diumenge, 26 d’agost de 2012

Primal Scream "Screamadelica" (1991)



Primer que res dir que la música electrònica no és el meu fort. En el seu dia m'agradaren bandes com The Prodigy o sobretot Front 242, i actualment encara gaudeix-ho de les seves cançons que més m'agradaven. També em sembla interessant el treball dels mítics Kraftwerk i alguna coseta més, però poca cosa. En canvi, el que si que m'ha agradat sempre són les fusions entre rock i electrònica. Sempre no funciona, lògicament, però si s'encerta la formula pot arribar a donar uns resultats molt bons, de fet, grans bandes com The Smashing Punpkins, U2, Radiohead, Nine Inch Nails, Marilyn Manson, o la banda que hui ens ocupa, entre moltes altres, han fet coses realment interessants fusionant rock o pop  amb la música de les màquines .

Als Primal Scream els vaig conèixer quan tingueren el gran honor de obrir per als Rolling Stones en una de les últimes gires que ha fet la banda de rock & roll per excel·lència per la península. Concretament fou en Benidorm, i hem sorprengueren gratament.  M'agrada la seva proposta tan original i atrevida perquè, normalment, les bandes que fusionen rock i electrònica solen ser bandes de rock alternatiu, de pop o de metall, i el que sorprèn de Primal Scream és que fusionen electrònica amb un rock clàssic molt influenciat pels Stones, algo que, a priori, sembla que no té que anar massa bé (ho sé, els mateixos Stones han fet bones cançons discotequeres, però açò és altra història), però funciona, si amics, funciona.


Reconec que quan més m'agrada aquesta banda és quan es posen rockers, i tenen altres treballs més en eixa línia, però Screamadelica és interessant pel que us deia. Ningú abans havia fusionat rock i electrònica d'eixa manera, el que el converteix en un treball realment original.

Des d'eixa meravella rockera que obri el disc anomenada "Movin'on up", fins la reposada balada de tints psicodèlics titulada "Shine like stars", el disc és com un cocktail on es mescla el rock clàssic stonià amb l'electrònica, el gospel, el pop més psicodèlic, i inclús alguna aproximació al dub més rallant.
Ací hi han grans cançons, a banda de les dos ja citades, cal destacar també talls com les ballables "Slip inside this house" i “Come Together”, la electro-popera "Higher than the sun", eixa especie d'homenatge als Stones que és "Loaded" , o les fabuloses balades "Damaged" i "I'm comin'down".
Cert és que també hi han algunes cançons que no hem diuen res, com la discotequera "Don't fight it,feel it", i alguna més, però que tampoc desentonen junt amb la resta de cançons, ni fan que el conjunt final siga irregular.

En definitiva, un bon disc, trencador i original. Tal volta un poc difícil, però que amb paciència i lliure de prejudicis, acabes apreciant.



dimarts, 21 d’agost de 2012

Covers (VI) Sonotones "El Progreso"


Pot arribar a ser la famosa cançó de Roberto Carlos una gran peça de rock & roll? La resposta és si, Sonotones ho aconseguiren. 

Hi ha que tindre en compte que la cançó original del compositor brasiler és molt bona, la lletra és insuperable, i la melodia és pura màgia, però Sonotones aconseguiren convertir-la en una autèntica bomba de rock cru i macarra, carregat de decibels i xuleria madrilenya, al seu més pur estil. 


divendres, 17 d’agost de 2012

Covers (V) Megadeth "Anarchy In The U.K."


Moltes han segut les bandes de heavy metal que han mostrat el seu amor per el punk, especialment grups de trash-metal. Llegendes del genere metàl·lic com Metallica, Slayer o Skid Row han reconegut l'influencia del punk en la seva música i ho han demostrat en recomanables covers. Una d'elles, i de les meues preferides, és la que feren Megadeth del clàssic himne dels Sex Pistols, "Anarchy In The U.K.", inclosa en "So Far, So Good... So What!", segon àlbum de la banda de Dave Mustain.

Així sonava aquella versió...




dijous, 9 d’agost de 2012

Covers (IV) The Mission "Like a Hurricane"


Sempre m'ha agradat el cover que feren The Mission de la clàssica cançó de Neil Young. La adabtaren perfectament al seu profund i sinistre so i els quedà de meravella.

Ací us deixe a Wayne Hussey i els seus interpretant la mítica cançó en directe en un dels millors moments de la seva carrera. Els dies de "Carved in Sand", quasi res...

Que hi gaudiu!

divendres, 3 d’agost de 2012

Michael Jackson "Bad" (1987)



Bad és el meu disc preferit de Michael Jackson. Si, també adore obres com Off The Wall o l'aclamat Thriller, i gaudeix-ho d'algunes de les cançons de Dangerous, però quan el cos em demana la música de Michael, Bad sempre és la primera opció. No crec que aquest siga superior al disc més venut de la història, però tal volta siga la saturació de moltes de les cançons de Thriller el que faja que hui en dia m'agrade més aquest disc.

Bad és un disc molt produït, molt d'estudi, però a mi m'encanta com sona. Ja des de la portada del disc Michael ens anunciava que aquest treball anava a ser més rocker que els anteriors, i no, no espereu un disc de pur rock & roll, es tracta de Michael Jackson, però si molt de feeling rocker, algo que sempre tingué, però que ací ho destacava molt més.

El disc porta una línia semblant a l'anterior, es a dir, una explosiva mescla de pop, r &b, rock, electrònica, soul i funk. Cançons com la pròpia "Bad", "The Way You Make Me Feel", "Speed Demon", "Another Part Of Me" o la brutal "Smooth Criminal" ens mostra al Michael Jackson més contundent en unes cançons plenes de ritme i una força enorme. En altres com "Man In The Mirror", "Liberian Girl" o la hard-rockera "Dirty Diana" tenim al Michael més refinat, pop i baladista, cantant com un àngel, amb molt de sentiment. Menció especial per la citada "Dirty Diana", genial balada en clau hard-rock en la que col·laborava el guitarrista de la banda de Billy Idol, entre d'altres, Steve Stevens. 

En definitiva, un gran disc, pràcticament sense desperdíci, i amb algunes cançons que marcaren època. De fet, considere aquesta la seva última gran obra. En el seu següent treball Michael optaria per canviar de productor deixant fora a l'home que l'ajudà a pujar al més alt, el gran Quincy Jones es va baixar del vaixell i els seus discos ja mai arribaren al nivell del anteriors. Ací acabava la millor època de Michael Jackson.