Concerts Inoblidables. 1ª Part . Quin va ser el primer concert de rock que vas veure?

Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.

En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.

Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.

La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera".
El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.

Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.

Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....

Seguridad Social "Introglicerina" (1990)

Si, ja se que aquest grup ara és una puta merda, però en el passat van ser un bon grup de punk rock i gravaren alguns bons àlbums, especialment aquest "Introglicerina". Si amb el seu anterior i recomanable disc "Vino, tabaco y caramelos" ja es podia apreciar una gran evolució respecte als seus anteriors treballs, ací tenim a una banda molt més maura, facturant un rock guitarrer, agressiu, fresc, directe, macarra i sense pedrer la veneta punk dels seus inicis. Cançons tan molones i fetes a base de riffs maxacons i bones melodies com "La bomba", "El ritmo de apostar", "Blanca", "Acción", "¿Quien eres tu?" o "Perdido" son bona prova d'això, i col·locaven a Seguridad Social com a una de les millors bandes de rock estatal del moment.
Cal destacar també que en aquest disc treballaren amb un productor de luxe, l'americà Andy Wallace, que també ha treballat en discs tan imprescindibles com: "Reign in Blood" de Slayer, "Nevermind" de Nirvana, "Arise" de Sepultura, "Soup" de Blind Melon, "Rage against the machine" de Rage against the machine o "La sexorcisto: Devil Musiv Vol.1" de White Zombie, per citar alguns... Casi res.... Increïble!!
Després de enregistrar "Introglicerina" començaren les tensions en el grup i acabaren deixant tots la banda excepte el cantant, José Manuel Casañ, pareix ser que aquest home volia donar-li un altra "orientació" al grup. Posteriorment va eixir a la llum el disc "Que no se extinga la llama", un disc que per el meu gust encara té un grapat de bones cançons, però ja es notava que anaven camí de convertir-se en la merda que son hui en dia. El Casañ este estarà content, però jo em cague en la mare que el va parir!