dimarts, 8 de febrer de 2011

The Beatles "White Album" (1968)

Com és possible que a hores d'ara encara no havia passat una banda tan imprescindible com els Beatles per ací? Hi ha per a matar-me!!

The Beatles foren una de les primeres bandes que vaig escoltar, quan era menut solien sonar en casa. De tots els vinils que tenien els meus pares, un recopilatori dels 4 de Liverpool destacava especialment de la resta, i a mi, sense saber encara que collons era això de Rock & Roll, m'encantaven totes aquelles cançons tan perfectes que li alegrarien el dia a un mort.

El més sorprenent de tot arribaria molts anys després quan vaig decidir anar submergint-me en la seva discografia. Descobrir tots eixos discos tan impecables i apreciar la acertadíssima evolució musical que feren fins al final de la seva carrera ha segut una de les millors experiències musicals de la meva vida.

Quan vaig escoltar per primera vegada el White Album va ser tot un shock, amb raó és considerat un dels millors discos de la història. No sé si serà el seu millor disc, això és molt difícil de dir amb una discografia tan perfecta, però si que ha segut el que més m'impactà. És un plaer viure dins d'aquest disc una bona temporada, cada vegada que l'escolte li vesc més matisos i detalls.

El disc està compost per 30 cançons amb una diversitat d'estils increïble: Rock clàssic, Pop, Blues, Folk, Cabaret, Hard-Rock.... Fins i tot cançons experimentals impossibles de definir, totes elles imprescindibles. És cert que "Revolution 9" no es pot considerar tan sols una cançó, són més bé sorolls, però si no estiguera no sería el White Album. Per a mi no li sobra ni li falta res. Sé que molts no poden amb "Ob-La-Di, Ob-La-Da", però a mi m'agrada, a pesar de ser massa verbenera i de les més fluixes del disc, tenia que estar, i està bé així.

De les que ningú podrà posar ninguna pega és de meravelles com: "Back in the U.S.S.R.", "Dear Prudence", "Happiness is a Warm Gun", "Birthday", "Yer Blues", "Sexy Sadie", "Revolution 1", "While My Guitar Gently Weeps" (una de les millors aportacions de Harrison, amb la colaboració especial de Eric Clapton en el solo de guitarra), eixa màgica cançó que tanca el disc cantada per Ringo anomenada "Good Night", i, per supost, "Helter Skelter", la cançó que ha tapat, i continuarà tapant les boques a eixos que diuen que els Beatles són una mariconada.

Doncs si, aquest disc no sols és llegendari per el fet d'inspirar aquella barbàrie del boix de Charles Manson, es tracta del disc més atemporal, genial, atrevit, grandiós i ambiciós d'uns dels millors creadors de cançons de la història de la música popular, ni més ni menys.





5 comentaris:

àngel ha dit...

Hola primo, una de les obres mestres de la musica popular sens dubte, en quant a cançons jo cada dia en tinc una preferida i avui hem quede amb "Happiness is a warm gun", t'has percatat que es un tema que dins d'ell pareixen quatre cançons diferents? Es brutal.
Booooo!

Benet García ha dit...

Per a mí el millor de la seva discografia.

Zeppy ha dit...

Un disco que no deberia faltar en la estanteria de nadie...
Historia pura de la música.
Un saludo.

Johnny Dibud ha dit...

Com m'ha agradat llegir la teva evolució respecte a la música dels Beatles.

Efectivament, l'àlbum blanc conté una combinació d'estils admirable.

Encara que per mi el millor àlbum dels Beatles és el "Abbey road", i tot i que hi ha cançons d'aquest disc que no em acaben d'agradar, crec que les millors cançons de la banda de Liverpool es troben aquí. Incontestables, immenses Helter Skelter, Sexy Sadie, Dear Prudence, While My Guitar Gently Weeps, Revolution, ...

Abraçada

juanvi ha dit...

Àngel: Si tio, "Happiness is a warm gun" és una absoluta meravella, amb tots eixos canvis i eixa fabulosa melodia del estribillo... Barbaritats!

Benet: És molt comprensible que per a tu siga el millor. Jo crec que també és el que més m'agrada, però quan escolte meravelles com Abbey Road, Let It Be, o Revolver, em fan dubtar de quina és la seva millor obra. El que està clar és que "el blanc" és un disc increïble.

Zeppy: Tu lo has dicho amigo. Nada más que añadir.

Johnny: M'alegre de que ajes gaudit llegint el post. Entenc el que dius, Abbey Road és posible que siga més redó com a disc, el White Album és més un conjunt de cançons molt variades, però vaja cançons...

Gràcies pels comentaris xavals!