dimecres, 16 de febrer de 2011

Concerts Inoblidables. 1ª Part . Quin va ser el primer concert de rock que vas veure?

Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.

En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.

Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.

La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera".
El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.

Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.

Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....

10 comentaris:

SERGI ha dit...

Ostia jo no m´enrecordo quin va ser el meu primer concert, crec que va ser un de Suaves, però la veritat és que no m´enrecordo, els Seguretat eren una canya, però com dius tot s´en va anar a l´aire amb aquella cançó

juanvi ha dit...

El primer concert de la teva vida un d'els Suaves no està gens mal, deguera ser una bona experiència. Si, el de Seguridad Social no té nom. Una llàstima...

Abraçada!

Nahim ha dit...

Doncs el meu primer concert va ser la gira de Rock de una noche de Verano que portava Miguel Ríos, Leño y Luz Casal al camps del Girona F.C., que es diu Montilivi, l'any 1982, crec. Varem anar-hi perque ens varen convidar. Recordo que hi havia gent que venia uns collars fosforecents que es veien. Estavem a dalt de les grades i un moment donat vaig girar-me i vaig adonar-me que rera nostre hi havia tota una filera de polis vigilant, avorrits i fastiguejats. Varem arribar a mises dites i la Luz la vaig veure un moment pero no recordo cap cançó. Dels Leño no em tenien d'agradar gens perque tampoc recordo massa. El Miguel Ríos va arrencar amb Bienvenidos i el camp es va enfondrar. Va dir algunes xorrades i alguns tópics sobre els gironins i/o catalans. També va passar alguna cosa, em penso que algú va tirar una llauna a l'escenari i el Miquel va sermonejar al perpetrador. Tret d'aixó el concert va seguir amb normalitat. Salutacions!

juanvi ha dit...

Nahim: Ja m'agués agradat a mi assistir a eixe concert. Miguel Ríos, Leño i Luz Casal, quasi rés... I a més, cadascú dells en un dels seus millors moments de la seva carrera. Crec que deuria de ser l'any 83, perquè al 82 va ser la gira del Rock & Ríos. Gràcies per contar-nos l'experiència Nahim.

Abraçada!

CRISTINA TORRES ha dit...

crec que Carcoma! jajajaja

juanvi ha dit...

No està gens mal Cris, tot un luxe per a tu. Jajajajaja!!

Miguel ha dit...

El meu bateig en concerts va ser a Aiguafreda, vaig anar expresament per a sentir a en Lluis Llach. Parlo de 1977, dies dificils on anar a un concert d'aquesta mena tenia el plus de perillositat afeigida i el concert va ser quasi en familia. Aquell mateix any, vaig veure el primer gran concert a Barcelona i va ser Triana, una experiencia ionolvidable

Per qué hem fas aixo? Feia molt que feia vista enrera ¡¡¡

Una abraçada

juanvi ha dit...

Hola Miguel! Doncs veure al Llach en aquells anys deguera ser especial. Els meus pares també el vegueren en aquells anys difícils ací al País Valencià. Jo per el contràri només he vist al Llach en una ocasió, i va ser fa uns anys, un poc abans de retirar-se. Als Triana no els controle massa, però sóc conscient del que foren, tindré que introduïr-me com cal en la seva música, o com a mínim intentar-ho. Supose que d'eguera ser una gran experiència.

Sempre està bé recordar moments especials home, jejejejeje!

Gràcies per passar-te per ací i contar-nos l'experiència.

Abraçada!

Miguel ha dit...

Hola Juanvi :
Si, van ser un temps exitants, neixia una musica nova alentada per els aires de fora, descubriem a Pink Floyd, a Camel, a Credence, a Rollings, Dylan, Joplin,i molts més. Aci apareixien molts també amb ganes de fer quelcom nou: Triana, Alameda, Smash, Màquina, Iceberg, Pau Riba, la llista es també llarga. Més que altre cosa valorem avui la seva valentía i creativitat

juanvi ha dit...

Miguel: cert, una època exitant, ja m'aguera agradat viure tot allò... I si, aquelles bandes estatals tingueren una velentía admirable per fer aquella música i dir el que penssaven, quan l'assumpte encara estava lleig a l'estat.