dimecres, 28 d’octubre del 2009

The Wrestler B.S.O. (2008)


L'altre dia vaig veure aquesta pel·lícula i em va impresionar molt la banda sonora. Ja havia escoltat el tema que havia compost Bruce Springsteen expresament per al film, que per cert, em va agradar molt, una preciosa cançó on el Boss canta amb molt de sentiment, però el més sorprenent és el que va sonant durant la peli. No se si eu vist mai "The Wrestler", però resulta que el prota (The Ram) és fan a mort del hard rock i heavy metal dels vuitanta, i en varies escenes sonen cançons dels Scorpions, Cinderella, Accept... i demés. Ací us deixe el llistat de cançons d'aquesta inusual banda sonora en els temps que corren:

01. Quiet Riot - Bang Your Head (Metal Health)
02. Cinderella - Dont Know What You Got
03. Birdman & Lil Wayne - Stuntin LIke My Daddy
04. Firehouse - Dont Walk Away
05. Rhino Bucket - Soundtrack To A War: Welcome To Hell
06. Solomon - Blowin Up
07. Dead Family - Mirror
08. Ratt - Round & Round
09. Slaughter - Dangerous
10. Ratt - Im Insane
11. Accept - Balls To The Walls
12. Scorpions - Animal Magnetism

Per altra banda m'agradaria recomanar la pel·lícula ha aquells que no l'han vista, sens dubte una de les que més m'han agradat últimament. Un preciós drama on Mickey Rourke interpreta un grandíssim paper, com en els seus millors temps.

Ací teniu la preciosa cançó del Boss amb imatges de la peli i la cançó dels Accept que forma part de la banda sonora, la mítica "Balls to the Wall":



divendres, 23 d’octubre del 2009

The Snake Corps "Dreamland"


Necessitava una bona cançó per espavilar-me un poc i donar-li la benvinguda al cap de setmana. La elecció ha segut "Dreamland", dels sinistre-vuitanters Snake Corps. Una banda que no em lleva el dormir precisament, però la cançó en concret em pareix genial. Una cançó molt diferent al estil que acostumaven a fer, "Dreamland" t'anima el dia. Pop rock fresc, guitarres vuitanteres, boníssimes melodies.... i màgia, molta màgia.

Gaudiu-la!

Bon cap de setmana a tots!!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Soziedad Alkoholika, gravant de nou el seu primer disc.

Grata sorpresa acaben de donar-me els S.A. Sempre havia pensat que seria bona idea gravar un altra vegada el seu primer lp, l'anomenat "El negre". Té que ser acollonant com tenen que sonar cançons tan besties com "Perra Vida", "Nos vimos en Berlín" o "Kontra la agresión, kastración" en el so actual. No és que sone mal la vella gravació, sempre serà l'original, i estic acostumat a escoltar-lo així, però si és cert que li falta força al so. Ja sabeu, fa molts anys, concretament divuit, en aquells temps no hi havien els mateixos mitjos que hui en dia, i menys en Espanya.
Per a mi la trilogia que formen els seus tres primers treballs "El negre" (1991), "Y ese que tanto habla..." (1993) i "Ratas" (1995), junt amb la maqueta "Intoxicación Etilika" (1990), sempre serà el millor que han fet, els S.A autèntics. El que han tret després no està mal, tinc tots els seus discs i tots tenen cançons bones però... no se, ja no és el mateix. Aquella mescla de hardcore, trash i punk, tan bestia, original i encantadorament cafre, se'ls ha perdut pel camí.
En l'any 1991 jo sols tenia deu anys, encara men faltarien uns quants per conèixer la música dels de Vitoria, però imagine que l'impacte d'aquest grup presentant el disc negre deguera ser brutal, no crec que abans d'aquest disc hi haguera algo tan potent en el panorama estatal. Un disc que ha creat escola, i que a dia de hui continua siguent el més agressiu de tota la seva carrera.

Espere ansiós el resultat.

Aquestos eren els S.A autèntics, jejejeje...

dimarts, 20 d’octubre del 2009

The Waterboys "Fisherman's blues"


Els de Mike Scott no han segut mai sants de la meva devoció, els seus discs em pareixen generalment fluixos, però és indubtable que tenen un grapat de bones cançons en la seva discografia. "Fisherman's blues" és una d'elles. Aquesta cançó forma part del disc del mateix títol de l'any 1988. Un disc que va tindre molts detractors, més que rés per l'accentuada influència celta amb la majoria dels temes.
Sempre m'ha agradat aquesta cançó, eixa fusió de Rock n' Roll i folk, amb eixos violins celtes, em pareix molt acertada en aquest tema.

Ací us deixe la lletra del tema traduïda al castellà:
"El blues del pescador"

Desearía ser un pescador
Revolcándome en el mar
Lejos de la tierra firme
Y de sus amargos recuerdos
Echando fuera el sedal
Con abandono y amor
Sin límites debajo de mí
Excepto el cielo estrellado encima
Con luz en mi cabeza
Y tu en mis brazos.

Desearía ser el hombre del freno
En un tren desbocado
Chocando precipitadamente
contra el corazón de la tierra
Como un cañón en la lluvia
Con el latido de los durmientes
Y el calor del carbón
Contando las ciudades que pasan de largo
En una noche llena de alma
Con luz en mi cabeza
Y tu en mis brazos

Bueno, sé que seré desprendido rápidamente
De los vínculos que me mantienen
De las cadenas que me atan alrededor
Caeré al final
Y en ese fatídico día
Me tomaré a mi mismo en las manos
Cabalgaré en ese tren
Seré el pescador
Con luz en mi cabeza
Y tu en mis brazos.

Pegueu-li al play!

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Placebo & Frank Black "Where is my mind?"

No sóc un gran fan de Placebo, però si de Frank Black i els seus Pixies. Ací us deixe una gran interpretació de la mítica cançó dels Pixies.

Gran vídeo!

divendres, 16 d’octubre del 2009

Quin és el teu grup preferit?

Eterna pregunta que ens han fet a tots alguna vegada i que jo mai he sabut contestar. Sempre m'ha paregut estrany que tanta gent tinga el seu grup preferit, no em pareix mal, és més, m'agrada tindre un amic que el seu grup preferit siguen els Led Zeppelin o un altre que siguen The Doors, però a mi em resulta impossible elegir-ne sols un. Podria dir-ne deu o dotze que m'han marcat, m'han impresionat molt o que per el que siga son molt especials per a mi, però, un? Impossible. Altra cosa seria si meu hagueres preguntat fa molts anys quan va arribar per primera vegada aquella vella cinta de cassette anomenada "The Joshua Tree" a les meves mans, la resposta haguera segut U2, però si per el contrari meu hagueres preguntat en mig del concert de AC/DC en l'estadi olímpic de Barcelona de gom a gom i Angus i companyia deixant-se la vida d'amunt de l'escenari, la resposta supose que se la imaginareu, no? El mateix podria dir de la temporada en que vivia dins la discografia de Led Zeppelin.... No pararia de dir exemples, ara mateix em pareix brillant la primera època del Boss, i si meu preguntes la setmana que ve segurament et diria un altra cosa. Una de les coses més boniques de la música és precisament això, anar descobrint bandes, discs o altres estils musicals, i gaudir. Per això em resulta impossible quedar-me en un. Pense que molta gent tendeix, per alguna entranya raó, a forçar-se per elegir al seu grup preferit, jo si fera el mateix m'agobiaria, perquè, per a aquesta gent és suposa que rés del que va descobrint a poc a poc pot ser superior al seu grup preferit, perquè, no aniran a traicionar-se a ells mateixos després de portar tota la vida defenent a mort al seu grup preferit, no se si m'explique...
El mateix puc dir de les pel·lícules, com vaig a quedar-me sols amb una? Pense que algo semblant passa amb el Futbol, jo no soc aficionat a aquest esport, però, perquè tots els aficionats al futbol son sols d'un equip? Es suposa que si els agrada molt eixe esport deurien de gaudir d'un bon partit, independentment de quins equips juguen, no? Val, entenc que et puga agradar més el joc d'un equip, però si feu memòria, quan érem xiquets hi havia que elegir un equip i defendre'l fins la mort, passe el que passe. A mi em va durar poc, però la majoria segueixen defenent aquell equip que van elegir quan tenien quatre o cinc anys, pareix ser que no els a agradat cap equip més amb tot aquest temps...
Bé, al cap i a la fi igual dona, no? A vegades està bé pensar amb tonteries com aquesta.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Bruce Springsteen "Born to run" (1975)


Bruce Springsteen és un d'eixos artistes que per alguna extranya raó sempre l'he tingut en el punt de mira, sabent que va tindre una gran època, però mai em feia l'anim a ferme en algún dels seus treballs. El meu coneiximent de la seva obra es llimitava a les quatre cançons famoses que tots coneixem, i si, s'empre m'han agradat eixes cançons. Perque no em preocupava per escoltar algún dels seus discos? Doncs no tinc ni puta idea, però és algo que sempre m'ha passat i segueix passant-me amb moltes bandes i artistes, sóc l'únic al que li passen aquestes coses?
Amb el temps sempre acabe solucionant-ho, i en poc temps m'he fet amb dos de les seves obres, "The River" (1980) i "Born to run" (1975), i realment el que havia llegit sobre que eren dos grandíssims discos era totalment cert.

Avuí li toca al "Born to run", ja que és el que més estic petant aquesta setmana. Realment estic fascinat amb aquest treball, quin disc més redó! L'unica cançó que coneixía és la que li dona títol al disc, i cert és que sols per aquest himne ja es mereixeria un respècte aquest disc, però el millor de tot és que totes estàn a l'altura! "Thunder Road", "Tenth Avenue Freez-out", "Night" o "She's The One" són pura dinamita, cançons amb una energia aplastant on la inconfundible veu del Boss es mescla a la perfecció amb bones guitarrades, linies de piano i espectaculars solos de saxo. "Meeting Acroos The River" ens mostra al Springsteen més relaxat, una bonica balada amb tocs jazzies. "Backstreets" és per al que suscriu aquestes línies la millor cançó del disc, preciosa, poderosa, amb el Boss pletòric cantant amb un feeling increible. I "Jungleland" és ideal per posar-li fi a aquesta obra mestra.

Promte li tocarà a "The River", altre disc assombros.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

diumenge, 4 d’octubre del 2009

The Cult "Love Tour". 27 - 9 - 09. València.

Finalment el concert és feia dins d'un recinte cobert, però de tota manera era un poc de boixos agafar el cotxe autopista amunt amb el temporal que feia. L'oportunitat de poder presenciar un concert de The Cult homenatjant el fabulós disc "Love" no ens l'anàvem a pedrer , i a 40 per l'autopista i un poc acollonats aplegarem a València. Un viatge arriscat, cert, però va valdre la pena.
Bon ambient al aplegar a recinte, prou gent, però sense agobios, perfecte per posar-nos en un bon lloc per gaudir de l'espectacle. Amb la gent és notava que anaven a basar el repertori amb "Love", ja sabeu, moltes pintes vuitanteres més pròpies del after-punk que del hard rock, lo qual li donava un encant molt especial a l'assumpte.
Després de fer-se un poc de rogar, s'apaguen les llums i disparen amb "Nirvana", pareix ser que van a seguir el mateix ordre que el disc, i efectivament, una darrere l'altra. Molta festa, un autèntic plaer poder ballar i cortejar totes aquestes magnifiques cançons en directe, especialment les emblemàtiques "Rain", "She sells sanctuary" i "Revolution", moments de pura màgia. La banda sona genial, Ian va estar sensacional, jugant amb la seva veu tot el que va voler, tot un mestre. Però el que més gust vaig tindre de veure va ser al Billy Duffy, que gran... Tot un guitar hero en tota regla, donant-nos una bona lliçó d'actitud i Rock n' Roll.
Al acabar el "Love" la banda desapareix per tornar en uns moments i repartir-nos uns quants hits més d'altres obres mestres com "Electric", "Sonic Temple" i alguna del últims discs, ja sabeu, "Fire Woman", "Sun King", "Wild Flower" "Lil' Devil"... En fi, una marxa de por.
Aquesta era la meva tercera experiència amb The Cult, i com sempre em van tornar a fer feliç durant un parell d'hores.