dijous, 19 de gener de 2012

Savatage "Poets and Madmen" (2001)

En el món del Heavy Metal, al igual que en tots els generes, hi han bandes que, a pesar de tindre un indubtable talent, sempre han quedat en segon pla, una d'elles seria la que hui us presente, els americans Savatage. Formats a l'any 1979 i amb un bon grapat de discos publicats, Savatage sempre han quedat com una banda de segona, sempre a l'ombra dels grans. I bé, no seré jo el que diga que aquesta banda deuria de ser igual de gran que uns Maiden o uns Metallica, no és cert, però si que pense que tindrien que ser més reconeguts i respetats del que són.

La banda porta dissolta des del 2001, i ho deixaren amb el disc que hui us presente, el genial Poets and Madmen. L'estil de Savatage evolucionà al llarg dels anys, la seva música va passar a ser de més bàsica a més grandiloqüent i progressiva, arribant a publicar inclús algunes opera-rock, i aquest disc porta eixa línia. Es tracta d'un disc conceptual, però vaig a centrar-me en la música, la història la descobrireu vosaltres mateix, si és que us interesseu per aquest treball.

El que us trobareu per ací és bon metall clàssic. Atmosferes obscures, introduccions de piano amb aire de misteri, riffs pesats de escola Sabbath que per moments els apropa al doom o inclús al trash, hard rock, puntejos de guitarra afilats, melodies treballades... i dosis justes de grandilocuencia (no, aquestos no tenen res a veure amb el rotllo medieval i exageradament grandiloqüent que practiquen molts grups heavys). Moltes de les cançons passen de la calma més absoluta a la boixeria sònica, i el disc pràcticament no te desperdició.

Si hi ha alguna banda que se'ls puga emparentar al que fan Savatage en aquest disc crec que seria amb els Megadeth menys trashers, els de discos com Youthanasia o Countdown to Extinction. Gran part de la raó de que puguen recordar a ells és per la semblança de la veu de Jon Oliva amb la del Dave Mustain, però a pesar de tindre també altres similituds amb ells, el de Savatage és altra història.

Poets and Madmen no és una obra mestra, però si us agrada el Heavy Metal clàssic pense que no us defraudarà. A vegades submergir-se en les discografies de bandes considerades de segona és un plaer, i es descobreixen coses interessants.

4 comentaris:

Xavi Martínez (aka Da Muzz) ha dit...

Quina casualitat, al nostre llibre de discos conceptuals surt "Streets: a rock opera". També dir-te que alguns membres de la banda estan ara a Transiberian Orchestra i els hi va força be, de fet a USA toquen a grans pavellons i els seus discos sempre entren al top ten de Billboard.
Salutacions.

juanvi ha dit...

Xavi: ostres! Precisament el Streets el vaig aconsseguir aquesta setmana, encara no l'he escoltat molt, però té bona pinta.

Sé el de Transiberian Orchesta, la veritat és que no m'acaben d'agradar... El que no sabia és que els anava tan bé, m'alegre per ells perquè són músics amb talent.

Salutacions!!

raúl fdz pacheco ha dit...

No son de mi cuerda, pero algo sí que les he escuchado. Heavy clásico, honesto. Interesantes. Sigo aprendiendo!

juanvi ha dit...

Me alegro de que los conozcas raúl. Tu lo has dicho, Heavy clásico y honesto.

Saludos!!