dimarts, 30 de juny de 2009

The Mission "Carved in sand" (1990)

The Mission han segut l'últim gran descobriment per a mi, coneixa un parell de cançons de tota la vida però fins fa un parell d'anys, més o menys, no em vaig decidír a comprarme un disc d'ells i escoltar-los com forme déu mana. Que gran banda... Amb ells m'ha passat com amb tants altres grups, vaig començar amb el seu segon disc, el gran "Children", en un principi m'agradava, bons músics, bona veu... Però no m'acabava del tot, posiblement per tindre un so diferent al que normalment estíc acostumat a escoltar, però a base d'escoltar-los han acabat siguent un dels grups que més present tinc últimament. Hui m'apeteix parlar d'aquest disc perque és el que més escolte últimament, però tant "Children" com el debút "Gods own medicine" em pareixen fabulosos.
Amb aquest "Carved in sand" Wayne Hussey i els seus entraven a la decada dels noranta com a una de les millors bandes britaniques del moment, de fet, per a molta gent aquest disc és el millor de tota la seva carrera, algo molt comprensible, ja que està replet de cançons realment inspirades i també exitoses com el mig temps "Butterfly on a Wheel", (que posiblement siga la cançó més bonica de la seva carrera), "Deliverance" (tot un himne) o "Belief" (Un tema que defineix a la perfecció el que és The Mission). Però també hi han altres no tan conegudes que són verdaderes joies... " Amelia", "Grapes of Wrath", "Hungry as the Hunter " "Sea of Love".... Cançons que és mouen entre sons sinistres, rock i belles melodies. Un disc redó, adictiu, d'eixos que quan s'acaba tens gana de tornar-lo a escoltar, perfècte per introduir-se a la música d'aquesta llegendaria banda de rock gòtic.

divendres, 26 de juny de 2009

S'ha mort Michael Jackson, el rei del pop.

M'acabe de quedar de pedra després d'enxufar l'ordinador i veure la noticia, que fort...Pareix ser que ahír va sufrir un infart en s'ha casa i quan aplegà a l'hospital ja no el van poder reanimar. Tot el món sabia que la salud d'aquest home no passava per bons moments, però açò no meu esperava...
Jo no he segut mai fan d'aquest home i és cert que en aquestos últims anys el seu comportament era un tant extrany, però sempre m'ha paregut un gran artista. Quan era menut recorde que era el màxim, les seues cançons sonaven en tots el llocs, la seva forma de ballar va d'eixar al món sencer atònit i els seus videos eren realment impactants (que gran aquell "thriller"!!) i és que els anys vuitanta van ser d'ell. Ara, als seus 50 anys, tenia planificat tornar als escenaris i mostrar al món el gran artista que sempre a segut, però no ha pogut ser, al menys sen ha anat amb l'intenció de fer feliços als seus fans... Descanse en pau.

dilluns, 22 de juny de 2009

The Rolling Stones. "Let it bleed" (1969)

Possiblement siguen el meu grup preferit, especialment tot el que van treure entre finals dels anys 60 i la primera meitat dels 70 em pareix insuperable, treballs com "Beggars Banquet", "Sticky Fingers", "Exile on main st", It's only Rock n' Roll", "Goats head soup" o aquest "Let it bleed" (que de títol parodiava al famós disc dels Beatles), son obres mestres que pense que qualsevol que senga algo per el rock n' roll tindria que tindre'ls en el caixó dels discs. Sempre he pensat que els Stones defineixen a la perfecció el que és el rock n' roll, i qualsevol d'aquests treballs son bona prova d'això. Aquesta vegada he decidit parlar d'aquest disc perquè marca una època molt concreta de la carrera d'aquesta banda, un treball de transició, és l'últim que farien dins dels daurats anys 60, també l'ultim disc en el que va col·laborar el desaparegut Brian Jones i el primer en el que sentirem al nou component, el que fora guitarrista de John Mayall &; the bluesbreakers, Mick Taylor (Un fixatge acertat, per cert.)

El disc s'obri amb l'immortal "Gimmie shelter" (perfecta per a començar!), li segueix la fabulosa adaptació del tema de Robert Johnson "Love in vain" (preciosa cançó), "Country honk" ens mostra un altre punt de vista d'un dels seus hits, "Honky tonk woman", amb una onda més country, "live with me" és un dels temes més rockers i macarres del disc, "let it bleed" és la més divertida, amb un ritme que t'agafen ganes de ballar seguint els passos del Jagger, "midnight rambler" és un blues-rock de primera, Keith Richards li posa veu a la magnifica "you got the silver", "Monkey Man" és un dels punts forts del disc, i un dels tresors més desconeguts dels Stones, i per acabar la apoteòsica "You can't always get what you want", una de les millors cançons de la història del rock. Un disc imprescindible.

dimecres, 17 de juny de 2009

Iron Maiden "Brave new world" (2000)

El meu contacte amb aquest grup va tardar en aplegar, era la típica banda que tot el món parlava d'ella i jo no em feia l'anim a escoltar-los, de fet, aquest va ser el disc en el que em vaig introduïr a la seva música. Amb el temps he segut conscient de que la seva millor època van ser els 80, àlbums com "The number of the beast" o "Piece of mind" són del millor de la història del heavy metal, però jo li tinc un afecte especial a aquest disc. Després de passar la seva pitjor època amb el cantant Blaze Bayley, que no encaixava gens bé amb el grup, i enregistraren àlbums realment fluixos, va aplegar l'esperada reunió amb Bruce Dickinson i el guitarrista Adrian Smith, aquest "Brave New World" va ser el resultat. Per primera vegada en la història de Iron Maiden eren tres guitarristes, i el treball d'aquestos va ser extraordinari. Si a tot aixó li sumem un so perfècte i cançons tan completes com "The Wicker Man", "Brave New World", "Blood Brothers", "Out Of The Silent Planet" o "The Thin Line Between Love and Hate" vol dir que estem parlant d'un bon disc. I si, està clar que no li aplega ni a la sola de la sabata als seus grans àlbums, però jo sempre el veuré amb uns altres ulls, ja que amb aquest disc vaig descobrir a la meva banda de heavy metal preferida.

dimarts, 16 de juny de 2009

L'estúpida moda de les samarretes de Rock.

Últimament estic quedant-me flipat, eixir per ahí i creuar-te amb pijos lluint samarretes dels Ramones o de Motorhead està a l'ordre del dia, em pareix ridícul que gent que en la puta vida hauran escoltat ni una sola cançó d'aquestos grups i que la seva cultura musical no va més enllà de Nena Daconte o El Canto Del Loco, lluïsquen aquestes samarretes perquè creuen que és cool. I és que realment pareix que s'ha posat de moda. L'altre dia vaig passar per d'avant d'una tenda d'aquestes modernes i els maniquins lluïen samarretes amb el logo clàssic dels Ramones com si fora l'ultima moda (!). La gent que no li agrada no ho comprendrà, però per als que som apassionats del mon del Rock &; Roll lluir una samarreta d'algun grup que ens agrada és algo especial, forma part de la màgia del Rock, i amb el que està passant eixa màgia s'està perdent. Espere que com a mínim servisca de algo i que aquesta gent s'interesse per el grup de la seva samarreta (si és que sap que és un grup...) i que escolte la seva música, qui sap... Pot ser siga una forma d'introduir-se al Rock &; Roll, Però ho dubte molt....

divendres, 12 de juny de 2009

Cinderella "Long Gold Winter" (1988)

Naixcuts de l'escena hardrockera dels 80, Cinderella marcaren la diferència a partir d'aquest segon disc amb influències de rock clàssic i especialment del blues. Molta gent té una imatge incorrecta d'aquest grup més que res per les pintes que portaven en plan hair metal, però encara que els clavaren en eixa escena, està clar que poc tenien que veure amb uns Poison, per exemple. Entre les seves principals influències estaven AC/DC, Led Zeppelin, The Rolling Stones o Aerosmith, i això es nota. EL seu era més una especie de mescla de had rock i heavy metal banyat de blues, i la veu té un timbre similar a la de Brian Johnson de AC/DC. El disc està format per 10 cançons impecables, entre elles la hardrockera "Gypsy Road", la bluesera "Long Gold Winter" que dona nom al disc i em recorda enormement a "Since i've been loving you" de Led Zeppelin o la meravellosa "Coming Home", un mig temps que està entre les millors cançons del hard rock 80's. Un gran disc que agradarà als amants del millor rock dur.

dimarts, 9 de juny de 2009

AC/DC Estadi olimpic Lluís companys. 07 - 06 - 2009. Barcelona.


A les 10:00 aproximadament arribavem a l'estació del nord de València torrats de son i amb els ulls plens de lleganyes. Baixem del tren i ens adonem de que l'estació està plagada de melenuts amb samarretes dels AC/DC, senc una extranya però agradable sensació en l'estomag, comença l'aventura. A les 15:00 arribem a l'hostalet que passarém la pròxima nit, deixem les maletes, peguem un mosset, descansem una estona i cap a l'estadi. En el metro el 80 % de la gent van al mateix lloc que nosaltres i ens mirem en cara de dir: Allí ens veiem amic! Arribem al recinte a les 19:00 mes o menys i milers de fans dels AC/DC el rodegen al voltant. Samarretes negres, gent disfressada de l'Angus, xiques guapes, xiquets i xiquetes de 9 o 10 anys amb el logo del seu grup preferit pintat en la cara i acompanyats dels seus pares .... Açò és el paradís!! Per sort aconseguim un dels millors llocs de les grades. Després d'un prescindible concert dels barcelonencs Lilith arribà l'hora dels irlandesos The Answer que amb el seu hard rock van saber caldejar l'ambient de bona manera. I a les 22:00, amb total puntualitat i amb l'estadi de gom a gom s'apaguen les llums, contemplem un mar de banyes de dimonis de llum de color roig baix de nosaltres i és quan penses: Hòstia, vaig a veure als AC/DC!!

Derrepent, unes pantalles grandíssimes projecten imatges del grup en dibuixos animats d'alt d'una locomotora, apareix Angus, ens dispara amb el riff de "Rock & Roll Train" i dona la sensació de que l'estadi va a derrumbar-se en qualsevol moment, la gent es torna boixa. Li segueix un clàssic d'arrere d'altre: "Shot down in flames", "Back in black", "Hells bells" amb campanades incloses, "Dirty deeds done dirt chip", "Thunderstruck", " The Jack" amb l'estreaptease de l'Angus que li correspon, "You shook me all night long" , "T.N.T", "Highway to hell", "Whole lotta Rosie" amb la gran Rosie d'amunt de la locomotora....I alternant-les amb algunes cançons del recomanable nou disc, fins l'apoteosic final amb "For those about to rock". Bàsicament el que em estat veient en video tota la nostra vida, però la diferència és que ara estavem dins, visquent-ho! Crec que no he vist mai en cap concert una audiència tan boixa donant-ho tot, coretjant cada cançó....Realmet increïble. I la bona forma de la banda, especialment de l'Angus i Brian ens va deixar bocabadats. Tornant cap a l'hotel pensava seriament si l'Angus i companyia son humans, per que el seu és d'un altre món. Una experiència inolvidable.

dijous, 4 de juny de 2009

Adéu a Miguel Rios.

El rei del rock estatal acaba d'anunciar públicament que als seus 65 anys es retirarà de la música després de fer una gira de despedida aquest estiu per tota la península i per Amèrica del sud. En motiu de despedida, molts músics i amics que l'admiren li han gravat un disc d'homenatge a ell i a tota la seva obra. En el disc participen grups i artistes tan dispars com Joan Manuel Serrat, Rosendo, Celtas Cortos, Joaquín Sabina, Loquillo, Ana Belén, Victor Manuel, M-clan o Bumbury. Un interessant treball que de segur que té molts bons moments. Doncs si, s'arretira un gran, una persona que a fet molt per al rock d'aquest estat, una persona que li va posar collons per rockejar en temps difícils, una persona que va estar tancat en la presó per fumar porros en plena dictadura, una persona que ha fet ballar a unes quantes generacions... I sobretot, un gran artista que li va posar veu a cançons tan inoblidables com Santa Lucía, El blues del autobús, Banzai, Rocanrol búmerang o Lua, Lua, Lua. Així que ara és el millor moment per escoltar una vegada més el Rock and Ríos, sens dubte un dels millors discs de rock en directe que s'han gravat en Espanya, i aquest estiu aprofitar per veure'l en directe, serà l'última oportunitat.

dilluns, 1 de juny de 2009

Neil Young en el Primavera Sound 30 - 05 - 2009

Mecaguen el menjar dels festivals!, per culpa del puto menjar no vaig poder acabar la jornada de concerts i vaig tindre que anar-men cap a l'hotel groc com un pet, menys mal que em va agafar després del concert del Young... Encara que no vaig poder acabar el concert de Sonic Youth i prou mal em va saber. Però el que importa és que si que vaig poder gaudir del concert de Neil Young, i ben rebé! Va ser impressionant poder comprovar en el bon estat de forma que es troba aquest home als seixanta tres anys que té, i l'energia que transmet. Acompanyat per una molt bona banda de musics i coristes ens brindaren un gran concert de rock and roll en el que ens mostraren totes les facetes del music canadenc. Tot un plaer poder gaudir mentre el cel es feia fosc de cançons com: "Down by the river" "Hey hey, my my", " Old man", " Heart of gold" "Oh mother earth" "Rockin in the free world"... i pràcticament tots els seus clàssics excepte "Like a hurricane". Un dels punts forts del concert va ser la manera en que improvisaven amb algunes cançons allargant-les molt més del normal i creant un ambient totalment hipnòtic i envol-vent, realment impressionant. Doncs res, sense dubte un dels concerts de l'any. El Diumenge que ve toca el dels AC/DC!! Ho superaran? Ja us contaré...