dimarts, 26 d’octubre de 2010

Rock & Roll Radio Festival (2010). Burning, Siniestro Total i Loquillo.

Bona nit de Rock & Roll la que passarem el passat Dissabte. La vetlada va començar amb molt bon peu a carrec dels mítics Burning, que amb un repertòri a base de temes clàssics feren gaudir a tot un pavelló plé on el 80 % dels assistents eren rockers de la vella escola. La sorpresa del concert va ser una màgnifica versió del "Walk on the wild side" de Lou Reed que la gent li va agraïr amb una gran ovació.
La veritat és que es troba a faltar a Pepe Risi, però no per questións musicals, si no més bé per el desbordant carisma que tenia. Perquè la veritat és que l'actual formació sona de meravella, i el guitarrista solista és verdaderament impresionant.
El concert acabà amb la típica ruixada de champagne als de les primeres files a ritme de "Mueve tus caderas" i el pavelló sencer pates per amunt.

Acte seguit aplegà el torn de Siniestro total, que els tenia moltes ganes, però, sincerament, em van deixar un poc gelat. El començament va ser molt bo, intro de la cançó de Corrupción en Miami i empalmen amb "Vamos muy bién" i després "Quiero bailar R & R". Guai! molt bé. Però poc a poc l'actuació va anar fent-se cansina. Per supost que vam ballar i cantar cançons com "Cuanta puta y yo que viejo" "¿Quienes somos?, ¿De donde venimos?, ¿A donde vamos?" "Camino de la cama", "Diga que le debo",... I altres clàssics que sonaren, però moltes d'elles sonaren massa lentes, com tocades amb desgana. El disc que estan presentant no és rés de l'altre món, i per el meu gust moltes cançons sobraven i en faltaven altres moltes. Com no toquen "Todo por la napia"? Això per a mi és quasi com anar a veure als Stones i que no toquen "Brown Sugar".
Per altra banda Julian xarra massa entre cançó i cançó, i això que soc fan de les flipades d'aquest home, però a vegades és passa, i això fa que el concert perga el ritme. No sé... El primér que penses és si serà l'edad el que fa que ja no siguen el mateix, però si ho sospeses, quan ells començaren allà per els primers anys 80, Burning ja feia uns quants anyets que anven pe'l mon i per el contrari van fer un gran concert eixa nit.

Molt diferent va ser el concert del Loco, el més esperat per la majoria de gent i el que s'emportà la palma. L'únic inconvenient va ser el so, inconvenient que també tingueren els dos concerts anteriors, no és que s'escoltara horriblement, però si fos bastant millorable.
La veritat és que a pesar de que ja no queda ningú de la formació clàssica, la banda actual sona bé i va ser un plaér veure a aquest home en acció. És un artista únic i un dels millors frontmans del rock espanyol, sens dubte.
El repertori va ser molt bo, per el meu gust sobraren 4 o 5 temes que jo aguera canviat per altres, però no hi ha queixa. Algunes d'elles em van sorprendre que les tocara, com per exemple "Maria" o "La mataré". Però si haguera de destacar els millors moments del concert eixos serien quan obriren amb "En las calles de Madrid", quan tocaren "Rock Suave", "Autopista" i "R & R Star", i quan finalitzaren amb la màgica "Cadillac Solitario", amb Loquillo agenollat i treguent les venes mentre cantava amb tot el sentiment del mon, donant per finalitzat un del millors concerts que he vist en molt de temps.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Loquillo y Trogloditas. "A por ellos... Que son pocos y cobardes." (1989)

Ja que en pocs dies tindré el plaer de veure al Loco una altra vegada estic passant-me tota la setmana llevant-li la pols als seus vells discos, aquells que marcaren una època. Lògicament el que més estic escoltant és el seu mític disc en directe "A por ellos...", un grandíssim treball que per el meu gust és un dels tres millors discos en directe del rock espanyol, junt amb el "Ante todo mucha calma" de Siniestro i el "Rock & Rios" de Miguel Ríos.

La banda passava per el millor moment de la seva carrera, eren posiblement la banda de rock més exitosa de tot l'estat, tots els discos que havien gravat fins eixe moment eren molt bons, en directe eren imbatibles... I tot això va quedar ben plasmat en aquest meravellos doble en directe.
Sols tenien un inconvenient, i és que Sabino (Principal compositor en aquella època) feia poc temps havia deixat els escenaris per problemes amb les drogues i tingueren que buscar un sustitut, Xavi els va demostrar que li sobraven habilitats per defendre el repertòri i es va convertir en el nou Troglodita. Però el gran Sabino no es va voler perdre el gran aconteciment i li va fer front als seus dimonis personals pujant per a la ocasió a l'escenari siguent finalment tres guitarristes en acció.

El repertòri de les cançons va ser genial, fent-li un repàs a pràcticament tots els seus èxits mostrant-nos totes les seves facetes: la més dura, la més baladistica i tranqui, la més rock and rollera i també la més intimista, on demostraven que eren capassos de dominar altres estils que s'allunyaven més del rock, com el swing o sons més cabareters.

La veritat és que en aquells temps pocs podien competir amb cançons com "La mataré", "Ya no puedo bailar" "Rock suave", "Besos robados", "El Rompeolas", "En las calles de Madrid" o "Barcelona ciudad", per citar-ne sols algunes, que en aquest disc estan interpretades de forma excelent. Però personalment m'agradaria citar-ne dos que sempre he destacat en aquest directe: la primera seria la fabulosa versió que fan del seu clàssic "Cadillac Solitario", on apleguen a moments de pura màgia. I la segon, la brutal "Autopista", que en aquesta versió en directe li pega mil voltes a la original convertint-la en un dels millors moments del concert.

Un disc imprescindible.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

The Cult "Rain".

Amb el dia que fa hui no hi ha millor cançó per compartir amb vosaltres que aquesta. "Rain" posiblement siga la cançó més emblemàtica de The Cult, cançó que formava part d'aquell llegendari disc anomenat Love.

El vídeo que us deixe ací ens mostra una gran actuació dels Cult al Ritz de New York allà per l'any 1985. M'agraden molt totes les etapes d'aquesta banda, però senc algo molt especial per els Cult que veiem ací, abans de evolucionar la seva música cap a sons més hard-rockers.

Pareix mentira, però hi va haver una època que la música de qualitat sonava en les discoteques. Eixir de marxa i ballar hits de The Cure, U2, The Mission, Sisters Of Mercy, The Cult i moltes més bandes era el més normal del món. "Rain" va ser un d'aquells temassos, i sobretot per aquestes terres va pegar ben fort. Aquella època a mi em pillava massa jove, però encara he tingut oportunitat de ballar aquesta música en discoteques en alguna ocasió. Si tornaren a posar aquesta música per les discoteques seria la meva perdició, però molaria, i molt.

Here comes the rain, i love the rain...

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Quin és el millor disc de Nirvana?

Hui m'apeteix fer una enquesta i li ha tocat a Nirvana. Em pareix curiós saber quin és per a la gent el seu disc preferit dels de Seattle. Supose que la gran disputa serà entre el revolucionari Nevermind i el grandiós In Utero, però sé que també hi ha molta gent que li té un gran afecte a Bleach, on sonaven aquells Nirvana més primitius i obscurs... Ah! I no ens oblidem de Incesticide, que a pesar de ser un disc de cares b, alguna cover i temes descartats, tenia bones cançons.

Bé, vaig a decidir-me ja d'una vegada. Animeu-se!