Iron Maiden. 21-08-2010 València.

En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.

Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.

Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.

Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.

Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.

U2 "Achtung Baby" (1991)

Lluny queden els dies en que U2 eren una de les millors bandes del món i facturaven una obra mestra d'arrere d'altra. Bono encara no pretenia salvar el món com en l'actualitat, i per el contrari, era un carismàtic cantant més que notable i un gran compositor. The Edge li demostrava al món l'imaginatiu i creatiu guitarrista i músic que hi era... Eren màgics, eren LA BANDA.

Hi ha que tindre collons per fer el que van fer amb aquest grandiós disc. Després de tindre el món als seus peus amb una OBRA MESTRA com és The Joshua Tree (ok, és cert, després tragueren el també recomanable Rattle and Hum, però considere el Joshua l'anterior disc d'estudi) el més normal seria repetir la formula, però no, aquells U2 no eren els de hui, aquells U2 tenien collons i li pegaren un més que acertat gir a la seva música com poques vegades s'ha vist en el mon del rock i el pop.

El resultat? Un nou so, més experimental, més atrevit, més inclassificable, més modern, més obscur... Però la personalitat estava intacta, sonaven a U2. Ho aconseguiren de nou, i deixaren per a la història del rock un altre gran treball.

"One", "Until The End Of The World", "Who's Gonna Ride Your Wild Horses", "The Fly", "Ultraviolet" (Light May Way")... Increïble, vaja preciositats de cançons... Cançons plenes de sentiment, on la bona música, la poesia, el amor i el desamor es donen de la mà.

El començament de la la caiguda no tardaria en aplegar. No soc dels que pensen que els últims treballs d'aquesta banda són patètics, em pareix que tots tenen algunes bones cançons, però si ho comparem amb el que feren en els 80 i principis dels 90 no hi ha color. De tota manera sempre seran una de les bandes de la meva vida.

Iron Maiden "Seventh son of a seventh son" (1988)

El cas d'aquest disc és ben curiós. Mentre uns creuen que va ser el primer baixó de la banda, altres no sols pensen que és el seu millor disc, si no que el consideren un dels millors discos de la història del heavy. No hi ha un terme mig. El meu cas no és tan extremat, però, sens dubte, em decante més per el segon, em pareix un gran disc. Dir que és la seva millor obra em pareix massa atrevit, per a mi és molt difícil elegir entre bestialitats de la talla de "Iron Maiden", "Killers", "The number of the beast", "peace of mind", "Powerslave", "Somwere in time", "Brave new world" o aquest, però el considere un dels seus millors treballs.

I és que tot en "Seventh son of a seventh son" és genial, començant per eixa fabulosa portada, la història de la temàtica del disc, el so perfècte, i sobretot, eixos temassos! Com pot ser un disc fluix el que conté cançons com "Moonchild", "Infinite Dreams", "Can i play with madness" (perfecte single!) o sobretot eixa obra mestra que és "The evil that men do"? Sols per aquesta cançó el disc ja valdria la pena, però el cas és que no hi ha desperdici.

Sabeu que? Vaig a escoltar "The evil that men do" per enèsima vegada, imposible cansar-se d'una cançó com aquesta...

Los Hermanos Dalton "Vitamina D" (1996)

Los Hermanos Dalton són un altra d'eixes tantes bandes que mereixerien ser molt més reconegudes del que són en l'escena estatal. La banda de San Fernando, Cádiz, va començar la seva carrera allà per l'any 91 després de guanyar un concurs de maquetes que com a premi gravaren el seu primer treball anomenat "Luces de Hollywood", un mini lp compost per 7 versions d'alguns dels seus grups preferits com The Kinks, Lou Reed, Small Faces, Paul Collins, The Rolling Stones...
En el 92 tregueren el seu primer llarg anomenat "Ya están aquí", en el 94 un altre mini lp compost per 4 temes pròpis i algunes covers i en el 96 aplegà aquesta joieta. "Vitamina D", segon llarg de la seva carrera, em pareix el seu millor treball. Si en "Ya están aquí" es decantaven més per el power-pop en aquest facturen una irresistible fusió de Rock, power-pop i punk. 16 temes + una intro instrumental són els que formen aquest disc, i cap d'ells té desperdici.

Per citar-ne algunes, cançons com "Que gran dia!", "Maldita Ciudad", "Fred Flinstone", "Mis manos" o "Una segunda oportunidad" rebosen frescura i energia a raudals, mentre que temes com "Volveré por ti" u "Otra vez" ens mostra que també son bons amb cançons lentes.
Lo dit, un molt bon disc totalment recomanable per a tot aquell que li agrade eixa efectiva mescla de energia guitarrera i melodia. El disc prefecte per a introduïrse en la música d'aquesta fabulosa banda.

Més avant tragueren un altre recomanable disc anomenat "Crash!" (1998) més enfocat al punk, en l'any 2000 tragueren un disc en directe i en el 2002 gravaren el seu últim disc anomenat "Esperando una señal", un disc que no ha pogut eixir al mercat fins al 2009 per problemes amb la discogràfica.
Com a curiositat dir que el nom agafat per els famosos personatges dels dibuixos de Lucky Luke els va perfecte, ja que els tres components de la banda són germans.

Des d'ací anime a portar a un grup d'aquestes caracteristiques alguna vegada a les festes del nostre poble, a veure si eixim alguna vegada del kalimocho, recollons!

Los Nikis "La hormigonera asesina" (1989)

Sempre he preferit altres grups de la movida com Siniestro Total, Loquillo y Los Trogloditas, Paralisis Permanente o Los Rebeldes, però Los Nikis també mereixen ser reivindicats. Van ser el grup que millor va captar l'esperit dels Ramones en aquella època en el panorama estatal, de fet eren reconeguts com "los Ramones de Algete" (Algete és el seu poble). La formula era sencilla, cançons curtetes de tres acords, melodies popies i lletres divertides, en definitiva, punk-pop 100% ramonià però amb un toc personal.

A pesar de que el seu disc més clàssic és "Marines a pleno sol" (1986) jo prefereixc aquest, pot ser que siga perque és el primer que vaig escoltar... O tal volta perque és un poc més rocker. En ell hi han cançons típicament ramonianes com "Por el interés te quiero Andrés", "Enrique el ultrassur", "La envidia es mi pecado capital" o "Yes, I do", però també altres que s'allunyen un poc del seu estil com "La hormigonera asesina" on s'arrimen més al rock dur, "Las ventajas de ser de aquí" on fan un punk rock a lo Siniestro Total, la festera "La fiesta medieval" o "Mi venganza está cerca" i "No vuelvo a ir a Benidorm" que són més pop. Com a curiositat hi ha també un versió punky del "Agradecido" de Rosendo cantada per Joaquín, baixista de la banda.

Reconec que tenien pintes de pijos, però que els taixaren de feixistes ja em pareix una gran tonteria, sempre té que haver gent que es calfa el cap en bovaes en lloc de gaudir de la música. Pense que sencillament eren uns col·legues passant-ho bé i sería absurd dir que cançons com "La fiesta medieval" o "Por el interés te quiero Andrés" no em fan passar una bona estona.

Babylon Rockets "Conspiracity" (2008)

Aquesta banda ha segut una de les grans sorpreses dels últims anys a nivell estatal. La banda formada per components de València i pobles del seu voltant debutaren fa un parell d'anys amb aquest recomanable disc anomenat "Conspiracity". Babylon Rockets beuen dels clàssics, tant del rock & roll com del hard rock o del punk rock. Com solen dir els castellans "nada nuevo bajo el sol", però gravaren un disc molt bo plé de bons moments que ens recorden a pesos pesats de la talla de The Rolling Stones, Aerosmith, Guns n' Roses, Kiss o New York Dolls.

La veritat és que ho tenen tot. Grans cançons, actitud macarra, bona imatge, un front-man carismàtic que recorda a bèsties com Mick Jagger o Steven Tyler, i el millor de tot, un directe aplastant. He tingut l'oportunitat de veure'ls en varies ocasions i són brutals. Si passen prop del vostre poble o ciutat no ho dubteu, aquetos tios son pura dinamita.

En aquestos moments crec que estan gravant la que serà la seva segon obra que de segur que va a molar. Esperem que els vaja bé i que tinguen el reconeiximent que es mereixen. I és que tornem al mateix de sempre, mentre coses com Marea triomfen grupassos com aquest no és menjen un torrat, en fi...

Iron Maiden (1980)

Senc una especial devoció per els discos de l'època de Paul Di'Anno, eixos Maiden tan rockers i "callejeros". Per a mi el cantant per excelència de Iron Maiden sempre serà Bruce Dickinson, però crec que tots estarem d'acord en que la veu i l'actitud de Di'Ano és perfecta per eixos dos discos.
Aquest disc me'l va deixar un col·lega fa uns anys i el vaig petar durant una bona temporada, després de estar anys sense esoltar-lo no ha segut fins hui que l'he comprat en vinil i estic flipant per un tubo. Increïble debut. Per a mi és millor que el "Killers". Tots els temes son impresionants i clàssics absoluts.

"Prowler" (inmillorable manera de començar un disc), "Remember Tomorrow" ( una de les meves preferides, preciosa, hipnòtica, poderosa...), "Running Free" ( directa, macarra, rockera...), Phantom Of The Opera" ( brutal, apoteosica..), "Transylvania" (un bon exemple de que una cançó instrumental pot ser realment bona), "Strange World" (Preciosa, profunda, màgica...), "Charlotte The Harlot" ( canyera, enèrgica) i "Iron Maiden" ( tot un hímne).
Per a mi és un dels millors discos de la seva carrera i dels més importants de la historia del heavy. Més avant vindria Bruce Dickinson i unes cuantes obres mestres més, però eixa és altra història....

El proper 21 d'Agost tindrem a la millor banda de heavy metal de la història en València, aquesta serà la meva tercera vegada amb ells, però l'excitació és màxima.