dimecres, 20 de maig de 2009

Manic Street Preachers "Gold against the soul" (1993)

El meu primer contacte amb els Manics va ser de la forma més normal. El meu cosí em va gravar un cassette (l'època d'Internet encara estava lluny per a molts de nosaltres) variat en el que hi havien grups com els Waterboys, Oasis i també els Manics. La cançó elegida per ell va ser la preciosa "A design for life" del recomanable disc "Everything must go" (1996). En aquesta època la banda començava a orientar la seva música cap a un so més pop i enregistraren alguns treballs bastant recomanables. Em vaig enamorar bojament de la cançó i em vaig posar a investigar aquesta nova banda que acabava de descobrir. La gran sorpresa per a mi va ser quan aplegaren a les meves mans els discos anteriors al citat abans: "Generation terrorist", "The holy bible" i per suposat "Gold against the soul". En aquests primers tres treballs la banda tenia la mateixa màgia, amb eixes melodies tan irresistibles del disc "Everything must go" però amb un so molt més rocker, inclús hard rock en alguns moments. D'eseguida em vaig adonar de que aquesta banda estava feta a la meva mesura.

Els tres discos són molt recomanables, i normalment tots citen a "The holy bible" com a millor disc del grup, però per a mi, sens dubte, "Gold against the soul" és la seva obra més completa. En aquest disc hi han cançons tan inoblidables com "Sleepflower" , "From despair to where", "La tristesse durera", "Life becoming a landslide", "Drug, drug, druggy" o "Roses in the hospital". La bellesa del pop i el rock dur es donen de la mà com mai s'havia fet abans, i junt amb els textos del desaparegut Rickey Eduards i el enorme talent del cantant i guitarrista James Dean Bradfield crearen un estil únic.

Actualment el grup està en molt bona forma, i els seus últims treballs han segut una grata sorpresa, sembla que tornen al seu so clàssic! Que continuen així per molts anys!!