Loquillo i Sabino altra vegada!!

Els fans de Loquillo y Los Trogloditas estem d'enhorabona. Com molts ja sabreu, Loquillo y Sabino méndez s'han ajuntat per a donar a llum un nou disc, algo que no passava des de feia quasi 25 anys.

Sembla que les col·laboracions que ha fet Sabino aquestos últims anys pujant a l'escenari amb Loquillo per tocar alguns vells clàssics ha fet que brotara la màgia altra vegada, i els ha entrat gana de més.

El disc es titularà "La nave de los locos", i estarà format per 10 cançons. El single que ja roda per internet no m'ha acabat de convèncer, no està mal, però jo espere més de Sabino. Estem parlant de l'home que va marcar una època amb les seues cançons i d'un dels millors compositors de la història del rock espanyol, ni més ni menys.

Està clar que no té que ser el mateix que en el passat, s'han fet majors i tal, però jo tinc esperances de que siga un bon disc. El dia 23 d'octubre ho sabrem. De qualsevol manera... jo ja estic "Contento".

Les millors vint cançons de la història del rock espanyol. (III)

Continuem amb el llistat de vint de les millors cançons de la història del rock estatal. L'única condició que em vaig posar a l'hora de fer el llistat fou la de no repetir bandes, és a dir, sols posar una cançó de cadascuna d'elles. Ahi van cinc cançons més que per a mi són imprescindibles. Que hi gaudiu!


Obús "Vamos muy bien"

Obús foren, i són, una de les millors bandes de hard-rock i heavy metal que ha donat el rock espanyol. A diferencia d'altres bandes de la seva mateixa escena, com els seus eterns rivals, els Barons, Obús sempre han tingut una cosa molt bona, i és que sempre li han sabut donar un toc d'humor a les seves cançons, i això els fa especials. "Vamos muy bien" és una bona mostra d'això. Cançó festiva com poques, rockera, divertida, ideal per a anar de borratxera amb els col·legues. L'himne etílic definitiu (ho senc Ramoncín, els teus litres d'alcohol no són suficients).

Barricada "Animal caliente"

"Animal caliente" sempre ha segut la meva cançó preferida de Barricada. Molts són el records que van lligats a aquesta cançó, records de nits desenfrenades, nits màgiques. Eixa lletra, eixa melodia tan perfecta cantada per l'incunfundible  veu de El Drogas... és tan bona! És d'eixes cançons que sé que m'acompanyaràn de per vida. 




091 "Cómo acaban los sueños"

Els de José Ignacio Lapido són una de les meves debilitats estatals. Que banda tan gran! I tan poc reconeguda, malauradament. La seva discografia està repleta de cançons memorables, però a aquesta li tinc molt d'afecte. "Cómo acaban  los sueños " és una cançó màgica, en forma de balada que acaba en un mar de distorsió i potencia que et porta a un altra dimensió. La lletra, com sempre ha segut habitual en Lapido, és increïble. Amb aquesta cançó es tancava l'últim disc que publicaren, aquell genial Todo Lo Que Vendrá Después. 




Sopa de Cabra "Mai trobaràs"

Els Sopa no només crec que són la millor banda de la història del rock català, si no que sempre he pensat que són del milloret de l'estat. Ells fusionaren el rock clàssic i el pop-rock com ningú ho ha fet mai donant a llum cançons inoblidables, com aquesta. "Mai trobaràs" és una cançó amb un encant especial, amb una melodia preciosa, i amb una lletra dedicada a totes eixes persones que volen la lluna. Extraordinària.




Loquillo y Los Trogloditas "Cadillac solitario"

Altra banda imprescindible per a mi. Moltes de les seves cançons mereixen estar entre les millors de la història però, per molt cremada que estiga, pense que no hi ha dubte de que "Cadillac solitario" és l'elecció més lògica. Sabino Méndez ha segut un dels millors compositors que hem tingut, i amb "Cadillac solitario" aconseguí crear la banda sonora d'una generació, ni més ni menys.

Rock & Roll Radio Festival (2010). Burning, Siniestro Total i Loquillo.

Bona nit de Rock & Roll la que passarem el passat Dissabte. La vetlada va començar amb molt bon peu a carrec dels mítics Burning, que amb un repertòri a base de temes clàssics feren gaudir a tot un pavelló plé on el 80 % dels assistents eren rockers de la vella escola. La sorpresa del concert va ser una màgnifica versió del "Walk on the wild side" de Lou Reed que la gent li va agraïr amb una gran ovació.
La veritat és que es troba a faltar a Pepe Risi, però no per questións musicals, si no més bé per el desbordant carisma que tenia. Perquè la veritat és que l'actual formació sona de meravella, i el guitarrista solista és verdaderament impresionant.
El concert acabà amb la típica ruixada de champagne als de les primeres files a ritme de "Mueve tus caderas" i el pavelló sencer pates per amunt.

Acte seguit aplegà el torn de Siniestro total, que els tenia moltes ganes, però, sincerament, em van deixar un poc gelat. El començament va ser molt bo, intro de la cançó de Corrupción en Miami i empalmen amb "Vamos muy bién" i després "Quiero bailar R & R". Guai! molt bé. Però poc a poc l'actuació va anar fent-se cansina. Per supost que vam ballar i cantar cançons com "Cuanta puta y yo que viejo" "¿Quienes somos?, ¿De donde venimos?, ¿A donde vamos?" "Camino de la cama", "Diga que le debo",... I altres clàssics que sonaren, però moltes d'elles sonaren massa lentes, com tocades amb desgana. El disc que estan presentant no és rés de l'altre món, i per el meu gust moltes cançons sobraven i en faltaven altres moltes. Com no toquen "Todo por la napia"? Això per a mi és quasi com anar a veure als Stones i que no toquen "Brown Sugar".
Per altra banda Julian xarra massa entre cançó i cançó, i això que soc fan de les flipades d'aquest home, però a vegades és passa, i això fa que el concert perga el ritme. No sé... El primér que penses és si serà l'edad el que fa que ja no siguen el mateix, però si ho sospeses, quan ells començaren allà per els primers anys 80, Burning ja feia uns quants anyets que anven pe'l mon i per el contrari van fer un gran concert eixa nit.

Molt diferent va ser el concert del Loco, el més esperat per la majoria de gent i el que s'emportà la palma. L'únic inconvenient va ser el so, inconvenient que també tingueren els dos concerts anteriors, no és que s'escoltara horriblement, però si fos bastant millorable.
La veritat és que a pesar de que ja no queda ningú de la formació clàssica, la banda actual sona bé i va ser un plaér veure a aquest home en acció. És un artista únic i un dels millors frontmans del rock espanyol, sens dubte.
El repertori va ser molt bo, per el meu gust sobraren 4 o 5 temes que jo aguera canviat per altres, però no hi ha queixa. Algunes d'elles em van sorprendre que les tocara, com per exemple "Maria" o "La mataré". Però si haguera de destacar els millors moments del concert eixos serien quan obriren amb "En las calles de Madrid", quan tocaren "Rock Suave", "Autopista" i "R & R Star", i quan finalitzaren amb la màgica "Cadillac Solitario", amb Loquillo agenollat i treguent les venes mentre cantava amb tot el sentiment del mon, donant per finalitzat un del millors concerts que he vist en molt de temps.

Loquillo y Trogloditas. "A por ellos... Que son pocos y cobardes." (1989)

Ja que en pocs dies tindré el plaer de veure al Loco una altra vegada estic passant-me tota la setmana llevant-li la pols als seus vells discos, aquells que marcaren una època. Lògicament el que més estic escoltant és el seu mític disc en directe "A por ellos...", un grandíssim treball que per el meu gust és un dels tres millors discos en directe del rock espanyol, junt amb el "Ante todo mucha calma" de Siniestro i el "Rock & Rios" de Miguel Ríos.

La banda passava per el millor moment de la seva carrera, eren posiblement la banda de rock més exitosa de tot l'estat, tots els discos que havien gravat fins eixe moment eren molt bons, en directe eren imbatibles... I tot això va quedar ben plasmat en aquest meravellos doble en directe.
Sols tenien un inconvenient, i és que Sabino (Principal compositor en aquella època) feia poc temps havia deixat els escenaris per problemes amb les drogues i tingueren que buscar un sustitut, Xavi els va demostrar que li sobraven habilitats per defendre el repertòri i es va convertir en el nou Troglodita. Però el gran Sabino no es va voler perdre el gran aconteciment i li va fer front als seus dimonis personals pujant per a la ocasió a l'escenari siguent finalment tres guitarristes en acció.

El repertòri de les cançons va ser genial, fent-li un repàs a pràcticament tots els seus èxits mostrant-nos totes les seves facetes: la més dura, la més baladistica i tranqui, la més rock and rollera i també la més intimista, on demostraven que eren capassos de dominar altres estils que s'allunyaven més del rock, com el swing o sons més cabareters.

La veritat és que en aquells temps pocs podien competir amb cançons com "La mataré", "Ya no puedo bailar" "Rock suave", "Besos robados", "El Rompeolas", "En las calles de Madrid" o "Barcelona ciudad", per citar-ne sols algunes, que en aquest disc estan interpretades de forma excelent. Però personalment m'agradaria citar-ne dos que sempre he destacat en aquest directe: la primera seria la fabulosa versió que fan del seu clàssic "Cadillac Solitario", on apleguen a moments de pura màgia. I la segon, la brutal "Autopista", que en aquesta versió en directe li pega mil voltes a la original convertint-la en un dels millors moments del concert.

Un disc imprescindible.

Rock & Roll Radio Festival 2010. La Nucía.

Estic que balle amb un peu des de que em vaig enterar d'aquest festival. El dia 23 d'Octubre tindrem en La Nucía a tres de les millors bandes que ha donat el Rock estatal en tota la història. Als Burning no els controle tant, m'agraden, però per alguna extranya raó no tinc ni un sol disc d'ells en m'ha casa. Els vaig veure en un Viñarock i van estar molt bé, Rock & Roll Stoniano, pur, xulesc i macarra a tope. Tenen un bon grapat de cançons mítiques i són tota una llegenda, la veritat és que tinc moltes ganes de veure'ls altra vegada, llàstima que ja no estiga l'irrepetible Pepe Risi amb ells.


Amb Siniestro ja és diferent, sóc molt fan d'ells, sobretot de l'època en la que estava Miguel Costas. Malauradament no els he pogut veure mai quan encara estava Miguel, però si varies vegades amb Julian al front i, que voleu que us diga... No són els Siniestro que veiem en el dvd de "Ante todo mucha calma", però continuen siguent una de les millors bandes estatals. Els tindrem presentant nou disc que encara no he tingut oportunitat d'escoltar, per tant no sé com funcionaran les noves cançons en directe, però quan toquen les clàssiques no hi ha fallo, la festa i el descontrol està essegurat.

Loquillo és un dels meus artistes espanyols preferits. No hi ha ningú que tinga eixa classe i eixe carisma que té ell d'amunt d'un escenari. Alguns dels discos que tragueren en l'època de Loquillo y Los Trogloditas són del millor que s'ha fet en la història del Rock cantat en castellà, i Sabino Méndez passarà a la història com un dels millors compositors que han hagut en l'estat.
L'últim que ha tret, ja com a treball en solitari, no està gens mal, però és troba a faltar aquella màgia que tenia junt amb Los Trogloditas. De tota manera, tinc unes ganes de veure'l en directe enormes, sols els vaig veure una vegada fa molts anys, quan encara estava la formació clàssica de Los Trogloditas, excepte Sabino, i ho recorde com una gran vetlada de Rock & Roll.

Per fi un gran cartell al costat de casa!

Loquillo y Trogloditas "Hombres" (1991)

L'època en la que van tocar el cel quedava enrere, i amb ella Sabino Méndez, el principal compositor del grup. Difícil situació per a la banda. Però amb "Hombres", Loquillo y Trogloditas demostraren que sense el gran Sabino també podien fer bones cançons, i acabaren gravant un dels millors discs de la seva carrera. Loquillo sol dir que no va quedar molt content amb aquest disc perque pareix ser que no es respirava bon ambient en la banda, però a mi em pareix un gran disc amb algunes de les millors cançons de la seva carrera com "Hombres", "Brillar y Brillar", "Amigo", "Diez años atras" o aquella en la que demostraven la seva admiració per les Sataniques Majestats "Simpatía por los Stones".

Rock n' Roll en estat pur, macarra, descarat i salvatge.

"Simpatia por los Stones"

No fueron al principio santos de mi devoción
pero mi vida se fue ensuciando al ritmo de su rock and roll
desde entonces siento simpatía por los Stones

Un parche en el trasero pura provocación
las pesadillas de tus padres, nena transformadas en una canción
entra en el túnel de la pasión ten simpatía por los Stones

Cabeza de lechuga despistado y vacilón
tu chaqueta de leopardo delatan cierta inclinación
de que tú sientes simpatía por los Stones

Si aún no conoces la belleza de una noche de alcohol
y tu vida se reduce, siempre, a suspender la misma lección
entra en el túnel de la pasión, ten simpatía por los Stones

Si eres buena nena la otra vida te premiará
si eres malo nene esta vida te sonreirá y verás las buenas chicas prefieren
chicos malos para soñar simpatía por los Stones.

"La mataré" La polèmica cançó de Loquillo y los trogloditas.

En l'any 1987 el gran Sabino Méndez va compondrer aquesta cançó per al disc "Mis problemas con las mujeres" (Bon disc, per cert) de Loquillo y los trogloditas. La cançó era molt bona, i amb poc temps es va convertir amb tot un èxit, però al cap d'uns anys va vindre la polèmica. El tema mai va ser censurat, però certes agrupacións en contra de la violència de gènere es van sentir ofeses i li demanaren que no la tocara en directe. Loquillo els va donar la raó i es va tirar molts anys sense tocar-la, sabent que es una de les cançons preferides per als seus fans. Ara pareix que ha recuperat la cançó i torna a interpretar-la en directe. Però, que penseu vosaltres al respècte? Deveres cregueu que va fer bé en retirar-la del seu repertòri tants anys?

Ací us deixe la lletra d'aquesta gran cançó:

Yo la sentaba en mi regazo,
enloquecía sólo a su contacto.
La he conservado en la memoria.
Tal como estaba.
Siempre a mi lado.
Nunca me juró su amor
lo creía eterno yo.
Y ella me sonreía y
miraba hacia el mar.

Me emborrachaba entre sus brazos
ella nunca bebía, ni la vi llorando,
yo hubiera muerto por su risa.
Hubiera sido su feliz esclavo.
Qué dolor sucio y traidor
me envenena el corazón.
Sé que ella nunca enloqueció.
Jamás perdió el control.

Quiero verla bailar entre los muertos,
la cintura morena que me volvió loco,
llevo un velo de sangre en la mirada,
y un deseo en el alma,
que jamás la encuentre.
Sólo quiero que una vez
algo la haga conmover.
Que no la encuentre jamás
o sé que la mataré.

Por favor sólo quiero matarla.
A punta de navaja
Besándola una vez más.