dimarts, 24 de novembre del 2009

Sonotones III (2003)

Sonotones és un dels grups de rock més injustament poc reconeguts a nivell estatal. Mentre triomfen un bon grapat de bandes que l'únic que saben fer és imitar a Extremoduro de forma repetitiva i sense substancia, i molts dels grups clàssics viuen del que foren en el passat, publicant discs fluixos a cada dos anys, ahi tens als Sonotones facturant un Rock n' Roll amb dos collons, original, amb passió, amb una discografia pràcticament perfecta i sense poder fer-se un bon lloc en el panorama. Si el mon fora just aquesta banda deuria d'arrasar, però la realitat és molt diferent i de moment som relativament pocs els seguidors d'aquest grup tan especial, però els pocs que hi som, som fans a mort, això també és cert. Sonotones III (2003), tercer disc d'aquestos Madrilenys, és el treball en el que em vaig introduir a la seva música, i també el meu preferit. Recorde que primer vaig escoltar "La casa de las sombras", una de les millors cançons del disc, en un cd que em va regalar una revista musical que ara no recorde el nom, em vaig quedar totalment impressionat, en un primer moment em van recordar a Los Enemigos, sobretot per la veu de Javi, però era diferent, la cançó era un mig temps amb força i guitarres potents, però lo millor de tot era la melodia, amb un toc pop que li donava un aire molt especial. Em vaig enamorar d'eixa cançó, dies després ja tenia el disc en la meva estanteria. En aquest disc Sonotones s'allunyaven del punk-rock dels seus dos primers treballs aconseguint un rock guitarrer més directe i amb eixe toc pop que els fa tan especials. El disc no te desperdici, 11 cançons plenes de bons riffs de guitarra i estribillos que rondaran dins del teu cap una bona temporada. Ahí en van algunes de les que més m'agraden: "La culpa fue de la ciudad", "La casa de las sombras", "Mi diva", "Cruces" o "El condenado".
Pareix ser que la banda està en aquestos moments gravant el que serà el seu cinquè disc, esperem que amb aquest puguen obrir-se al gran públic, i si no ho fan, els pocs que hi som fans seus ho serem sempre.