dimecres, 25 de maig del 2011

Martes y 13. Jazz entre amigos.

Supose que hi haurà gent que no li hauran fet mai gens de gràcia, però per a mi sempre han segut els millors humoristes espanyols. He crescut amb el seu humor directe i caòtic. Recorde amb afecte les nits de cap d'any en les que ells feien un programa especial en televisió, no hi havia millor manera de començar l'any que descollonant-te amb les seues conyes, ara eixos programes de la nit de cap d'any corren a càrrec de gent com Belén Esteban, que trist... Fa uns anys, per sort, es va recopilar molt del material de la trajectòria de Martes y 13 en dvd per a que poguérem gaudir dels seus shows quan ens apeteix-ca.

Com molts sabreu, en els seus inicis eren tres components, però aquell que ja no recorde ni el seu nom no m'agradava, per sort va durar ben poc. Martes y 13 són Josema i Millán, jo sempre he segut més de Millán, però Josema també era boníssim, i dic era perquè tot el que ha fet posteriorment em pareix una merda, parlant clar. La màgia de Martes y 13 la creaven ells dos junts.

Una de les facetes que més m'agradava d'ells era la musical. Les imitacions que han fet de gent com Miguel Ríos, Mecano, Simon & Garfunkel, Tina Turner i molts més, són ja llegendàries. Perquè, a banda de ser bons humoristes també eren bons cantants, sobretot Millán.

Hui us deixe una de les meues actuacions preferides de Millán cantant. En aquesta ocasió imitant a la reina del jazz Linda Wesley.

Mireu-lo, és boníssim!

dimarts, 10 de maig del 2011

AC/DC "High Voltage" (1976)

A pesar de que pràcticament tota la discografia de la banda dels germans Young és altament recomanable, la majoria de fans sempre han considerat discos com "Highway To Hell" o "Back in Black" com les millors obres de la seva carrera. No seré jo el que els porte la contra, eixos discos no sols són el millor dels australians, es tracta de dos dels millors àlbums de la història del Rock, ni més ni menys. Però jo sempre he tingut debilitat per "High Voltage", de fet el considere tan bo e imprescindible com els que he citat abans.

Aquest sempre ha segut considerat el seu debut, però no és exactament així. Abans d'aquest disc AC/DC ja tenien dos discos publicats, però sols en Austràlia. El primer i autèntic debut fou publicat un any abans i el seu títol era també "High Voltage", a pesar de tindre sols dues cançons de les també publicades ací. El segon fou "T.N.T.", també del mateix any, 1975. D'una mescla d'aquestos dos donaren forma al "High Voltage" que tots coneguem, és a dir, dues cançons del "High Voltage" (versió australiana) i set del "T.N.T.".


Amb aquest disc es llançaren al mercat internacional. Per primera vegada el món sencer va poder escoltar eixos riffs de guitarra tan característics, eixa veu tan única del genial Bon Scott, els solos de Angus... Començava l'aventura d'una de les millors bandes de la història del Rock dur.

Sobre les cançons que formen aquest disc sols es pot dir que són del millor que han fet mai. Una joieta darrere de l'altra. Algunes com "It's A Long Way To The Top (If You Wanna Rock 'n' Roll)", "T.N.T.", la pròpia "High Voltage" o "The Jack" directament passaren a ser cançons clàssiques de la història del Rock, però les altres cinc, a pesar de no ser tan conegudes, estan al mateix nivell. Com a debilitat personal vull destacar la fantàstica "Little Lover", eixa especie de blues que et dona un bon rollo increïble, una meravella de cançó que sempre l'he considerada una perleta amagada en la seva discografia.

Sense AC/DC i la seva música de alt voltatge el Rock no seria el mateix.



dimarts, 3 de maig del 2011

The Quireboys. 01-05-2011 Sala Durango (València)

Mentre gaudia del concert era inevitable pensar que The Quireboys són una banda que mereix estar omplint estadis, ho tenen tot per fer-ho, però res més lluny de la realitat. A pesar d'això, ara pense que és millor així, perquè veure a una banda com aquesta a uns pocs metres d'ells en una sala tan acollidora com la Durango és tot un luxe.

Grans músics, actitud 100 % rockera, un repertori excepcional (especialment quan tocaren les cançons del seu immillorable disc de debut), bon so, i que dir de Spike... ell és The Quireboys, un molt bon cantant i gran frontman del que no pots apartar la vista d'ell, un vell pirata que se les sap totes per fer-te gaudir com un xiquet.

Moments destacables de concert? Molts, però crec que el més emocionant va ser quan tocaren la meravellosa "I Don't Love You Anymore", que possiblement siga la millor cançó de tota la seva carrera, preciosa és poc.

Gran nit.