz Bigmuff", més 6 cançons més. I entre elles hi ha una acertada versió de Sonic Youth, "Halloween". No ho dubteu, si sou fans d'aquell irrepetible moviment de Seattle o si us agrada el punk-rock salvatge rollo The Stooges (Una de les seves grans influències), aquest és el vostre disc.

Cal destacar que a diferència d'ells poques bandes Grunge han durat tots aquestos anys sense parar de treure discos i fer concerts fins el dia d'avui. Ah! I per cert, el dia 24 d'aquest més estaran en València, afortunats seran els que podran assistir a eixa salvatge vetlada.



dijous, 2 de setembre de 2010

Siniestro Total "Country & Western"

Aquest és el nou disc de la banda gallega. El disc eixirà a la venda el 14 de Setembre. Per gravar el disc han viatjat a Houston (Texas), la producció corre a càrrec de Joe Hardy, el mateix en el que treballaren en "Made in Japan" i "Policlinico Miserable", i una part del disc ha segut gravada en The Foam Box, estudi del barbut guitarrista dels mítics ZZ Top, Billie Gibbons.

La veritat és que la cosa no pinta del tot mal. A pesar del titol del disc i el fet d'anar a gravar-lo a Texas, Julian afirma que no serà un disc de Country, si no un disc al més pur estil de Siniestro Total. Ells son una de les meves bandes estatals preferides, però sincerament, els seus últims treballs no em lleven el dormir. Continuen siguent únics, de cada vegada son millors músics i per supost que continuen fent algunes coses bones, però jo soc dels que pensa que aquesta banda va pedrer la major part del seu encant el dia que Miguel Costas va fer les maletes. No li vull llevar mèrits a Julian, sense ell Siniestro no aguera segut el mateix, i gran part de les cançons mítiques de Siniestro les va fer ell, però sense Miguel tampoc ha segut mai el mateix. És com si a Barricada llevares al Drogas i es quedara el Boni, o al revés, perdria tota la màgia.

De tota manera continuen siguent una de les bandes més interessants del panorama, sempre marcant la diferència. Qui sap, igual ens sorprenen amb aquest nou disc, i si no ho fan sols tinc que posar-me "Ante todo mucha calma" una vegada més i tot resolt.

Aquestos eren els Siniestro autèntics...


dimecres, 25 d’agost de 2010

Iron Maiden. 21-08-2010 València.

En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.

Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.

Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.

Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.

Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.

dilluns, 16 d’agost de 2010

U2 "Achtung Baby" (1991)

Lluny queden els dies en que U2 eren una de les millors bandes del món i facturaven una obra mestra d'arrere d'altra. Bono encara no pretenia salvar el món com en l'actualitat, i per el contrari, era un carismàtic cantant més que notable i un gran compositor. The Edge li demostrava al món l'imaginatiu i creatiu guitarrista i músic que hi era... Eren màgics, eren LA BANDA.

Hi ha que tindre collons per fer el que van fer amb aquest grandiós disc. Després de tindre el món als seus peus amb una OBRA MESTRA com és The Joshua Tree (ok, és cert, després tragueren el també recomanable Rattle and Hum, però considere el Joshua l'anterior disc d'estudi) el més normal seria repetir la formula, però no, aquells U2 no eren els de hui, aquells U2 tenien collons i li pegaren un més que acertat gir a la seva música com poques vegades s'ha vist en el mon del rock i el pop.

El resultat? Un nou so, més experimental, més atrevit, més inclassificable, més modern, més obscur... Però la personalitat estava intacta, sonaven a U2. Ho aconseguiren de nou, i deixaren per a la història del rock un altre gran treball.

"One", "Until The End Of The World", "Who's Gonna Ride Your Wild Horses", "The Fly", "Ultraviolet" (Light May Way")... Increïble, vaja preciositats de cançons... Cançons plenes de sentiment, on la bona música, la poesia, el amor i el desamor es donen de la mà.

El començament de la la caiguda no tardaria en aplegar. No soc dels que pensen que els últims treballs d'aquesta banda són patètics, em pareix que tots tenen algunes bones cançons, però si ho comparem amb el que feren en els 80 i principis dels 90 no hi ha color. De tota manera sempre seran una de les bandes de la meva vida.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Iron Maiden "Seventh son of a seventh son" (1988)

El cas d'aquest disc és ben curiós. Mentre uns creuen que va ser el primer baixó de la banda, altres no sols pensen que és el seu millor disc, si no que el consideren un dels millors discos de la història del heavy. No hi ha un terme mig. El meu cas no és tan extremat, però, sens dubte, em decante més per el segon, em pareix un gran disc. Dir que és la seva millor obra em pareix massa atrevit, per a mi és molt difícil elegir entre bestialitats de la talla de "Iron Maiden", "Killers", "The number of the beast", "peace of mind", "Powerslave", "Somwere in time", "Brave new world" o aquest, però el considere un dels seus millors treballs.

I és que tot en "Seventh son of a seventh son" és genial, començant per eixa fabulosa portada, la història de la temàtica del disc, el so perfècte, i sobretot, eixos temassos! Com pot ser un disc fluix el que conté cançons com "Moonchild", "Infinite Dreams", "Can i play with madness" (perfecte single!) o sobretot eixa obra mestra que és "The evil that men do"? Sols per aquesta cançó el disc ja valdria la pena, però el cas és que no hi ha desperdici.

Sabeu que? Vaig a escoltar "The evil that men do" per enèsima vegada, imposible cansar-se d'una cançó com aquesta...

dimecres, 21 de juliol de 2010

Los Hermanos Dalton "Vitamina D" (1996)

Los Hermanos Dalton són un altra d'eixes tantes bandes que mereixerien ser molt més reconegudes del que són en l'escena estatal. La banda de San Fernando, Cádiz, va començar la seva carrera allà per l'any 91 després de guanyar un concurs de maquetes que com a premi gravaren el seu primer treball anomenat "Luces de Hollywood", un mini lp compost per 7 versions d'alguns dels seus grups preferits com The Kinks, Lou Reed, Small Faces, Paul Collins, The Rolling Stones...
En el 92 tregueren el seu primer llarg anomenat "Ya están aquí", en el 94 un altre mini lp compost per 4 temes pròpis i algunes covers i en el 96 aplegà aquesta joieta. "Vitamina D", segon llarg de la seva carrera, em pareix el seu millor treball. Si en "Ya están aquí" es decantaven més per el power-pop en aquest facturen una irresistible fusió de Rock, power-pop i punk. 16 temes + una intro instrumental són els que formen aquest disc, i cap d'ells té desperdici.

Per citar-ne algunes, cançons com "Que gran dia!", "Maldita Ciudad", "Fred Flinstone", "Mis manos" o "Una segunda oportunidad" rebosen frescura i energia a raudals, mentre que temes com "Volveré por ti" u "Otra vez" ens mostra que també son bons amb cançons lentes.
Lo dit, un molt bon disc totalment recomanable per a tot aquell que li agrade eixa efectiva mescla de energia guitarrera i melodia. El disc prefecte per a introduïrse en la música d'aquesta fabulosa banda.

Més avant tragueren un altre recomanable disc anomenat "Crash!" (1998) més enfocat al punk, en l'any 2000 tragueren un disc en directe i en el 2002 gravaren el seu últim disc anomenat "Esperando una señal", un disc que no ha pogut eixir al mercat fins al 2009 per problemes amb la discogràfica.
Com a curiositat dir que el nom agafat per els famosos personatges dels dibuixos de Lucky Luke els va perfecte, ja que els tres components de la banda són germans.

Des d'ací anime a portar a un grup d'aquestes caracteristiques alguna vegada a les festes del nostre poble, a veure si eixim alguna vegada del kalimocho, recollons!

dimecres, 7 de juliol de 2010

Los Nikis "La hormigonera asesina" (1989)

Sempre he preferit altres grups de la movida com Siniestro Total, Loquillo y Los Trogloditas, Paralisis Permanente o Los Rebeldes, però Los Nikis també mereixen ser reivindicats. Van ser el grup que millor va captar l'esperit dels Ramones en aquella època en el panorama estatal, de fet eren reconeguts com "los Ramones de Algete" (Algete és el seu poble). La formula era sencilla, cançons curtetes de tres acords, melodies popies i lletres divertides, en definitiva, punk-pop 100% ramonià però amb un toc personal.

A pesar de que el seu disc més clàssic és "Marines a pleno sol" (1986) jo prefereixc aquest, pot ser que siga perque és el primer que vaig escoltar... O tal volta perque és un poc més rocker. En ell hi han cançons típicament ramonianes com "Por el interés te quiero Andrés", "Enrique el ultrassur", "La envidia es mi pecado capital" o "Yes, I do", però també altres que s'allunyen un poc del seu estil com "La hormigonera asesina" on s'arrimen més al rock dur, "Las ventajas de ser de aquí" on fan un punk rock a lo Siniestro Total, la festera "La fiesta medieval" o "Mi venganza está cerca" i "No vuelvo a ir a Benidorm" que són més pop. Com a curiositat hi ha també un versió punky del "Agradecido" de Rosendo cantada per Joaquín, baixista de la banda.

Reconec que tenien pintes de pijos, però que els taixaren de feixistes ja em pareix una gran tonteria, sempre té que haver gent que es calfa el cap en bovaes en lloc de gaudir de la música. Pense que sencillament eren uns col·legues passant-ho bé i sería absurd dir que cançons com "La fiesta medieval" o "Por el interés te quiero Andrés" no em fan passar una bona estona.

dijous, 1 de juliol de 2010

Babylon Rockets "Conspiracity" (2008)

Aquesta banda ha segut una de les grans sorpreses dels últims anys a nivell estatal. La banda formada per components de València i pobles del seu voltant debutaren fa un parell d'anys amb aquest recomanable disc anomenat "Conspiracity". Babylon Rockets beuen dels clàssics, tant del rock & roll com del hard rock o del punk rock. Com solen dir els castellans "nada nuevo bajo el sol", però gravaren un disc molt bo plé de bons moments que ens recorden a pesos pesats de la talla de The Rolling Stones, Aerosmith, Guns n' Roses, Kiss o New York Dolls.

La veritat és que ho tenen tot. Grans cançons, actitud macarra, bona imatge, un front-man carismàtic que recorda a bèsties com Mick Jagger o Steven Tyler, i el millor de tot, un directe aplastant. He tingut l'oportunitat de veure'ls en varies ocasions i són brutals. Si passen prop del vostre poble o ciutat no ho dubteu, aquetos tios son pura dinamita.

En aquestos moments crec que estan gravant la que serà la seva segon obra que de segur que va a molar. Esperem que els vaja bé i que tinguen el reconeiximent que es mereixen. I és que tornem al mateix de sempre, mentre coses com Marea triomfen grupassos com aquest no és menjen un torrat, en fi...



diumenge, 27 de juny de 2010

Iron Maiden (1980)

Senc una especial devoció per els discos de l'època de Paul Di'Anno, eixos Maiden tan rockers i "callejeros". Per a mi el cantant per excelència de Iron Maiden sempre serà Bruce Dickinson, però crec que tots estarem d'acord en que la veu i l'actitud de Di'Ano és perfecta per eixos dos discos.
Aquest disc me'l va deixar un col·lega fa uns anys i el vaig petar durant una bona temporada, després de estar anys sense esoltar-lo no ha segut fins hui que l'he comprat en vinil i estic flipant per un tubo. Increïble debut. Per a mi és millor que el "Killers". Tots els temes son impresionants i clàssics absoluts.

"Prowler" (inmillorable manera de començar un disc), "Remember Tomorrow" ( una de les meves preferides, preciosa, hipnòtica, poderosa...), "Running Free" ( directa, macarra, rockera...), Phantom Of The Opera" ( brutal, apoteosica..), "Transylvania" (un bon exemple de que una cançó instrumental pot ser realment bona), "Strange World" (Preciosa, profunda, màgica...), "Charlotte The Harlot" ( canyera, enèrgica) i "Iron Maiden" ( tot un hímne).
Per a mi és un dels millors discos de la seva carrera i dels més importants de la historia del heavy. Més avant vindria Bruce Dickinson i unes cuantes obres mestres més, però eixa és altra història....

El proper 21 d'Agost tindrem a la millor banda de heavy metal de la història en València, aquesta serà la meva tercera vegada amb ells, però l'excitació és màxima.

dimarts, 15 de juny de 2010

The Rolling Stones "Emotional Rescue" (1980)

Ara que els Stones tornen a estar en boca de tots amb el boom del nou "Exile On Main St" és inevitable punxar un altra vegada els seus discos, bé, pensant-ho millor mai he parat de fer-ho, ja que és una de les bandes de la meva vida i sempre els tinc molt presents.

Si, ja se que "Emotional Rescue" és un disc molt odiat per molta gent, se que va ser un baixó considerable en la seva carrera però, eh! Son els putos Stones!! Son sagrats i inclòs el seu pitjor disc sempre serà millor que la gran majoria treballs de bandes de l'actualitat, és el que té ser uns genis, poden fer cançons més o menys bones, però sempre tindran eixe "toque maestro" que fa que siga únic i especial.

Com podeu comprovar no puc ser del tot objectiu amb aquesta banda, soc ultra-fan de Mick, Keith i companyia, però, deveres cregueu que "Emotional Rescue" és tan mal disc? Jo crec que no. El que passa és que després de gravar alguns dels discs més importants de la història del rock és normal que sapiga a poc.

Com molts sabreu, els Stones sempre han segut una banda que els ha agradat i han sabut adaptar-se (a vegades millor i a vegades pitjor) als nous temps, però sempre sense perdre mai la seva essència. Cap a finals dels 70 i principis dels 80 la música disco, el punk i la new wave era el que és portava, la sensació del moment, i els Stones apostaren per experimentar amb eixos nous sons. Si, jo també prfereixc als Stones més rockers i setenters, però demostraren que també sabien fer bona música fusionant-ho amb el seu estil clàssic, la millor prova d'això està demostrada en el fabulós "Some girls" (1978).


"Emotional Rescue" segueix una linea similar al "Some Girls" però menys aconseguit. Hi ha qui diu que la majoria dels seus temes eren restes del excel·lent "Some Girls"... La veritat és que poc importa, sols se que quan deixe caure la agulla d'amunt d'aquest disc son els Stones els que sonen i, com sempre, em fan gaudir.

"Dance" és el tema que obri aquest disc, un tema que fusiona funk i música disco, no iguala amb qualitat a aquell "Miss You" però no és un mal tema. "Summer Romance" és un rock & roll que sona a Stones clàssics. La fascinació de Richards per la música Jamaicana queda plasmada en "Send It To Me". "Let Me Go" és un dels temassos del disc, rock directe i adenalinic, al seu més pur estil. "Indian Girl" és un correcta balada. Amb "Where The Boys Go" tornen a rocketjar dur, marcant-se un altre dels millors temes del disc. "Down In The Hole" és una de les meves preferides, un profund blues tocat amb molt de gust i passió. La pròpia "Emotional Rescue" precisament és una de les pitjors del disc, però no deixa de ser curiosa, cantada en falset per Jagger. Li continua "She's So Cold", un tema divertit, amb un gran riff de guitarra de Richards, però que és fa un poc monòtona per el meu gust. I el disc es tanca amb la preciosa "All About You", una balada cantada per Richards.

Feu-me cas, no és tan roin...

dilluns, 31 de maig de 2010

Pixies. Primavera Sound 2010.

Després de presenciar algunes actuacions verdaderament avorrides (la de Wilco inclosa) aplegà el moment per anar cap a les primeres files i esperar als de Boston. Amb total puntualitat eixiren a l'escenari els putos mestres del rock alternatiu. En el moment que començaren a sonar els acords de "Cecilia Ann" va explotar l'histeria en tots els assistents i no va parar fins al final del concert. Senyor... quina festa! Un hora i mitja on feren repàs a tots els seus clàssics, clàssics que la gent no va parar de corejar tot el temps, cada estrofa, cada estribillo... inclòs les melodies de guitarra. Un públic que és va passar tot el concert sense parar de ballar, botar i fer pogos en les cançons més burres dels "duendecillos", que no en son poques. És deixaren fora cançons bones, clar que si, per ha que no passara això tindrien que tocar pràcticament totes les cançons de la seva discografia, però en un concert on sonaren hits de la talla de "Cecilia Ann", "Rock Music", "Wave Of Mutilation", "Bone Machine", "Tame", "Debaser", "Allison", "Monkey Gone To Heaven", "Hed On", "Her Comes Your Man", "Caribou", "Planet Of Sound", "U - Mass", "Vamos", "Gouge Away", "Isla De Encanta" "River Euphrates", "Gigantic", "Where Is My Mind"... I algun altra que em deixaré, no hi ha queixa al respecte. Després de "Vamos" va ser que feren un bis i eixiren per ha deleitar-mos amb "Gigantic" i "Where Is My Mind", la "guinda" que donà per finalitzada una actuació divertida, canyera i màgica.
Em cridà especialment l'atenció la cara de al·lucinada que feia Kim Deal al veure la penya com es tornava literalment boixa, jejejeje...

L'endemà ens alçarem mig resacosos i, com no, ens passarem pel carrer Tallers a pillar-mos algun disc en Discos Castelló o en Revolver. Jo em vaig pillar el "Monster" de R.E.M. i el "Sursum Corda" dels Enemigos en cd. I en vinil va caure el primer de Black Sabbath. Xapó!

divendres, 21 de maig de 2010

Luz Casal

Quina puta merda, últimament tot són males notícies. Després de que Dio ens deixara m'acabe d'enterar de que a Luz Casal li ha tornat a eixir el puto cáncer a la mama. Aquest és el comunicat que ha deixat en la seva web:

«Me dirijo a vosotros para deciros que en mi última revisión me han detectado un cáncer en el otro seno; mis doctores han decidido operarme, por lo que hemos aplazado nuestras citas más inmediatas. Os informaremos lo antes posible. Sé que cuento con vuestro cariño y paciencia, estoy en buenas manos y esto es sólo una cornada de la que saldré pronto. Os quiero»

Tots sabem que és una persona molt forta i ho superarà segur.

Anem a gaudir d'un parell de videos d'una cantant de veu única e inimitable i una de les artistes amb més personalitat de la música estatal.

"Besaré el suelo" és una preciosa cançó que li va escriure Carlos Goñi per a ella, i com diuen els castellans "le va como anillo al dedo", la versió de Revolver no li aplega ni a la sola de la sabata.



I ací la tenim rockejant dur amb el seu col·lega Rosendo, interpretant aquella inmortal caçó de Leño.



Et disitge el millor Luz.

dilluns, 17 de maig de 2010

Ronnie James Dio

Ha mort un dels grans. Descança en pau Ronnie.

dijous, 13 de maig de 2010

"Mejor en el infierno" El nou disc de Carcoma, el meu grup.

Doncs si, per primera vegada vaig a fer-li propaganda al grup on jo toque, que ja va siguent hora! Per al que no ens conega, Carcoma som un grup format per 5 components: Vicent: Veu i guitarra, Jaume: Baix, Paco: Guitarra, Cento: Bateria i jo, Juanvi: Guitarra, segona veu i cors. Ja portem uns 6 anys pegant-li. En el 2005 vam gravar una maqueta en plan caser i tot aquest temps em estat fent bolos per ahí per tant de estalviar peles i poder gravar algo que valga la pena. I si, per fi, el somni de tindre un disc que sone guai s'ha cumplit. Acabem de treure "Mejor en el infierno", el nostre primer disc de llarga duració. La gravació ha corregut a carrec del nostre amic Jaume Faraig i bona part del disc ha estat gravat en els estudis RPM de València, un lloc on han gravat grupassos de la talla de Uzzhuaïa o Sweet Little Sister entre d'altres. I com es podeu imaginar, el resultat ha segut satisfactòri. Per a que es feu una idea, en "Mejor en el infierno" hi ha un poc de tot el que ens agrada. Bàsicament és un disc de Rock & Roll, però el gust per la varietat es fa notar amb pincellades d'altres estils com el Punk, Hard Rock, Metall, o inclòs melodies més Pop. Però ja sabeu, hi ha que escoltar-lo per a saber-ho. I res més, dir-vos que no som grans músics, ni ens tenim que guanyar la vida amb açò, però us asegure que il·lució i ganes de pasar-ho bé no ens falta. El Rock & Roll és la pasió de la nostra vida.

En aquest enllaç se'l podeu descarregar gratis:

http://carcomadicto.bandcamp.com/

dissabte, 8 de maig de 2010

Eskorbuto "Anti-todo" (1985)

Mai m'han agradat especialment, però en la seva discografía tenen un grapat de bones cançons, himnes que tots em coretjat alguna vegada. No eren grans músics, però sobretot admire la seva autenticitat, perque en un món on abunda la pose, ser un grup tan real com ells ho eren és molt gran.

Baix el meu punt de vista, tots els seus discos que he escoltat tenen cançons destacables, però també molta morralla. Aquest "Anti-todo" és el seu disc que més m'agrada, sobretot per que en ell estàn les que per a mi son les dos millors cançons de tota la seva carrera, elles son "Historia Triste" i "Cerebros Destruidos", dos autèntics himnes del punk estatal. Però a banda d'això pense que és un bon disc, pràcticament és gaudeix tot, i hi han altres temes amb molt de ganxo com són "Es un crimen", "Anti-todo" o "Cuidado".

Cal destacar també les lletres, sencillament ja no s'escriuen textos tan purs com ells feien.

Per a molta gent aquest és el millor disc del punk estatal, algo que puc entendre, però ho senc, jo sempre he segut més de La Polla Records.



dimarts, 4 de maig de 2010

Redd Kross "Phaseshifter" (1993)

Power-pop i hard rock a parts iguals. Sabor sixties, però amb so dels noranta. Influències dels quatre de Liverpool. Guitarres pesades i riffs obscurs. Solos de guitarra explosius i crits descabellats. Melodies perfectes... I sobretot, el més important, grans cançons. Amb aquest disc els germans McDonald aplegaren a un nivell altissim com a compositors, gravant el disc més currat, compacte i contundent de la seva carrera. Si amb l'anterior i també recomanable "Third eye" ens mostraven a uns Redd Kross més pop, amb aquest es decantaren més per el rock dur, però sense deixar mai eixes melodies popies tan especials.

El disc s'obri espectacularment amb la brutal "Jimmy's Fantasy", amb eixe riff que et vola el cap i un estribillo verdaderament addictiu. Li continua "Lady in the Front Row", una cançó d'eixes que transmeten bon rollo. "Moonlight" és més pop, m'encanta la part final en la que van pujant progressivament la tonalitat de la melodia, creant un moment màgic. Aplega el moment d'una de les cançons més canyeres de Redd Kross, "Crazy World", un tema obscur i maleït, amb guitarrades dures i crits endimoniats. Amb les següents "Dumb Angel", "Huge Wonder" i "Visionary" segueixen rockejant dur. Li segueix "Pay for Love", una de les meves preferides, grans eixes melodies! "Ms. Lady Evans", "Only a Girl" i "Saragon" son més power-poperes, aquesta última recorda especialment als Beatles. I el disc es tanca amb dos autèntiques descarregues d'energia. Especialment "After School Special" una autèntica burrada de cançó.

Un dels grans discos dels noranta.

divendres, 30 d’abril de 2010

Faster Pussycat "House of pain"

Faster Pussycat són una banda que tinc pendent per a introduïr-me en la seva música com cal. Segons diuen, els seus dos primers discos són joies del hard rock 80's. Pareix ser que ara se'ls a anat la perola i els ha pegat per fer un rollo gòtic-industrial que no els pega ni en cola, esperem que es desamboiren i tornen al hard rock.

Aquesta cançó, recomanació del meu primo, és una meravella. Amb tots vosaltres, els Faster Pussycat de l'època bona, que ho gaudiu!

dijous, 15 d’abril de 2010

Enuff Z'Nuff

Aquesta és una banda que, després de llegir articles sobre ells en el Popu durant anys, no ha segut fins fa poc que m'he decidit per pillar-me algo de material seu. Feia temps que els tenia gana, i segons el que llegia en el Popu sabia que m'agradarien. I efectivament, no sols m'han agradat, si no que van camí de convertir-se en una de les meves bandes preferides. Gran gran banda, i molt injustament poc reconeguda.

Enuff Z'Nuff van naixer en l'escena hard rockera dels 80, però a diferència d'aquelles bandes que la majoria eren de L.A, ells eren de Chicago. Musicalment des d'el primer moment marcaren la diferència amb les altres bandes d'aquella escena, el seu era (i és, ja que huí en dia segueixen en actiu) una mescla d'aquell hard rock de l'època i power-pop, perque a més de tindre moltes de les mateixes influències que Ratt, L.A Guns i companyia, eren uns enamorats de mestres de la melodia com els Beatles o Cheap Trick.

Aquestos xicots d'estètica glam tenen algo que els fa realment especials. La caracteristica veu de Donnie Vie, la guitarra de Derek Frigo (increïble guitarrista, molt poc reivindicat), les precioses melodies... I és que Donnie Vie i Chip Z'Nuff han demostrat en el llarg d'aquestos anys que són uns compositors genials creant cançons increibles. En quant als seus discos, em vaig descarregar els tres primers "Enuff Z'Nuff" (1989), "Strength" (1991) i "Animals with human intelligence" (1993), i... Que puc dir-vos... Estic en un nuvol, vaja meravella de banda!! Els tres son molt molt bons, replets de cançons meravelloses. Personalment m'agrada més el seu material més melodic, però són bons tant amb això com amb els temes més hard-rockers. El primer disc que vaig escoltar va ser el tercer, "Animals with human intelligence", gran disc, molt complet, però m'agradaría citar una cançó, una puta obra mestra de cançó que roda dins del meu cap des de la primera vegada que la vaig escoltar, la preciosa "Right by your side", ja feia temps que no m'imprecionava tant una cançó, màgia en estat pur. Poc a poc anirem fent-nos amb tota la seva discografía, que de segur que tindràn moltes més coses interessants, la llàstima és que no és un material bo de trobar en original... però s'intentarà.

La carrera d'aquesta banda ha estat accidentada des de el primer moment... Problemes interns, SEMPRE mal respaldats per discogràfiques, les morts del guitarrista Derek Frigo i del bateria Ricky Parent.... Una serie de percanços que han fet que no estiguen en el lloc que mereixen, perquè amb la quantitat de temassos que tenen deurien de estàr omplint estadis al igual que estan fent Mötley Crüe en l'actualitat.

Gran descobriment per a un gran amant de la melodia com jo. Aquesta banda està alegarnt-me el dies últimament.

divendres, 9 d’abril de 2010

The Clash "London Calling" (1979)

Mesclar en un sol disc, punk, rockabilly, Reggae, funk, rock, ska, pop, cabaret.... I algun altre estil que em deixaré, guardant un equilibri i sense pedrer mai la identitat pròpia, està a l'alcanç de molt pocs. Els de Joe Strummer no sols ho aconseguiren, si no que a més a més ens deixaren per a la història un obra mestra atemporal, el monumental London Calling. Per si fora poc, el disc no és precisament curt, ni 10 ni 12 ni 14... 19 temes! i tots molen!! Està clar que uns son més destacables que altres, ahí també entren els gustos de cadascú, però no hi ha cap roin. Impossible no caure rendit d'avant d'himnes de la talla de "London Calling", ""Jimmi Jazz", "Heateful", "Rudie Can't Fail", "Spanish Bombs", "Lost In The Supermarket" "Death Or Glory", "Revolution Rock".... Joder, és que son totes!! Cançons que segueixen sonant amb la mateixa frescura que abans i que mostraren al mon un altra forma de entendre el rock influenciant a milers de bandes en tot el mon fins al dia d'avui.
London Calling és un deixos discs que no et canses mai d'escoltar. Ara mateix estic escoltant-lo, gaudint de la màgia d'eixa fabulosa cançó anomenada "Lover's Rock"....

dijous, 25 de març de 2010

Him "Razorblade Romance" (1999)

Him són una banda que, a pesar de que gaudeixc pràcticament tots els seus discos (El que acaben de treure ara encara no l'he escoltat), reconec que en alguns d'ells es tornen massa melosos en algunes cançons. No són precisament la banda de la meva vida, però m'agraden. Recorde perfectament quan els vaig escoltar per primera vegada, va ser amb aquest disc, el segon que publicaren, i em van impresionar molt. La veu de Valo, eixes melodies tan màgiques, pincellades gòtiques i guitarres dures... No inventaren res nou, però feren una mescla d'influències creant un estil especial que més tart imitarien quantitat de bandes més."Razorblade Romance" és per a mi el seu millor disc i un dels millors d'eixos últims anys noranta. Les 12 cançons són bastant sencilles, però d'una qualitat indubtable, entre elles "Right Here in My Arms", "I Love You (Prelude to Tragedy)", "Razorblade Kiss" o "Death Is In Love With Us", temassos que ens mostren als Him més durs, i "Join Me in Death" o "Resurrection" (una de les meves preferides, que cançó tan màgica...) ens mostren la seva faceta més relaxada. Cal destacar també la acertada cover de Chris Isaak, "Wicked Game", versió hard-rockera que el mateix Chris Isaak va reconeixer en una entrevista en Popular 1 que li agradava.

Sé que Him són una banda que el sector més sectari de la comunitat rockera odiaran sense tan sols aguer escoltat un dels seus discos sencer en la seva vida, però molts d'eixos es sorprendrien si li donaren una oportunitat a "Razoblade Romance".

dimecres, 10 de març de 2010

Mötley Crüe "Dr Feelgood" (1989)

No hi ha dubte, per a un dia solejat com hui res millor que una joieta del hardrock 80's. Aquestes peladilles tancaren la dècada dels 80 amb un disc espectacular, el gran "Dr Feelgood". So bestial i moltes grans cançons és el que et trobaràs en aquest disc. Cançons que van des de els trallaços de hardrock metàl·lic com "Kickstart My Heart" o "She Goes Down" a la màgia de balades i mitjos temps com les precioses "Without You", "Don't Go Away Mad (Just Go Away)" o la que tanca el disc majestuosament "Time For Change", per citar-ne algunes, ja que el disc és gaudeix absolutament tot.

Sexe, drogues, alcohol, kilos de laca i molta molta diversió.