dimecres, 23 de març de 2011

Carcoma "Mejor en el Infierno" (video)

Bé, no és gran cosa, pot ser que algun dia tinguem peles per gravar un videoclip com déu mana, però ara ens resulta imposible, tota la pasta que teníem ens la gastarem en la gravació del disc.

El que hui us presente és sencillament un simpàtic video-montatge amb imatges de quan hi érem a l'estudi de gravació donant forma al nostre primer llarga duració anomenat també "Mejor en el Infierno", junt amb també algunes imatges en directe del concert de presentació del disc.

La cançó justament és la més pop-rockera del disc, semi-acústica i amb molta melodia. També és l'única cançó del disc cantada amb dos veus principals, ens anem alternant les estròfes entre Vicent (veu principal del grup) i jo.

Nosaltres li tenim molt d'afecte a aquest tema, espere que us agrade.

En aquest enllaç podeu descarregar-se el nostre disc:

http://carcomadicto.bandcamp.com/

Salut i Rock & Roll amics!!

divendres, 18 de març de 2011

Michael Jackson & Slash "Give In To Me"

Ja que el vaig anomenar en l'última entrada, anem a recordar-lo amb una cançó que, si bé no és de les més conegudes, si que és de les més brillants de la seva carrera.

Com molts sabreu, a Michael sempre li agradaren els bons guitarristes de hard-rock, per a la història queden aquelles col·laboracions de Steve Stevens, el que fora guitarrista de la banda en solitari de Vince Neil, amb la cançó "Dirty Diana", una de les millors del sensacional Bad (1987). I, per supost, la més mítica de totes va ser la de Eddie Van Halen en el solo de "Beat It", del disc més venut de la història. L'estrella pop més gran dels 80 junt amb el guitarrista més rellevant de la seva època, allò fou tot un aconteciment, i sempre es recordarà com algo molt gran.

Però ací no acabaren els treballs de Michael amb guitarristes de hard-rock. En l'any 1991 va eixir Dangerous, un disc bastant irregular, però en el que hi han algunes grans cançons. En dos d'eixos temes Michael va tindre treballant amb ell a les 6 cordes al mateix Slash dels Guns & Roses, i lògicament es tracta de dos les millors cançons del disc: "Black or White" i la que hui us presente, "Give In To Me".

Aquesta cançó es un mig temps molt intens, en plan hard-rock, però sense anar-se'n del seu estil. La veritat és que recorda bastant a la sensacional Dirty Diana, i a pesar de no ser tan bona com aquella, es tracta d'una gran cançó també. Slash es marca un parell de bons solos que són del més destacable de la cançó, amb la marca de la casa ben clara.

Cal destacar també l'espectacular videoclip. En ell també apareix Gilby Clarke, el que fora guitarrista rítmic dels Guns en aquella època.

En la gira de Dangerous Slash també va fer unes quantes aparicions en directe junt amb el Rei del Pop. Definitivament, Michael Jackson tenia bon ull per als guitarristes, i aquestos encantats de la vida en treballar junt amb l'estrella pop més gran.

dimarts, 15 de març de 2011

Marvin Gaye "What's Going On" (1971)

Pot semblar curiós, però el meu interés per la música negra va vindre gràcies a Michael Jackson. The Jackson Five pràcticaven R&B, soul, funk... I a més, al igual que Marvin, ells també fitxaren per Motown Records, la discogràfica per excelència de música negra. Els discos de Michael Jackson van evolucionar cap a altres estils, però les seves arrels sempre estigueren presents en la seva música. A banda d'això, Michael sempre deia en entrevistes que els seus herois heren llegendes com James Brown, The Temptations o el pròpi Marvin Gaye entre altres, i tenia tot el sentit del món. Així que li estic molt agraït a Michael, perquè, a més de fer-me gaudir amb un bon grapat de cançons pròpies, també em va descobrir un nou i excitant món musical.

Amb el cas de Marvin Gaye volia introduïr-me com déu mana en la seva música i m'en vaig anar de cap a pel seu disc més llegendàri, estic parlant, clar que si, de "What's Going On". Amb aquest disc m'ha passat com amb tants altres. La primera vegada que el vaig escoltar no em va acabar d'agradar. La segona ja li anava agafant el gustet. La tercera ja havia destacat algunes cançons que m'agradaven especialment. I a la quarta vaig ser conscient de que acabava de decobrir una obra d'art. Eixos són els bons discos, els que li tens que dedicar el seu temps. Amb això no vull dir que els discos que entren a la primera no valen la pena, la música de Ramones o de AC/DC és així, i a mi que no me'ls toquen. Però normalment els discos que em costen un poc d'entrar i per fi m'entren els gaudeixc especialment. L'exemple més clar és amb el que em va passar amb Led Zeppelin, que al principi d'escoltar-los, fa molts anys, em va costar pillar-li el punt, i han acabat siguent una de les bandes de la meva vida.


"What's Going On" és un disc de soul elegant, per a paladars fins. Si eres dels que en el teu món sols caben guitarres distorsionades o l'únic soul que t'agrada és el més visceral i salvatge, aquest no és el teu disc. Encara que, em resultaria difícil d'entendre que a qualsevol persona amb bon gust no gaudeixca d'una obra com aquesta. Pense que cançons tan perfèctes com la pròpia "Whats Going On" o "Mercy Mercy Me (The Ecology)" (per citar-ne sols dos de les que més m'agraden) estàn lluny de qualsevol etiqueta, és simplement bona música feta amb passió.

A banda de hi haure grans cançons i que Marvin està sensacional a les veus cantant amb un sentiment que impresiona, el que també fa que siga una obra mestra és la producció, que per cert, ell mateix es va fer carrec. El so és inmillorable, i tot està en el seu lloc. A més, les cançons pràcticament van totes lligades, el que fa que la millor manera d'escoltar aquest disc siga tot d'un tiró.

Aquest és també un disc conceptual basat en l'experiència d'un veterà de la guerra del vietnam. Hi ha qui diu que Marvin s'inspirà amb el seu germà, que pareix ser que va estar tres anys en aquella guerra.

Gran disc amics. Música feta amb el cor.

dimarts, 8 de març de 2011

Drive By Truckers "The Dirty South" (2004)

He de reconeixer que al principi no els pillava el punt, però des de que vaig escoltar aquest fabulós disc s'han convertit en una de les bandes que més escolte últimament. Són una banda especial, amb clares influències del rock d'arrels americanes i del country. En ocasions recorden al Neil Young, en altres al rock sureny dels Lynyrd Skynyrd i en altres a aquelles bandes que als principis dels 80 formaren aquell moviment que s'anomenava: el nou rock americà. Però això si, sempre amb molta personalitat pròpia i un toc alternatiu que els dona molt d'encant.

No he escoltat tots els seus discos, però dels que he escoltat aquest és el que més m'agrada. Ací hi han cançons verdaderament irresistibles. Des de canyonades rockeres fins a precioses balades, passant per temes més purament country o matissos més pop... Se'ls va quedar un disc redó. M'agraden les 14 cançons que formen aquest treball, però m'agradaria destacar-ne algunes que em posen els pels de punta: una d'elles és "Tornadoes", un mig temps preciós i original. "The Day John Henry Died" és un altra de les que més m'agraden, una cançó que tansmiteix bon rotllo i que em recorda a aquells primers i fantàstics R.E.M. "Carl Perkins Cadillac" és també genial, molt melòdica, com una acertada mescla de rock, country i pop. I l'altra que m'emociona especialment és "Goddamn Lonely Love", una balada senzillament màgica.

Per a mi, ara que el rock d'arrels americanes està tan de moda, i no paren d'eixir noves bandes d'aquest rotllo, els Truckers destaquen clarament de la resta. I a més em semblen una de les bandes més interessants del panorama rocker en general dels últims anys.

dimarts, 1 de març de 2011

More. Barbet Schroeder (1969)

El que més sorprèn de More és que, al contrari que en The Wall (la pel·lícula), on els diàlegs es contaven amb els dits d'una mà i el que predominava era la música de Roger Waters i els seus, ací la genial banda sonora de Pink Floyd apenes sona durant el llarg de la pel·lícula, una llàstima, la veritat, però això no ha fet que no gaudira l'experiència, al contrari, he passat una molt bona estona veient-la.

More és un film que ens recorda una època molt concreta. Eren ja finals dels anys 60, el hippisme pegava les últimes coetades, i els tripis i la marihuana començaven a donar pas a les drogues més dures. De fet, si la seva banda sonora haguera estat feta per la Velvet tampoc li haguera anat gens mal, perquè més que pau i felicitat, ací el que abunda és el descontrol i la obscuritat més decadent.

La història tracta d'un jove estudiant que en busca de noves experiències coneix a una enigmàtica xica de la que s'enamora boixament i fuix amb ella a l'illa d'Eivissa, paradís dels hippies en aquells anys. Les drogues s'encarreguen de la resta...

Una bona pel·lícula que ens mostra que molt abans de l'exitosa Trainspotting ja es feia bon cinema en el que les substàncies il·legals eren l'ingredient principal.