Drácula de Bram Stoker. Francis Ford Coppola. (1992)

Com sol passar en aquestos casos, les comparacións amb la novela original són inevitables. Hi han exemples de tot tipus. En molts casos el llibre és insuperable, però també hi han altres que en l'adabtació a la gran pantalla es supera a la novela original. El primer cas que em ve al cap, que baix el meu critèri aconsegueix açò últim, és amb El Padrino, aquella magistral trilogía que el mateix director del film que huí us parle va fer de, sobretot les dos primeres parts, dos obres d'art, i una de les millors trilogíes de la història del cinema, i crec que molts estaran d'acord amb mi.
En el cas de Drácula de Bram Stoker pareix que hi haja diversitats d'opinions, mentre uns creuen que l'adaptació de Coppola no és corrècta, altres no sols creuen que supera a la novela de Bram Stoker, si no que a més a més és tracta de la millor pel·licula de vampirs que s'ha fet. Tornem al de sempre, cadascú té el seu critèri.


En el meu cas no puc opinar sobre això perquè no he llegit la novela, però el que si que sé és que em pareix una gran pel·licula i és una de les meues favorites del gènere. M'agrada tot en ella, les interpretacións de Keanu Reeves, Anthony Hopkins, Winona Ryder i en especial la de Gary Oldman, encarnant al conde Drácula. Eixa fascinant ambientació neogòtica que fa que junt amb els també sensacionals efectes especials siga una experiència visual més que satisfactòria. La meravellosa banda sonora. Els ingredients imprescindibles per a una bona peli de vampirs com son la sang, la luxúria i el terror.... I sobretot, que es demostra que en una peli de vampirs es pot fer una bona història d'amor sense caure en el nyonyisme.
Ara que el vampirisme torna a estar de moda amb eixa xorrada anomenada Crepusculo és un bon moment per reivindicar pel·licules com aquesta.

The Jesus and Mary Chain "Automatic" (1989)

The Jesus and Mary Chain van ser una d'eixes bandes que demostraren que es poden fer grans cançons amb 3 acords. La seva música tenia un encant tan especial que a pesar de ser senzilla i per moments repetitiva, era genial.
Clarament influenciats per llegendes com The Stooges, The Velvet Underground o The Beach Boys, el seu estil va des del rock més directe i canalla, al caos més absolut. O dels sons obscurs i sinistres a la melodia pop perfecta. El que més m'agrada d'aquesta banda és el rotllo macarra que li donaven a les seves cançons, i pense que en "Automatic" això queda ben reflectit.


Allunyats del noise més extrem dels seus inicis, el disc està compost per 12 bones cançons que la majoria d'elles s'apropen més al rock & roll, però sempre amb el seu toc personal i alternatiu. Entre elles hi han verdaderes joietes com la maxacona "Blues from a gun", que l'aplastant riff de guitarra em fa pegar cabotades com un boix. "Beatween planets", que em fa tararejar l'estribillo una i altra vegada amb el seu pop-rock fresc. O una de les millors de la seva carrera, la sensacional "Head on", cançó que versionetjaren majestuosament els Pixies en l'últim disc que publicaren, aquell sensacional "Trompe le Monde".

Sempre és bon moment per recordar a una de les bandes més especials dels 80, i escoltant un treball com "Automatic" és una bona manera de fer-ho.

Radiohead.

Sé que molts, sobretot els més puristes del mon del Rock, odien aquesta banda, en certa manera ho puc entendre, de fet, tampoc són sants de la meva devoció. De totes les bandes alternatives que pegaren als 90 aquesta quedaria bastant arrere de la cua en quant als meus gustos, hi han decenes de grups d'eixa gloriosa època que els situaria molt per d'avant, però, malgrat això, els seus tres primers discos els gaudeixc bastant, per moments es posen una mica pesats, però tenen coses interessants. No hi ha dubte que són bons músics i Thom Yorke és un bon cantant, a pesar de que a vegades abusa massa dels falsets i la seva actitud no m'acaba d'agradar, tot siga dit.

En Pablo Honey (1993) encara veiem a una banda que busca el seu propi so, les influències de bandes com U2 o Pixies són evidents, però la seva personalitat ja va fent-se notar. A pesar de ser el disc més fluix dels tres, pense que no és un mal disc, hi han bones cançons, el que passa és que l'èxit desmesurat del mega-hit "Creep" eclipsà la resta del treball, malgrat això, gràcies també a eixa cançó els donà una certa fama.



The Bends (1995) fou un gran pas endavant. L'estil seguia més o menys la mateixa línia que el disc de debut, és a dir, Pop-Rock alternatiu, alternant balades i mitjos temps amb descarregues guitarreres, però el nivell de composició era més alt, les cançons estaven molt més aconseguides, a pesar de hi haure alguna un poc avorrida, algo que per a mi els passa a tots els seus discos. El so i la producció també va ser molt superior que en Pablo Honey, i en definitiva els quedà un disc notable. Curiosament no tingué massa bona acceptació en el seu moment, tingueren que passar uns anys per a que el disc fora reconegut com cal. Per el meu gust en aquest àlbum estan algunes de les millors cançons de la seva carrera com la pròpia "The Bends", "High and Dry" o la meva preferida del disc: "Just". Una curiositat del disc és que està dedicat al desaparegut humorista Bill Hicks, un gran artista que, per cert, he descobert fa poc temps i estic flipant per un tubo amb els seus monòlegs.



Amb Ok Computer (1997), a pesar de ser un treball molt més atrevit i experimental, va ser el que els va fer grans i reconeguts mundialment. Passaren de fer cançons directes i més o menys fàcils de digerir a enrrevessar la seva música. Suavitzaren un poc el seu so i li afegiren xicotetes dosis de psicodèlia i algun toc electrònic. Normalment la majoria de crítics el consideren el seu millor disc, la seva obra mestra. Jo crec que no van desencaminats, però tampoc el situaria molt per damunt de The Bends. No seré jo el que negue la qualitat d'aquest disc, pense que té coses molt interessants i bones cançons, i és una gran experiència deixar-te portar per eixos hipnòtics riffs i eixes envolvents atmosferes, però també pense que està molt sobrevalorat. Que hi haja gent que diga que és un dels millors discos de la història o que el comparen amb tot un Dark Side Of The Moon em pareix ridícul. De tota manera això no impedeix que gaudeixca de temassos com "Paranoid Android" o "Let Down".



A partir d'ací augmentaren més el rotllo experimental i deixaren d'interessar-me. Em dona la sensació de que es creuen més cool fent discos indigeribles, cuant més raro millor, però per a mi, excepte unes poques cançons, tot el que han fet després de Ok Computer em pareix un total avorriment.

Miguel Costas. 27-11-2010 Sala "Club Dos" Petrer (Alacant)

El Dissabte passat ens llevarem la punxeta que teníem clavada des de l'últim i decepcionant concert que presenciarem fa unes setmanes de Siniestro Total. El millor que pot fer qualsevol fan de Siniestro Total hui en dia és acudir a un show de Miguel Costas. Al contrari del concert de Siniestro, on Julián es feia pesat de tant de xarrar entre cançó i cançó, on la banda pareixia actuar amb desgana, on presentaven cançons del seu últim i bastant fluix disc i on els temes clàssics foren adaptats al seu estil actual, Miguel Costas i la sensacional banda que l'acompanya ens feren gaudir als 30 o 40 assistents que allí hi érem a base de bon Rock & Roll, on l'autèntica essència de Siniestro Total va estar present en tot moment.

El repertori fou tot una sorpresa, no esperava que tocara tantes cançons de Siniestro estiguent presentant encara el seu últim disc en solitari del 2008, però molt millor així! El seu disc en solitari mola, molt més que L'últim de Siniestro, però veure a Miguel Costas cantant tots eixos clàssics de Siniestro Total és una benedicció. Tocaren unes poques cançons de l'últim disc, una de Los Feliz (la banda que va formar després d'eixir de Siniestro) alguna inèdita i totes les altres de Siniestro de l'època bona, però executades com cal, rés de versions en clau de blues o swing, com fan actualment Julián i companyia. "Diga que le debo", "Assumpta", "Opera tu fimosis", "¿Que tal homosexual?", "Tipi dulce tipi", "Pueblos del mundo, extinguios", "Bailaré sobre tu tumba", "Que corra la nicotina", "De hoy no pasa", "Vamos muy bien", "Nocilla, que merendilla", "Yo dije yeah!", "Escarallado vivo", "Miña terra galega".... Es podeu imaginar la que es va montar allí, no?

Al acabar el concert vam tindre el privilegi de fer-nos unes fotos i xarrar un poc amb Miguel Costas, "El mejor cantante del mundo".

Nirvana "Nevermind" (1991)

Bé, com heu vist, en l'enquesta que vaig fer sobre quin disc de Nirvana era el millor, Nevermind va guanyar per kO. La veritat és que no esperava un resultat així, no és d'estranyar que guanyara Nevermind, el que és realment estrany és que un disc com In Utero sols s'emportara tres miserables vots. Incesticide i Bleach son clarament obres inferiors als altres dos, a pesar de ser bons discos també, però In Utero... Estem parlat d'una obra mestra, senyores i cavallers. I ja us dic que no és estrany que guanyara Nevermind, de fet, jo mateix el vaig votar, però em va costar moltíssim decidir-me, In Utero és Nirvana en estat pur. La principal raó per a que el votara és perquè recorde que va ser un dels primers discos que em van volar el cap quan era jovenet, com a milions de teenegers més, em va marcar. Les altres raons son òbvies, i és que no hi ha rés que dir d'aquest disc que no s'haja dit ja, i de tots és ben sabuda la importància i rellevància que té en la història del Rock, per molt greu que els sàpiga a Cinderella, Mötley Crüe i companyia, que ben puta la passaren.

Miguel Rios. 30-10-2010. València.

Estic orgullós d'haver assistit a aquest concert. Per a mi la gira de despedida de Miguel Rios és l'aconteciment més important de l'any en quant a Rock & Roll. No abandona els escenaris un qualsevol, segurament els que opinen que en la música espanyola no hi ha rés que valga la pena, o els que sols consideren Rock espanyol bandes com Extremoduro, Reincidentes o similars, es riuran d'aquest aconteciment, però es tracta de l'adéu del que possiblement siga la figura més important de la història del rock espanyol.
No vaig a intentar convèncer a ningú de rés, els seus discos, les seves filmacions i la seva història està ahí, per a qui ho vulga, però els que coneguen, més o menys, la història i l'obra d'aquest home, sabran del que parle.

El concert del Dissabte passat va ser una d'eixes actuacions especials que saps que no vas a oblidar mai, d'eixes que saps que estàs veient algo històric. Miguel i la seva formidable banda que l'acompanya en aquesta gira, feren gaudir a un pavelló ple de gom a gom amb una màgica actuació on hi va haver lloc per repassar cada faceta i cada època de la seva carrera. Rock clàssic, balades, rock dur, blues, soul... Tot això plasmat en un bon grapat de cançons històriques que foren cortejades per tothom.
Miguel ens va deleitar amb la seva veu i el sentiment que li dona a cada nota, ens va sorprendre la seva forma física, ens va fer riure amb la seva gràcia i el seu bon rotllo contagiós, ens va fer ballar, botar i pegar cabotades en els temes més heavys... Tot això durant dos hores i mitja que durà l'actuació, i no sé si ho sabeu, però aquest home té 66 tacos.


Va ser realment emotiu veure com s'emocionava al rebre eixes grans ovacions que el públic li fèiem durant tot el concert. I és que no és per a menys. Com deia unes línies més amunt, no deixa els escenaris un qualsevol... Al menys sempre ens quedarà el seu llegat, i seria genial que gravara algo més en el futur...

Volia agrair-li també a Cris que fera totes eixes fotos que guardarem per al record mentre jo em quedava hipnotitzat veient l'actuació, gràcies!

Rock & Roll Radio Festival (2010). Burning, Siniestro Total i Loquillo.

Bona nit de Rock & Roll la que passarem el passat Dissabte. La vetlada va començar amb molt bon peu a carrec dels mítics Burning, que amb un repertòri a base de temes clàssics feren gaudir a tot un pavelló plé on el 80 % dels assistents eren rockers de la vella escola. La sorpresa del concert va ser una màgnifica versió del "Walk on the wild side" de Lou Reed que la gent li va agraïr amb una gran ovació.
La veritat és que es troba a faltar a Pepe Risi, però no per questións musicals, si no més bé per el desbordant carisma que tenia. Perquè la veritat és que l'actual formació sona de meravella, i el guitarrista solista és verdaderament impresionant.
El concert acabà amb la típica ruixada de champagne als de les primeres files a ritme de "Mueve tus caderas" i el pavelló sencer pates per amunt.

Acte seguit aplegà el torn de Siniestro total, que els tenia moltes ganes, però, sincerament, em van deixar un poc gelat. El començament va ser molt bo, intro de la cançó de Corrupción en Miami i empalmen amb "Vamos muy bién" i després "Quiero bailar R & R". Guai! molt bé. Però poc a poc l'actuació va anar fent-se cansina. Per supost que vam ballar i cantar cançons com "Cuanta puta y yo que viejo" "¿Quienes somos?, ¿De donde venimos?, ¿A donde vamos?" "Camino de la cama", "Diga que le debo",... I altres clàssics que sonaren, però moltes d'elles sonaren massa lentes, com tocades amb desgana. El disc que estan presentant no és rés de l'altre món, i per el meu gust moltes cançons sobraven i en faltaven altres moltes. Com no toquen "Todo por la napia"? Això per a mi és quasi com anar a veure als Stones i que no toquen "Brown Sugar".
Per altra banda Julian xarra massa entre cançó i cançó, i això que soc fan de les flipades d'aquest home, però a vegades és passa, i això fa que el concert perga el ritme. No sé... El primér que penses és si serà l'edad el que fa que ja no siguen el mateix, però si ho sospeses, quan ells començaren allà per els primers anys 80, Burning ja feia uns quants anyets que anven pe'l mon i per el contrari van fer un gran concert eixa nit.

Molt diferent va ser el concert del Loco, el més esperat per la majoria de gent i el que s'emportà la palma. L'únic inconvenient va ser el so, inconvenient que també tingueren els dos concerts anteriors, no és que s'escoltara horriblement, però si fos bastant millorable.
La veritat és que a pesar de que ja no queda ningú de la formació clàssica, la banda actual sona bé i va ser un plaér veure a aquest home en acció. És un artista únic i un dels millors frontmans del rock espanyol, sens dubte.
El repertori va ser molt bo, per el meu gust sobraren 4 o 5 temes que jo aguera canviat per altres, però no hi ha queixa. Algunes d'elles em van sorprendre que les tocara, com per exemple "Maria" o "La mataré". Però si haguera de destacar els millors moments del concert eixos serien quan obriren amb "En las calles de Madrid", quan tocaren "Rock Suave", "Autopista" i "R & R Star", i quan finalitzaren amb la màgica "Cadillac Solitario", amb Loquillo agenollat i treguent les venes mentre cantava amb tot el sentiment del mon, donant per finalitzat un del millors concerts que he vist en molt de temps.