dilluns, 31 de maig del 2010

Pixies. Primavera Sound 2010.

Després de presenciar algunes actuacions verdaderament avorrides (la de Wilco inclosa) aplegà el moment per anar cap a les primeres files i esperar als de Boston. Amb total puntualitat eixiren a l'escenari els putos mestres del rock alternatiu. En el moment que començaren a sonar els acords de "Cecilia Ann" va explotar l'histeria en tots els assistents i no va parar fins al final del concert. Senyor... quina festa! Un hora i mitja on feren repàs a tots els seus clàssics, clàssics que la gent no va parar de corejar tot el temps, cada estrofa, cada estribillo... inclòs les melodies de guitarra. Un públic que és va passar tot el concert sense parar de ballar, botar i fer pogos en les cançons més burres dels "duendecillos", que no en son poques. És deixaren fora cançons bones, clar que si, per ha que no passara això tindrien que tocar pràcticament totes les cançons de la seva discografia, però en un concert on sonaren hits de la talla de "Cecilia Ann", "Rock Music", "Wave Of Mutilation", "Bone Machine", "Tame", "Debaser", "Allison", "Monkey Gone To Heaven", "Hed On", "Her Comes Your Man", "Caribou", "Planet Of Sound", "U - Mass", "Vamos", "Gouge Away", "Isla De Encanta" "River Euphrates", "Gigantic", "Where Is My Mind"... I algun altra que em deixaré, no hi ha queixa al respecte. Després de "Vamos" va ser que feren un bis i eixiren per ha deleitar-mos amb "Gigantic" i "Where Is My Mind", la "guinda" que donà per finalitzada una actuació divertida, canyera i màgica.
Em cridà especialment l'atenció la cara de al·lucinada que feia Kim Deal al veure la penya com es tornava literalment boixa, jejejeje...

L'endemà ens alçarem mig resacosos i, com no, ens passarem pel carrer Tallers a pillar-mos algun disc en Discos Castelló o en Revolver. Jo em vaig pillar el "Monster" de R.E.M. i el "Sursum Corda" dels Enemigos en cd. I en vinil va caure el primer de Black Sabbath. Xapó!

divendres, 21 de maig del 2010

Luz Casal

Quina puta merda, últimament tot són males notícies. Després de que Dio ens deixara m'acabe d'enterar de que a Luz Casal li ha tornat a eixir el puto cáncer a la mama. Aquest és el comunicat que ha deixat en la seva web:

«Me dirijo a vosotros para deciros que en mi última revisión me han detectado un cáncer en el otro seno; mis doctores han decidido operarme, por lo que hemos aplazado nuestras citas más inmediatas. Os informaremos lo antes posible. Sé que cuento con vuestro cariño y paciencia, estoy en buenas manos y esto es sólo una cornada de la que saldré pronto. Os quiero»

Tots sabem que és una persona molt forta i ho superarà segur.

Anem a gaudir d'un parell de videos d'una cantant de veu única e inimitable i una de les artistes amb més personalitat de la música estatal.

"Besaré el suelo" és una preciosa cançó que li va escriure Carlos Goñi per a ella, i com diuen els castellans "le va como anillo al dedo", la versió de Revolver no li aplega ni a la sola de la sabata.



I ací la tenim rockejant dur amb el seu col·lega Rosendo, interpretant aquella inmortal caçó de Leño.



Et disitge el millor Luz.

dilluns, 17 de maig del 2010

Ronnie James Dio

Ha mort un dels grans. Descança en pau Ronnie.

dijous, 13 de maig del 2010

"Mejor en el infierno" El nou disc de Carcoma, el meu grup.

Doncs si, per primera vegada vaig a fer-li propaganda al grup on jo toque, que ja va siguent hora! Per al que no ens conega, Carcoma som un grup format per 5 components: Vicent: Veu i guitarra, Jaume: Baix, Paco: Guitarra, Cento: Bateria i jo, Juanvi: Guitarra, segona veu i cors. Ja portem uns 6 anys pegant-li. En el 2005 vam gravar una maqueta en plan caser i tot aquest temps em estat fent bolos per ahí per tant de estalviar peles i poder gravar algo que valga la pena. I si, per fi, el somni de tindre un disc que sone guai s'ha cumplit. Acabem de treure "Mejor en el infierno", el nostre primer disc de llarga duració. La gravació ha corregut a carrec del nostre amic Jaume Faraig i bona part del disc ha estat gravat en els estudis RPM de València, un lloc on han gravat grupassos de la talla de Uzzhuaïa o Sweet Little Sister entre d'altres. I com es podeu imaginar, el resultat ha segut satisfactòri. Per a que es feu una idea, en "Mejor en el infierno" hi ha un poc de tot el que ens agrada. Bàsicament és un disc de Rock & Roll, però el gust per la varietat es fa notar amb pincellades d'altres estils com el Punk, Hard Rock, Metall, o inclòs melodies més Pop. Però ja sabeu, hi ha que escoltar-lo per a saber-ho. I res més, dir-vos que no som grans músics, ni ens tenim que guanyar la vida amb açò, però us asegure que il·lució i ganes de pasar-ho bé no ens falta. El Rock & Roll és la pasió de la nostra vida.

En aquest enllaç se'l podeu descarregar gratis:

http://carcomadicto.bandcamp.com/

dissabte, 8 de maig del 2010

Eskorbuto "Anti-todo" (1985)

Mai m'han agradat especialment, però en la seva discografía tenen un grapat de bones cançons, himnes que tots em coretjat alguna vegada. No eren grans músics, però sobretot admire la seva autenticitat, perque en un món on abunda la pose, ser un grup tan real com ells ho eren és molt gran.

Baix el meu punt de vista, tots els seus discos que he escoltat tenen cançons destacables, però també molta morralla. Aquest "Anti-todo" és el seu disc que més m'agrada, sobretot per que en ell estàn les que per a mi son les dos millors cançons de tota la seva carrera, elles son "Historia Triste" i "Cerebros Destruidos", dos autèntics himnes del punk estatal. Però a banda d'això pense que és un bon disc, pràcticament és gaudeix tot, i hi han altres temes amb molt de ganxo com són "Es un crimen", "Anti-todo" o "Cuidado".

Cal destacar també les lletres, sencillament ja no s'escriuen textos tan purs com ells feien.

Per a molta gent aquest és el millor disc del punk estatal, algo que puc entendre, però ho senc, jo sempre he segut més de La Polla Records.



dimarts, 4 de maig del 2010

Redd Kross "Phaseshifter" (1993)

Power-pop i hard rock a parts iguals. Sabor sixties, però amb so dels noranta. Influències dels quatre de Liverpool. Guitarres pesades i riffs obscurs. Solos de guitarra explosius i crits descabellats. Melodies perfectes... I sobretot, el més important, grans cançons. Amb aquest disc els germans McDonald aplegaren a un nivell altissim com a compositors, gravant el disc més currat, compacte i contundent de la seva carrera. Si amb l'anterior i també recomanable "Third eye" ens mostraven a uns Redd Kross més pop, amb aquest es decantaren més per el rock dur, però sense deixar mai eixes melodies popies tan especials.

El disc s'obri espectacularment amb la brutal "Jimmy's Fantasy", amb eixe riff que et vola el cap i un estribillo verdaderament addictiu. Li continua "Lady in the Front Row", una cançó d'eixes que transmeten bon rollo. "Moonlight" és més pop, m'encanta la part final en la que van pujant progressivament la tonalitat de la melodia, creant un moment màgic. Aplega el moment d'una de les cançons més canyeres de Redd Kross, "Crazy World", un tema obscur i maleït, amb guitarrades dures i crits endimoniats. Amb les següents "Dumb Angel", "Huge Wonder" i "Visionary" segueixen rockejant dur. Li segueix "Pay for Love", una de les meves preferides, grans eixes melodies! "Ms. Lady Evans", "Only a Girl" i "Saragon" son més power-poperes, aquesta última recorda especialment als Beatles. I el disc es tanca amb dos autèntiques descarregues d'energia. Especialment "After School Special" una autèntica burrada de cançó.

Un dels grans discos dels noranta.