Pels que patim d'insomni, una bona tàctica per a dormir d'una punyetera vegada quan són les tantes de la matinada és posar la tele i que el tostón que estiguen fent en eixe moment ajude a que la son per fi t'arribe. Però això no funciona quan la pel•li en qüestió és "La extranya pareja". Déu meu, açò si que és humor!! La química que hi havia entre Walter Matthau i el gran Jack Lemmon era brutal, i en aquest film estan superbs. El guió, els diàlegs, el ritme... tot perfecte.
Doncs si, hui estic mort de son tot el dia, però ha valgut la pena. Definitivament, comèdies com aquesta ja no se'n fan.
Nowhereboy és un bon biopic sobre la infància, i sobretot adolescència, de JohnLennon,
però pense que haguera pogut ser molt millor. El que va viure eixe home
de xiquet i a la seva primera joventut dona per a molt. No hem
malinterpreteu, pense que és un bon film, de fet, per moments diria que
brillant, però crec que haguera segut molt millor profunditzar més en
certs aspectes, em dona la sensació de que s'ha volgut tractar tot i és
queda a mig camí. De qualsevol manera, és una peli recomanable, tant per
als fans dels Beatles o de Lennon com per a tot aquell que es vulga interessar un poc per
saber com era una de les figures més importants de la historia de la
música popular, o senzillament per a qui vulga gaudir d'una bona peli. Els seus problemes familiars, com i perquè es va
introduir al rock &
roll, la seva personalitat, com va conèixer als companys que en un
futur i junt amb ell canviarien l'historia de la música per sempre...
Tot això i més està ací, i a més amb una banda sonora genial. Hi ha que
veure-la.
"Réquiem por un sueño" deu de ser una de les pelis sobre el món de les drogues més originals que s'han fet. Tot encaixava en ella: eixos experiments visuals tan originals, la genial banda sonora, eixe guió tan duríssim (drogues, il·lusions, amor, decadència...), les magistrals interpretacions dels actors... menció especial per a Ellen Burstyn, que va fer un paper senzillament brutal (eixa escena en el tren!!).
Darren Aronofsky aconsseguí impactar al món amb una classe de film que et deixa fotut, però no pots apartar la mirada de la pantalla.
El món del Manga, a excepció de La bola Del Drag, mai m'ha cridat massa l'atenció, però sembla que hi han coses interessants ahi.
Fa poc, un amic aficionat al Manga em recomanà aquesta serie de dibuixos animats i he de reconèixer que m'ha sorprès bastant, de fet, pensava que no veuria més d'un parell de capítols i en pocs dies m'he fet amb ella.
En un principi, l'idea d'acabar amb tota la maldat del món convertint aquest en un lloc ideal amb l'ajuda d'un quadern (el quadern de la mort) pot no convèncer massa, però després d'haver vist el primer capítol ja no penses igual. Aquesta serie és bona, està ben feta i enganxa moltíssim. I el que també m'agrada és que no és llarga (típic problema que tenen la majoria de les series), la història dura una temporada de 37 capítols, i cadascun dura uns 20 minuts, aproximadament.
No crec que vaja a fer-me un freak dels dibuixos japonesos, i tampoc crec que aniré a la pròxima fira del Manga disfressat de Son Goku o d'un Shinigami (els deus de la mort), però ho he passat bé veient aquesta serie. Us la recomane.
Recorde que quan era més jove no podia amb les seves pelis, però amb el temps he sabut apreciar el seu talent. Molta gent opina que és un director sobrevalorat, no estic d'acord, aquest home ha creat el seu propi segell personal, i això no és fàcil. També hi ha que tindre en compte que ha arribat al més alt fent un cinema que no precisament pot considerar-se comercial, i pense que té alguns films molt recomanables.
"La piel que habito" ja està en els cines, però encara no l'he poguda veure. Segurament no siga la pel.lícula de l'any, però estic segur que com a mínim no deixarà a ningú indiferent, com sol passar amb tot el que fa aquest home.
El que més sorprèn de More és que, al contrari que en The Wall (la pel·lícula), on els diàlegs es contaven amb els dits d'una mà i el que predominava era la música de Roger Waters i els seus, ací la genial banda sonora de Pink Floyd apenes sona durant el llarg de la pel·lícula, una llàstima, la veritat, però això no ha fet que no gaudira l'experiència, al contrari, he passat una molt bona estona veient-la.
More és un film que ens recorda una època molt concreta. Eren ja finals dels anys 60, el hippisme pegava les últimes coetades, i els tripis i la marihuana començaven a donar pas a les drogues més dures. De fet, si la seva banda sonora haguera estat feta per la Velvet tampoc li haguera anat gens mal, perquè més que pau i felicitat, ací el que abunda és el descontrol i la obscuritat més decadent.
La història tracta d'un jove estudiant que en busca de noves experiències coneix a una enigmàtica xica de la que s'enamora boixament i fuix amb ella a l'illa d'Eivissa, paradís dels hippies en aquells anys. Les drogues s'encarreguen de la resta...
Una bona pel·lícula que ens mostra que molt abans de l'exitosa Trainspotting ja es feia bon cinema en el que les substàncies il·legals eren l'ingredient principal.
A estes altures em pareix ridicul que continue aguent tanta gent que té prejuicis amb el cinema espanyol. Al igual que també li passa a molta gent amb la música estatal, a totes eixes persones les considere uns caps cuadrats sense remei, o millor dit, caps cuadrats sense voler posar-li remei, perquè tant amb el cinema com amb la música està sobradament demostrat que a l'estat hi han grans talents.
No em considere un expert amb el cinema, de fet, no em considere un expert amb rés, però sé el que m'agrada i el que no, i valore l'originalitat i la personalitat pròpia que li dona el creador a la seva obra sense tindre por al risc, i en aquest cas Álex de la Iglesia torna a aconseguir reunir tot això amb Balada Triste De Trompeta, i a més a més, amb un resultat excelent.
La pel·licula és una extranya amalgama de coses que fa que siga realment inclasificable: Drama, sexe, terror, amor, caxondeo, violència... I el que haja mesclat la història basada amb artistes d'un circ amb aconteciments històrics de l'estat espanyol em pareix una idea tan atrevida com genial. Un autèntic menú variat que fa que tingues un cumul de sensacions, i farà gaudir als amants de l'estil de Álex en particular i d'aquest tipus de cinema descabellat en general.
Balada Triste De Trompeta és un dels millors films que he vist en una bona temporada, tant a nivell estatal com internacional. I s'ha convertit en la meva peli preferida d'ell junt amb El Dia De La Bestia.
La veritat és que és un orgull tindre un director i guionista de cinema tan arrisgat i encantadorament freak com Álex de la Iglesia, i que d'amunt siga el president de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques ja és una passada, pense que això mateix és una bona mostra de que a l'estat es fa cinema de qualitat i amb dos collons.
Com sol passar en aquestos casos, les comparacións amb la novela original són inevitables. Hi han exemples de tot tipus. En molts casos el llibre és insuperable, però també hi han altres que en l'adabtació a la gran pantalla es supera a la novela original. El primer cas que em ve al cap, que baix el meu critèri aconsegueix açò últim, és amb El Padrino, aquella magistral trilogía que el mateix director del film que huí us parle va fer de, sobretot les dos primeres parts, dos obres d'art, i una de les millors trilogíes de la història del cinema, i crec que molts estaran d'acord amb mi. En el cas de Drácula de Bram Stoker pareix que hi haja diversitats d'opinions, mentre uns creuen que l'adaptació de Coppola no és corrècta, altres no sols creuen que supera a la novela de Bram Stoker, si no que a més a més és tracta de la millor pel·licula de vampirs que s'ha fet. Tornem al de sempre, cadascú té el seu critèri.
En el meu cas no puc opinar sobre això perquè no he llegit la novela, però el que si que sé és que em pareix una gran pel·licula i és una de les meues favorites del gènere. M'agrada tot en ella, les interpretacións de Keanu Reeves, Anthony Hopkins, Winona Ryder i en especial la de Gary Oldman, encarnant al conde Drácula. Eixa fascinant ambientació neogòtica que fa que junt amb els també sensacionals efectes especials siga una experiència visual més que satisfactòria. La meravellosa banda sonora. Els ingredients imprescindibles per a una bona peli de vampirs com son la sang, la luxúria i el terror.... I sobretot, que es demostra que en una peli de vampirs es pot fer una bona història d'amor sense caure en el nyonyisme. Ara que el vampirisme torna a estar de moda amb eixa xorrada anomenada Crepusculo és un bon moment per reivindicar pel·licules com aquesta.
Sincerament, sentia molta curiositat per veure el que estava preparant Michael Jackson abans que ens deixara. El Dissabte passat vaig acudir al cine i l'experiència va ser molt sorprenent. El documental tracta bàsicament en els assatjos i tots els preparatius del que anava a ser el seu retorn als escenaris. Com sempre, Michael estava decidit en fer el major espectacle de la terra, i en "This is it" ho podreu comprovar, no hi han paraules per descriure tal barbaritat. Haguera segut gran poder gaudir alguna vegada del rei del pop en directe... una llàstima.
Michael es veu molt il·lucionat, i el que més m'ha impresionat és veure'l treballar, és increíble com ho porta tot avant, té les coses molt clares i ho controla tot. Però més sorprenent encara és amb el respècte i delicadesa que tracta a tot el personal, algo realment curiós. Per altra banda, sempre és un plaer veure'l actuar i interpretar algunes d'aquelles cançons que van marcar una època. La veu la conserva totalment i balla pràcticament com abans. Dies després ja estava mort, increïble...
L'altre dia vaig veure aquesta pel·lícula i em va impresionar molt la banda sonora. Ja havia escoltat el tema que havia compost Bruce Springsteen expresament per al film, que per cert, em va agradar molt, una preciosa cançó on el Boss canta amb molt de sentiment, però el més sorprenent és el que va sonant durant la peli. No se si eu vist mai "The Wrestler", però resulta que el prota (The Ram) és fan a mort del hard rock i heavy metal dels vuitanta, i en varies escenes sonen cançons dels Scorpions, Cinderella, Accept... i demés. Ací us deixe el llistat de cançons d'aquesta inusual banda sonora en els temps que corren:
01. Quiet Riot - Bang Your Head (Metal Health) 02. Cinderella - Dont Know What You Got 03. Birdman & Lil Wayne - Stuntin LIke My Daddy 04. Firehouse - Dont Walk Away 05. Rhino Bucket - Soundtrack To A War: Welcome To Hell 06. Solomon - Blowin Up 07. Dead Family - Mirror 08. Ratt - Round & Round 09. Slaughter - Dangerous 10. Ratt - Im Insane 11. Accept - Balls To The Walls 12. Scorpions - Animal Magnetism
Per altra banda m'agradaria recomanar la pel·lícula ha aquells que no l'han vista, sens dubte una de les que més m'han agradat últimament. Un preciós drama on Mickey Rourke interpreta un grandíssim paper, com en els seus millors temps.
Ací teniu la preciosa cançó del Boss amb imatges de la peli i la cançó dels Accept que forma part de la banda sonora, la mítica "Balls to the Wall":
A tots ens ha marcat alguna peli quan erem xiquets, a mi, sens dubte, va ser "La historia interminable". No se quantes vegades la vaig vorer quan era menut, però puc dir-vos que moltes. Era un ritual sagrat els Dissabtes pel matí davant del televisor endinssant-me dins d'aquell fascinant mon de fantasia i màgia. I és que el cine dels 80 tenia un encant tan especial...
La fabulosa cançó d'aquesta gran peli va ser composta també en l'any 1984 per els compositors britanics Limahl i Giorgio Moroder, i va ser tot un èxit, clavant-se rapidament dins dels primers llocs de les llistes de ventes d'Anglaterra. Se que molts pensaran que aquesta cançó és una merda popera, però a mi em pareix tan màgica com la pròpia peli, cada vegada que l'escolte en algun lloc em venen grans records de la meva infancia, i això és molt gran.
Ací us deixe el trailer de la peli i la cançó de audio completa:
