divendres, 29 de maig de 2009

Neil Young and Crazy Horse "Ragged Glory" (1990)

Reconec que no he tingut l'oportunitat d'escoltar tots els discos d'aquest home, poc a poc li posarem remei, però de tots els que he sentit aquest és el que més m'agrada.
L'anomenat "padrí del grunge" començà la dècada dels noranta amb un treball impressionant, possiblement el seu millor disc des d'els anys setanta. Junt amb els seus Crazy Horse facturaren un disc 100 % elèctric i carregat de excelents cançons del millor rock americà, eixe que sols ell sap fer.
Una de les coses que més m'agrada d'aquest disc son els puntejos de guitarra del Young, per el meu gust està pletòric. Respecte a les cançons, realment no hi ha cap que li sobre en aquest disc, però si tinguera que destacar-ne alguna eixa seria sense dubte la preciosa "Over and over", per a mi un dels millors temes que li he sentit al canadenc.

Si no passa res demà tindré l'oportunitat de presenciar un concert d'aquesta llegenda viva del rock and roll en el primavera sound de Barcelona, així que ara és el moment de "desenpolvar" discos com aquest i anar calfant motors. Sols de pensar-ho ja em pose nerviós! Doncs res, ja us contaré l'experiència. Que passeu bon cap de setmana!!

dilluns, 25 de maig de 2009

Josele Santiago "Las golondrinas etcétera" (2003)

Com a fan de Los Enemigos que sóc, la trencada d'aquest grup i començada de la carrera en solitari del Josele no em va sentar massa bé. És dur fer-se l'idea de que ja no podras veure en directe ni podras esperar amb impaciència el nou treball de la que posiblement siga la teva banda de rock estatal preferida. Però com deia aquell: Tot s'acaba. Quan Josele va donar a llum el seu primer treball en solitari realment no sabia el que podria eixir, tots sabem que Josele Santiago és un geni, però no seria el primer geni que quan es llança en solitari la caga ben cagada. Afortunadament no va ser així, més bé tot el contrari. No vull dir que siga millor que el que feia amb Los Enemigos, però crec que és el millor que podia fer com a un treball en solitari que hi és.

En aquest disc Josele ens mostra una nova faceta, la de cantautor. Acompanyat per la banda del carismàtic i gran músic Pablo Noboa, enregistraren un disc de rock semi-acustic i gravat en directe per no pedre la màgia del moment, molt personal, variat i realment inclasificable. El disc no te ningún desperdici, però les meves cançons preferides son "Ole papa", "Mi prima y sus pinceles", "Tragón" (la que més m'agrada i la que més em recorda a la seva vella banda), "Rompes mi canción" (la més rockera!) i la preciosa cançó que tanca el disc "Sin perdón dormid" (Sols Josele acompanyat d'una guitarra acústica). Cançons on Josele també demostra eixa veu tan única i personal que té, i el gran lletrista que a segut sempre.

El disc va ser considerat millor disc de l'any per diverses revistes de músicals com Rock de luxe o Rolling Stone, i amb raó, ja que estem parlant d'una xicoteta joia.

Un disc molt recomanable.

dijous, 21 de maig de 2009

"La mataré" La polèmica cançó de Loquillo y los trogloditas.


En l'any 1987 el gran Sabino Méndez va compondrer aquesta cançó per al disc "Mis problemas con las mujeres" (Bon disc, per cert) de Loquillo y los trogloditas. La cançó era molt bona, i amb poc temps es va convertir amb tot un èxit, però al cap d'uns anys va vindre la polèmica. El tema mai va ser censurat, però certes agrupacións en contra de la violència de gènere es van sentir ofeses i li demanaren que no la tocara en directe. Loquillo els va donar la raó i es va tirar molts anys sense tocar-la, sabent que es una de les cançons preferides per als seus fans. Ara pareix que ha recuperat la cançó i torna a interpretar-la en directe. Però, que penseu vosaltres al respècte? Deveres cregueu que va fer bé en retirar-la del seu repertòri tants anys?
Ací us deixe la lletra d'aquesta gran cançó:

Yo la sentaba en mi regazo,
enloquecía sólo a su contacto.
La he conservado en la memoria.
Tal como estaba.
Siempre a mi lado.
Nunca me juró su amor
lo creía eterno yo.
Y ella me sonreía y
miraba hacia el mar.

Me emborrachaba entre sus brazos
ella nunca bebía, ni la vi llorando,
yo hubiera muerto por su risa.
Hubiera sido su feliz esclavo.
Qué dolor sucio y traidor
me envenena el corazón.
Sé que ella nunca enloqueció.
Jamás perdió el control.

Quiero verla bailar entre los muertos,
la cintura morena que me volvió loco,
llevo un velo de sangre en la mirada,
y un deseo en el alma,
que jamás la encuentre.
Sólo quiero que una vez
algo la haga conmover.
Que no la encuentre jamás
o sé que la mataré.

Por favor sólo quiero matarla.
A punta de navaja
Besándola una vez más.

dimecres, 20 de maig de 2009

Manic Street Preachers "Gold against the soul" (1993)

El meu primer contacte amb els Manics va ser de la forma més normal. El meu cosí em va gravar un cassette (l'època d'Internet encara estava lluny per a molts de nosaltres) variat en el que hi havien grups com els Waterboys, Oasis i també els Manics. La cançó elegida per ell va ser la preciosa "A design for life" del recomanable disc "Everything must go" (1996). En aquesta època la banda començava a orientar la seva música cap a un so més pop i enregistraren alguns treballs bastant recomanables. Em vaig enamorar bojament de la cançó i em vaig posar a investigar aquesta nova banda que acabava de descobrir. La gran sorpresa per a mi va ser quan aplegaren a les meves mans els discos anteriors al citat abans: "Generation terrorist", "The holy bible" i per suposat "Gold against the soul". En aquests primers tres treballs la banda tenia la mateixa màgia, amb eixes melodies tan irresistibles del disc "Everything must go" però amb un so molt més rocker, inclús hard rock en alguns moments. D'eseguida em vaig adonar de que aquesta banda estava feta a la meva mesura.

Els tres discos són molt recomanables, i normalment tots citen a "The holy bible" com a millor disc del grup, però per a mi, sens dubte, "Gold against the soul" és la seva obra més completa. En aquest disc hi han cançons tan inoblidables com "Sleepflower" , "From despair to where", "La tristesse durera", "Life becoming a landslide", "Drug, drug, druggy" o "Roses in the hospital". La bellesa del pop i el rock dur es donen de la mà com mai s'havia fet abans, i junt amb els textos del desaparegut Rickey Eduards i el enorme talent del cantant i guitarrista James Dean Bradfield crearen un estil únic.

Actualment el grup està en molt bona forma, i els seus últims treballs han segut una grata sorpresa, sembla que tornen al seu so clàssic! Que continuen així per molts anys!!