dimarts, 15 de març de 2011

Marvin Gaye "What's Going On" (1971)

Pot semblar curiós, però el meu interés per la música negra va vindre gràcies a Michael Jackson. The Jackson Five pràcticaven R&B, soul, funk... I a més, al igual que Marvin, ells també fitxaren per Motown Records, la discogràfica per excelència de música negra. Els discos de Michael Jackson van evolucionar cap a altres estils, però les seves arrels sempre estigueren presents en la seva música. A banda d'això, Michael sempre deia en entrevistes que els seus herois heren llegendes com James Brown, The Temptations o el pròpi Marvin Gaye entre altres, i tenia tot el sentit del món. Així que li estic molt agraït a Michael, perquè, a més de fer-me gaudir amb un bon grapat de cançons pròpies, també em va descobrir un nou i excitant món musical.

Amb el cas de Marvin Gaye volia introduïr-me com déu mana en la seva música i m'en vaig anar de cap a pel seu disc més llegendàri, estic parlant, clar que si, de "What's Going On". Amb aquest disc m'ha passat com amb tants altres. La primera vegada que el vaig escoltar no em va acabar d'agradar. La segona ja li anava agafant el gustet. La tercera ja havia destacat algunes cançons que m'agradaven especialment. I a la quarta vaig ser conscient de que acabava de decobrir una obra d'art. Eixos són els bons discos, els que li tens que dedicar el seu temps. Amb això no vull dir que els discos que entren a la primera no valen la pena, la música de Ramones o de AC/DC és així, i a mi que no me'ls toquen. Però normalment els discos que em costen un poc d'entrar i per fi m'entren els gaudeixc especialment. L'exemple més clar és amb el que em va passar amb Led Zeppelin, que al principi d'escoltar-los, fa molts anys, em va costar pillar-li el punt, i han acabat siguent una de les bandes de la meva vida.


"What's Going On" és un disc de soul elegant, per a paladars fins. Si eres dels que en el teu món sols caben guitarres distorsionades o l'únic soul que t'agrada és el més visceral i salvatge, aquest no és el teu disc. Encara que, em resultaria difícil d'entendre que a qualsevol persona amb bon gust no gaudeixca d'una obra com aquesta. Pense que cançons tan perfèctes com la pròpia "Whats Going On" o "Mercy Mercy Me (The Ecology)" (per citar-ne sols dos de les que més m'agraden) estàn lluny de qualsevol etiqueta, és simplement bona música feta amb passió.

A banda de hi haure grans cançons i que Marvin està sensacional a les veus cantant amb un sentiment que impresiona, el que també fa que siga una obra mestra és la producció, que per cert, ell mateix es va fer carrec. El so és inmillorable, i tot està en el seu lloc. A més, les cançons pràcticament van totes lligades, el que fa que la millor manera d'escoltar aquest disc siga tot d'un tiró.

Aquest és també un disc conceptual basat en l'experiència d'un veterà de la guerra del vietnam. Hi ha qui diu que Marvin s'inspirà amb el seu germà, que pareix ser que va estar tres anys en aquella guerra.

Gran disc amics. Música feta amb el cor.

6 comentaris:

SERGI ha dit...

Aixó es una maravella, pura emoció amb música qque entra dins el cos

Miguel ha dit...

Ei Juanvi ¡¡¡¡

Aixó es jugar amb ventatge ¡¡¡
Has triat el que es potser el millor disc de soul de tota la historia.

Et felicito per el teu bon gust.

Salut ¡¡¡¡

Johnny Dibud ha dit...

Com afirma Miquel en el comentari anterior, potser el millor disc de soul de la història. Amor i ànima de la mà. Una meravella, paraules majors. Curiosament el vaig descobrir fa molts anys a partir d'una llista atípica en una revista musical sobre els millors discos dels 70. Abraçada, amic.

raúl ha dit...

aunque te gusten los terrenos escarpados, rocosos, no veo ningún problema en disfrutar de un paseo por caminos aterciopelados. la cuestión es saber disfrutar del camino, y este disco es una gozada, para los pies, para las orejas, y pa tó!

Txals ha dit...

El tinc ja fa anys, te el seu moment en la meva vida. Lo millor de tot es la capacitat deMarvin Gaye de no limitar-se a fer un disc de molt bona música, a més és un crit en la búsqueda de la justícia, en la búsqueda de l'amor com a única sortida possible. Es gran, mel de romer.
I una entrada amb molt de soul, és d'agraïr, així dona gust llegir.
Salut company

juanvi ha dit...

Sergi: tu ho has dit amic. Res més que afegir.

Miguel: no sé si serà el millor disc de soul de la història, però el que tinc clar és que és una absoluta meravella.

Jonnhy: si que són paraules majors si, una passada. Un disc que hi ha que tindre.

Raúl: estoy totalmente de acuerdo contigo. Mira, estos últimos días, aparte de esta maravilla también están pasando por mi reprouctor discos de Judas Priest y de Black Sabbath, así que ya ves, no tengo ningún problema en combinar terrenos escarpados con otros más aterciopelados, como dices tu.

Txals: mel de romer, si senyor! M'alegre de que t'aja agradat el post.

Gràcies pels comentaris amics.

Abraçades!!