Videoclip de "Sólo Quiero Rock & Roll", cançó d'avançament del nou disc de Carcoma.

Hola a tots i totes. Tinc el plaer de presentar-vos el videoclip de “Sólo Quiero Rock & Roll”, la nova cançó d’avançament de “Contra Viento y Marea”, el nostre nou disc que ja està al caure, i del que estem realment orgullosos. Espere que us agrade ;)

Portada i cançons de "Contra Viento y Marea", el nou disc de Carcoma, el meu grup.

                                                    1- Sólo quiero Rock & Roll
                                                    2- Mi oportunidad
                                                    3- Pasemos a la acción
                                                    4- En el parque
                                                    5- Tu nombre es nadie
                                                    6- Rock en las venas
                                                    7- Pelea sin ganador
                                                    9- Chaquetas de cuero
                                                   10- Nada que esconder
                                                   11- Los placeres de la noche
                                                   12- Sin ti
                                                   13- Sin sentido
                                                   14- Murmullos intensos

Hola a tots i totes. Últimament no em passe molt per ací (sí pels vostres blogs, que us solc llegir amb freqüència), però aquest és un bon moment per publicar algo, ja que Carcoma estem apunt de treure "Contra Viento y Marea", el que serà el nostre tercer (segon de llarga duració) treball. Ací podeu veure la portada i els títols de les cançons que formaran el nou disc. I en breu treure'm una cançó d'adelant, amb videoclip, per a que pugueu veure per on van els tirs. Espere que us agrade.

Per a veure millor els nostres passos podeu seguir el nostre Facobook , o bé visitar la nostra Web oficial.

Abraçades!!

"Cosas Que Siempre Quise Contarte" Miguel Ríos (2013)

La meva ressenya de les memòries de Miguel Ríos per a la web Rock On.

ACÍ l'enllaç.

Uzzhuaïa "Santos y Diablos" (2013)

La meva ressenya de l'últim disc de Uzzhuaïa per a la web Rock On.

Teniu l'enllaç ACÍ

Salut a tothom!!

La Granja "Soñando En Tres Colores" (1988)

Després d’uns quants dies de núvols, fred i vent huracanat, per fi brilla el sol. És moment doncs per fer sonar tots eixos discos que fan gana de viure, eixes melodies que et fan somiar i et dibuixen un somriure en el rostre. 

És l’hora de que meravelloses bandes com Enuff z’Nuff, Poison, Redd Kross o Cheap Trick ens alegren el dia, i per suposat, és també l’hora de La Granja, una de les bandes més fresques i genials que ha donat el Pop Rock espanyol,  res a veure amb eixes aburrides bandes indies que tant triomfen hui en dia, on els personatges en qüestió sembla que tinguen somnolència. Què poc m'agraden eixos grups...

“Soñando En Tres Colores”, el segon treball d'aquesta genial banda mallorquina, ha segut l’elegit per a aquest matí. Gran disc, on unes melodies lluminoses es donaven de la mà amb una energia desbordant, donant forma a un conjunt de cançons irresistibles: “Los chicos quieren diversión”, “Que cerca veo el final”, “¿Por quien doblan las campanas?”, “Chap, chap”, “Vitamina D”… 

Canella en rama, amics. És hora de somiar.

Radio Futura " La canción de Juan Perro" Edició 25 aniversari.

Aquesta és l'última col·laboració que he fet en la web Rock On: una ressenya de la flamant reedició de "La canción de Juan Perro", l'emblemàtic àlbum de Radio Futura. 

ACÍ la podeu llegir.

Salutacions!

Los Rebeldes. 08 - 06 - 2013 (Gandía)

Gran vetllada de Rock & Roll la que passarem dissabte passat de la mà de Carlos Segarra i els seus Rebeldes. Pels que adorem el Rock & Roll més primitiu, i a demés no li fem fàstics a la música feta ací, Los Rebeldes continuen sent una benedicció; i és que ningú ha sabut plasmar l'essència del Rock fifties millor que ells en aquestes terres.

Carlos es manté en plena forma, la seva veu continua sent extraordinària, i no ha perdut res de l'energia que sempre l'ha caracteritzat; a més, en aquesta gira l'acompanya una gran banda: músics que, a banda de ser competents, rebossen carisma a raudals.

Per tant, va ser un autèntic plaer poder ballar i cantar cançons tan emblemàtiques com "Eres Especial", "Harley del 66", "Mía", "Quiero Ser Una Estrella", "Rebelde Con Causa", "Rebeca"... i tantes altres, de la mà del seu creador, i a demés, acompanyades per velles tonades del Rock & Roll de llegendàris com Chuck Berry o Ray Charles, entre d’altres.

La veritat és que em va sorprendre veure el recinte ple fins la bandera, però així és com deuria de ser sempre, perquè si Segarra fora americà la gent allí el consideraria una llegenda, però açò és Spain, i per a la majoria, una eminència com ell ací és una vella gloria passada de moda,  en fi... és el que té viure en un estat on el "electro latíno" és el que triomfa.

Llarga vida a Los Rebeldes!! Llarga vida al Rock & Roll!!!

La recent visista de Los Enemigos a Castelló comentada en Rock On.

La "revuelta enemiga" ha passat per terres castellonenques, i servidor no s'ho anava a pedrer.

LOS ENEMIGOS Sala Opal, Castelló (23-03-13)

Había muchas ganas de verlos. Después de más de diez años sin pisar los escenarios, y un año más o menos desde el anuncio de "la revuelta enemiga", por fin servidor ha podido asistir a uno de sus shows; y, amigos, la espera ha valido la pena, ya lo creo que sí. Desde que Josele se marcó el riff de la inmortal "John Wayne" hasta ese contundente final con "Alegría", lo vivido esa noche en Castellón fue un sinfín de sensaciones, vivencias y recuerdos. Puede que al principio la audiencia estuviera un poco fría, quizás la extraña sala en la que tocaban (más parecida a un salón de comuniones que a otra cosa) influyera, pero pronto se caldeó el ambiente: la magia de esa maravillosa banda volvió a brotar y su Rock & Roll, auténtico y visceral, nos volvió a volar la cabeza. Los allí presentes nos dejamos las cuerdas vocales cantando todas esas canciones que llevamos muy adentro, amén de una banda que disfrutó en todo momento, dejándose la piel sobre las tablas durante más de dos horas y destilando Rock & Roll a destajo. A Josele, Fino, Chema y Manolo, el paso de los años les ha sentado de maravilla: puede que en el escenario no se muevan tanto como antaño, pero se han vuelto más profesionales, mostrando cada uno de ellos una solvencia asombrosa. Parece ser que la banda se lo está pasando en grande en esta reunión y les ha entrado el gusanillo de grabar nuevo material; esperemos que así sea, y que esté a la altura de su leyenda, que no es poca. 

Covers (XII) Iván Ferreiro "Desde el jergón"

Mai he segut fan d'aquest home, però Los Piratas eren una bona banda de pop-rock, i sempre he pensat que és un artista amb talent. 

El cas és que m'he trobat aquest vídeo per la xarxa i he volgut compartir-lo amb tots vosaltres, perquè m'ha cridat bastant l'atenció: Iván interpretant la mítica cançó de Los Enemigos ell sol al piano. Interessant cover. 

Gaudeixin vostès.

Ressenya de "Miguel Ríos: 50 años de Rock y carretera" en Rock On.

De nou he tingut el plaer de col·laborar en la fantàstica web: Rock On. Aquesta vegada ha segut ressenyant el llibre que repassa tota la trajectòria del gran Miguel Ríos.

Miguel Ríos. 50 años de rock y carretera. Jesús Sanchez (Quarentena Ediciones)

Si hay un artista español en esto del Rock & Roll con una trayectoria digna de ser analizada en profundidad, ese es Miguel Ríos. La friolera de cincuenta años ha estado este hombre sacando discos, pateándose escenarios y, de paso, alegrándonos la vida a muchos de nosotros. Este libro no es más que eso: un buen repaso a la vida y obra del rocker más grande que hemos tenido, el indiscutible Rey del Rock patrio. De lectura fácil y entretenida, Jesús Sánchez, crítico y periodista musical y paisano de nuestro protagonista, realiza un magnífico trabajo analizando cada paso del artista granadino con todas sus múltiples facetas; desde sus difíciles comienzos a principios de los 60, cuando el Rock era aquí considerado poco menos que un delito, hasta el día de hoy. Sus primeros pasos como "El Rey del Twist", el rotundo éxito con la famosa adaptación de "El Himno de la Alegría" de Beethoven, su fascinación por el Rock progresivo en los 70, la grabación del mítico Rock & Ríos, la histórica gira de "El Rock de una noche de verano" del 83 junto a Leño y Luz Casal, sus años de madurez en los 90 convertido en artista crooner, su emotiva gira de despedida… todo eso y mucho más está aquí muy bien documentado, además de analizar todos sus discos y las canciones más destacables de cada uno de ellos. Y para completar el trabajo y hacerlo mucho más interesante, Sánchez también incluye algunos extractos de entrevistas de diversas publicaciones (y de todas las épocas) que le hicieron en su día tanto a Miguel como a sus músicos y compañeros de viaje. En definitiva, un gran y necesario trabajo hecho con el respeto y el cariño que merece un artista único e irrepetible: un hombre que seguramente habrá hecho más que nadie por el Rock en este país, algo que muchos deberían tener muy en cuenta.

Anem a jugar amb... Los Enemigos!!

No sóc jo molt d'aquest tipus de jocs, però aquest l'he vist en el bloc d'una amiga i m'ha fet gràcia. Vaig a animar-me! Es tracta de contestar una serie de preguntes amb títols de cançons. Jo he decidit fer-ho amb la meva banda estatal preferida, els més grans, Los Enemigos.

D'amunt de cada títol hi ha un link amb un vídeo de cada cançó.

¿Eres hombre o mujer? Soy un ser humano. (era la que millor quedava)

Descríbete: Un tío cabal.

¿Qué sienten las personas cerca de ti? La felicidad

¿Cómo te sientes? Ferpectamente (ok, aquest no és el títol d'una cançó, és el d'un disc, però és que quedava de puta mare!!)

¿Donde quisieras estar ahora? La otra orilla.

¿Cómo eres respecto al amor? John Wayne. (jajajaja!!)

¿Cómo es tu vida? Mejor.

¿Qué pedirias si sólo tuvieras un deseo? Alegría.

Escribe una frase o cita famosa: Odio a los nº 1.

Ahora despídete: Hasta el lunes.

Per descomptat que aquestes respostes no em descriuen al 100%, i menys tenint en compte els textos de les cançons, però pense que són les que millor queden. Bé, espere que s'animeu vosaltres també a jugar. Salut i... hasta el lunes.

Soziedad Alkoholika "Tiempos Oscuros" (2003)

La línia que segueix aquesta banda des de "Mala Sangre" (2008) fins al darrer "Cadenas De Odio" (2011) no acaba d'agradar-me. Molta canya i un so bestial, si, però poca "xixa", no hi ha apenes cançons bones en eixos discos, i això és el més important. No són roïns del tot, és cert, hi han coses interessants ahi, algunes bones idees soltes per ací i per allà, però si les cançons no són bones ja pots tindre algunes idees brillants, fer tota la canya que vulgues i tindre el so més bestial del planeta, que a mi em cansa i m'avorreix. 

Per això pense que Tiempos Oscuros és l'últim gran treball de S.A. (el "Sesión 2" no conta, of course). Un disc que, per suposat, no arriba al nivell de la seva primera trilogia sagrada, però si que supera als anteriors i bastant recomanables "Polvo En Los Ojos" (2000) i "No Intente Hacer Esto En Su Casa" (1997). 

Aquest és un disc que reflexa clarament, tant en la música com en els textos, l'obscura situació per la que passava la banda en eixos dies, perseguits per una absurda i injusta censura que els tractava de poc menys que terroristes i que volia acabar amb ells. Fou eixa la raó per compondre un grapat de cançons tan bones? No ho sé, però del que no hi ha dubte és de que aquestos xicots estaven inspirats, siga pel que siga.

Ací ens trobem un barreig de tots els "palos" que ha tocat aquesta banda al llarg de tota la seva carrera: thrahs, punk, metall, rock, hardcore... Amb un so brutal, greu i obscur, però net al mateix temps, i un Juan que canta (i brama) millor que mai, S.A. ens presentaren un gran conjunt de cançons ben acabades del que pràcticament no sobra res. "Tiempos Oscuros", "Piedra Contra Tijera", "Stop Criminalización", "Bufón", "Casas Vacías" o "Terrorismo Patronal" són algunes de les més destacables. Cançons plenes de ràbia a base de riffs pesats, ritmes frenètics, melodies justes, però encertades, i unes lletres agressives, clares, i molt aconsseguides.

Gran disc. Tralla ben feta. Mala hòstia de primera qualitat. Esperem que canvien la direcció de la seva música i que es tornen a calfar el cap per compondre cançons redones, com qualsevol de les que apareixen en aquest àlbum.

Reckless Side. Hard Rock made in Pedreguer.

Hui anem a parlar de Rock fet a la terreta, perquè, tot siga dit, en aquest raconet del nord de la província d'Alacant últimament s'ha format una escena rockera realment interessant amb un bon grapat de bandes amb coses que dir. Una d'elles és la que hui us presente, els genials Reckless Side. 
 

Aquesta banda, formada en la localitat de Pedreguer per quatre joves amb gana de menjar-se el món, practiquen un Hard Rock de primera qualitat molt a tindre en compte. Amb veu femenina, per part d'eixa gran cantant i front-woman que és Noelia, i de la mà d'uns bons músics, tots ells d'un nivell admirable, han donat forma a un grapat de cançons que beuen dels clàssics del Rock dur internacional, tant dels 70 com dels 80. L'ombra de monstres com Led Zeppelin, Guns N' Roses, Whitesnake o AC/DC, sobrevola per totes les seues cançons, però Reckless Side tenen una personalitat pròpia ben marcada.

Discogràficament debutaren al 2007 amb una maqueta de quatre temes titulada "Breakin' the Silence". Unes cançons amb un so un poc maquetero, però acceptable, que ja ens mostrava que ahí hi havien maneres, i que la seva proposta els desmarcava clarament de la resta de bandes de la zona. Bona manera de començar a trencar el silenci, si senyor!

Posteriorment, ja al 2010, la banda entra a l'estudi a gravar el que es pot considerar el seu primer  treball en tota regla, el recomanable "Hell is Coming". Un molt bon disc de Hard Rock amb cançons molt aconsseguides i amb un so i una producció molt més professional que en el seu anterior llançament.  Cançons com la que li dona títol al disc, o la pròpia "Reckless side", són del més destacable del treball, però es tracta d’un disc que no té desperdíci i que agradarà molt als amants del Hard Rock més genuí.

Cal destacar també els seus directes, senzillament aplastants. Si aquesta gent toca aprop de ta casa, no dubtes en acudir, en directe són encara millor que en disc, una bomba!!

Els Reckless són grans, tenen una bona imatge, l’actitud correcta, i el més important: talent. Des d'ací els desitge el millor. 

Per a més informació sobre la banda i controlar tots els seus moviments, podeu visitar el seu myspace i la seva pàgina de facebook.

www.myspace.com/recklessside

 Facebook

Escueladecalor. El directo de Radio Futura. (1989)

Que Radio Futura foren una de les millors i més personals bandes de la història del pop-rock espanyol és algo que cada vegada tinc més clar. Originals com pocs, grans músics amb un talent especial a l'hora de composar cançons,  i sempre intentant fusionar estils per crear algo únic. Gran banda. I on millor demostraren la seva grandesa, per a mi,  fou en el seu fabulós disc en directe.

Quan vaig fer l'enquesta en aquest bloc per votar al millor disc en directe del rock espanyol no sé perquè no vaig posar aquest com una de les opcions, perquè la veritat és que el directe de Radio Futura és un dels grans lives del rock cantat en castellà. Tal volta el fet de no ser un concert sencer, reduint-lo sols a onze cançons, em tirara un poc cap a enrere. No ho sé, en qualsevol cas, ací estem per reivindicar-lo, perquè es tracta d'un treball enorme.

Gravat en els dies 28 i 29 d'octubre de 1988, en l'auditori Arena de València, en aquella època la banda passava pel que possiblement fora el moment més inspirat de la seva carrera presentant eixe gran disc que fou "La canción de Juan Perro",  i a demés, amb un bon rodatge fet, el que es notava en la perfecta execució de les cançons millorant-les totes respecte a les versions originals d'estudi.

Temes com "Escuela de calor", "Han caído los dos", "A cara o cruz", "En el chino", "No tocarte", "El canto del gallo" o "Paseo con la negra flor", entre d'altres, són clàssics atemporals de la música popular española, i ací sonen d'escàndol!!

Com alguns sabreu, aquest treball, tot i tinguent un rotund èxit, va tindre també una certa polèmica per que sembla que posteriorment va ser un poc retocat a l'estudi, però... i que? Això a mi em dona igual!! La majoria dels directes que tenim en casa i que tant ens agraden han segut un poc retocats, i no per a això vaig a tirar-los a a la basura, sempre i quan estiga ben fet i no faja que perga l'essència del directe,  no tinc cap problema amb això, i en aquest cas està encertat.

Ja sabeu, amigues i amics, demà s'acaba el mon, així que,  ja que no tenim escapatòria, al menys acabem els nostres dies escoltant bona música, en el meu cas ho faré a ritme dels grans Radio Futura. Yeah!!

Paco de Lucía "Entre Dos Aguas"

El mon del flamenco mai m'ha interessat massa, em sembla un genere molt respectable, això si,  una música pura i real, però, al menys de moment, no acaba d'omplir-me el suficient com per a llançar-me a descobrir les seves obres més recomanables. Ara bé, altra cosa és la música de Paco de Lucía. El seu descomunal talent, la seua increïble tècnica a les sis cordes i el gust per fusionar el flamenco amb altres estils com el jazz o la música clàssica, ha portat la música andalusa a un altre nivell, i fa ja molt de temps despertà l'interes en mi.

Una cosa que sempre m'ha cridat especialment l'atenció és la fixació que tenen molts grans i reputats guitarristes de rock per a aquest home. Ara mateixa em ve al cap una entrevista que li feren fa uns anys a Zakk Wylde en el Popu en la que expressava la seva profunda admiració  pel guitarrista de Cadis, i el citava com a una de les seves majors influències.  

Definitivament, el de aquest home és... diferent a la resta del flamenco.

Anem a recordar al geni de la guitarra espanyola en una actuació en directe on interpretava una de les seues cançons més representatives, la meravellosa "Entre Dos Aguas".

Açò és sentiment pur i virtuosisme a parts iguals, amics. Sublim.

Amaral. Pren guilty pleasure!!

 

Tots tenim els nostres "guilty pleasures", artistes o bandes que ens agraden que se'n surten del que normalment  solem escoltar i ho guardem en secret. Bé, en el meu cas, no sé si és correcte dir que tinga "guilty pleasures" perquè jo mai m'he avergonyit del que m'agrada, i realment me la pela el que pensen de mi. El cas és que recentment en un bloc de rock & roll la gent estava confessant els seus "guilty pleasures" i jo també m'he animat citant a Amaral, quan havia acabat de publicar el comentari he pensat... ara veuràs quina pluja de burles que em cau... però, per sorpresa meua, alguns m'han donat la raó!! I estic parlant d'un bloc de pur rock & roll, així que no sóc l'únic rocker que pensa que Amaral és una banda (duo) totalment respectable.

Jo crec que aquesta banda (duo) no és del tot respectada per culpa d'alguns dels seus singles, cançons excessivament enfocades a l'adolescent que sol escoltar merda com La Oreja de Vangogh, El sueño de Morfeo o semblants. Tal volta ho feren per a arribar a més gent, però això no els ha fet ningun bé,  perquè Amaral són una banda real, no un simple producte com les bandes abans citades. 

Pop mainstream? Si,  però de qualitat. Aquestos saben fer cançons, cosa que molts no poden dir. Les seues melodies són addictives, les lletres de qualitat i Eva és una de les grans cantants femenines del pop rock espanyol. A demés, és nota que tenen bons gustos musicals. En la seva música pots veure coses de R.E.M., U2 o The Cure, entre d'altres. I també cosetes de grans del pop rock espanyol com Nacha Pop , Los Secretos o Heroes del Silencio.

No, no són la banda de la meua vida, però la seva música mai em molesta i moltes voltes m'emociona. Ho tinc claríssim, per a mi ells valen molt més que la majoria de bandes de pop indie merdós que hi ha per ahi i que tant agraden a la gent, deurien d'aprendre d'aquestos a fer cançons. Segur que Eva li tapà la boca a molts quan va fer de telonera, ella sola amb una guitarra acústica, en una de les últimes gires de Bob Dylan per l'estat espanyol.

Covers (VII) Uzzhuaïa "La chispa adecuada"

Sé que a molta gent li agrada més aquesta que l'original, i en certa manera ho entenc, ja que Uzzhuaïa la bordaren. La portaren magistralment al seu terreny i convertiren una gran balada en una autèntica bomba de hard rock. Però un ha segut fan de Heroes tota la vida i aquesta cançó sempre m'ha agradat especialment, així que... jo em quede amb l'original. Ara bé, aquesta versió és una autèntica passada. Un 10 pels valencians. La millor banda de rock actual de l'estat.

Loquillo i Sabino altra vegada!!

Els fans de Loquillo y Los Trogloditas estem d'enhorabona. Com molts ja sabreu, Loquillo y Sabino méndez s'han ajuntat per a donar a llum un nou disc, algo que no passava des de feia quasi 25 anys.

Sembla que les col·laboracions que ha fet Sabino aquestos últims anys pujant a l'escenari amb Loquillo per tocar alguns vells clàssics ha fet que brotara la màgia altra vegada, i els ha entrat gana de més.

El disc es titularà "La nave de los locos", i estarà format per 10 cançons. El single que ja roda per internet no m'ha acabat de convèncer, no està mal, però jo espere més de Sabino. Estem parlant de l'home que va marcar una època amb les seues cançons i d'un dels millors compositors de la història del rock espanyol, ni més ni menys.

Està clar que no té que ser el mateix que en el passat, s'han fet majors i tal, però jo tinc esperances de que siga un bon disc. El dia 23 d'octubre ho sabrem. De qualsevol manera... jo ja estic "Contento".

Los Rebeldes "Vicios y Virtudes" (1999)

 

Molta gent sols recorda a Los Rebeldes per els seus èxits dels 80, i en certa manera és normal, però molts no saben que, malgrat que els seus dies de gloria quedaren enrere, la banda de Carlos Segarra ha estat llançant discos fins l'actualitat, i tots ells són d'una qualitat indubtable.

Un dels discos que més afecte li tinc d'aquesta última època de Los Rebeldes és "Vicios y Virtudes", possiblement el disc que ha passat més desapercebut de tota la seva carrera. I no és just, perquè "Vicios y Virtudes" és un disc molt bo!! Per suposat que no arriba al nivell de joies com "Rebeldes Con Causa", "Más Allá Del Bien y Del Mal" o "En Cuerpo y Alma", però és un treball notable. 

  

Lluny queden els dies en que Los Rebeldes practicaven un rockabilly més pur. En aquest disc la repetició brilla per la seva absència. Ací hi ha una bona col·lecció de cançons que van des del rock and roll clàssic al blues, del pop al rock dur, de boniques balades a un rock d'influències llatines realment interessant... I tot això baix el segell inconfundible de Los Rebeldes, clar està.

Com pot passar tan desapercebut un disc com aquest?? No m'ho explique.

Los Rebeldes és molt més que "Mescalina" i "Meditarraneo" (grans cançons, per cert).

  

Covers (VI) Sonotones "El Progreso"

Pot arribar a ser la famosa cançó de Roberto Carlos una gran peça de rock & roll? La resposta és si, Sonotones ho aconseguiren. 

Hi ha que tindre en compte que la cançó original del compositor brasiler és molt bona, la lletra és insuperable, i la melodia és pura màgia, però Sonotones aconseguiren convertir-la en una autèntica bomba de rock cru i macarra, carregat de decibels i xuleria madrilenya, al seu més pur estil.