dimarts, 10 de maig de 2011

AC/DC "High Voltage" (1976)

A pesar de que pràcticament tota la discografia de la banda dels germans Young és altament recomanable, la majoria de fans sempre han considerat discos com "Highway To Hell" o "Back in Black" com les millors obres de la seva carrera. No seré jo el que els porte la contra, eixos discos no sols són el millor dels australians, es tracta de dos dels millors àlbums de la història del Rock, ni més ni menys. Però jo sempre he tingut debilitat per "High Voltage", de fet el considere tan bo e imprescindible com els que he citat abans.

Aquest sempre ha segut considerat el seu debut, però no és exactament així. Abans d'aquest disc AC/DC ja tenien dos discos publicats, però sols en Austràlia. El primer i autèntic debut fou publicat un any abans i el seu títol era també "High Voltage", a pesar de tindre sols dues cançons de les també publicades ací. El segon fou "T.N.T.", també del mateix any, 1975. D'una mescla d'aquestos dos donaren forma al "High Voltage" que tots coneguem, és a dir, dues cançons del "High Voltage" (versió australiana) i set del "T.N.T.".


Amb aquest disc es llançaren al mercat internacional. Per primera vegada el món sencer va poder escoltar eixos riffs de guitarra tan característics, eixa veu tan única del genial Bon Scott, els solos de Angus... Començava l'aventura d'una de les millors bandes de la història del Rock dur.

Sobre les cançons que formen aquest disc sols es pot dir que són del millor que han fet mai. Una joieta darrere de l'altra. Algunes com "It's A Long Way To The Top (If You Wanna Rock 'n' Roll)", "T.N.T.", la pròpia "High Voltage" o "The Jack" directament passaren a ser cançons clàssiques de la història del Rock, però les altres cinc, a pesar de no ser tan conegudes, estan al mateix nivell. Com a debilitat personal vull destacar la fantàstica "Little Lover", eixa especie de blues que et dona un bon rollo increïble, una meravella de cançó que sempre l'he considerada una perleta amagada en la seva discografia.

Sense AC/DC i la seva música de alt voltatge el Rock no seria el mateix.



11 comentaris:

Johnny Dibud ha dit...

Doncs a mi, estimat Juanvi, l'etapa primera de les edicions australianes i el primer "Dirty deeds done dirt cheap" i aquest "High voltatge" primers a Europa és l'etapa que més m'atrau. Aquests són els Ac / Dc que m'agraden, els de Bon Scott, no dic res més perquè ja has explicat perfectament aquestes diferències entre les dues edicions. Abraçada.

SERGI ha dit...

Espectaculars amb un Bon Scott que per a mí sempre serà inigualable, long life to rock and roll

raúl ha dit...

alto voltaje, trinitrotolueno... este disco es una bomba de relojería! los dos temas que hoy compartes, los mencionados en tu entrada... yo también creo que se podría considerar su mejor disco, sin ningún rubor.

Da Muzz ha dit...

Un gran disc, encara que sigui una barreja dels dos primers. Tot el que van fer AC/DC amb Bon Scott es imprescindible. De la resta el immortal "Back in black" està a la mateixa alçada, i a partir d'aquí per a mi no hi ha cap disc que valgui la pena tindre.
Salutacions

djxesc ha dit...

Un disc immens, dels millors debuts de la història! Encara acabant de perfilar el seu so, amb molt de blues com a Little Lover o la immensa The Jack.

Salutacions!

juanvi ha dit...

No sé que ha passat en blogger, però fa dos dies hi havien ací cinc comentaris i ara hi han quatre... De qualsevol manera aquest missatge va dirigit també a djxesc.

Respecte a aquest disc i a AC/DC, si, jo també prefereixc l'època de Bon Scott, encara que Back in Black em pareix que està a l'altura de qualsevol gran obra de la primera època. Però si voleu que us diga la veritat, no he escoltat mai un disc de AC/DC que no m'agradara, tots tenen bons moments, inclús els més fluixos, i això que no són una de les meves bandes de capçalera, els escolte de tant en tant, però em pareixen tan imprescindibles... de fet, em resulta imposible imaginar una vida sense AC/DC, i sols de pensar que no deuen de tardar molt en desapareixer m'agafa mal rotllo.

Gràcies als cinc pels comentaris.

Salut i Rock!!

el oido ha dit...

madre mia que discazo nos traes hoy!
Desde luego que es un clasico.
Yo me quedo con cosas de las dos epocas!

Un saludo!!

juanvi ha dit...

Yeah! Si, a mi me gusta más la epoca de Bon Scott, però creo que con Brian Johnson también han hecho grandes discos a parte del grandioso Back in Black.

Un saludo!!

Jose Paleres ha dit...

Sense dubte, és un dels millors discos de la trajectòria dels Ac/Dc. Este setmana he estat sentintlo una altra volta, i sona de pm! X a mi, n'hi ha de millors, com el Highway to Hell o el Back in Black, xo ja et dic, és una passada de disc, clàssic entre els clàssics.

El rey lagarto ha dit...

Joder, esto es incostestable, jamas se ha hecho un rock and roll como el que hicieron estos cabrones en su epoca dorada.

It's a long way...

Bona nit Juanvi y rock and roll

juanvi ha dit...

Jose Paleres: home, Back in Black i Highway to Hell són joies, discos deixos que no els falta ni els sobra res, però aquest té un encant especial que tenien els australians en els seus inicis que ja no pots apreciar en el Highway to Hell.

El rey lagarto: hombre! Un placer tenerte por aquí depués de tanto tiempo. Totalmente de acuerdo, esta primera época de AC/DC es única e imprescindible.

Un abraç company!