Molts han segut els que han versionat la clàssica cançó d'origen francès que va popularitzar Frank Sinatra en el seu dia; ara mateixa em venen al cap les versions que feren Kiss en el seu Crazy Nights o Syd Vicious en la banda sonora del film The Great Rock & Roll Swindle; però no ens podem oblidar del gran cover que va fer Nina Hagen als principis dels 80 i que ja interpretava en els 70. La senyoreta Hagen, amb eixa gran veu de cantant d'òpera que sempre ha tingut, i una ràbia punk descontrolada, es va marcar una versió realment curiosa, i plena d'eixe surrealisme que sempre l'ha caracteritzada.
Amb tots vosaltres, i per primera vegada al "Sols és Rock & Roll, però ens agrada", sa majestat, la Reina del Punk, Nina Hagen!!
La línia que segueix aquesta
banda des de "Mala Sangre" (2008) fins al darrer "Cadenas De
Odio" (2011) no acaba d'agradar-me. Molta canya i un so bestial, si, però
poca "xixa", no hi ha apenes cançons bones en eixos discos, i això és el més
important. No són roïns del tot, és cert, hi han coses interessants ahi,
algunes bones idees soltes per ací i per allà, però si les cançons no són bones
ja pots tindre algunesidees brillants, fer tota la canya que vulgues i
tindre el so més bestial del planeta, que a mi em cansa i m'avorreix.
Per això pense que Tiempos
Oscurosés l'últim gran treball de S.A.
(el "Sesión 2" no conta, of course). Un disc que, per suposat, no
arriba al nivell de la seva primera trilogia sagrada, però si que supera als
anteriors i bastant recomanables "Polvo En Los Ojos" (2000) i
"No Intente Hacer Esto En Su Casa" (1997).
Aquest és un disc que
reflexaclarament,tant en la música com en els textos,
l'obscura situació per la que passava la banda en eixos dies, perseguits per
una absurda i injusta censura que els tractava de poc menys que terroristes i
que volia acabar amb ells. Fou eixa la raó per compondre un grapat de cançons
tan bones? No ho sé, però del que no hi ha dubte és de que aquestos xicots
estaven inspirats, siga pel que siga.
Ací ens trobem un barreig de tots
els "palos" que ha tocat aquesta banda al llarg de tota la seva
carrera: thrahs,punk, metall, rock, hardcore... Amb un so brutal, greu i
obscur, però net al mateix temps, i un Juan que canta (i brama) millor que mai, S.A. ens
presentaren un gran conjunt de cançons ben acabades del que pràcticament no
sobra res. "Tiempos Oscuros", "Piedra Contra Tijera",
"Stop Criminalización", "Bufón", "Casas Vacías" o
"Terrorismo Patronal" són algunes de les més destacables. Cançons plenes de ràbia a base de riffs pesats, ritmes frenètics, melodies justes, però encertades, i unes lletres agressives, clares, i molt aconsseguides.
Gran disc. Tralla ben feta. Mala
hòstia de primera qualitat. Esperem que canvien la direcció de la seva música i
que es tornen a calfar el cap per compondre cançons redones, com qualsevol de
les que apareixen en aquest àlbum.
Moltes han segut les bandes de heavy metal que han mostrat el seu amor per el punk, especialment grups de trash-metal. Llegendes del genere metàl·lic com Metallica, Slayer o Skid Row han reconegut l'influencia del punk en la seva música i ho han demostrat en recomanables covers. Una d'elles, i de les meues preferides, és la que feren Megadeth del clàssic himne dels Sex Pistols, "Anarchy In The U.K.", inclosa en "So Far, So Good... So What!", segon àlbum de la banda de Dave Mustain.
En aquest cas m'agraden per igual l'original, de The Jesus and Mary Chain, que la versió que els meus adorats Pixies van incloure en el genial Trompe Le Monde (1991). Està clar que els Jesus composaren un gran tema, dels millors de tot el seu repertori, però la versió dels de Boston és absolutament genial. Més directa, més canyera, més punk. I amb eixe punt de bogeria que caracteritzava als creadors de Doolittle, feren d'una bona cançó, una autèntica burrada sònica.
I ací acabe el repàs que vaig
començar fa uns mesos dedicat al rock espanyol seleccionant algunes de les que per
a mi són les millors cançons de la seva història. Lògicament hagueren pogut ser
moltes més, però açò s'haguera fet inacabable. Així que ací us deixe quatre
cançons més que, d'alguna manera, sempre les portaré dins de mi. Espere que us
haja agradat aquest repàs, jo, per la meva part, m'ho he passat bomba recordant
totes aquestes immortals cançons. A gaudir!
Los Bravos "Black is
Black"
Normalment m'agrada que les
bandes d'ací canten bé en espanyol, o bé en la seva llengua autòctona, ho
prefereix-ho a que canten en anglès, però la música és la música, i si té
xispa, l'idioma acaba donant igual. Si, hi han bandes estatals que canten en anglès
i són realment bones, i també hi han cançons de bandes espanyoles cantades en
la llengua de Shakespeare que són verdaders clàssics. Una d'elles seria
l'eterna "Black is Black", de Los Bravos, malgrat que, com molts
sabreu, ací hi ha algo de trampa. Sembla que la cançó no la composaren ells, i
a més, en la gravació del tema no toca ningú dels membres originals excepte el
cantant, Mike Kennedy. No sé si serà cert, però conta la llegenda que un dels
músics que donaren forma a la clàssica cançó fou... Jimmy Page!! De qualsevol
manera, "Black is Black" possiblement siga la cançó d'una banda
espanyola que més èxit ha tingut a l'estranger ( en l'any de la seva publicació
(1966) va quedar en segon lloc en la llista dels singles més venuts a
Anglaterra, quart al Billboard dels Estats Units, primer lloc a les llistes de
Canadà...), i, per suposat, també va ser un èxit rotund a Espanya, on es
vengueren dos milions de copies. I no era per menys, ja que estem parlant d'una
cançó impecable que res tenía que envejar als grans singles de l'època de
bandes com The Rolling Stones, The Beatles, The Beach Boys, etc... Ho té tot:
un gran riff, una melodia excel·lent i la gran veu de Mike Kennedy lluint com
mai. El que es diu un clàssic entre els clàssics, vaja.
Leño "Sorprendente"
Rosendo ha fet cançons
excepcionals en la seva carrera com a solista, però jo sempre he preferit als
Leño. Difícil quedar-se amb una cançó de la mítica banda madrilenya, però
"Sorprendente" sempre m'ha agradat especialment, una de les cançons
més destacables de l'últim disc de Leño, aquell genial "¡Corre,
corre!"
La Polla Records "Ellos
Dicen Mierda"
Seré breu. Per a mi, el millor grup Punk
espanyol de la història. I aquesta cançó tot un himne. Grans!!
Siniestro Total "Todo Por La
Napia"
La banda més divertida del rock estatal. Sóc fan de tots els seus
discos fins la fugida de Miguel Costas. "Todo Por La Napia" és un
dels seus majors clàssics, i una cançó que definia a la perfecció la grandesa
d'aquesta banda. Rock autèntic, original i lletres divertides però al mateix temps
intel·ligents. Era ser un hombre a una nariz pegado, y pegado a la nariz, un
talego enrrollado... Genial!!
Extremoduro "Ama, Ama, Ama y Ensancha El
Alma"
No sóc un incondicional de la banda de Robe, però pense que al llarg
de la seva carrera han fet grans cançons i una d'elles seria aquesta que
formava part del recomanable "Deltoya". Amb un preciós poema de Monolo Chinato, Robe
i companyia crearen verdadera màgia en aquesta senzilla, però bonica cançó. Hi
ha que volar amics, hi ha que volar lliure!!!
Carcoma estrenem nou canal en Youtube. En ell podeu veure tots els nostres millors vídeos. Com de moment no ens hem pogut permetre el luxe de gravar un videoclip de qualitat, els nostres clips són més bé vídeo-montatges casers, però fets amb afecte. Esperem que us agraden.
També hi han alguns vídeos d'actuacions en directe de la nostra primera època, dos d'ells del nostre primer concert que varem fer al setembre del 2005, quan el nostre so era molt més punk i brut que el d'ara, i on es pot apreciar, mirant les nostres cares, que estavem un poc acollonats :)
Per altra banda, també hem penjat el nostre últim disc "Mejor en el Infierno" complet, cançó per cançó, sols en àudio, per a que el pugueu gaudir. I dir-vos que a poc a poc anirem afegint nous vídeos.
Que Babylon Rockets són una de les millors bandes estatals de l'actualitat és algo que cada vegada tinc més clar. Des de la primera vegada que els vaig veure obrint per a Uzzhuaïa en Alacant vaig saber que aquesta banda donaria molt que parlar. Dissabte passat ens anàrem a veure'ls a Sueca, on els tinguérem presentant el seu nou i flamant disc, eixe collonut "Electric Fuel", i tornarem a flipar en colors. Els Rockets ho tenen tot per a triomfar: grans músics, grans cançons, una imatge collonuda, un frontman dels d'abans (possiblement es tracte del millor front-man espanyol del moment) i un directe aplastant. Aquesta banda sap com fer una bona festa de Rock & Roll, la seva música, eixa fusió de rock stonià, hard-rock i punk-rock melòdic al estil dels Ramones, és irresistible. Les noves cançons funcionen a la perfecció, i si d'amunt completen la festa amb covers dels Stones, The Clash i Michael Monroe, entre d'altres, es podeu imaginar la que es va muntar. Gran nit.
Ací us deixe amb una de les millors cançons del seu nou i molt recomanable disc. Que sonen els Rockets!!
Ramoncín, personatge odiat com pocs hui en dia. Mai oblidaré la seva actuació en un Viñarock de fa ja uns quants anys, aquell concert fou memorable, però no precisament per el que ens oferiren El Rey del pollo frito i la seva banda, allò fou inoblidable pel fet d'assistir a l'esbronc més gran de la meva vida. El senyor Ramón no va durar ni una cançó dalt l'escenari. Molt fort.
En fi, no vaig a entrar jo en polèmiques, servidor prefereix centrar-se amb el Ramoncín artista. Jo sempre dic que si tinguérem molt en compte les accions extra-musicals dels artistes que admirem deixaríem de gaudir d'una bona part de la música que ens agrada, així que a mi el que m'importa és la música, la resta me la porta fluixa.
I no, no no seré jo el pose a aquest home en un pedestal, no em considere fan de la seva obra, els seus discos no són sant de la meva devoció, però és indubtable que aquest home, en un temps molt llunyà, quan encara no se li passava pel cap fer catastròfiques covers de Nirvana, va compondre algunes bones cançons, i mentiria si digués que no m'hagués agradat veure'l actuar en els seus millors anys. Cançons com "Al límite", "La chica de la puerta 16", "Estamos desesperados", "Rock & Roll dudua", "La cita" o "Angel de cuero" mereixen ser reivindicades, però jo tinc especial debilitat per "Putney bridge", pense que amb eixa cançó, single tret del disc "Arañando la ciudad" (1981), aquest home va fer història. Es tracta d'una cançó molt senzilla, però amb un encant especial. Els de la vella escola la recordaran, altres la coneixeran per la versió que feren els Porretas en el seu disc "Clásicos", i els que no la coneguen, si es deixen els prejudicis en casa gaudiran d'una bona cançó de senzill i pur Rock & Roll.
Iggy no és humà, el passat dissabte ho tornarem a comprovar des de les primeres files de l'incendiari concert que ens va brindar junt amb els seus Stooges. Continua siguent un dels frontman definitius, una bèstia.
En quant al concert, podria queixar-me de que es van deixar per tocar massa cançons del llegendari Fun House, però això era d'esperar siguent James Williamson el guitarrista d'aquesta gira, l'home que va gravar el mític Raw Power dels Stooges i que també va treballar junt amb l'Iggy en alguns dels seus discos en solitari.
També podria queixar-me de que sols feren una hora i vint minuts de concert, però no, no pense fer-ho, tindre al mateix Iggy Pop a sols uns metres de tu deixant-se la vida als seus 64 anys mentre canta algunes de les cançons més gamberres de la història, és increïble; no té preu. La festa acabà amb l'eterna No Fun i el públic amb gana de més, però amb un somriure en la cara.
El passat dissabte no sols serà recordat per ser el dia que Els Corbs Negres es despediren fins nou avis en el BBK Live de Bilbao, també serà recordat per ser el dia en que La Iguana i els seus Stooges passaren per posar potes per amunt la ciutat de València.
Molts ja coneixereu aquest famós incident. Açò és una de les coses més lamentables que he pogut veure d'amunt d'un escenari. Els incidents en el món del Rock poden tindre la seva gràcia, però el comportament d'aquest imbècil produeix vergonya. No sap la sort que va tindre burlant-se d'un tros de pa com Greg Graffin, si li haguera fet el mateix a algú com Keith Richards o Axl Rose, eixe subnormal haguera arribat eixe dia a casa sense dents.
En primer lloc volia donar les gràcies a tota la gent que ha participat. Sé que aquest tipus d'enquestes són una putada, és difícil quedar-se sols amb un, però ha segut divertit veure com anaven canviant els resultats durant tot aquest mes. El resultat final ha segut realment sorprenent per diferents motius.
Una de les coses que més m'ha sorprès és que el "Ben Endins" dels Sopa s'emportara cinc vots. No és que no m'agrade el directe de Sopa de Cabra, sempre m'ha agradat eixe disc, per això estava en la llista, però va ser el que més vaig dubtar en posar-lo, i resulta que en els primers dies de l'enquesta pareixia que anava a guanyar.
Un altra sorpresa ha segut que el de Barón no el votara ningú. "Barón al Rojo Vivo" es tracta de la mostra en viu de l'època daurada de la millor banda de Hard-Rock i Heavy Metal que em tingut a la península. No hi han heavys ahí fora? Supose que si, pense que el problema és el que us comentava més amunt, que sols pots votar-ne un.
El podium dels tres discos més votats m'ha demostrat que la gent que es passa per aquest humilt bloc té bon gust, menció especial per el de 091, gran disc d'una gran banda que sempre mereix ser reivindicada, i que, com podeu veure, ha estat apunt d'empatar amb el guanyador.
La veritat és que, a pesar de que no el vaig votar, estic content de que haja guanyat el de Siniestro. Sempre és agradable saber que hi han fans d'eixa fabulosa banda ahí fora. El meu vot va ser per al "Rock & Ríos", però vaig estar apunt de votar el de Siniestro. En algun altra època és possible que l'haguera votat, però ja fa temps que el directe de Miguel Ríos em té totalment obsessionat. Per al que no el conega, és, baix el meu criteri, una autèntica joia. Actualment pense que és el millor disc en directe que s'ha fet a Espanya. Altament recomanable.
Doncs si, "Ante Todo: Mucha Calma" ha segut el guanyador amb nou merescuts vots, i és que eixe disc és una passada. En eixa època estaven en el més alt de la seva carrera. Dalt l'escenari eren tres guitarristes. Miguel i Julián alternaven la veu principal, però la majoria de les cançons les cantava Miguel Costas, més reconegut com "el mejor cantante del mundo". Des d'el seu primer disc, aquell llunyà "Cuando se come aquí" (1982) fins al que estaven presentant en eixa gira, el genial "En beneficio de todos" (1990), tots ells estaven replets d'himnes, i aquest directe és com una recopilació de la majoria d'eixes collonudes cançons que han passat a la història, i a més, perfectament executades, empalmant la majoria d'elles, sense respir. Una autèntica festa de Rock & Roll. Els fans de Siniestro Total i d'aquest disc en particular sabran del que parle, i els que no s'han introduït mai a la música de la banda més divertida de la història del rock estatal i vulguen fer-ho, els aconselle que comencen amb aquest disc. Ah! I cal recomanar també el vídeo o dvd d'aquest concert, que a pesar de no estar tot el concert complet, no té desperdici. Ja m'haguera agradat veure'ls en aquella època...
El total dels vots de l'enquesta han segut 38. Ací us deixe el resultat:
Siniestro Total "Ante todo: Mucha Calma" - 9 vots 091 "Último Concierto" - 7 vots Burning "En Directo" - 6 vots Sopa de Cabra "Ben Endins" - 5 vots Miguel Ríos "Rock & Ríos" - 4 vots Barricada "Rocanrol" - 4 vots Los Rebeldes "Preferiblemente Vivos" - 1 vot Loquillo y Los Trogloditas "A por ellos...! Que Son Pocos y Cobardes" - 1 vot Los Suaves "¿Hay Alguien Ahí?" - 1 vot Barón Rojo "Barón al Rojo Vivo" - 0 vots
Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.
En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.
Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.
La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera". El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.
Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.
Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....
M.C.D foren una d'aquelles bandes de l'anomenat Rock Radical Vasco, moviment del que també formaven part Kortatu, Cicatriz, La Polla Records o Eskorbuto. La seva música es diferenciava especialment de totes aquelles bandes per ser molt més rock & roll, el seu punk-rock estava igualment influenciat per el punk dels Sex Pistols o els Uk Subs, que per el rock & roll brut i canalla d'uns Stooges o uns MC5.
La seva època daurada sens dubte fou mentre van tindre a eixe punk amb alma de rocker al front anomenat Rockan. Després de la fugida d'aquest ja no tornaren a ser mai el mateix.
"De Ningun Sitio a Ninguna Parte" és, baix el meu punt de vista, el seu millor treball. Si amb l'anterior i també recomanable "Jódete" ja fou un gran pas endavant, amb aquest la banda ja sona molt més maura i compacta. Guitarrades contundents amb riffs macarres i bons solos de guitarra, junt amb uns textos carregats de històries de carrers, nits de desenfreno i mala vida, donen forma a un conjunt de cançons que, excepte alguna, com la fallida versió del My Way de Sinatra anomenà "Entre Borrachos", i alguna més, són més que acceptables.
Personalment m'agraden més els seus temes més rocanrolers com "Barrio Blues", "A-66", "No Hay Sitio Para Ti" (cançó que formà part de la banda sonora de "Historias del Kronen"), o sobretot eixe homenatge que li feren al lloc on solien pegar-se les festes en el casc antic de Bilbao anomenat "Barrenkalle". Amb una cançó com "Pringao" ens mostren la seva vena més punkarra, de ritme frenètic, roçant el hardcore. I cal també mencionar talls com "Todo Por Nada" o "Asesino a Sueldo", que destaquen per ser molt més melòdiques de l'habitual amb ells.
La veritat és que, a pesar de no ser un gran admirador d'aquesta banda, sempre m'han paregut autèntics, i especialment la seva primera època mereix ser reivindicada. Aquestos punkis es cagaven en déu, però amb gràcia. Ja no es fa un punk-rock com aquest.
El Dissabte passat ens llevarem la punxeta que teníem clavada des de l'últim i decepcionant concert que presenciarem fa unes setmanes de Siniestro Total. El millor que pot fer qualsevol fan de Siniestro Total hui en dia és acudir a un show de Miguel Costas. Al contrari del concert de Siniestro, on Julián es feia pesat de tant de xarrar entre cançó i cançó, on la banda pareixia actuar amb desgana, on presentaven cançons del seu últim i bastant fluix disc i on els temes clàssics foren adaptats al seu estil actual, Miguel Costas i la sensacional banda que l'acompanya ens feren gaudir als 30 o 40 assistents que allí hi érem a base de bon Rock & Roll, on l'autèntica essència de Siniestro Total va estar present en tot moment.
El repertori fou tot una sorpresa, no esperava que tocara tantes cançons de Siniestro estiguent presentant encara el seu últim disc en solitari del 2008, però molt millor així! El seu disc en solitari mola, molt més que L'últim de Siniestro, però veure a Miguel Costas cantant tots eixos clàssics de Siniestro Total és una benedicció. Tocaren unes poques cançons de l'últim disc, una de Los Feliz (la banda que va formar després d'eixir de Siniestro) alguna inèdita i totes les altres de Siniestro de l'època bona, però executades com cal, rés de versions en clau de blues o swing, com fan actualment Julián i companyia. "Diga que le debo", "Assumpta", "Opera tu fimosis", "¿Que tal homosexual?", "Tipi dulce tipi", "Pueblos del mundo, extinguios", "Bailaré sobre tu tumba", "Que corra la nicotina", "De hoy no pasa", "Vamos muy bien", "Nocilla, que merendilla", "Yo dije yeah!", "Escarallado vivo", "Miña terra galega".... Es podeu imaginar la que es va montar allí, no?
Al acabar el concert vam tindre el privilegi de fer-nos unes fotos i xarrar un poc amb Miguel Costas, "El mejor cantante del mundo".
Mai foren tan coneguts com Nirvana, Pearl Jam, Alice in Chains o Soundgarden, però son una banda essencial per entendre el que va ser aquell moviment anomenat Grunge. Una de les millors característiques que va tindre aquell moviment és que tots aquells grups tenien en comú l'actitud, però cada banda tenia el seu propi so. Mentre que Nirvana eren més pop, Pearl Jam més setenters, Alice in Chains obscurs i metàl·lics i Soundgarden obscurs també, però més alternatius, Mudhoney eren els més salvatges. El seu estil és una mescla de punk, garatge, i pinzellades de Noise i Psicodelia. Un so cru, contundent i caòtic per moments, on Mark Arm pert el cap a base de melodies molt particulars i crits descabellats. Amb els únics que pot ser que tinguen algunes similituds son amb els Nirvana de Bleach, per la seva cruesa.
"Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles" és la perfecta mostra del que era aquesta banda en la seva millor època. Una autèntica burrada de disc.
El disc està compost per les 6 cançons que formaven el Ep de debut anomenat sols "Superfuzz Bigmuff", més 6 cançons més. I entre elles hi ha una acertada versió de Sonic Youth, "Halloween". No ho dubteu, si sou fans d'aquell irrepetible moviment de Seattle o si us agrada el punk-rock salvatge rollo The Stooges (Una de les seves grans influències), aquest és el vostre disc.
Cal destacar que a diferència d'ells poques bandes Grunge han durat tots aquestos anys sense parar de treure discos i fer concerts fins el dia d'avui. Ah! I per cert, el dia 24 d'aquest més estaran en València, afortunats seran els que podran assistir a eixa salvatge vetlada.
Los Hermanos Dalton són un altra d'eixes tantes bandes que mereixerien ser molt més reconegudes del que són en l'escena estatal. La banda de San Fernando, Cádiz, va començar la seva carrera allà per l'any 91 després de guanyar un concurs de maquetes que com a premi gravaren el seu primer treball anomenat "Luces de Hollywood", un mini lp compost per 7 versions d'alguns dels seus grups preferits com The Kinks, Lou Reed, Small Faces, Paul Collins, The Rolling Stones... En el 92 tregueren el seu primer llarg anomenat "Ya están aquí", en el 94 un altre mini lp compost per 4 temes pròpis i algunes covers i en el 96 aplegà aquesta joieta. "Vitamina D", segon llarg de la seva carrera, em pareix el seu millor treball. Si en "Ya están aquí" es decantaven més per el power-pop en aquest facturen una irresistible fusió de Rock, power-pop i punk. 16 temes + una intro instrumental són els que formen aquest disc, i cap d'ells té desperdici.
Per citar-ne algunes, cançons com "Que gran dia!", "Maldita Ciudad", "Fred Flinstone", "Mis manos" o "Una segunda oportunidad" rebosen frescura i energia a raudals, mentre que temes com "Volveré por ti" u "Otra vez" ens mostra que també son bons amb cançons lentes. Lo dit, un molt bon disc totalment recomanable per a tot aquell que li agrade eixa efectiva mescla de energia guitarrera i melodia. El disc prefecte per a introduïrse en la música d'aquesta fabulosa banda.
Més avant tragueren un altre recomanable disc anomenat "Crash!" (1998) més enfocat al punk, en l'any 2000 tragueren un disc en directe i en el 2002 gravaren el seu últim disc anomenat "Esperando una señal", un disc que no ha pogut eixir al mercat fins al 2009 per problemes amb la discogràfica. Com a curiositat dir que el nom agafat per els famosos personatges dels dibuixos de Lucky Luke els va perfecte, ja que els tres components de la banda són germans.
Des d'ací anime a portar a un grup d'aquestes caracteristiques alguna vegada a les festes del nostre poble, a veure si eixim alguna vegada del kalimocho, recollons!
Sempre he preferit altres grups de la movida com Siniestro Total, Loquillo y Los Trogloditas, Paralisis Permanente o Los Rebeldes, però Los Nikis també mereixen ser reivindicats. Van ser el grup que millor va captar l'esperit dels Ramones en aquella època en el panorama estatal, de fet eren reconeguts com "los Ramones de Algete" (Algete és el seu poble). La formula era sencilla, cançons curtetes de tres acords, melodies popies i lletres divertides, en definitiva, punk-pop 100% ramonià però amb un toc personal.
A pesar de que el seu disc més clàssic és "Marines a pleno sol" (1986) jo prefereixc aquest, pot ser que siga perque és el primer que vaig escoltar... O tal volta perque és un poc més rocker. En ell hi han cançons típicament ramonianes com "Por el interés te quiero Andrés", "Enrique el ultrassur", "La envidia es mi pecado capital" o "Yes, I do", però també altres que s'allunyen un poc del seu estil com "La hormigonera asesina" on s'arrimen més al rock dur, "Las ventajas de ser de aquí" on fan un punk rock a lo Siniestro Total, la festera "La fiesta medieval" o "Mi venganza está cerca" i "No vuelvo a ir a Benidorm" que són més pop. Com a curiositat hi ha també un versió punky del "Agradecido" de Rosendo cantada per Joaquín, baixista de la banda.
Reconec que tenien pintes de pijos, però que els taixaren de feixistes ja em pareix una gran tonteria, sempre té que haver gent que es calfa el cap en bovaes en lloc de gaudir de la música. Pense que sencillament eren uns col·legues passant-ho bé i sería absurd dir que cançons com "La fiesta medieval" o "Por el interés te quiero Andrés" no em fan passar una bona estona.
Doncs si, per primera vegada vaig a fer-li propaganda al grup on jo toque, que ja va siguent hora! Per al que no ens conega, Carcoma som un grup format per 5 components: Vicent: Veu i guitarra, Jaume: Baix, Paco: Guitarra, Cento: Bateria i jo, Juanvi: Guitarra, segona veu i cors. Ja portem uns 6 anys pegant-li. En el 2005 vam gravar una maqueta en plan caser i tot aquest temps em estat fent bolos per ahí per tant de estalviar peles i poder gravar algo que valga la pena. I si, per fi, el somni de tindre un disc que sone guai s'ha cumplit. Acabem de treure "Mejor en el infierno", el nostre primer disc de llarga duració. La gravació ha corregut a carrec del nostre amic Jaume Faraig i bona part del disc ha estat gravat en els estudis RPM de València, un lloc on han gravat grupassos de la talla de Uzzhuaïa o Sweet Little Sister entre d'altres. I com es podeu imaginar, el resultat ha segut satisfactòri. Per a que es feu una idea, en "Mejor en el infierno" hi ha un poc de tot el que ens agrada. Bàsicament és un disc de Rock & Roll, però el gust per la varietat es fa notar amb pincellades d'altres estils com el Punk, Hard Rock, Metall, o inclòs melodies més Pop. Però ja sabeu, hi ha que escoltar-lo per a saber-ho. I res més, dir-vos que no som grans músics, ni ens tenim que guanyar la vida amb açò, però us asegure que il·lució i ganes de pasar-ho bé no ens falta. El Rock & Roll és la pasió de la nostra vida.
1989-1998Nick+Menza+drums,Marty+Friedman+RhythmAcoustic,+David+Ellefson.jpg)
