dimecres, 27 de juny del 2012

Manic Street Preachers "The Holy Bible" (1994)



Sé que si els Manics mai hagueren existit, hui el rock and roll seria exactament igual, però el que no seria igual sóc jo. Si, Manic Street Preachers són una de les bandes de la meva vida. Els seus discos mai figuraran en les llistes dels millors discos de la història, i és cert que la seva carrera ha segut un tant irregular, però  la seva música forma part de la meva joventut i les seues cançons em transmeten algo especial que cap altra banda més aconsegueix fer.

Hui tornen a sonar en el meu reproductor i no he pogut resistir escriure unes línies dedicades a un dels seus millors treballs.

Com he dit en varies ocasions, per a mi el seu millor disc és aquell màgic "Gold Against The Soul" (1993), però està clar que "The Holy Bible" és també un gran àlbum. 

En aquest disc ens trobem als Manics més variats, atrevits, alternatius i obscurs de tota la seva història, donant forma a un conjunt de cançons de rock original i inclassificable que és una autèntica delícia. 


Ací hi han riffs que semblen d'un altre planeta, cançons properes al punk, canvis de ritme constants, preciosos mitjos temps, explosions guitarreres... i per suposat, eixes melodies que sols ells saben fer i que et fan tocar el cel, perquè quan es parla de grans melodies mai s'anomena aquesta banda, i per a mi són uns dels millors creadors de melodies de la seva època, molt millors que moltes bandes molt més reconegudes en eixe aspecte.

I, per suposat, no ens podem oblidar de les lletres de les cançons, escrites la majoria pel desaparegut Rickey James, ja que és una part molt important de la seva grandesa. Eixos textos tan especials trets d'eixa ment tan especial, plens de sentiment, ràbia i estranya bellesa, acaben de donar forma a un disc atemporal.

Poc temps després de la publicació de La Sagrada Bíblia desaparegué Rickey, ja sabeu la història. La banda va continuar, i fins l'actualitat han estat publicant discos, uns millors que altres, però sempre amb alguna cosa molt bona que oferir. Això si, el que està clar és que aquesta banda mai ha tornat a ser el mateix sense l'enyorat guitarrista.





divendres, 22 de juny del 2012

Covers (I) Helter Skelter. U2 vs Mötley Crüe.



Moltes són les versions que s'han fet de la cançó més dura dels Beatles, aquella burrada hard-rockera que inspirà la barbàrie de Charles Manson. La majoria d'elles, com és lògic, estan fetes per bandes de rock dur, però no totes, també han hagut altres més orientades al pop que es tiraren al ruedo per homenatjar la mítica cançó. Bandes tan dispars com Aerosmith, Stereophonics, Mötley Crüe, Oasis, Andrés Calamaro o U2, són algunes d'elles.


No, no vaig a posar-les totes ací, sols he seleccionat les que possiblement siguen les dos covers més reconegudes que s'han fet de la que molts consideren la primera cançó de heavy metal de la història.

La de U2, com molts sabreu, aparegué en directe al fantàstic "Rattle and Hum", i la de Mötley va formar part del seu segon disc, aquell llunyà "Shout At The Devil". La de Bono i els seus s'apropa un poc més a la original, y en el vídeo podem veure que la interpretació d'eixa cançó fou pletòrica, Bono està a l'altura, i The Edge també està més que correcte a les sis cordes. Per altra banda, la de Nikki Sixx i companyia és més heavy i matxacona, perfectament adaptada al seu estil. L' únic problema que li veig és la veu, Vince Neil es queda un poc curt, sobretot quan la toquen en directe, com és normal.

M'agraden les dos, però crec que em quede amb la dels irlandesos. Amb quina et quedes tu?




dijous, 14 de juny del 2012

Les millors vint cançons de la història del rock espanyol. (IIII)



I ací acabe el repàs que vaig començar fa uns mesos dedicat al rock espanyol seleccionant algunes de les que per a mi són les millors cançons de la seva història. Lògicament hagueren pogut ser moltes més, però açò s'haguera fet inacabable. Així que ací us deixe quatre cançons més que, d'alguna manera, sempre les portaré dins de mi. Espere que us haja agradat aquest repàs, jo, per la meva part, m'ho he passat bomba recordant totes aquestes immortals cançons. A gaudir!



Los Bravos "Black is Black"


Normalment m'agrada que les bandes d'ací canten bé en espanyol, o bé en la seva llengua autòctona, ho prefereix-ho a que canten en anglès, però la música és la música, i si té xispa, l'idioma acaba donant igual. Si, hi han bandes estatals que canten en anglès i són realment bones, i també hi han cançons de bandes espanyoles cantades en la llengua de Shakespeare que són verdaders clàssics. Una d'elles seria l'eterna "Black is Black", de Los Bravos, malgrat que, com molts sabreu, ací hi ha algo de trampa. Sembla que la cançó no la composaren ells, i a més, en la gravació del tema no toca ningú dels membres originals excepte el cantant, Mike Kennedy. No sé si serà cert, però conta la llegenda que un dels músics que donaren forma a la clàssica cançó fou... Jimmy Page!! De qualsevol manera, "Black is Black" possiblement siga la cançó d'una banda espanyola que més èxit ha tingut a l'estranger ( en l'any de la seva publicació (1966) va quedar en segon lloc en la llista dels singles més venuts a Anglaterra, quart al Billboard dels Estats Units, primer lloc a les llistes de Canadà...), i, per suposat, també va ser un èxit rotund a Espanya, on es vengueren dos milions de copies. I no era per menys, ja que estem parlant d'una cançó impecable que res tenía que envejar als grans singles de l'època de bandes com The Rolling Stones, The Beatles, The Beach Boys, etc... Ho té tot: un gran riff, una melodia excel·lent i la gran veu de Mike Kennedy lluint com mai. El que es diu un clàssic entre els clàssics, vaja.


Leño "Sorprendente"


Rosendo ha fet cançons excepcionals en la seva carrera com a solista, però jo sempre he preferit als Leño. Difícil quedar-se amb una cançó de la mítica banda madrilenya, però "Sorprendente" sempre m'ha agradat especialment, una de les cançons més destacables de l'últim disc de Leño, aquell genial "¡Corre, corre!"


La Polla Records "Ellos Dicen Mierda"


Seré breu. Per a mi, el millor grup Punk espanyol de la història. I aquesta cançó tot un himne. Grans!!


Siniestro Total "Todo Por La Napia"



La banda més divertida del rock estatal. Sóc fan de tots els seus discos fins la fugida de Miguel Costas. "Todo Por La Napia" és un dels seus majors clàssics, i una cançó que definia a la perfecció la grandesa d'aquesta banda. Rock autèntic, original i lletres divertides però al mateix temps intel·ligents. Era ser un hombre a una nariz pegado, y pegado a la nariz, un talego enrrollado... Genial!!


Extremoduro "Ama, Ama, Ama y Ensancha El Alma"


No sóc un incondicional de la banda de Robe, però pense que al llarg de la seva carrera han fet grans cançons i una d'elles seria aquesta que formava part del recomanable "Deltoya". Amb un preciós poema de Monolo Chinato, Robe i companyia crearen verdadera màgia en aquesta senzilla, però bonica cançó. Hi ha que volar amics, hi ha que volar lliure!!!


dimarts, 12 de juny del 2012

Oasis. Abanderats del Brit Pop.



Si els actuals U2, com dèiem en l'últim post, són una banda polèmica, aquestos no es queden molt enrere, de fet ho han segut des del primer dia. Genis o farsants? Doncs, per a mi, ni una cosa ni l'altra. Per un costat, la seva actitud, especialment la dels germanets, és poc menys que lamentable, això si, s'ho han sabut apanyar bé per guanyar-se la fama de polèmics, algo que sempre funciona.


Centrant-nos més en la banda, no he tingut ocasió de veure'ls mai en directe, però pel que he pogut veure en els vídeos, són una banda gelada, no hi ha sang en els seus concerts. No fa massa temps vaig veure en algun lloc una enquesta en la que es triaven els millors frontman de la història, i sabeu qui va quedar en primer lloc? Liam Gallagher!! No sé qui votaria en eixa enquesta, però que eixe tio que canta amb les mans dins les butxaques siga elegit com a millor frontman de la història és un dels xistes més graciosos que m'han contat mai. 



Ara bé, si parlem expressament de la seva música la cosa canvia. Gaudeixo dels seus tres primers discos. No, ni "Definitely Maybe" ni "(What's The Story) Morning Glory?" són uns dels millors discos de la història, com he llegit en algunes llistes. No, tampoc eren els nous Beatles, eixa és la xorrada més intel·ligent que se'ls va ocórrer, però una gran xorrada. Però tant eixos discos com el tercer, "Be Here Now", m'agraden. És cert que són discos bastant repetitius i plans, però també és cert que estan replets de cançons fresques i addictives. La formula era senzilla: melodies pop sixties, guitarres contundents i tonades irresistibles. No són discos per escoltar a cada dos per tres, però m'agrada tornar a ells una vegada o dos a l'any, i a més em porten bons records, perquè als Oasis se'ls podrà criticar moltes coses, però que foren l'últim gran fenomen de masses en el món del rock és indiscutible, per alguna cosa va haver de ser...








diumenge, 3 de juny del 2012

U2 "All That You Can't Leave Behind" (2000)



Ho sé, reivindicar als U2 post "Zooropa" pot no quedar molt cool, però a mi això m'importa ben poc, he segut fan d'aquesta banda tota la meva vida, i sempre ho seré. Jo sóc el primer que m'agradaria que els tornara la inspiració i que tornaren a gravar una obra mestra d'arrere d'altra, com feren en el passat, però no seré jo el que m'apunte a la moda de criticar-los despietadament, igual com passa amb tots eixos que posen a parir a l'actual Springsteen sense haver escoltat algun dels seus últims discos detingudament; no, jo no. 

La veritat és que no acabe d'entendre  totes eixes crítiques destructives cap a Bono i companyia.  És cert que fa molt que no graven un disc excel·lent, i segurament no ho tornaran a fer, però són uns dels grans, sols pel que feren en el passat tindrien que ser respectats eternament i tots els seus últims discos tenen cançons que valen molt la pena. A més, el problema de que amb els anys desapareix la inspiració el tenen la majoria de bandes clàssiques, en certa manera és normal.

Altre tema són els assumptes extra-musicals: la gent que acudeix als seus actuals concerts, l'actitud de Bono, etc... però a mi el que m'importa és la música, res més. Molt més dramàtic em sembla el que fan els actuals Red Hot Chili Peppers i Jane's Addiction, per exemple, bandes que es caracteritzaven per ser alternatives, extravagants i realment estranyes i que hui en dia facturen música de radiofórmula, buscant descaradament la melodia més facilona per a arribar al gran públic i omplir-se les butxaques (independentment de que puga hi haure alguna bona cançó en eixos discos).  El de U2 és molt diferent, la seva música, excepte els seus dos discos més experimentals dels 90, sempre ha segut accessible, li podia agradar perfectament al més rocker i també a les amigues de ma mare sense problema, la qualitat de les seves cançons no tenia límits, i així ha continuat sent fins l'actualitat.


Vejam, per a mi U2 aconseguiren la seva última gran obra amb "Achtung Baby", aquell fantàstic disc continua sent realment sorprenent. Després arribà "Zooropa" i ens deixaren un molt bon treball on podíem veure als U2 més experimentals i electrònics de tota la seva carrera. Amb eixe disc acabava una època per a la banda, els U2 que  sempre arriscaven per intentar oferir un material diferent i innovador als seus fans ja no tornaren, i part de la seva inspiració desaparegué per sempre, però no tota, amics, no tota. Perquè aquestos tios són tan grans que amb la meitat de la inspiració que tingueren en els seus anys de glòria són capaços de fer coses realment bones.

"All That You Can't Leave Behind" possiblement siga el meu disc preferit d'aquestos "nous" U2. La banda anunciava una tornada a les seves arrels, deixant enrere els experiments electrònics que començaren amb "Achtung Baby" i acabaren amb "Pop". I si, d'alguna manera fou així. "Beautiful Day" fou un bon single, quedava lluny dels seus in-mortals singles del passat, però era una gran cançó i fantàstica elecció com a single,  aquell tema  sonava com a uns U2 clàssics adaptats als nous temps, i eixa seria la línia de tot el disc. "All That You Can't Leave Behind"  no és una obra mestra, però si que és una bona col·lecció de cançons pop ben fetes, i algunes d'elles excel·lents com la citada "Beautiful Day", "Walk On" (la meva preferida del disc), o la rockera "Elevation", cançons que d'haver format part d'algun dels seus discos més representatius hui les consideraríem clàssiques. 

Si, els U2 dels 80 i principis dels 90 no tornaran, però actualment no vec a ninguna banda de pop-rock d'estadi que publique algun disc del nivell d'aquest. Coldplay? Radiohead? Keane? ... No way!!