dijous, 27 de novembre de 2014

Videoclip de "Sólo Quiero Rock & Roll", cançó d'avançament del nou disc de Carcoma.

Hola a tots i totes. Tinc el plaer de presentar-vos el videoclip de “Sólo Quiero Rock & Roll”, la nova cançó d’avançament de “Contra Viento y Marea”, el nostre nou disc que ja està al caure, i del que estem realment orgullosos. Espere que us agrade ;)

dilluns, 10 de novembre de 2014

Portada i cançons de "Contra Viento y Marea", el nou disc de Carcoma, el meu grup.


                                                    1- Sólo quiero Rock & Roll
                                                    2- Mi oportunidad
                                                    3- Pasemos a la acción
                                                    4- En el parque
                                                    5- Tu nombre es nadie
                                                    6- Rock en las venas
                                                    7- Pelea sin ganador
                                                    9- Chaquetas de cuero
                                                   10- Nada que esconder
                                                   11- Los placeres de la noche
                                                   12- Sin ti
                                                   13- Sin sentido
                                                   14- Murmullos intensos


Hola a tots i totes. Últimament no em passe molt per ací (sí pels vostres blogs, que us solc llegir amb freqüència), però aquest és un bon moment per publicar algo, ja que Carcoma estem apunt de treure "Contra Viento y Marea", el que serà el nostre tercer (segon de llarga duració) treball. Ací podeu veure la portada i els títols de les cançons que formaran el nou disc. I en breu treure'm una cançó d'adelant, amb videoclip, per a que pugueu veure per on van els tirs. Espere que us agrade.

Per a veure millor els nostres passos podeu seguir el nostre Facobook , o bé visitar la nostra Web oficial.

Abraçades!!

divendres, 4 de juliol de 2014

Manic Street Preachers “En els carrers del Rock & Roll” (Especial)


Corria l’any 1997. Un bon dia, un xaval en plena adolescència i famolenc de descobrir nova música, li va dir a un cosí seu, major que ell, que li gravara una cinta de cassette amb cançons d’algunes bandes que ell vulguera. Entre algunes de l’època, hi havia una que destacava clarament de les altres, aquella cançó tenia màgia i la seva preciosa melodia el transportava a altra dimensió; el seu títol era “A Design For Life”. Ni us podeu imaginar les voltes que va escoltar eixa cançó en la seva habitació tirat d’amunt del llit. No tenia ni idea del que deia la lletra, però ell flipava igualment, pulsava “play”, tancava els ulls i es deixava portar. En aquell moment va saber que aquella banda estava feta a la seva mesura. Aquell grup era Manic Street Preachers, i el xaval que experimentava noves sensacions amb la música era jo.

Allò fou un amor a primera vista que dura fins el dia d’avui. Manic Street Preachers són una formació que segurament no passarà a la historia com una de les millors bandes del Rock, però per a mi són especials, algo brilla en les seves cançons que ni la reialesa del Rock & Roll ho aconsegueix, i sempre m’han acompanyat al llarg de tots aquests anys.

La seva música sempre m’ha paregut irresistible: guitarres potents, influencies Punk, Hard Rock, sensibilitat Pop, Rock alternatiu… només cal dir que algunes de les seves bandes preferides sempre han segut Guns N’ Roses, The Clash, Badfinger o Joy Division… algo únic i especial tenia que eixir de ahi. És cert que sempre han segut considerats una banda de Brit-Pop, però més que res per la seva procedència i l’època en la que eixiren, perquè la veritat és que poc tenien a veure amb aquelles bandes que, excepte unes poques, poca sang els corria per les venes. Cert és també que han passat per èpoques més inspirades que altres, i que l’excitació que provocaven en els seus primers anys s’ha anat perdent pel camí. Lluny queden els dies en que els de Gales eren una de les bandes més explosives del panorama: shows salvatges, declaracions provocatives a la premsa, textos compromesos, una imatge transgressora propera al Glam que jugava amb l’ambigüitat sexual… en definitiva: joventut i gana de passar-ho bé i de menjar-se el món. Gran part de la culpa d’eixa actitud que tenia la banda en els seus primers temps fou també del malmès Richey James; Richey no era un gran músic, era un guitarrista del montó, però en certa manera era l’ànima d’aquells primers Manics. Un tío carismàtic, amb una ment estranya, però brillant. Gran part de les millors lletres de la banda van ser escrites per ell, i la veritat és que la banda ja mai va tornar a ser igual sense ell. Imagine que molts coneixereu la història: Richey tenia seriosos problemes mentals, amenaçà en llevar-se la vida varies voltes, i finalment un dia desaparegué. Ningú sap si ha mort o no, ningú l’ha tornat a veure i el cos no ha aparegut mai. Un misteri molt trist.


Estem en 2014, i la banda no és igual hui que en 1994, però sempre tenen coses que dir. En els pròxims dies publicaran “Futurology”, un nou treball que analitzarem més avant, amb tranquil·litat, després d’haver-lo escoltat com cal. Però ara el que toca és mirar enrere, apreciar tota la seva llarga trajectòria i celebrar que els tinguem encara creant música per a nosaltres. Per a celebrar-ho, m’ha paregut bona idea repassar cadascun dels seus lp’s, del primer al darrer; per gust, perquè els tinc molt d’afecte, i també per a ajudar a descobrir-li, a tot aquell que li puga interessar, la discografia d’una banda irrepetible, una banda que ha tingut moltes més llums que ombres en el llarg dels carrers del Rock & Roll. Segurament alguns no estareu d’acord amb mi, però aquesta és la meva opinió sobre la seva obra. Que vostès ho gaudeixin.


                                          Generation Terrorists (1992)
                                         


Gravarem un disc que venga més que Appetite For Destruction, farem una gira mundial, omplirem Wembley tres nits seguides i ens separarem. Així eren els Manics en els seus inicis: tenien gana de provocar, de tocar els collons i de mostrar-se arrogants. Per suposat, i afortunadament per a nosaltres, no va ser així, i la banda continua en actiu fins els nostres dies. “Generation Terrorists” es tracta d’un debut veritablement arriscat, imagineu-se la situació: eren els dies en que el Grunge de Seattle s’ho emportava tot per davant, i de sobte apareixen uns tios del Regne Unit, amb un disc doble de més de 70 minuts de duració, i en el que practicaven una espècie de fusió entre el Hard Rock (influenciat especialment per Guns N’ Roses), el Punk Rock i la música Pop. Per si fora poc, la seva imatge glamurosa tampoc ajudava massa; definitivament, no era un plantejament molt apropiat per a l’època, però a qui li importa això si el contingut és realment bo? Perquè sí, aquest disc és de notable alt. És cert que musicalment maurarien i millorarien considerablement en els seus treballs posteriors, però precisament ahi radica l’encant d’aquest disc, més juvenil, fresc i on es nota la innocència pròpia de la edat. Cançons com “Motorcycle Emptiness”, “You Love Us”, “Slash ‘n’ Burn”,  “Little Baby Nothing” o “Stay Beautiful” són clàssics absoluts en la seva discografia, i al disc complet no li sobra pràcticament res. Un treball imprescindible per a entendre la idiosincràsia i evolució d’aquesta banda, però el millor encara estava per vindre. 



                                                        
                                          Gold Against The Soul (1993)


El cim de la seva carrera. Un dels millors discos dels 90, i un dels discos que més m’ha marcat en ma vida. La mescla perfecta entre la força del Rock dur i la bellesa del bon Pop, però sonant enormement únics i originals. Desapareix la veneta Punk dels seus inicis, aconseguint sonar molt més madurs i sofisticats, però sense perdre ni una mica de energia. Tot encaixa en aquest disc; so, producció, els textos de Richey, la peculiar veu i meravellosa guitarra de James Dean Bradfield... i el més important: les cançons. "Sleepflower", “From Despair To Where”, “La Tristesse Durera”, “Life Becoming a Landslide”,  "Drug Drug Druggy", “Roses in the Hospital”… pura màgia.  Gravarien molts més bons discos en el futur, però mai arribarien al nivell d’aquesta petita obra mestra.


                                          The Holy Bible (1994)


Amb aquest treball acaba l’època més excitant de la banda. Després de la publicació del disc, Richey desaparegué i ja mai van tornar a ser el mateix. Per a molts, “The Holy Bible” es l’obra definitiva dels Manics, i malgrat que per a mi “Gold Against The Soul” el supera, entenc perfectament eixa opinió, perquè es tracta d’altre disc excel·lent. La banda sona ací més primitiva, més seca; recuperant el seu costat Punk i, per moments, sonant un poc obscurs, influenciats per les bandes Post - Punk. Els riffs de guitarra es tornen més estranys, així com algunes estructures de les cançons, un poc més enrevessades, en definitiva: Manic Street Preachers sonen ací més alternatius. Però segueixen sent ells; les melodies marca de la casa estan ahi, així com eixa frescor i aire desenfadat que sempre els ha caracteritzat. En aquest disc també accentuaren més el seu compromís polític en les lletres, sempre recolzant a la classe treballadora. Impossible imaginar la dècada dels 90 sense cançons com “Revol”, “Faster” o “P.C.P.”. Enorme.


                                              Everything Must Go (1996) 


Ja sense Richey a la banda, els de Gales fan un canvi bastant important en aquest treball, tant en la seva música com en la imatge. Els sons més durs desapareixen per complet, no deixant ni rastre de Hard Rock en la seva música. A conseqüència d’això van perdre molts fans, però en guanyaren encara molts més, entrant de ple al mainstream amb un disc de Pop Rock impecable. Seré sincer: sempre he preferit els seus primers treballs més rockers, però aquest és un dels millors discos de Pop de guitarres que he escoltat mai. I que ningú es pense que estem parlant d’un disc lent i avorrit, res més lluny de la realitat; malgrat que el Rock dur se’l deixaren enrere, aquest és un disc bastant enèrgic, ple de cançons meravelloses; i sí, també hi ha balades i mitjos temps, com sempre ha segut normal en ells, però més que avorrir-te, el que aconsegueixen aquestes cançons és emocionar-te. El disc no té desaprofitament, però si tinc que destacar alguna cançó, no hi ha dubte al respecte: “A Design For Life”, sens dubte, un dels millors temes de tota la seva carrera.


                            This Is My Truth Tell Me Yours (1998)


Després del gran èxit aconseguit amb el disc anterior, els nostres protagonistes, per primera vegada, volgueren repetir la formula. Aconseguiren altre bon treball de Pop Rock, però inferior a aquell. Les cançons són ací més reposades, i un aire malenconiós sobrevola tot el disc. No es pot dir que hi haja cançons roïns, però si que hi ha alguna que fa que el conjunt no siga del tot redó, i en algun moment és inevitable badallar. De qualsevol manera, un disc que conté meravelles en forma de cançó com “The Everlasting”, “If You Tolerate This Your Children Will Be Next” o “You Stole The Sun From My Heart” ja mereix l’atenció de qualsevol persona que li agrade la música feta amb sentiment. Bon disc.


                                                 Know Your Enemy (2001)


Disc irregular. I és una llàstima, perquè conté bones idees i algunes cançons més que correctes. L’àlbum comença de manera inmillorable amb “Found That Soul”, on ens mostra als Manics més rockers des dels dies de “The Holy Bible”; gran cançó. Al llarg del treball la banda es mou entre el Pop Rock i un Rock alternatiu que, inclús per moments, poden recordar als Sonic Youth més accecibles. La formula funciona, però el problema radica en algunes cançons que desentonen completament al conjunt del disc. Sincerament, sobren cançons. Especialment algunes com "Wattsville Blues" o Miss Europa Disco Dancer", més properes a la Disco – Music,  que no pinten res ací. No és un mal disc, però per moments se’ls nota un poc perduts. Si en compte de tindre 16 cançons en tinguera 10, estariem parlant d’un disc notable. 


                                                        Lifeblood (2004)  


Després del baixó de l’anterior treball, la banda torna amb un bon àlbum. “Lifeblood” és un disc netament Pop (o Synth Pop en aquest cas, pel fort us dels teclats), però bastant inspirat. La banda ací pot recordar per moments a U2, i en algunes cançons apareixen alguns lleugers detalls electrònics que fan que ens vinguen a la ment els New Order més melòdics; però la personalitat de la banda queda intacta. Una cançó com la inicial i genial “1985” ens mostra el que ens anem a trobar al llarg del disc: Pop de qualitat, elegant, de aires grandiosos i una forta càrrega emocional. Un disc que mereixia haver tingut molta més repercussió de la que va tindre.


                                           Send Away The Tigers (2007)


La banda torna a les seves arrels, aconseguint el seu millor disc des del ja llunyà “Everything Must Go”. Fou una agradable sorpresa tornar a escoltar a la banda rockejar dur, com en els seus vells temps. La guitarra de James torna a sonar ací com millor se li dona, amb eixos riffs que tant ens agraden i eixos puntejos que sols ell sap fer. Recuperaren molts fans que no acceptaven la línia que portaven els seus darrers discos, més tirats al Pop, i cançons com “Indian Summer”, “Imperial Bodybags”, “Autumnsong” o la pròpia "Send Away the Tigers" estan quasi a l’altura dels seus majors clàssics del passat. Per a mi fou un dels millors discos de l’any de la seva publicació. Els Manics que més molen tornaven a la càrrega. Molt bon disc.


                                   Journal For Plague Lovers (2009)   


La banda va anunciar que per a aquest disc recuperarien algunes lletres de Richey. També asseguraven que tornarien al so del gran “The Holy Bible”, i, per si fora poc, el disc té una de les millors portades de la seva carrera; la veritat és que la cosa pintava que et cagues, però el resultat, al menys per a mi, no va ser per a tant. Tal volta les espectatives eren massa altes. Es tracta d’un bon disc, i és un plaer escoltar a la banda reproduir eixe so tan cru i guitarrer que aconseguiren en el seu tercer treball, però li sobren un parell temes que no fan res més que embrutar el resultat final. Per altra banda, també conté algunes altres cançons que semblen com inacabades, com si no les hagueren treballades com cal. Malgrat tot, té coses molt interessants, i en general és tracta d’un disc molt entretingut.


                           Postcards from a Young Man (2010)    


Junt amb el genial "Send Away the Tigers", el millor disc d’aquesta última etapa dels Manics. La banda fa un barreix de  totes les facetes que han tingut, i el resultat és un disc absolutament recomanable. Melodies, frescor i estribillos que se’t queden dins del teu cap durant setmanes. Totes les cançons son bones, però si he de quedar-me amb alguna, eixa és "Some Kind of Nothingness", amb eixe aire Gospel tan atractiu. Cosa fina.


                                                   Rewind The Film (2013)


Amb la seva última obra, els nostres protagonistes ens presentaren un dels discos més arriscats de la seva carrera. “Rewind The Film” és intimista, relaxat i eclèctic. Les cançons ací, més acústiques i properes al Folk, demanen ser escoltades un dia de pluja, al racó del foc. Es tracta d’un treball difícil al principi, però que va  guanyant a poc a poc. Algunes melodies són del més preciós que han compost mai, veritablement emotives. Tal volta el resultat haguera segut millor si s’hagueren estalviat un parell de cançons que coixegen un poc, però en definitiva es tracta d’un treball interessant, i molt valent per la seva part. Chapeau!

divendres, 9 de maig de 2014

Sebastian Bach "Give' Em Hell" (2014)




La meva ressenya del d'arrer disc de Sebastian Bach, per a Rock On.

Enllaç ACÍ.

Salutacions a tots i totes!!

dijous, 6 de març de 2014

"Cosas Que Siempre Quise Contarte" Miguel Ríos (2013)


La meva ressenya de les memòries de Miguel Ríos per a la web Rock On.

ACÍ l'enllaç.

dimarts, 18 de febrer de 2014

Uzzhuaïa "Santos y Diablos" (2013)


La meva ressenya de l'últim disc de Uzzhuaïa per a la web Rock On.

Teniu l'enllaç ACÍ

Salut a tothom!!

dimecres, 12 de febrer de 2014

La Granja "Soñando En Tres Colores" (1988)


Després d’uns quants dies de núvols, fred i vent huracanat, per fi brilla el sol. És moment doncs per fer sonar tots eixos discos que fan gana de viure, eixes melodies que et fan somiar i et dibuixen un somriure en el rostre. 

És l’hora de que meravelloses bandes com Enuff z’Nuff, Poison, Redd Kross o Cheap Trick ens alegren el dia, i per suposat, és també l’hora de La Granja, una de les bandes més fresques i genials que ha donat el Pop Rock espanyol,  res a veure amb eixes aburrides bandes indies que tant triomfen hui en dia, on els personatges en qüestió sembla que tinguen somnolència. Què poc m'agraden eixos grups...

“Soñando En Tres Colores”, el segon treball d'aquesta genial banda mallorquina, ha segut l’elegit per a aquest matí. Gran disc, on unes melodies lluminoses es donaven de la mà amb una energia desbordant, donant forma a un conjunt de cançons irresistibles: “Los chicos quieren diversión”, “Que cerca veo el final”, “¿Por quien doblan las campanas?”, “Chap, chap”, “Vitamina D”… 

Canella en rama, amics. És hora de somiar.