R.E.M. "Green" (1988)

En poc temps dos notícies han tingut un fort impacte sobre mi, una bona i l'altra... mala. La bona és que Los Enemigos, una de les bandes de la meva vida, tornen per a fer una gira, la mala supose que ja sabreu quina és, no? Si, és possible que retirar-se no siga tan mala idea, però si has admirat sempre a aquesta banda és inevitable no sentir-te un poc mal.

Reconec que mai he segut un gran fan de R.E.M. però sempre m'han agradat, la seva música sempre ha estat ahí, des del principi, la veritat és que sempre li he tingut un gran afecte a aquesta encantadora banda. Vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe i, malgrat que els seus temps de gloria ja quedaren arrere, vaig gaudir molt del seu show. L'únic mal record d'aquella nit és que tenia al meu costat una colla de bakales que ni ells mateixos sabien que feien allí, segurament creurien que el concert es basaria en una versió de dos hores de duració de "Losing My Religion", perquè és l'única cançó que es coneixien. Però a banda d'això, el concert fou memorable.

Aquestos dies la música de R.E.M regna en casa, no puc evitar-ho. Ara mateix tinc el "Green" en el reproductor, que gran disc... Possiblement siga, junt amb "Document", el seu disc disc que més he gaudit. Tot el que més m'agrada d'aquesta banda està ací: rock guitarrer, folk, pop, obscuritat, melodies precioses... I unes quantes cançons d'eixes que t'acompanyen tota la vida des de la primera vegada que les escoltes: "Pop song 89", "Stand", "The Wrong Child", "Orange Crush", "Turn You Inside-Out"... Una meravella.

Doncs si, R.E.M. es separen, però per sort aquesta banda ens ha deixat un gran llegat, i això no pot fugir a cap lloc.

Com diu el meu amic Nahim... Gràcies per la música R.E.M.!!

Concrete Blonde "Joey" (1990)

Hi han cançons que et marquen de per vida, en el meu cas "Joey" és una d'elles. Si, el mega-hit de Concrete Blonde és una cançó que va ser molt radiada en la seva època, tant que va acabar un poc socarrada. També s'han fet multitud de covers que no mereixen ser escoltades però... Que collons! Eixa cançó és una puta meravella!!

"Joey" és un tema senzill, d'una bellesa inigualable, amb la meravellosa veu de Johnette Napolitano cantant amb el sentiment que la cançó requereix, aquella que parlava d'una parella desgraciada per culpa de l'alcohol.

Els anys passen, i després d'escoltar-la per enèsima vegada continua posant-me la pell de gallina.

Sonotones "La rebelión de las monjas" (2010)

Últimament estic en un nuvol amb l'últim disc dels Sonotones. "La rebelión de las monjas" ja fa temps que va eixir a la venda, així que ja tardava en aparèixer un post dedicat a ell per ací. La veritat és que és un plaer seguir els passos d'una banda com Sonotones, els madrilenys passen per el millor moment de la seva carrera, i cada nou treball és sinònim de qualitat, mai fallen.

Dotze són les cançons que formen aquest disc. Dotze temes redons, amb un estil que de cada vegada està més marcat i que els converteix en una banda única. Com sempre, ací hi ha Rock & Roll per un tubo, d'eixe que sols ells saben fer, amb eixes melodies tan característiques i amb la peculiar veu de Javi entonant uns textos que de cada vegada estan més treballats.

Cançons com "No practicar", "Fuego en la sangre", "Los malos tiempos", "Lo que toca", "Me rindo para siempre" o en especial eixa meravella pop que és "Los peligros del amor", són del millore't que han fet. Així que si encara no estas familiaritzat amb la música dels aparells per a la sordera, aquest és un bon disc per a començar a escoltar a la banda més infravalorada del Rock espanyol.

Almodóvar.

Recorde que quan era més jove no podia amb les seves pelis, però amb el temps he sabut apreciar el seu talent. Molta gent opina que és un director sobrevalorat, no estic d'acord, aquest home ha creat el seu propi segell personal, i això no és fàcil. També hi ha que tindre en compte que ha arribat al més alt fent un cinema que no precisament pot considerar-se comercial, i pense que té alguns films molt recomanables.

"La piel que habito" ja està en els cines, però encara no l'he poguda veure. Segurament no siga la pel.lícula de l'any, però estic segur que com a mínim no deixarà a ningú indiferent, com sol passar amb tot el que fa aquest home.

Lax 'N' Busto "Qui ets tu?" (1993)

Pot ser que Lax 'N' Busto no hagen tingut una trajectòria perfecta, però del que no hi ha dubte és de que amb "Qui ets tu?" aconseguiren crear un gran disc. Ací hi ha Rock & Roll ben fet amics, amb un treball de guitarres més que notable, amb bones melodies i amb un Pemi Fortuny genial a les veus.

Les cançons? ..... Totes genials! No hi ha deperdició. Autèntics himnes rockers com "Més que la meva sang", "Han trucat", la hard-rockera "Qui ets tu?" o "Faran de tu un heroi", combinen perfectament amb peces més relaxades com les precioses "Més roig" o "Quan és fosc". Molt destacables són també temes més complexos com "Les nits del Liceu", amb influències del country, o "La mosca", amb eixa efectiva fusió de funk i rock. Senzillament genial.

El millor disc del Rock Català? ...... Molt probable!!

Sonic Youth "Dirty Boots"

Si hi ha un vídeo-clip que defineix la màgia de la dècada alternativa, és aquest. Eixos encants de joventut, aquell look tan típicament 90's, samarretes de Nirvana.... I mentrestant, Sonic Youth, una de les bandes més trencadores d'aquells anys, buidant-se en un xicotet local i descarregant una de les seves millors cançons. Genial.

Els noranta foren molt grans.

Dear Mr. President "Dear Mr. President" (1988)

De tota la meva col·lecció de vinils aquest possiblement siga el que més m'estime. Que banda tan especial... Dear Mr. President fou una banda mal entesa, i a més, marcada per la mala sort. A pesar de que sempre foren considerats una banda de hard rock, la veritat és que, a excepció de la seva imatge, poc o res tenien que veure amb bandes com L.A Guns, Faster Pussycat i companyia. La seva música, eixe rock inclassificable amb altes dosis de precioses melodies pop, els convertia en una banda única, tan única que quedaren en terra de ningú. Si musicalment ja foren massa especials per a aquella escena en la que els clavaren, les lletres tampoc agradaren massa al públic hard-rocker, en les seves cançons no hi havia diversió, cotxes descapotables i ties amb mamelles grans, els seus textos tractaven temes més seriosos: problemes socials, violència, injustícies... O siga, el lema "Sexe, Drogues i Rock & Roll" no entrava dins del seu món.

Per si fora poc, al poc temps de llançar el seu únic disc, la banda va tindre problemes judicials amb la Casablanca per utilitzar l'expressió "Dear Mr. President", o siga, "Benvolgut Sr. President", com a nom de la formació. Finalment optaren per canviar el seu nom per "Flesh and Blood", títol d'una de les seves cançons, i el disc el titularen "Dead, White & Blue". Al poc temps la banda es va desfer degut a un rotunt fracàs comercial.


Es diu que gravaren unes demos per al que tindria que haver segut el seu segon disc que mai arribà. Seria interessant escoltar algo d'eixe material que tenien preparat, però jo em conforme amb aquella atemporal obra mestra que, per cert, és hui en dia una autèntica peça de col·leccionis-me de la que s'està pagant una pasta per ell.

És moment de fer sonar altra vegada cançons tan màgiques com "Fate","What's The World Coming To?, "Love and Violence", "Flesh and Blood" o "Fatal Desire" i tocar al cel... O més bé l'infern, però un infern màgic i agradable.