dimecres, 23 de febrer de 2011

Resultats de l'enquesta al millor disc en directe del rock espanyol.

En primer lloc volia donar les gràcies a tota la gent que ha participat. Sé que aquest tipus d'enquestes són una putada, és difícil quedar-se sols amb un, però ha segut divertit veure com anaven canviant els resultats durant tot aquest mes. El resultat final ha segut realment sorprenent per diferents motius.

Una de les coses que més m'ha sorprès és que el "Ben Endins" dels Sopa s'emportara cinc vots. No és que no m'agrade el directe de Sopa de Cabra, sempre m'ha agradat eixe disc, per això estava en la llista, però va ser el que més vaig dubtar en posar-lo, i resulta que en els primers dies de l'enquesta pareixia que anava a guanyar.

Un altra sorpresa ha segut que el de Barón no el votara ningú. "Barón al Rojo Vivo" es tracta de la mostra en viu de l'època daurada de la millor banda de Hard-Rock i Heavy Metal que em tingut a la península. No hi han heavys ahí fora? Supose que si, pense que el problema és el que us comentava més amunt, que sols pots votar-ne un.

El podium dels tres discos més votats m'ha demostrat que la gent que es passa per aquest humilt bloc té bon gust, menció especial per el de 091, gran disc d'una gran banda que sempre mereix ser reivindicada, i que, com podeu veure, ha estat apunt d'empatar amb el guanyador.


La veritat és que, a pesar de que no el vaig votar, estic content de que haja guanyat el de Siniestro. Sempre és agradable saber que hi han fans d'eixa fabulosa banda ahí fora. El meu vot va ser per al "Rock & Ríos", però vaig estar apunt de votar el de Siniestro. En algun altra època és possible que l'haguera votat, però ja fa temps que el directe de Miguel Ríos em té totalment obsessionat. Per al que no el conega, és, baix el meu criteri, una autèntica joia. Actualment pense que és el millor disc en directe que s'ha fet a Espanya. Altament recomanable.

Doncs si, "Ante Todo: Mucha Calma" ha segut el guanyador amb nou merescuts vots, i és que eixe disc és una passada. En eixa època estaven en el més alt de la seva carrera. Dalt l'escenari eren tres guitarristes. Miguel i Julián alternaven la veu principal, però la majoria de les cançons les cantava Miguel Costas, més reconegut com "el mejor cantante del mundo". Des d'el seu primer disc, aquell llunyà "Cuando se come aquí" (1982) fins al que estaven presentant en eixa gira, el genial "En beneficio de todos" (1990), tots ells estaven replets d'himnes, i aquest directe és com una recopilació de la majoria d'eixes collonudes cançons que han passat a la història, i a més, perfectament executades, empalmant la majoria d'elles, sense respir. Una autèntica festa de Rock & Roll. Els fans de Siniestro Total i d'aquest disc en particular sabran del que parle, i els que no s'han introduït mai a la música de la banda més divertida de la història del rock estatal i vulguen fer-ho, els aconselle que comencen amb aquest disc. Ah! I cal recomanar també el vídeo o dvd d'aquest concert, que a pesar de no estar tot el concert complet, no té desperdici. Ja m'haguera agradat veure'ls en aquella època...

El total dels vots de l'enquesta han segut 38. Ací us deixe el resultat:

Siniestro Total "Ante todo: Mucha Calma" - 9 vots
091 "Último Concierto" - 7 vots
Burning "En Directo" - 6 vots
Sopa de Cabra "Ben Endins" - 5 vots
Miguel Ríos "Rock & Ríos" - 4 vots
Barricada "Rocanrol" - 4 vots
Los Rebeldes "Preferiblemente Vivos" - 1 vot
Loquillo y Los Trogloditas "A por ellos...! Que Son Pocos y Cobardes" - 1 vot
Los Suaves "¿Hay Alguien Ahí?" - 1 vot
Barón Rojo "Barón al Rojo Vivo" - 0 vots



dimecres, 16 de febrer de 2011

Concerts Inoblidables. 1ª Part . Quin va ser el primer concert de rock que vas veure?

Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.

En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.

Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.

La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera".
El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.

Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.

Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....

dijous, 10 de febrer de 2011

M.C.D. "De Ningun Sitio a Ninguna Parte" (1991)

M.C.D foren una d'aquelles bandes de l'anomenat Rock Radical Vasco, moviment del que també formaven part Kortatu, Cicatriz, La Polla Records o Eskorbuto. La seva música es diferenciava especialment de totes aquelles bandes per ser molt més rock & roll, el seu punk-rock estava igualment influenciat per el punk dels Sex Pistols o els Uk Subs, que per el rock & roll brut i canalla d'uns Stooges o uns MC5.

La seva època daurada sens dubte fou mentre van tindre a eixe punk amb alma de rocker al front anomenat Rockan. Després de la fugida d'aquest ja no tornaren a ser mai el mateix.

"De Ningun Sitio a Ninguna Parte" és, baix el meu punt de vista, el seu millor treball. Si amb l'anterior i també recomanable "Jódete" ja fou un gran pas endavant, amb aquest la banda ja sona molt més maura i compacta. Guitarrades contundents amb riffs macarres i bons solos de guitarra, junt amb uns textos carregats de històries de carrers, nits de desenfreno i mala vida, donen forma a un conjunt de cançons que, excepte alguna, com la fallida versió del My Way de Sinatra anomenà "Entre Borrachos", i alguna més, són més que acceptables.

Personalment m'agraden més els seus temes més rocanrolers com "Barrio Blues", "A-66", "No Hay Sitio Para Ti" (cançó que formà part de la banda sonora de "Historias del Kronen"), o sobretot eixe homenatge que li feren al lloc on solien pegar-se les festes en el casc antic de Bilbao anomenat "Barrenkalle".
Amb una cançó com "Pringao" ens mostren la seva vena més punkarra, de ritme frenètic, roçant el hardcore. I cal també mencionar talls com "Todo Por Nada" o "Asesino a Sueldo", que destaquen per ser molt més melòdiques de l'habitual amb ells.

La veritat és que, a pesar de no ser un gran admirador d'aquesta banda, sempre m'han paregut autèntics, i especialment la seva primera època mereix ser reivindicada. Aquestos punkis es cagaven en déu, però amb gràcia. Ja no es fa un punk-rock com aquest.

dimarts, 8 de febrer de 2011

The Beatles "White Album" (1968)

Com és possible que a hores d'ara encara no havia passat una banda tan imprescindible com els Beatles per ací? Hi ha per a matar-me!!

The Beatles foren una de les primeres bandes que vaig escoltar, quan era menut solien sonar en casa. De tots els vinils que tenien els meus pares, un recopilatori dels 4 de Liverpool destacava especialment de la resta, i a mi, sense saber encara que collons era això de Rock & Roll, m'encantaven totes aquelles cançons tan perfectes que li alegrarien el dia a un mort.

El més sorprenent de tot arribaria molts anys després quan vaig decidir anar submergint-me en la seva discografia. Descobrir tots eixos discos tan impecables i apreciar la acertadíssima evolució musical que feren fins al final de la seva carrera ha segut una de les millors experiències musicals de la meva vida.

Quan vaig escoltar per primera vegada el White Album va ser tot un shock, amb raó és considerat un dels millors discos de la història. No sé si serà el seu millor disc, això és molt difícil de dir amb una discografia tan perfecta, però si que ha segut el que més m'impactà. És un plaer viure dins d'aquest disc una bona temporada, cada vegada que l'escolte li vesc més matisos i detalls.

El disc està compost per 30 cançons amb una diversitat d'estils increïble: Rock clàssic, Pop, Blues, Folk, Cabaret, Hard-Rock.... Fins i tot cançons experimentals impossibles de definir, totes elles imprescindibles. És cert que "Revolution 9" no es pot considerar tan sols una cançó, són més bé sorolls, però si no estiguera no sería el White Album. Per a mi no li sobra ni li falta res. Sé que molts no poden amb "Ob-La-Di, Ob-La-Da", però a mi m'agrada, a pesar de ser massa verbenera i de les més fluixes del disc, tenia que estar, i està bé així.

De les que ningú podrà posar ninguna pega és de meravelles com: "Back in the U.S.S.R.", "Dear Prudence", "Happiness is a Warm Gun", "Birthday", "Yer Blues", "Sexy Sadie", "Revolution 1", "While My Guitar Gently Weeps" (una de les millors aportacions de Harrison, amb la colaboració especial de Eric Clapton en el solo de guitarra), eixa màgica cançó que tanca el disc cantada per Ringo anomenada "Good Night", i, per supost, "Helter Skelter", la cançó que ha tapat, i continuarà tapant les boques a eixos que diuen que els Beatles són una mariconada.

Doncs si, aquest disc no sols és llegendari per el fet d'inspirar aquella barbàrie del boix de Charles Manson, es tracta del disc més atemporal, genial, atrevit, grandiós i ambiciós d'uns dels millors creadors de cançons de la història de la música popular, ni més ni menys.





dimarts, 1 de febrer de 2011

Gabinete Caligari. "Cuatro Rosas".

Eren ja altes hores de la matinada. El fabulos homenatge a Los Enemigos que ens feren Los A-tributos ja havia finalitzat feia una bona estona. El nivell etílic era ja considerable quan, de sobpte, començà a sonar per els altaveus aquesta fabulosa cançó dels Gabinete.

Mai he segut seguidor de Jaime Urrutia i companyia, però sempre m'han paregut una bona banda amb molta personalitat pròpia, i a demés, tenen un grapat de bones cançons que sempre m'han agradat. Aquesta en concret la tenia completament oblidada, i em va sentar de meravella la nit del Dissabte passat.

És una cançó que em recorda la meva infància. Recorde perfèctament que Gabinete Caligari solien eixir bastant per la televisió. Actualment solen regnar en televisió David Bisbal o Rosa de España, en aquella època regnaven Loquillo, Gabinete, Nacha Pop o Radio Futura, entre molts altres. En fi...

Lletra:

Hay cuatro rosas en tu honor
dentro del vaso que te doy.
Dos son por gemir,
dos por sonreir.
Hay cuatro rosas para ti.
Toma mi vaso y bebe de el
Las cuatro rosas que te doy.
Son del color
De tu ropa interior
Y huelen a rosas como tu.
Hay cuatro rosas en tu honor
y en la botella cuatro mas.
Bebe, mi amor.
Esta es tu flor.
Toma mis cuatro rosas.
Bebe mis cuatro rosas
y olvida otras cosas que te di.