divendres, 9 d’abril de 2010

The Clash "London Calling" (1979)

Mesclar en un sol disc, punk, rockabilly, Reggae, funk, rock, ska, pop, cabaret.... I algun altre estil que em deixaré, guardant un equilibri i sense pedrer mai la identitat pròpia, està a l'alcanç de molt pocs. Els de Joe Strummer no sols ho aconseguiren, si no que a més a més ens deixaren per a la història un obra mestra atemporal, el monumental London Calling. Per si fora poc, el disc no és precisament curt, ni 10 ni 12 ni 14... 19 temes! i tots molen!! Està clar que uns son més destacables que altres, ahí també entren els gustos de cadascú, però no hi ha cap roin. Impossible no caure rendit d'avant d'himnes de la talla de "London Calling", ""Jimmi Jazz", "Heateful", "Rudie Can't Fail", "Spanish Bombs", "Lost In The Supermarket" "Death Or Glory", "Revolution Rock".... Joder, és que son totes!! Cançons que segueixen sonant amb la mateixa frescura que abans i que mostraren al mon un altra forma de entendre el rock influenciant a milers de bandes en tot el mon fins al dia d'avui.
London Calling és un deixos discs que no et canses mai d'escoltar. Ara mateix estic escoltant-lo, gaudint de la màgia d'eixa fabulosa cançó anomenada "Lover's Rock"....

7 comentaris:

Jaumemon ha dit...

Strummer, per sempre!!! Jo soc addicte als The Clash! Estic buscant primeres edicions en vinil, per poder pillar tota la seua discografia i tindre per sempre la seua música.

London Calling és molt bo, però vull comentar, Who is my name?, del primer disc, el meu tema preferit!

tatiana ha dit...

Hola¡
Permiteme presentarme soy tatiana administradora de un directorio de blogs y webs, visité tu página y está genial, me encantaría contar con tu blog en mi sitio web y así mis visitas puedan visitarlo tambien.
Si estas de acuerdo no dudes en escribirme tajuanchita@gmail.com
Exitos con tu página.
Un beso
tatiana.

Joan ha dit...

Genial el vídeo! Per a mi els Clash, clàssic entre els clàssics, han estat un de tants regals que m'han fet Kortatu i grups posteriors de la saga dels Muguruza. Xop, xop!
[Posats a triar, em quede amb Guns of Brixton]
Una abraçada, roqueret!

juanvi ha dit...

Jaume, jo dels Clash sols tinc aquest i el primer, i els dos en cd. Però seria interessant pillar algún vinil. La cançó que dius és genial, baia!

Tatiana, un placer! Estamos en contacto.

Xe Joanet! Eres el meu Joan? Jejejeje! Ja era hora de que et pasares per ací valent. Aquestos son els teus, eh? Entenc que eixa cançó siga de les teves preferides, estàs fet un jamaicà!!

Gràcies per comentar!

Benet García ha dit...

Hola,

acabo d'entrar en aquest blog.
Faig un enllaç al meu per anant compartint notícies.
www.unahistoriadelrock.blogspot.com

Chals Roig ha dit...

la meva joventut (cony!!! ja parle com si fos vell) tenia de banda sonora a The Clash y als Stray Cats. Tens molta raó, trencaren molts tabús i moltes barreres que hi havien en aquells anys en el món del rock. El dia que vaig saber de la mort de Strummer el recorde com si fos avuí, em va caure una llagrimeta pensant lo bo que era el tio.
Gran post, Un abraç

juanvi ha dit...

Stray Cats rules! Doncs si Carlos, Strummer era un dels grans.

Gràcies per comentar! Un abraç!!