M.C.D. "De Ningun Sitio a Ninguna Parte" (1991)

M.C.D foren una d'aquelles bandes de l'anomenat Rock Radical Vasco, moviment del que també formaven part Kortatu, Cicatriz, La Polla Records o Eskorbuto. La seva música es diferenciava especialment de totes aquelles bandes per ser molt més rock & roll, el seu punk-rock estava igualment influenciat per el punk dels Sex Pistols o els Uk Subs, que per el rock & roll brut i canalla d'uns Stooges o uns MC5.

La seva època daurada sens dubte fou mentre van tindre a eixe punk amb alma de rocker al front anomenat Rockan. Després de la fugida d'aquest ja no tornaren a ser mai el mateix.

"De Ningun Sitio a Ninguna Parte" és, baix el meu punt de vista, el seu millor treball. Si amb l'anterior i també recomanable "Jódete" ja fou un gran pas endavant, amb aquest la banda ja sona molt més maura i compacta. Guitarrades contundents amb riffs macarres i bons solos de guitarra, junt amb uns textos carregats de històries de carrers, nits de desenfreno i mala vida, donen forma a un conjunt de cançons que, excepte alguna, com la fallida versió del My Way de Sinatra anomenà "Entre Borrachos", i alguna més, són més que acceptables.

Personalment m'agraden més els seus temes més rocanrolers com "Barrio Blues", "A-66", "No Hay Sitio Para Ti" (cançó que formà part de la banda sonora de "Historias del Kronen"), o sobretot eixe homenatge que li feren al lloc on solien pegar-se les festes en el casc antic de Bilbao anomenat "Barrenkalle".
Amb una cançó com "Pringao" ens mostren la seva vena més punkarra, de ritme frenètic, roçant el hardcore. I cal també mencionar talls com "Todo Por Nada" o "Asesino a Sueldo", que destaquen per ser molt més melòdiques de l'habitual amb ells.

La veritat és que, a pesar de no ser un gran admirador d'aquesta banda, sempre m'han paregut autèntics, i especialment la seva primera època mereix ser reivindicada. Aquestos punkis es cagaven en déu, però amb gràcia. Ja no es fa un punk-rock com aquest.