Hui m'apeteix fer una enquesta i li ha tocat a Nirvana. Em pareix curiós saber quin és per a la gent el seu disc preferit dels de Seattle. Supose que la gran disputa serà entre el revolucionari Nevermind i el grandiós In Utero, però sé que també hi ha molta gent que li té un gran afecte a Bleach, on sonaven aquells Nirvana més primitius i obscurs... Ah! I no ens oblidem de Incesticide, que a pesar de ser un disc de cares b, alguna cover i temes descartats, tenia bones cançons.
Estic que balle amb un peu des de que em vaig enterar d'aquest festival. El dia 23 d'Octubre tindrem en La Nucía a tres de les millors bandes que ha donat el Rock estatal en tota la història. Als Burning no els controle tant, m'agraden, però per alguna extranya raó no tinc ni un sol disc d'ells en m'ha casa. Els vaig veure en un Viñarock i van estar molt bé, Rock & Roll Stoniano, pur, xulesc i macarra a tope. Tenen un bon grapat de cançons mítiques i són tota una llegenda, la veritat és que tinc moltes ganes de veure'ls altra vegada, llàstima que ja no estiga l'irrepetible Pepe Risi amb ells.
Amb Siniestro ja és diferent, sóc molt fan d'ells, sobretot de l'època en la que estava Miguel Costas. Malauradament no els he pogut veure mai quan encara estava Miguel, però si varies vegades amb Julian al front i, que voleu que us diga... No són els Siniestro que veiem en el dvd de "Ante todo mucha calma", però continuen siguent una de les millors bandes estatals. Els tindrem presentant nou disc que encara no he tingut oportunitat d'escoltar, per tant no sé com funcionaran les noves cançons en directe, però quan toquen les clàssiques no hi ha fallo, la festa i el descontrol està essegurat.
Loquillo és un dels meus artistes espanyols preferits. No hi ha ningú que tinga eixa classe i eixe carisma que té ell d'amunt d'un escenari. Alguns dels discos que tragueren en l'època de Loquillo y Los Trogloditas són del millor que s'ha fet en la història del Rock cantat en castellà, i Sabino Méndez passarà a la història com un dels millors compositors que han hagut en l'estat. L'últim que ha tret, ja com a treball en solitari, no està gens mal, però és troba a faltar aquella màgia que tenia junt amb Los Trogloditas. De tota manera, tinc unes ganes de veure'l en directe enormes, sols els vaig veure una vegada fa molts anys, quan encara estava la formació clàssica de Los Trogloditas, excepte Sabino, i ho recorde com una gran vetlada de Rock & Roll.
Mai foren tan coneguts com Nirvana, Pearl Jam, Alice in Chains o Soundgarden, però son una banda essencial per entendre el que va ser aquell moviment anomenat Grunge. Una de les millors característiques que va tindre aquell moviment és que tots aquells grups tenien en comú l'actitud, però cada banda tenia el seu propi so. Mentre que Nirvana eren més pop, Pearl Jam més setenters, Alice in Chains obscurs i metàl·lics i Soundgarden obscurs també, però més alternatius, Mudhoney eren els més salvatges. El seu estil és una mescla de punk, garatge, i pinzellades de Noise i Psicodelia. Un so cru, contundent i caòtic per moments, on Mark Arm pert el cap a base de melodies molt particulars i crits descabellats. Amb els únics que pot ser que tinguen algunes similituds son amb els Nirvana de Bleach, per la seva cruesa.
"Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles" és la perfecta mostra del que era aquesta banda en la seva millor època. Una autèntica burrada de disc.
El disc està compost per les 6 cançons que formaven el Ep de debut anomenat sols "Superfuzz Bigmuff", més 6 cançons més. I entre elles hi ha una acertada versió de Sonic Youth, "Halloween". No ho dubteu, si sou fans d'aquell irrepetible moviment de Seattle o si us agrada el punk-rock salvatge rollo The Stooges (Una de les seves grans influències), aquest és el vostre disc.
Cal destacar que a diferència d'ells poques bandes Grunge han durat tots aquestos anys sense parar de treure discos i fer concerts fins el dia d'avui. Ah! I per cert, el dia 24 d'aquest més estaran en València, afortunats seran els que podran assistir a eixa salvatge vetlada.
Aquest és el nou disc de la banda gallega. El disc eixirà a la venda el 14 de Setembre. Per gravar el disc han viatjat a Houston (Texas), la producció corre a càrrec de Joe Hardy, el mateix en el que treballaren en "Made in Japan" i "Policlinico Miserable", i una part del disc ha segut gravada en The Foam Box, estudi del barbut guitarrista dels mítics ZZ Top, Billie Gibbons.
La veritat és que la cosa no pinta del tot mal. A pesar del titol del disc i el fet d'anar a gravar-lo a Texas, Julian afirma que no serà un disc de Country, si no un disc al més pur estil de Siniestro Total. Ells son una de les meves bandes estatals preferides, però sincerament, els seus últims treballs no em lleven el dormir. Continuen siguent únics, de cada vegada son millors músics i per supost que continuen fent algunes coses bones, però jo soc dels que pensa que aquesta banda va pedrer la major part del seu encant el dia que Miguel Costas va fer les maletes. No li vull llevar mèrits a Julian, sense ell Siniestro no aguera segut el mateix, i gran part de les cançons mítiques de Siniestro les va fer ell, però sense Miguel tampoc ha segut mai el mateix. És com si a Barricada llevares al Drogas i es quedara el Boni, o al revés, perdria tota la màgia.
De tota manera continuen siguent una de les bandes més interessants del panorama, sempre marcant la diferència. Qui sap, igual ens sorprenen amb aquest nou disc, i si no ho fan sols tinc que posar-me "Ante todo mucha calma" una vegada més i tot resolt.
En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.
Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.
Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.
Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.
Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.
Lluny queden els dies en que U2 eren una de les millors bandes del món i facturaven una obra mestra d'arrere d'altra. Bono encara no pretenia salvar el món com en l'actualitat, i per el contrari, era un carismàtic cantant més que notable i un gran compositor. The Edge li demostrava al món l'imaginatiu i creatiu guitarrista i músic que hi era... Eren màgics, eren LA BANDA.
Hi ha que tindre collons per fer el que van fer amb aquest grandiós disc. Després de tindre el món als seus peus amb una OBRA MESTRA com és The Joshua Tree (ok, és cert, després tragueren el també recomanable Rattle and Hum, però considere el Joshua l'anterior disc d'estudi) el més normal seria repetir la formula, però no, aquells U2 no eren els de hui, aquells U2 tenien collons i li pegaren un més que acertat gir a la seva música com poques vegades s'ha vist en el mon del rock i el pop.
El resultat? Un nou so, més experimental, més atrevit, més inclassificable, més modern, més obscur... Però la personalitat estava intacta, sonaven a U2. Ho aconseguiren de nou, i deixaren per a la història del rock un altre gran treball.
"One", "Until The End Of The World", "Who's Gonna Ride Your Wild Horses", "The Fly", "Ultraviolet" (Light May Way")... Increïble, vaja preciositats de cançons... Cançons plenes de sentiment, on la bona música, la poesia, el amor i el desamor es donen de la mà.
El començament de la la caiguda no tardaria en aplegar. No soc dels que pensen que els últims treballs d'aquesta banda són patètics, em pareix que tots tenen algunes bones cançons, però si ho comparem amb el que feren en els 80 i principis dels 90 no hi ha color. De tota manera sempre seran una de les bandes de la meva vida.
El cas d'aquest disc és ben curiós. Mentre uns creuen que va ser el primer baixó de la banda, altres no sols pensen que és el seu millor disc, si no que el consideren un dels millors discos de la història del heavy. No hi ha un terme mig. El meu cas no és tan extremat, però, sens dubte, em decante més per el segon, em pareix un gran disc. Dir que és la seva millor obra em pareix massa atrevit, per a mi és molt difícil elegir entre bestialitats de la talla de "Iron Maiden", "Killers", "The number of the beast", "peace of mind", "Powerslave", "Somwere in time", "Brave new world" o aquest, però el considere un dels seus millors treballs.
I és que tot en "Seventh son of a seventh son" és genial, començant per eixa fabulosa portada, la història de la temàtica del disc, el so perfècte, i sobretot, eixos temassos! Com pot ser un disc fluix el que conté cançons com "Moonchild", "Infinite Dreams", "Can i play with madness" (perfecte single!) o sobretot eixa obra mestra que és "The evil that men do"? Sols per aquesta cançó el disc ja valdria la pena, però el cas és que no hi ha desperdici.
Sabeu que? Vaig a escoltar "The evil that men do" per enèsima vegada, imposible cansar-se d'una cançó com aquesta...
Hui m'apeteix fer una enquesta i li ha tocat a Nirvana. Em pareix curiós saber quin és per a la gent el seu disc preferit dels de Seattle. Supose que la gran disputa serà entre el revolucionari Nevermind i el grandiós In Utero, però sé que també hi ha molta gent que li té un gran afecte a Bleach, on sonaven aquells Nirvana més primitius i obscurs... Ah! I no ens oblidem de Incesticide, que a pesar de ser un disc de cares b, alguna cover i temes descartats, tenia bones cançons.
