Bé, no és gran cosa, pot ser que algun dia tinguem peles per gravar un videoclip com déu mana, però ara ens resulta imposible, tota la pasta que teníem ens la gastarem en la gravació del disc.
El que hui us presente és sencillament un simpàtic video-montatge amb imatges de quan hi érem a l'estudi de gravació donant forma al nostre primer llarga duració anomenat també "Mejor en el Infierno", junt amb també algunes imatges en directe del concert de presentació del disc.
La cançó justament és la més pop-rockera del disc, semi-acústica i amb molta melodia. També és l'única cançó del disc cantada amb dos veus principals, ens anem alternant les estròfes entre Vicent (veu principal del grup) i jo.
Nosaltres li tenim molt d'afecte a aquest tema, espere que us agrade.
En aquest enllaç podeu descarregar-se el nostre disc:
Ja que el vaig anomenar en l'última entrada, anem a recordar-lo amb una cançó que, si bé no és de les més conegudes, si que és de les més brillants de la seva carrera.
Com molts sabreu, a Michael sempre li agradaren els bons guitarristes de hard-rock, per a la història queden aquelles col·laboracions de Steve Stevens, el que fora guitarrista de la banda en solitari de Vince Neil, amb la cançó "Dirty Diana", una de les millors del sensacional Bad (1987). I, per supost, la més mítica de totes va ser la de Eddie Van Halen en el solo de "Beat It", del disc més venut de la història. L'estrella pop més gran dels 80 junt amb el guitarrista més rellevant de la seva època, allò fou tot un aconteciment, i sempre es recordarà com algo molt gran.
Però ací no acabaren els treballs de Michael amb guitarristes de hard-rock. En l'any 1991 va eixir Dangerous, un disc bastant irregular, però en el que hi han algunes grans cançons. En dos d'eixos temes Michael va tindre treballant amb ell a les 6 cordes al mateix Slash dels Guns & Roses, i lògicament es tracta de dos les millors cançons del disc: "Black or White" i la que hui us presente, "Give In To Me".
Aquesta cançó es un mig temps molt intens, en plan hard-rock, però sense anar-se'n del seu estil. La veritat és que recorda bastant a la sensacional Dirty Diana, i a pesar de no ser tan bona com aquella, es tracta d'una gran cançó també. Slash es marca un parell de bons solos que són del més destacable de la cançó, amb la marca de la casa ben clara.
Cal destacar també l'espectacular videoclip. En ell també apareix Gilby Clarke, el que fora guitarrista rítmic dels Guns en aquella època.
En la gira de Dangerous Slash també va fer unes quantes aparicions en directe junt amb el Rei del Pop. Definitivament, Michael Jackson tenia bon ull per als guitarristes, i aquestos encantats de la vida en treballar junt amb l'estrella pop més gran.
Pot semblar curiós, però el meu interés per la música negra va vindre gràcies a Michael Jackson. The Jackson Five pràcticaven R&B, soul, funk... I a més, al igual que Marvin, ells també fitxaren per Motown Records, la discogràfica per excelència de música negra. Els discos de Michael Jackson van evolucionar cap a altres estils, però les seves arrels sempre estigueren presents en la seva música. A banda d'això, Michael sempre deia en entrevistes que els seus herois heren llegendes com James Brown, The Temptations o el pròpi Marvin Gaye entre altres, i tenia tot el sentit del món. Així que li estic molt agraït a Michael, perquè, a més de fer-me gaudir amb un bon grapat de cançons pròpies, també em va descobrir un nou i excitant món musical.
Amb el cas de Marvin Gaye volia introduïr-me com déu mana en la seva música i m'en vaig anar de cap a pel seu disc més llegendàri, estic parlant, clar que si, de "What's Going On". Amb aquest disc m'ha passat com amb tants altres. La primera vegada que el vaig escoltar no em va acabar d'agradar. La segona ja li anava agafant el gustet. La tercera ja havia destacat algunes cançons que m'agradaven especialment. I a la quarta vaig ser conscient de que acabava de decobrir una obra d'art. Eixos són els bons discos, els que li tens que dedicar el seu temps. Amb això no vull dir que els discos que entren a la primera no valen la pena, la música de Ramones o de AC/DC és així, i a mi que no me'ls toquen. Però normalment els discos que em costen un poc d'entrar i per fi m'entren els gaudeixc especialment. L'exemple més clar és amb el que em va passar amb Led Zeppelin, que al principi d'escoltar-los, fa molts anys, em va costar pillar-li el punt, i han acabat siguent una de les bandes de la meva vida.
"What's Going On" és un disc de soul elegant, per a paladars fins. Si eres dels que en el teu món sols caben guitarres distorsionades o l'únic soul que t'agrada és el més visceral i salvatge, aquest no és el teu disc. Encara que, em resultaria difícil d'entendre que a qualsevol persona amb bon gust no gaudeixca d'una obra com aquesta. Pense que cançons tan perfèctes com la pròpia "Whats Going On" o "Mercy Mercy Me (The Ecology)" (per citar-ne sols dos de les que més m'agraden) estàn lluny de qualsevol etiqueta, és simplement bona música feta amb passió.
A banda de hi haure grans cançons i que Marvin està sensacional a les veus cantant amb un sentiment que impresiona, el que també fa que siga una obra mestra és la producció, que per cert, ell mateix es va fer carrec. El so és inmillorable, i tot està en el seu lloc. A més, les cançons pràcticament van totes lligades, el que fa que la millor manera d'escoltar aquest disc siga tot d'un tiró.
Aquest és també un disc conceptual basat en l'experiència d'un veterà de la guerra del vietnam. Hi ha qui diu que Marvin s'inspirà amb el seu germà, que pareix ser que va estar tres anys en aquella guerra.
He de reconeixer que al principi no els pillava el punt, però des de que vaig escoltar aquest fabulós disc s'han convertit en una de les bandes que més escolte últimament. Són una banda especial, amb clares influències del rock d'arrels americanes i del country. En ocasions recorden al Neil Young, en altres al rock sureny dels Lynyrd Skynyrd i en altres a aquelles bandes que als principis dels 80 formaren aquell moviment que s'anomenava: el nou rock americà. Però això si, sempre amb molta personalitat pròpia i un toc alternatiu que els dona molt d'encant.
No he escoltat tots els seus discos, però dels que he escoltat aquest és el que més m'agrada. Ací hi han cançons verdaderament irresistibles. Des de canyonades rockeres fins a precioses balades, passant per temes més purament country o matissos més pop... Se'ls va quedar un disc redó. M'agraden les 14 cançons que formen aquest treball, però m'agradaria destacar-ne algunes que em posen els pels de punta: una d'elles és "Tornadoes", un mig temps preciós i original. "The Day John Henry Died" és un altra de les que més m'agraden, una cançó que tansmiteix bon rotllo i que em recorda a aquells primers i fantàstics R.E.M. "Carl Perkins Cadillac" és també genial, molt melòdica, com una acertada mescla de rock, country i pop. I l'altra que m'emociona especialment és "Goddamn Lonely Love", una balada senzillament màgica.
Per a mi, ara que el rock d'arrels americanes està tan de moda, i no paren d'eixir noves bandes d'aquest rotllo, els Truckers destaquen clarament de la resta. I a més em semblen una de les bandes més interessants del panorama rocker en general dels últims anys.
El que més sorprèn de More és que, al contrari que en The Wall (la pel·lícula), on els diàlegs es contaven amb els dits d'una mà i el que predominava era la música de Roger Waters i els seus, ací la genial banda sonora de Pink Floyd apenes sona durant el llarg de la pel·lícula, una llàstima, la veritat, però això no ha fet que no gaudira l'experiència, al contrari, he passat una molt bona estona veient-la.
More és un film que ens recorda una època molt concreta. Eren ja finals dels anys 60, el hippisme pegava les últimes coetades, i els tripis i la marihuana començaven a donar pas a les drogues més dures. De fet, si la seva banda sonora haguera estat feta per la Velvet tampoc li haguera anat gens mal, perquè més que pau i felicitat, ací el que abunda és el descontrol i la obscuritat més decadent.
La història tracta d'un jove estudiant que en busca de noves experiències coneix a una enigmàtica xica de la que s'enamora boixament i fuix amb ella a l'illa d'Eivissa, paradís dels hippies en aquells anys. Les drogues s'encarreguen de la resta...
Una bona pel·lícula que ens mostra que molt abans de l'exitosa Trainspotting ja es feia bon cinema en el que les substàncies il·legals eren l'ingredient principal.
En primer lloc volia donar les gràcies a tota la gent que ha participat. Sé que aquest tipus d'enquestes són una putada, és difícil quedar-se sols amb un, però ha segut divertit veure com anaven canviant els resultats durant tot aquest mes. El resultat final ha segut realment sorprenent per diferents motius.
Una de les coses que més m'ha sorprès és que el "Ben Endins" dels Sopa s'emportara cinc vots. No és que no m'agrade el directe de Sopa de Cabra, sempre m'ha agradat eixe disc, per això estava en la llista, però va ser el que més vaig dubtar en posar-lo, i resulta que en els primers dies de l'enquesta pareixia que anava a guanyar.
Un altra sorpresa ha segut que el de Barón no el votara ningú. "Barón al Rojo Vivo" es tracta de la mostra en viu de l'època daurada de la millor banda de Hard-Rock i Heavy Metal que em tingut a la península. No hi han heavys ahí fora? Supose que si, pense que el problema és el que us comentava més amunt, que sols pots votar-ne un.
El podium dels tres discos més votats m'ha demostrat que la gent que es passa per aquest humilt bloc té bon gust, menció especial per el de 091, gran disc d'una gran banda que sempre mereix ser reivindicada, i que, com podeu veure, ha estat apunt d'empatar amb el guanyador.
La veritat és que, a pesar de que no el vaig votar, estic content de que haja guanyat el de Siniestro. Sempre és agradable saber que hi han fans d'eixa fabulosa banda ahí fora. El meu vot va ser per al "Rock & Ríos", però vaig estar apunt de votar el de Siniestro. En algun altra època és possible que l'haguera votat, però ja fa temps que el directe de Miguel Ríos em té totalment obsessionat. Per al que no el conega, és, baix el meu criteri, una autèntica joia. Actualment pense que és el millor disc en directe que s'ha fet a Espanya. Altament recomanable.
Doncs si, "Ante Todo: Mucha Calma" ha segut el guanyador amb nou merescuts vots, i és que eixe disc és una passada. En eixa època estaven en el més alt de la seva carrera. Dalt l'escenari eren tres guitarristes. Miguel i Julián alternaven la veu principal, però la majoria de les cançons les cantava Miguel Costas, més reconegut com "el mejor cantante del mundo". Des d'el seu primer disc, aquell llunyà "Cuando se come aquí" (1982) fins al que estaven presentant en eixa gira, el genial "En beneficio de todos" (1990), tots ells estaven replets d'himnes, i aquest directe és com una recopilació de la majoria d'eixes collonudes cançons que han passat a la història, i a més, perfectament executades, empalmant la majoria d'elles, sense respir. Una autèntica festa de Rock & Roll. Els fans de Siniestro Total i d'aquest disc en particular sabran del que parle, i els que no s'han introduït mai a la música de la banda més divertida de la història del rock estatal i vulguen fer-ho, els aconselle que comencen amb aquest disc. Ah! I cal recomanar també el vídeo o dvd d'aquest concert, que a pesar de no estar tot el concert complet, no té desperdici. Ja m'haguera agradat veure'ls en aquella època...
El total dels vots de l'enquesta han segut 38. Ací us deixe el resultat:
Siniestro Total "Ante todo: Mucha Calma" - 9 vots 091 "Último Concierto" - 7 vots Burning "En Directo" - 6 vots Sopa de Cabra "Ben Endins" - 5 vots Miguel Ríos "Rock & Ríos" - 4 vots Barricada "Rocanrol" - 4 vots Los Rebeldes "Preferiblemente Vivos" - 1 vot Loquillo y Los Trogloditas "A por ellos...! Que Son Pocos y Cobardes" - 1 vot Los Suaves "¿Hay Alguien Ahí?" - 1 vot Barón Rojo "Barón al Rojo Vivo" - 0 vots
Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.
En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.
Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.
La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera". El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.
Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.
Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....
Bé, no és gran cosa, pot ser que algun dia tinguem peles per gravar un videoclip com déu mana, però ara ens resulta imposible, tota la pasta que teníem ens la gastarem en la gravació del disc.
