divendres, 30 d’abril de 2010

Faster Pussycat "House of pain"

Faster Pussycat són una banda que tinc pendent per a introduïr-me en la seva música com cal. Segons diuen, els seus dos primers discos són joies del hard rock 80's. Pareix ser que ara se'ls a anat la perola i els ha pegat per fer un rollo gòtic-industrial que no els pega ni en cola, esperem que es desamboiren i tornen al hard rock.

Aquesta cançó, recomanació del meu primo, és una meravella. Amb tots vosaltres, els Faster Pussycat de l'època bona, que ho gaudiu!

dijous, 15 d’abril de 2010

Enuff Z'Nuff

Aquesta és una banda que, després de llegir articles sobre ells en el Popu durant anys, no ha segut fins fa poc que m'he decidit per pillar-me algo de material seu. Feia temps que els tenia gana, i segons el que llegia en el Popu sabia que m'agradarien. I efectivament, no sols m'han agradat, si no que van camí de convertir-se en una de les meves bandes preferides. Gran gran banda, i molt injustament poc reconeguda.

Enuff Z'Nuff van naixer en l'escena hard rockera dels 80, però a diferència d'aquelles bandes que la majoria eren de L.A, ells eren de Chicago. Musicalment des d'el primer moment marcaren la diferència amb les altres bandes d'aquella escena, el seu era (i és, ja que huí en dia segueixen en actiu) una mescla d'aquell hard rock de l'època i power-pop, perque a més de tindre moltes de les mateixes influències que Ratt, L.A Guns i companyia, eren uns enamorats de mestres de la melodia com els Beatles o Cheap Trick.

Aquestos xicots d'estètica glam tenen algo que els fa realment especials. La caracteristica veu de Donnie Vie, la guitarra de Derek Frigo (increïble guitarrista, molt poc reivindicat), les precioses melodies... I és que Donnie Vie i Chip Z'Nuff han demostrat en el llarg d'aquestos anys que són uns compositors genials creant cançons increibles. En quant als seus discos, em vaig descarregar els tres primers "Enuff Z'Nuff" (1989), "Strength" (1991) i "Animals with human intelligence" (1993), i... Que puc dir-vos... Estic en un nuvol, vaja meravella de banda!! Els tres son molt molt bons, replets de cançons meravelloses. Personalment m'agrada més el seu material més melodic, però són bons tant amb això com amb els temes més hard-rockers. El primer disc que vaig escoltar va ser el tercer, "Animals with human intelligence", gran disc, molt complet, però m'agradaría citar una cançó, una puta obra mestra de cançó que roda dins del meu cap des de la primera vegada que la vaig escoltar, la preciosa "Right by your side", ja feia temps que no m'imprecionava tant una cançó, màgia en estat pur. Poc a poc anirem fent-nos amb tota la seva discografía, que de segur que tindràn moltes més coses interessants, la llàstima és que no és un material bo de trobar en original... però s'intentarà.

La carrera d'aquesta banda ha estat accidentada des de el primer moment... Problemes interns, SEMPRE mal respaldats per discogràfiques, les morts del guitarrista Derek Frigo i del bateria Ricky Parent.... Una serie de percanços que han fet que no estiguen en el lloc que mereixen, perquè amb la quantitat de temassos que tenen deurien de estàr omplint estadis al igual que estan fent Mötley Crüe en l'actualitat.

Gran descobriment per a un gran amant de la melodia com jo. Aquesta banda està alegarnt-me el dies últimament.

divendres, 9 d’abril de 2010

The Clash "London Calling" (1979)

Mesclar en un sol disc, punk, rockabilly, Reggae, funk, rock, ska, pop, cabaret.... I algun altre estil que em deixaré, guardant un equilibri i sense pedrer mai la identitat pròpia, està a l'alcanç de molt pocs. Els de Joe Strummer no sols ho aconseguiren, si no que a més a més ens deixaren per a la història un obra mestra atemporal, el monumental London Calling. Per si fora poc, el disc no és precisament curt, ni 10 ni 12 ni 14... 19 temes! i tots molen!! Està clar que uns son més destacables que altres, ahí també entren els gustos de cadascú, però no hi ha cap roin. Impossible no caure rendit d'avant d'himnes de la talla de "London Calling", ""Jimmi Jazz", "Heateful", "Rudie Can't Fail", "Spanish Bombs", "Lost In The Supermarket" "Death Or Glory", "Revolution Rock".... Joder, és que son totes!! Cançons que segueixen sonant amb la mateixa frescura que abans i que mostraren al mon un altra forma de entendre el rock influenciant a milers de bandes en tot el mon fins al dia d'avui.
London Calling és un deixos discs que no et canses mai d'escoltar. Ara mateix estic escoltant-lo, gaudint de la màgia d'eixa fabulosa cançó anomenada "Lover's Rock"....