dimecres, 29 de juny de 2011

Greg Graffin i el subnormal del Dr Music.

Molts ja coneixereu aquest famós incident. Açò és una de les coses més lamentables que he pogut veure d'amunt d'un escenari. Els incidents en el món del Rock poden tindre la seva gràcia, però el comportament d'aquest imbècil produeix vergonya. No sap la sort que va tindre burlant-se d'un tros de pa com Greg Graffin, si li haguera fet el mateix a algú com Keith Richards o Axl Rose, eixe subnormal haguera arribat eixe dia a casa sense dents.

dijous, 16 de juny de 2011

Extremoduro "Rock Transgresivo" (1994)

Mai situaria als Extremoduro com un dels millors grups de Rock que tenim a l'estat, per a mi hi han un grapat de bandes bastant superiors a ells, qüestió de gustos... Però m'agraden, clar que si, sempre m'han agradat, de fet conserve quasi tota la seva discografia original, i a pesar de que no gaudeixc de tot el que han fet, pense que tots els seus discos tenen cançons genials. El Robe ha demostrat des del principi amb la seva música que és un artista únic, amb molta personalitat, i amb un talent especial per escriure cançons, malgrat que no sóc fanàtic de la seva obra ho reconec, per això Extremoduro estan on estan.

Més tart eixiren moltes bandes que, més que estar influenciades per ells, els copiaven. Els més famosos serien Sinkope o sobretot Marea, bandes que sempre m'han paregut molt poca cosa, però hi han molts més, grups que copien a Extremo es conten per centenars.

Del nou disc que acaben de publicar encara no puc opinar, tinc que escoltar-lo més, però sembla que porta la mateixa línia que el d'abans, un treball que no em va acabar d'agradar. Però ara que el Robe i companyia tornen a estar d'actualitat m'han agafat ganes de tornar a escoltar els seus vells discos, i la veritat és que estic gaudint bastant, sobretot amb aquell genial "Rock Transgresivo". Aquest va ser el seu primer disc que vaig escoltar, mel regalaren en cassette en el meu aniversari dels 14 o dels 15, si no recorde mal.

En aquella època Extremoduro no eren la gegantesca banda que són ara, hui en dia omplin estadis i agraden fins a molta gent que no li agrada el Rock, és fàcil trobar-te a gent que li agrada Shakira i semblants i que flipe amb ells, abans era més bé tot el contrari. Han canviat molt les coses per al Robe i companyia.

En realitat aquest no fou el seu primer disc, com molts pensen. El primer llançament dels extremenys fou una maqueta amb el mateix títol de 7 temes allà per l'any 89. Poc després foren fitxats per Avispa Music i gravant una cançó més (Amor Castúo) llançaren el seu primer lp oficial, aquesta vegada anomenat "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera". Anys després, concretament en 1994, quan la banda ja havia tret discos com "Somos unos animales", "Deltoya" i "¿Dónde están mis amigos?" el reeditaren gravant 3 cançons més per acabar de donar-li forma al disc més autèntic de Extremoduro.

Una cosa que no he entès mai és perquè deixaren fora un temasso com "Amor Castúo" en l'edició definitiva de Rock Transgresivo, per a mi eixa cançó està a l'altura de les millors cançons del disc, afortunadament més tart va ser la cançó que elegiren per obrir el seu disc en directe.

És cert que en aquella primera època no tenien tanta experiència com a músics, ni tenien els mitjans necessaris per fer una bona producció, de fet, tingueren que vendre la maqueta per adelantat per aconseguir la pasta per poder gravar (curiosa història, tinguent en compte que hui són un dels grups de Rock més ben cotitzats de l'estat). Però... Que voleu que us diga, aquestos són els Extremo que més m'agraden, els més guarros i canyers.


En aquells primers dies de la banda el Robe ja apuntava alt com a compositor, per el meu gust algunes de les millors que ha fet mai estan ací, "Emparedado", "Decidí", "Romperás", "La Hoguera"... I com no, la clàssica "Jesucristo García". Menció especial també per als tres temes que gravaren per a la reedició, ells foren "Adiós abanico, que llegó el aire", "Te juzgarán sólo por tus errores (Yo no)" I "Caballero andante (no me dejeis asíii!), les cançons més curioses i entranyables del disc.

Uns quants anys després de que el Robe composara aquestes cançons va entrar a la banda Uoho, el genial guitarrista de Platero y Tu, i amb el seu treball li donà molta més qualitat a la banda musicalment.

Siguent objectius és possible que treballs com Agíla o Canciones Prohibidas siguen millors, però Rock Transgresivo sempre és el disc que més gaudeixc quan torne a repassar la seva discografia, algo que faig molt de tant en tant.

dimecres, 1 de juny de 2011

Concerts inoblidables. Part 2. The Doors Of The 21st Century. 4 -12 - 2003 (Benidorm)

Si en la primera part de "Concerts inoblidables" recordava el primer concert de rock al que vaig assistir, hui m'ha vingut a la ment el record d'un dels millors concerts que he pogut presenciar.

The Doors ha segut una de les bandes que més m'han marcat. L'explosió mediàtica que tornaren a tindre en els 90 gràcies a la pel·lícula de Oliver Stone m'agafà de ple. Recorde que els meus amics i jo en aquells anys ens passàvem les vesprades escoltant la seva meravellosa música en la terrassa d'un bar del meu poble, aquelles noves sensacions mai s'obliden.

El que mai haguérem imaginat és que uns quants anys després anàrem a poder veure a la mítica banda en directe, això no ens entrava dins del cap, Jim va morir, i sense ell era impossible, l'única manera de gaudir d'ells en directe era en les velles cintes de vhs que ens anàvem passant entre els amics. Per això, la notícia de que The Doors anaven a girar amb el cantant dels Cult fou una estranya sorpresa. Ningú sabia si això anava a funcionar o si per el contrari donaria llàstima, eixes estranyes reunions són perilloses, però, qui anava a resistir-se? Són Robby Krieguer i Ray Manzarek!! (John Densmore no va voler participar en l'aventura) Venen amb el puto Ian Astbury, un dels meus cantants preferits! I a més, el primer concert de la gira europea i l'únic a Espanya anava a ser en Benidorm, al costat de casa! Passaria el que tindria que passar, però la cita era obligada.

Recorde que es va tirar tot el dia plovent, quan eixirem de Gata camí de Benidorm pareixia que l'aigua la abocaren a cànters, aplegarem a la plaça de bous de Benidorm i no plovia tan fort, però no parava, i teníem tots un mal rotllo damunt grandíssim, la il·lusió es perdia, jo per moments vaig tindre clar que anaven a suspendre en concert, però just uns pocs minuts abans del concert va parar de ploure, va ser com per art de màgia, per allí comentàvem entre nosaltres que l'esperit de Jim Morrison, d'allà on estiga, va fer que s'arrasara el cel, flipades nostres....

La plaça era plena de gom a gom, i en l'ambient es podia palpar eixa sensació estranya que teniem tots, era en plan... Com? Anem a veure als Doors?? Però eixa estranya por que teníem tots va desaparèixer en el moment en que aparegué la icònica imatge de Jim en el fons de l'escenari i començà a sonar la introducció amb la grandiositat de Carmina Burana mentre tota la gent bramava com a boixos, al acabar la intro comença a sonar el riff de Road House Blues i ens veiem de colp a Manzarek amb molt bon aspecte en el teclat, a algo semblant a una fusió entre Krueger i Krieguer, però que tocava la guitarra que sonava a glòria, i al centre de l'escenari al gran Astbury, però donava la sensació de tindre al mateix Jim Morrison davant de nosaltres. La segon cançó recorde que va ser Break On Through, quasi res... Buuuf! Un dels millors començaments de concert que he vist mai, si no el millor, quasi m'agafà un infart.

El so era perfecte, la banda va sonar genial, tocaren pràcticament tots els seu clàssics excepte The End (haguera segut genial que la tocaren, però no hi ha queixa) i centraren una part del repertori en el monumental L.A. Woman, un disc que no van poder presentar en directe en el seu temps. El que més ens preocupava en un principi era la feina de Astbury, tots sabem que és un dels grans i que sempre ha segut molt fan de Morrison i companyia, però substituir al Rey Lagarto no anava a ser cosa fàcil, i ho va fer de la millor manera possible, amb molt de respecte i donant-li els seus tocs personals, un deu per a ell, de fet pense que no haguera hagut ningú que ho pogués fer millor.

Finalment el concert finalitzà amb la immortal Light My Fire i la plaça pates per amunt. I jo amb la sensació d'haver vist algo especial e irrepetible, i amb un cassette amb la gravació de tot el concert a la butxaca, jejejeje... Eixes coses ja no es solen fer, però jo m'he emportat moltes vegades la gravadora d'arrere. Es sent com el cul, però és un gran record.

Uns anys després aquesta nova formació de The Doors ens tornaren a visitar en València i també fou altre gran concert, però ni paregut al que poguérem viure aquella nit freda de Desembre en Benidorm.

No he pogut trobar cap vídeo d'aquell concert, ací us d'eixe un altre que data d'un parell de mesos després.