dijous, 26 de gener de 2012

Bruce Springsteen "I Wish I Were Blind", la perleta del Human Touch.

És evident que en els temps de Lucky Town i Human Touch el millor Springsteen ja havia quedat enrere, però per a res em semblen mals discos. Són irregulars, si, però en els dos hi han cançons molt bones.

Però no, aquest no és un post dedicat als dos polèmics discos que el Boss publicà als principis dels noranta, tal volta en un altre moment. Aquest petit article està dedicat a la que per a mi és una de les cançons més emotives que ha creat aquest home, "I Wish I Were Blind", sens dubte, la millor cançó del citat Human Touch. La veritat és que sols per aquesta cançó eixe disc ja valdria la pena, que preciositat...

El jefe canta quant dur pot arribar a ser l'amor, sobretot quan el que volem li pertany a altre, i ho fa en forma de balada, amb sentiment, amb una bella melodia... amb una màgia que sols els grans mags del rock & roll saben crear.

Sublim.

dijous, 19 de gener de 2012

Savatage "Poets and Madmen" (2001)

En el món del Heavy Metal, al igual que en tots els generes, hi han bandes que, a pesar de tindre un indubtable talent, sempre han quedat en segon pla, una d'elles seria la que hui us presente, els americans Savatage. Formats a l'any 1979 i amb un bon grapat de discos publicats, Savatage sempre han quedat com una banda de segona, sempre a l'ombra dels grans. I bé, no seré jo el que diga que aquesta banda deuria de ser igual de gran que uns Maiden o uns Metallica, no és cert, però si que pense que tindrien que ser més reconeguts i respetats del que són.

La banda porta dissolta des del 2001, i ho deixaren amb el disc que hui us presente, el genial Poets and Madmen. L'estil de Savatage evolucionà al llarg dels anys, la seva música va passar a ser de més bàsica a més grandiloqüent i progressiva, arribant a publicar inclús algunes opera-rock, i aquest disc porta eixa línia. Es tracta d'un disc conceptual, però vaig a centrar-me en la música, la història la descobrireu vosaltres mateix, si és que us interesseu per aquest treball.

El que us trobareu per ací és bon metall clàssic. Atmosferes obscures, introduccions de piano amb aire de misteri, riffs pesats de escola Sabbath que per moments els apropa al doom o inclús al trash, hard rock, puntejos de guitarra afilats, melodies treballades... i dosis justes de grandilocuencia (no, aquestos no tenen res a veure amb el rotllo medieval i exageradament grandiloqüent que practiquen molts grups heavys). Moltes de les cançons passen de la calma més absoluta a la boixeria sònica, i el disc pràcticament no te desperdició.

Si hi ha alguna banda que se'ls puga emparentar al que fan Savatage en aquest disc crec que seria amb els Megadeth menys trashers, els de discos com Youthanasia o Countdown to Extinction. Gran part de la raó de que puguen recordar a ells és per la semblança de la veu de Jon Oliva amb la del Dave Mustain, però a pesar de tindre també altres similituds amb ells, el de Savatage és altra història.

Poets and Madmen no és una obra mestra, però si us agrada el Heavy Metal clàssic pense que no us defraudarà. A vegades submergir-se en les discografies de bandes considerades de segona és un plaer, i es descobreixen coses interessants.

dimarts, 10 de gener de 2012

Pildora X. Una banda de culte.

Anem a començar l'any recordant a una banda de la meva terra, els oblidats Pildora X. Aquesta banda, formada a Dénia (Alacant) als principis dels anys noranta, practicaven un rock d'Influències sixties a mig camí entre el so mod i el rock psicodèlic, i amb alguns tocs de rock dur. En els seus vuit anys, aproximadament, d'existència arribaren a publicar dos lp's i alguns singles. Però on mostraven el seu potencial era en directe, on eren realment bons. La banda arribà a tindre una certa repercussió en el underground, tocaren per tot arreu de l'estat, foren els teloners d'una gira espanyola dels Ocean Colour Scene, per petició de la banda britànica, als mitjans dels noranta, i arribaren a fer un tour per Holanda amb bastant èxit, però finalment les tensions dins de la banda provocaren la dissolució.

Per al que subscriu es tracta de la millor banda que em tingut en aquest racó de la província d'Alacant, i una de les que millor han sabut practicar aquest estil cantant en castellà (també en cantaven algunes poques en anglès). I pense que si no s'hagueren dissolt amb un poc de sort hagueren pogut arribar molt lluny.


Tota la seva curta discografia és interessant, però el més destacable pense que és el seu primer llarg, el de la imatge principal d'aquest post. En ell estan les millors cançons que feren. Es tracta d'un molt bon disc de pop-rock (més rock que pop) totalment sixties amb un so que pot recordar a bandes com The Doors, The Beatles, Iron Butterfly, els primers The Who o els Pink Floyd de Syd Barrett, per citar-ne algunes, però amb estil propi. La veu de Crivi és interessant, no és un gran cantant, però té un timbre peculiar que a mi personalment m'agrada bastant. Un sensacional Hammond sobrevola per tot el disc, i el treball de les guitarres, en ocasions hipnòtiques, és molt bo. En definitiva, una joieta totalment desconeguda per molts. Algú tindria que animar-se i reeditar els seus discos per a que estigueren al alcans de tot el món en bones condicions, seria gran, perquè aconseguir els seus vells discos hui en dia és realment difícil.

Foren una molt bona banda, i cal recordar-la com a tal.

Qui vulga escoltar-los i llegir més info sobre ells pot visitar el seu myspace ací.

diumenge, 1 de gener de 2012

Soy un hombre enfermo.

No sé si serà que estic fent-me vell o és que tot és falta de costum, però el ben cert és que si empine el colze una mica, sols una mica, l'endemà estic fet pols. Abans això no em passava!!

Si, hui soc un "hombre enfermo", i és una putada, però almenys que serveix-ca per recordar als primers Deltonos, aquells que practicaven power-blues com ningú abans ho havia fet per ací.

Que sonen Los Deltonos!! (però no massa fort, em fa mal al cap)