dimarts, 10 de gener del 2012

Pildora X. Una banda de culte.

Anem a començar l'any recordant a una banda de la meva terra, els oblidats Pildora X. Aquesta banda, formada a Dénia (Alacant) als principis dels anys noranta, practicaven un rock d'Influències sixties a mig camí entre el so mod i el rock psicodèlic, i amb alguns tocs de rock dur. En els seus vuit anys, aproximadament, d'existència arribaren a publicar dos lp's i alguns singles. Però on mostraven el seu potencial era en directe, on eren realment bons. La banda arribà a tindre una certa repercussió en el underground, tocaren per tot arreu de l'estat, foren els teloners d'una gira espanyola dels Ocean Colour Scene, per petició de la banda britànica, als mitjans dels noranta, i arribaren a fer un tour per Holanda amb bastant èxit, però finalment les tensions dins de la banda provocaren la dissolució.

Per al que subscriu es tracta de la millor banda que em tingut en aquest racó de la província d'Alacant, i una de les que millor han sabut practicar aquest estil cantant en castellà (també en cantaven algunes poques en anglès). I pense que si no s'hagueren dissolt amb un poc de sort hagueren pogut arribar molt lluny.


Tota la seva curta discografia és interessant, però el més destacable pense que és el seu primer llarg, el de la imatge principal d'aquest post. En ell estan les millors cançons que feren. Es tracta d'un molt bon disc de pop-rock (més rock que pop) totalment sixties amb un so que pot recordar a bandes com The Doors, The Beatles, Iron Butterfly, els primers The Who o els Pink Floyd de Syd Barrett, per citar-ne algunes, però amb estil propi. La veu de Crivi és interessant, no és un gran cantant, però té un timbre peculiar que a mi personalment m'agrada bastant. Un sensacional Hammond sobrevola per tot el disc, i el treball de les guitarres, en ocasions hipnòtiques, és molt bo. En definitiva, una joieta totalment desconeguda per molts. Algú tindria que animar-se i reeditar els seus discos per a que estigueren al alcans de tot el món en bones condicions, seria gran, perquè aconseguir els seus vells discos hui en dia és realment difícil.

Foren una molt bona banda, i cal recordar-la com a tal.

Qui vulga escoltar-los i llegir més info sobre ells pot visitar el seu myspace ací.

diumenge, 1 de gener del 2012

Soy un hombre enfermo.

No sé si serà que estic fent-me vell o és que tot és falta de costum, però el ben cert és que si empine el colze una mica, sols una mica, l'endemà estic fet pols. Abans això no em passava!!

Si, hui soc un "hombre enfermo", i és una putada, però almenys que serveix-ca per recordar als primers Deltonos, aquells que practicaven power-blues com ningú abans ho havia fet per ací.

Que sonen Los Deltonos!! (però no massa fort, em fa mal al cap)

dissabte, 31 de desembre del 2011

Bon any!!

Us desitge a tots un feliç any nou, ple d'alegries, salut i, per suposat, molta música, açò últim que no falte, sempre serà tot molt més fàcil amb ella.

Cuideu-se! Abraçades!!

dimecres, 28 de desembre del 2011

Eagles "Hotel California" (1976)

El 2011 s'acaba i és moment per fer llistes del més destacat de l'any, però ací estic jo parlant d'un disc del l'any 76.
No és que no m'agraden eixes llistes, al contrari, de fet en aquestes dates m'encanta anar de bloc en bloc llegint-les, i he descobert treballs interessants gràcies a elles, però jo no puc fer cap llista, seria massa curta, i amb això no vull dir que ara no hi han coses interessants, si no que em passe la major part del temps escoltant als clàssics i descobrint bandes i discos d'altres èpoques.

Ho sé, fer un post dedicat a un dels discos més famosos de la història no és molt original que digam, però una obra mestra d'eixa magnitud tenia que passar per ací si o si.

Hotel California és el disc que va convertir als Eagles en una llegenda, i no és per a menys, estem parlant d'un dels millors discos de la història del rock americà. Una obra redona, on totes les cançons formen una unitat que fa que el disc s'escolte d'un tiró i tingues gana de repetir. El rock d'arrels americanes roça la perfecció a base de melodies realment precioses en balades i mitjos temps com "New kid in town", "Wasted time", "Pretty maids all in a row", "Try and love again", "The last resort" o, per suposat, la sobreexplotada cançó que li donava títol al disc, eixa cançoneta que tots estem fins als collons d'escoltar-la, però que seria una tonteria negar la seva grandesa, ja que es tracta d'una cançó perfecta.
Però tot no és rock suau el que hi ha en aquest disc, als Eagles també els agradava rockejar dur, i ho feien la mar de bé, ahí estan cançons com "Life in the fast lane" o "Victim of love" per demostrar-ho.

En fi, un altre disc imprescindible que deuria de estar en qualsevol col·lecció de qualsevol persona li apassione el millor rock and roll. Una joia.

dissabte, 24 de desembre del 2011

dijous, 15 de desembre del 2011

Supertramp "Crisis? What Crisis?" (1975)

No entenc eixa mania que se li ha tingut sempre a Supertramp per gran part de la comunitat rockera, és cert que la seva actitud no és molt Rock & Roll, però si parlem de qualitat musical la cosa canvia, i no parle sols de ser bons músics, que ho són i molt, si no d'haver creat grans cançons i grans discos, com aquest.

El que més m'agrada d'aquesta banda és que en els seus millors discos demostraren que es pot fer música virtuosa sense avorrir, i amb certa sensibilitat pop que feia que la seva música fora fàcil i agradable de escoltar.

Crisis? What Crisis? A banda de tindre una de les portades més genials de la història és, sens dubte, un dels seus millors treballs, una autèntica obra mestra. Un disc amb una producció perfecta, per a escoltar detingudament, amb calma, i saborejar cadascun dels seus infinits detalls. Ple de grans cançons com "Sister Moonshine", "Ain't Nobody But Me", "A Soapbox Opera", "Another Man's Woman", "Poor Boy" o "Just a Normal Day". Amb la forta presencia d'un saxo i un piano que apareixen en gran part de les cançons i sonen a gloria. Melodies precioses, tocs de Soul, temes rockers, balades, tocs progressius ... i màgia, molta màgia.

Un disc imprescindible.





dissabte, 3 de desembre del 2011

El Drogas diu adéu a Barricada.

Aquest és el comunicat que ha deixat recentment Enrique Villareal "El Drogas" en la web de Txarrena:

"Agur Barricada (El Drogas)
(Contra)comunicado al (no)comunicado de los (in)comunicados

Unos dirán que me he ido
El otro (que soy yo) que lo han largao
Que todavía tengo en el culo
Algún que otro morao

Unos parecen afligidos
El otro (que soy yo) es un manirroto
Que ya no encuentra su sitio
En el momento de la foto
(Andá! Esto es de Rulo)

Ni dejé ni dejaré nunca
Eso que llaman BARRICADA
Dejo camisa de once varas
Y alguna que otra peluca

Podrá tener muchos nombres
Podrá dar muchas sorpresas
Pero conmigo no cuenten
Que no me vale la pena

Por su tiempo muchas gracias
Por las idas y venidas
Ahora me toca comprar la entrada
Y aunque sea un poco a tientas
Ya encontraré la salida

Firman el (contra)comunicado: El Drogas, Ázida, Eva Zanroi, El dr. Gas, Enrique Villarreal, Andalaostiamiraeldelpañuelodebarricada y Un Señor Mayor
(Ahora parece ser que con el ex delante)"

S'haurà cansat? És sentirà més còmode en Txarrena? Haurà tingut mals rotllos amb els seus companys? Per el que diu al comunicat sembla que l'han tirat, però com sol passar en aquestos casos, els altres tindran la seva pròpia versió del que ha passat. No ho sé, però del que no hi ha dubte és que aquesta banda ja no serà mai el mateix sense ell.

La veritat és que a Barricada actualment no els tinc molt presents, però sempre m'han agradat, i en la memòria queden molts bons records relacionats amb la seva música.
Parle com si aquesta banda s'haguera desfet, i ningú sap el que passarà, però és que, a pesar de que Boni és tan important com ell en la banda, no puc imaginar-me a uns Barricada sense El Drogas.