dijous, 24 de gener de 2013

Anem a jugar amb... Los Enemigos!!


No sóc jo molt d'aquest tipus de jocs, però aquest l'he vist en el bloc d'una amiga i m'ha fet gràcia. Vaig a animar-me! Es tracta de contestar una serie de preguntes amb títols de cançons. Jo he decidit fer-ho amb la meva banda estatal preferida, els més grans, Los Enemigos.

D'amunt de cada títol hi ha un link amb un vídeo de cada cançó.


¿Eres hombre o mujer? Soy un ser humano. (era la que millor quedava)

Descríbete: Un tío cabal.

¿Qué sienten las personas cerca de ti? La felicidad

¿Cómo te sientes? Ferpectamente (ok, aquest no és el títol d'una cançó, és el d'un disc, però és que quedava de puta mare!!)

¿Donde quisieras estar ahora? La otra orilla.

¿Cómo eres respecto al amor? John Wayne. (jajajaja!!)

¿Cómo es tu vida? Mejor.

¿Qué pedirias si sólo tuvieras un deseo? Alegría.

Escribe una frase o cita famosa: Odio a los nº 1.

Ahora despídete: Hasta el lunes.

Per descomptat que aquestes respostes no em descriuen al 100%, i menys tenint en compte els textos de les cançons, però pense que són les que millor queden. Bé, espere que s'animeu vosaltres també a jugar. Salut i... hasta el lunes.

dimecres, 16 de gener de 2013

Soziedad Alkoholika "Tiempos Oscuros" (2003)



La línia que segueix aquesta banda des de "Mala Sangre" (2008) fins al darrer "Cadenas De Odio" (2011) no acaba d'agradar-me. Molta canya i un so bestial, si, però poca "xixa", no hi ha apenes cançons bones en eixos discos, i això és el més important. No són roïns del tot, és cert, hi han coses interessants ahi, algunes bones idees soltes per ací i per allà, però si les cançons no són bones ja pots tindre algunes idees brillants, fer tota la canya que vulgues i tindre el so més bestial del planeta, que a mi em cansa i m'avorreix. 

Per això pense que Tiempos Oscuros és l'últim gran treball de S.A. (el "Sesión 2" no conta, of course). Un disc que, per suposat, no arriba al nivell de la seva primera trilogia sagrada, però si que supera als anteriors i bastant recomanables "Polvo En Los Ojos" (2000) i "No Intente Hacer Esto En Su Casa" (1997). 


Aquest és un disc que reflexa clarament, tant en la música com en els textos, l'obscura situació per la que passava la banda en eixos dies, perseguits per una absurda i injusta censura que els tractava de poc menys que terroristes i que volia acabar amb ells. Fou eixa la raó per compondre un grapat de cançons tan bones? No ho sé, però del que no hi ha dubte és de que aquestos xicots estaven inspirats, siga pel que siga.

Ací ens trobem un barreig de tots els "palos" que ha tocat aquesta banda al llarg de tota la seva carrera: thrahs, punk, metall, rock, hardcore... Amb un so brutal, greu i obscur, però net al mateix temps, i un Juan que canta (i brama) millor que mai, S.A. ens presentaren un gran conjunt de cançons ben acabades del que pràcticament no sobra res. "Tiempos Oscuros", "Piedra Contra Tijera", "Stop Criminalización", "Bufón", "Casas Vacías" o "Terrorismo Patronal" són algunes de les més destacables. Cançons plenes de ràbia a base de riffs pesats, ritmes frenètics, melodies justes, però encertades, i unes lletres agressives, clares, i molt aconsseguides.

Gran disc. Tralla ben feta. Mala hòstia de primera qualitat. Esperem que canvien la direcció de la seva música i que es tornen a calfar el cap per compondre cançons redones, com qualsevol de les que apareixen en aquest àlbum.

dimecres, 9 de gener de 2013

Reckless Side. Hard Rock made in Pedreguer.


Hui anem a parlar de Rock fet a la terreta, perquè, tot siga dit, en aquest raconet del nord de la província d'Alacant últimament s'ha format una escena rockera realment interessant amb un bon grapat de bandes amb coses que dir. Una d'elles és la que hui us presente, els genials Reckless Side. 
 
Aquesta banda, formada en la localitat de Pedreguer per quatre joves amb gana de menjar-se el món, practiquen un Hard Rock de primera qualitat molt a tindre en compte. Amb veu femenina, per part d'eixa gran cantant i front-woman que és Noelia, i de la mà d'uns bons músics, tots ells d'un nivell admirable, han donat forma a un grapat de cançons que beuen dels clàssics del Rock dur internacional, tant dels 70 com dels 80. L'ombra de monstres com Led Zeppelin, Guns N' Roses, Whitesnake o AC/DC, sobrevola per totes les seues cançons, però Reckless Side tenen una personalitat pròpia ben marcada.

Discogràficament debutaren al 2007 amb una maqueta de quatre temes titulada "Breakin' the Silence". Unes cançons amb un so un poc maquetero, però acceptable, que ja ens mostrava que ahí hi havien maneres, i que la seva proposta els desmarcava clarament de la resta de bandes de la zona. Bona manera de començar a trencar el silenci, si senyor!

Posteriorment, ja al 2010, la banda entra a l'estudi a gravar el que es pot considerar el seu primer  treball en tota regla, el recomanable "Hell is Coming". Un molt bon disc de Hard Rock amb cançons molt aconsseguides i amb un so i una producció molt més professional que en el seu anterior llançament.  Cançons com la que li dona títol al disc, o la pròpia "Reckless side", són del més destacable del treball, però es tracta d’un disc que no té desperdíci i que agradarà molt als amants del Hard Rock més genuí.

Cal destacar també els seus directes, senzillament aplastants. Si aquesta gent toca aprop de ta casa, no dubtes en acudir, en directe són encara millor que en disc, una bomba!!

Els Reckless són grans, tenen una bona imatge, l’actitud correcta, i el més important: talent. Des d'ací els desitge el millor. 

Per a més informació sobre la banda i controlar tots els seus moviments, podeu visitar el seu myspace i la seva pàgina de facebook.



divendres, 4 de gener de 2013

R.E.M. "Automatic For The People" (1992)

 

Doncs si, "Automatic For The People" ha segut el disc més votat pels lectors d'aquest bloc com el millor disc de R.E.M., i la veritat és que, a pesar de que jo no estiga d'acord amb això, tampoc m'estranya, ja que es tracta d'un treball molt bo, d'això no hi ha dubte.  

Però jo sóc dels que pensa que el millor d'els d'Athens acabà amb el genial "Green" (1988). Per a mi els vuitanta foren els seus anys daurats, obres com "Murmur" (1983), "Lifes Rich Pageant" (1986), "Document" (1987) o el citat "Green",  són el que jo considere els R.E.M. més autèntics i inspirats,  però això no vol dir que no m'agrade el que feren posteriorment, de fet, gaudeix-ho, en menor o major mesura, de pràcticament tots els seus discos, però algo va anar perdent-se pel camí des de que publicaren aquell exitós "Out Of Time" (1991).


En qualsevol cas, "Automatic For The People" em sembla un bon disc, relaxat i un tant melancòlic, però molt lograt, i amb un so i una producció perfecta. Els arregles orquestrals dirigits per John Paul Jones, l'inimitable multi-instrumentista i baixista de Led Zeppelin, li donaren una màgia especial a unes cançons realment precioses que es mouen entre el folk, el pop i el rock, però que, com era habitual en ells, no sonen a res més només que a ells mateixos, algunes molt exitoses i fixes en el seu repertori com la bonica "Everybody Hurts" o la celebrada "Man On The Moon", cançó que la banda solia gastar per a tancar els seus shows fins als seus últims dies com a banda.

Un disc per a paladars fins, ideal per a escoltar-lo un dia de pluja, al racó del foc , en la intimitat.